El Poder Judicial espanyol ja és de facto una Tercera Cambra estatal de representació. L’absurditat de la cosa és que només representa per majoria absoluta un espanyolisme centralista sense fissures on no tremola el pols per retallar la diferència, la pluralitat. Allà on PP i PSOE no s’atreveixen a arribar via Congrés i Senat (sí, encara existeix), ja els seus delegats al Tribunal Constitucional o al Suprem s’hi posen. Sense complexos. Sense estètica. Com ara que fan cas a la marcianada de la cínica Convivencia Cívica Catalana i volen canviar una política lingüística del Govern que fa trenta anys que és referència en integració i en precisament allò que els de Francisco Caja i els seus amics del Suprem embruten: la convivència.
De l’actual model d’Estat no se’n pot esperar gaire res més. De fet per això CiU ha guanyat com ho ha fet. Per això el PSC més PSOE ha tingut un daltabaix de dimensions colossals. Per aquest mateix motiu s’explica bona part de la pujada d’un PP que recull els outsiders propis i els que malfiaven d’un PSC amb crisi d’identitat, ansietat i bipolaritat, tot junt. I Esquerra? La seva clatellada ha estat en gran part per mèrits propis, però també per allò del “digues-me amb qui et fas i et diré fins on crec que arribarà el teu to de contestació al present status quo”.
L’Esquerra dels últims anys, mesella i zero exigent amb el PSC, ha defraudat. En gran part per la credibilitat que ha perdut a dojo és pel que ara té un problema gros amb Solidaritat. La fuita de vots d’ERC podria no haver acabat. Hi ha noia nova a l’oficina. És diu Solidaritat i és més més descarada, més desacomplexada, i més dinàmica. Però, sobretot, és perillosa per a la veterana Esquerra perquè té credibilitat com a opció netament anti-status quo. A això els de Joan Puigcercós només hi poden respondre guanyant credibilitat com a opció de govern.
Esquerra ha dit fins a dia d’avui que amb el discurs d’Artur Mas candidat a la investidura com a 129è president “no n’hi ha prou”. Pregunta automàtica: I amb José Montilla sí que n’hi havia prou? El grau d’exigència amb el PSC era subterrani i ara amb CiU es posaran estupendus, quan el líder convergent parla de conceptes tabú per al candidat “no independentista” Montilla? Quan planteja fronts com el concert econòmic o el dret a decidir, i no tanca portes a un futur referèndum per la independència, que eren anatema per a Montilla? Doncs sí. Sembla que amb Mas, que n’obre la porta, “no n’hi ha prou”. Es poden seguir equivocant tant? Segurament no. Cada dia que passa tenen menys marge per a l’error. Solidaritat els assetja per la banda superlativa, però això no hauria de forçar Esquerra a sobreactuar, sinó a mirar de créixer per la via de l’esquerra nacional amb opcions de ser al govern. I el moment els òptim. Per aquest flanc. Però dubte gran: sabran veure-ho? (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada