Ara Ernest Maragall en demana el cap. Dels dos. De Miquel Iceta i de José Zaragoza. Diu que han de marxar amb José Montilla. I jo em pregunto: i ell no marxarà? Més i tot: quan proposa que certs noms passin directes a la pre-jubilació, ell que d’edat ja en té per jubilar-se amb totes les de la llei –fins i tot la somiada per ZP–, com és que segueix impartint doctrina i no es planteja de fer allò que demana a d’altres que li van unes dècades enrere, no només en edat sinó també en vida a llom del cotxe oficial?
És curiós veure com el conegut com a “sector catalanista” del PSC s’assembla cada dia més a la República de les Illes Marshall, a la Micronèsia. I no pas per com de petit sembla ser, tant com per l’atomització dels que se’n diuen membres i la seva visibilitat més aviat escassa. Dos arxipèlags i tot d’esculls que treuen lleument el cap per damunt del nivell del mar. Les Illes Marshall. El “sector catalanista” del PSC.
Antoni Castells i Montserrat Tura havien estat en els últims temps els dos arxipèlags de referència. Tot i que l’un va fer en el seu dia com que alçava la veu i després se’l va empassar la mar, mentre que l’altra va precipitar-se en buscar un seu moment que no l’era i va ser engolida, ella sí, de cap a peus. La resta, Joaquim Nadal, Marina Geli o el mateix Ernest Maragall, en aquest sector hi han estat igual com no ho han fet. No se’n sap del cert. Quan els ha convingut se n’han dit membres però a la vegada han ocupat càrrecs al més alt nivell institucional en alegre complicitat amb aquells qui ara Maragall vol jubilar.
Per això és curiós que demani un PSC “que en cap cas no pot deixar de ser català”. Ara. I no dic curiós perquè si una expressió mínimament semblant l’hagués dit un representant de CiU o ERC la crucifixió de l’insensat de torn hauria estat en plaça pública i a la de dos. Dic curiós perquè ell des de Barcelona en el seu dia, i des de Sant Jaume no fa tant, sempre ha advertit d’aquesta dependència dels socialistes catalans respecte del PSOE quan al seu germà –i per tant a ell– li han discutit l’autoritat, el paper, la prevalença. I ara que ja no té definitivament res a perdre, hi torna (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada