Aquests dies que el conseller Ferran Mascarell és d'actualitat, aprofito per recuperar un discurs que paga la pena de llegir. El va pronunciar Mascarell, el 29 d'octubre de 2008 en l'acte de la Catdem on se'm va lliurar el 1r Premi d'Assaig Polític Ramon Trias Fargas per l'obra que acabaríem batejant com Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Columna). El teniu a les llibreries, el volum. El discurs Mascarell (que demostra fins a quin punt el professor Agustí Colomines el va començar a acomboiar camí d'una alta col·laboració amb Artur Mas), aquí:
L’amic Agustí Colomines em demanà fa uns dies que els fes un breu –brevíssim- elogi sobre l’assaig.
Vull agrair-li al director de la fundació la seva amable invitació, la seva confiança i la seva acollida.
El primer elogi vull que sigui per a la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas per la seva activitat a favor de la renovació del pensament polític i per haver creat el premi d’assaig que aquest vespre s’entrega.
També al guardonat que coneixerem en uns instants.
El meu segon elogi ha d’anar directament adreçat al senyor Montaigne.
Ell va ser el creador modern de la disciplina que ens aplega.
Ell va imposar la idea que els assajos eren l´eina on exercir:
"el judici en l’examen de tota classe d’assumptes”.
Ell va crear la literatura d’idees,
o la literatura especialitzada en fer judici sobre totes les coses,
sense els encotillaments de les disciplines antigues.
Judici en l’examen de tota classe d’assumptes i producció de literatura d’idees.
Aquesta ha estat la base de l’assaig modern.
No cal que m’hi entretingui perquè estic segur que vostès coneixen l’obra del senyor del chateau de Montaigne.
La tercera alabança la voldria fer extensible a tots els que han practicat les facultats que vindicava el senyor Montaigne. A la gent que ha cregut amb les idees per orientar les nostres accions, als que han tractat d’actuar amb prudència i encert, a tots aquells que han cultivat l’assaig i ens ajudat a ser més lliures, a tots els que han ampliat el registre.
Un elogi a tots els que han conreat la ciència sense prova. Gràcies a ells ens hem enriquit amb intuïcions genials que temps després la ciència ha ratificat. Hem llegit assajos magnífics gens poètics, que han esdevingut profètics.
Un elogi, també, als que en l’altre extrem del gènere han convertit l’assaig en la poetització del saber (d’Ors). Un elogi als que els han convertit en una temptativa, en una manera d’aprendre a pensar a les palpentes, (Ferran Sàez).
Un elogi als qui han entès l’assaig com un compromís intel.lectual amb el seu temps. Un elogi, per tant, als qui amb l’assaig han donat resposta personal a les inquietuds col·lectives.
Es diu, que l’assaig es practica amb més convicció en les societats que tenen necessitat de comprendre’s. Pot ser; però no importa. No tinc cap dubte que a Catalunya hi ha hagut llibres d’assaig que han indicat els camins de la col.lectivitat en moments decisius.
En tercer lloc, vull lloar als seguidors catalans del vell Montaigne. Vull fer un elogi als autors catalans que s’han sabut bellugar en els marges amplis del gènere.
Als qui han posat a disposició de tots, bons judicis en l’examen de les coses, bona ciència sense prova, magnífiques poetitzacions del saber, excelses temptatives, compromisos intel·lectuals generosos i idees que ens han permès comprendre qui som, d’on venim i cap on anem com a comunitat.
Ciutadans intel·ligents que van defensar un país culte, no satèl·lit de ningú, que van saber apropiar-se dels millors clàssics, i no han dubtat que calia tirar endavant.
Cal elogiar al mestre Joan Fuster i al savi Josep Pla. A tots els seus seguidors de la magnífica escola valenciana i de la decidida escola catalana.
A l’estela de Fuster i de Pla cal elogiar una admirable llista de valencians i catalans: Vicent Alonso –el traductor-, Enric Sòria, Joan Francesc Mira, Josep Iborra, Josep Piera, Francesc Pérez Galdon, Gustau Muñoz, Martí Domínguez, Joan Garí, Guillem Calahorra, Adolf Bertran, Toni Mollà, Enric Balaguer, Alfred Mondria, Sam Abrams, Feliu Formosa, Vicens Villatoro, Valentí Puig, Miquel Pairolí, el ja citat Ferran Sàez, Juan José López Burniol, Xavier Rubert de Ventós, Francesc Marc Àlvaro, Àngel Castineira, Alfons López Tena, Xavier Roig, Salvador Cardús, Héctor López Bofil i Miquel de Palol.
També als d’abans. Els qui el van practicar sense inscriure’s en cap tradició, sense consciència d’escola, però que han tingut la voluntat de participar en els palpentes del seu temps: Joan Margall, Eugeni d’Ors, Domènech i Muntaner, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Sampere i Miquel, Maurici Serrahima, Josep Ferrater Mora, Gaziel, Carles Cardó, Jaume Vicenç Vives, Francesc Candel, Salvador Espriu, Josep Maria Castellet, Francesc Vallverdú, Ramon Trias Fargas, per citar-ne només uns pocs.
Entre tots han forjat un capital intel.lectual immens que està inscrit en el pensament i la pràctica de la catalanitat.
Un cinquè i penúltim elogi que voldria fer és més específic. És a la tradició catalana d’assaig polític. Ha estat un gènere fonamental en la vida política i social catalana. Ha composat un fil continu de literatura d’idees que relliga els darrers 150 anys de la història del país.
L’assagisme polític modern català és, com saben, fill de la Renaixença. Ha tingut com a subjectes principals: la identitat dels catalans, les reivindicacions lingüístiques, les aspiracions socials, culturals i polítiques catalanes, la construcció de la nació catalana i la confrontació amb l’estat insensible a les necessitats dels catalans.
Vull elogiar a aquella generació de mitjans del segle XIX: que va remoure el judici dels catalans sobre sí mateixos i que va posar a disposició dels seus coetanis i de la història un bon nombre de textos assagístics renovadors i cabdals.
És una generació que va marcar una frontera amb el passat. No han estat ben valorats. És el cas de Josep Pau i Ballot. Cal valorar el trencament que suposa amb Antoni Capmany. L’un fou un entusiasta defensor dels Borbons i crític amb els privilegis de l’antiga corona d’Aragó. L’any 1812 va escriure Centinela contra franceses, una arenga espanyolista contra els invasors napoleònics. L’altre, Josep Pau Ballot –és just recordar-lo- fou una de les primeres veus en reivindicar la llengua catalana; l’any 1815 va publicar Gramàtica i Apologia de la llengua catalana.
Pau Ballot va escriure en un desert intel·lectual i social, quan molts dels homes poderosos del país dubtaven sobre les possibilitats de la llengua i la cultura pròpia. Les seves propostes, els nous judicis, les noves idees, les noves temptatives, els nous compromisos sintetitzaren els anhels de les noves generacions de catalans. Són la base que ens ha permès arribar fins avui.
Vull enaltir, doncs, a la generació de mig segle. Als fundadors de les dues grans matrius teòriques que impregnaren l’assaig polític català: a Pi i Margall i a Jaume Balmes. L’un i l’altre constituïren nous marcs de referència conceptuals que vistos avui admeten ser comparats amb els grans constructors d’idees polítiques del segle XIX. L’un i altre representen una represa del pensament catalanista i una inflexió radical envers el passat inaugurat l’any 1714. Van tornar a pensar des de la identitat històrica dels catalans. Les seves reflexions van construir el catalanisme de tots. De les seves formulacions van sorgir les matrius més plurals i complexes del segle XX que han permès la recuperació de les llibertats culturals i polítiques del poble català.
En l’estela assagista de Pi i Margall i Balmes cal elogiar a gent com Valentí Almirall, Narcís Roca i Farreras i Prat de la Riba. També a Manuel Duran i Bas, Josep Torras i Bages, Gabriel Alomar, Francesc Cambó, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner, Nicolau D’Olwer, Manuel Serra i Moret, Pere Coromines, Rafael Campalans, Salvador Seguí i Rodolf Llorenç. En la mateixa lògica que cal inscriure la voluntat de manifestar-se per escrit d’alguns dels dirigents polítics actuals....
No hi estic d’acord, doncs, que a Catalunya hi ha poc assaig. Sí comparteixo les alertes sobre la seva precarietat en la projecció, difussió i recepció de l’assaig català: Ho denunciava fa només un parell d’anys Sam Abrams (Avui). Es queixava amb raó. Fa dos anys es commemorava l’any mirabilis que va ser l’any 1906. Abrams recordava les aportacions emblemàtiques que havien fet Joan Maragall, Narcís Oller, Raimon Casellas, Miquel Costa i Llobera, Prudenci Bertrana, Eugeni d’Ors i Enric Prat de la Riba i la seva Nacionalitat Catalana.. No entenia que ningú -o quasi ningú- volgués recordar tot el què allò va significar. Com això no era literatura de qualitat –deia en to crític- no calia commemorar-la. I així anem deia l’amic Abrams.
Aquest és el problema de fons. No ens acabem de creure la importància que té què i com ens pensem. No acabem de valorar la importància que ha tingut haver sabut pensar.
Si es navega per Internet (cànons, antologies i estats de la qüestió sobre l’assaig castellà, llatinoamericà, francès, germànic o anglosaxó) no es trobarà res similar en català. A casa nostra, no som capaços de posar en valor les nostres pròpies virtuts o fortaleses.
El darrer elogi és per l’assaig que encara està per escriure´s. Per l’assaig que està en el cap d’ algú, que suposarà un bon judici, un compromís amb el pensament, un estímul per a l’acció.
La síndrome (els mals que se’n deriven) té a veure amb l’oblit de la teoria i la deixadesa del subjecte. Els catalans hem menystingut la teoria i hem oblidat el subjecte. El subjecte és el país. La teoria és la idea que volem compartir els que hi vivim.
Dit d’una manera rassa: el subjecte que hem simplificat és Catalunya. La teoria que hem abandonat és el catalanisme. Sense pensar el subjecte i sense teoria, la societat catalana viu estovada i políticament indefinida.
La síndrome catalana s’ha covat a foc lent: durant molt de temps i tots hi hem contribuït. S’ha trencat el mirall (el procés estatutari, els dèficits estructurals i les dificultats en la configuració d’un model de finançament han trencat el mirall).
Un país no pot viure sense teoria i l’assaig és un indicador significatiu. Un país la necessita menys si darrera hi ha un estat fort. És l’estat, quan hi és, que assegura estabilitat, dóna confiança i produeix discurs.
La manca de teoria accentua la boira de la indefinició (J. M. Ainaud). La indefinició crea feblesa conceptual. I la feblesa conceptual crea debilitat social i política.
Són les idees i una acció conseqüent les que ens permetran sortir de la paradoxal teranyina que avui ens immobilitza.
La situació de Catalunya és paradoxal. La societat està acabant el millor moment de la seva història. Catalunya és un miracle de supervivència política que ens hauria d’enorgullir. Una realitat atípica en el marc europeu contemporani. En canvi, la societat catalana està vivint la situació actual en termes de perplexitat, indefinició i confusió.
El catalanisme històric ha materialitzat gran part dels seus postulats. El catalanisme actual està en fase quasi vegetativa amb un ideari envellit i poc compartit pels catalans.
La indefinició es produeix quan rebrota una renovada espanyolitat. Quan el món està canviant molt i ens està posant enormes reptes.
Ens cal assaig renovador i plural. Ens cal teoria sobre la nació que volem construir, sobre la cultura d’ara, sobre la política d’ara, sobre la renovació democràtica, sobre l’economia d’ara, sobre l’estat d’ara, sobre la ciutadania d’ara, sobre el país de ciutats d’ara, sobre el model de civilitat que proposem els catalans, sobre l’estat a construir, sobre el lloc que ara els catalans volem ocupar en el món.
Del que ens cal és una renovada energia intel.lectual que alimentí una profunda renovació política, jo n’hi dic deucentisme o vintiuncentisme.
Catalunya és un país petit. No tenim cap riquesa especial i fàcil, no tenim un estat propi, no disposem de forces armades; les nostres universitats no són les millors del món i la nostra escola tampoc, cal reforçar l’esperit comú –un ideari catalanista- que empeny la voluntat col.lectiva de la majoria dels catalans.
Només així es podrà aspirar a construir una societat més autogovernada, rica, democràtica, justa i solidària, capaç de fer front a les dificultats i les incerteses i treure el màxim profit de l’esforç quotidià de la gent.
Catalunya té una veritable font d’energia: la intel·ligència i les idees. Un país sempre és una qüestió d’idees. Sense idees noves, sense idees compartides, sense un projecte que impliqui les velles i les noves generacions i que dibuixi el seu avenir deixarà de tenir sentiment de nació.
El darrer elogi, doncs, és per tot aquell assaig que està per venir i que ben segur arribarà ben aviat de la mà, per exemple, del guardó que avui concediu. L’enhorabona a la fundació i al guardonat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada