- Houston/Moncloa, tenim un problema- Només un...?
- Un de molt gros: no comuniquem i el cas és que o ens hi posem o ens estampem
- Au, doncs.
Felipe González dixit: “Alfredo (Pérez-Rubalcaba) és dels pocs paios que conec que encara segueix creient que la informació és poder”. La cita és apòcrifa però del tot plausible, tant perquè lliga amb l’estil de González, com per la càrrega de bon coneixement que conté de l’al•ludit, Rubalcaba, el flamant nou vicepresident primer i portaveu del govern. En diuen el Fouché espanyol, per allò que és un ministre de l’Interior que ha vist anar passant governs amb ell allà sempre remenant cireres. Però jo el veig més com un versió moderna i passada pel sedàs democràtic del mític Rei Sol. La frase remasteritzada del monarca francès seria “je suis la Communication”. Ell, Rubalcaba, és la comunicació. I això és el que vol Zapatero. És la seva obsessió. Comunicar. La foto. Els soundbites, la política feta metralladora d’eslògans.
Ahir ZP va comparèixer a mig matí, satisfet com poques vegades l’havia vist, per anunciar els canvis en el seu govern. Va ser llavors quan va voler destacar en primer lloc l’experiència dels nomenats, per immediatament després afegir que els seus nous companys de viatge “tenen una gran capacitat de comunicació”. De Ramón Jáuregui, el nou ministre de la Presidència, el primer que en va dir va ser: “S’explica molt bé”. Comunicar, sempre comunicar.
De fet, per a què serveix un ministre? Per governar? No, home, no! Això ja ens ho advertia el mític Secretari Permanent Sir Humphrey Appleby al seu pobre ministre, James Hacker, en el clàssic contemporani Sí, ministre: “No s’equivoqui. El ministre no hi és per governar. Això és cosa dels funcionaris. El ministre fa política”.
En definitiva: un ministre és un comunicador. Com tot líder polític d’aquesta democràcia mediàtica nostra. O, millor, hi aplico el condicional: un ministre hauria de ser un bon comunicador. El candidat és el missatge, diu la praxi de la cosa electoral. Així, en temps de campanya permanent, és el líder i els seus generals qui assumeixen aquesta representació icònica clau.
Beatriz Corredor: Qui la coneixia? Elena Espinosa: tres quarts del mateix. Bibiana Aído: qui la conexilla (per a bé)? Moratinos: ídem. I María Teresa Fernández de la Vega: ¿Qui no admet que després dels excel•lents serveis prestats de primera hora ja feia unes quantes remodelacions que mereixia jubilació perquè amenaçava de patir cremades (polítiques) de tercer grau?
Leyre Pajín ha comunicat nefastamente com a secretària d’Organització del PSOE. Efectivament. És per això que per la via clementista (“patada, patapum, p’arriba”) ara l’aparquen a Sanitat, un ministeri que ja ha projectat els grans ímputs que ZP i els seus spin doctors tenien plantejats per a aquesta legislatura. Encert. A més, reforcen Blanco, la fidel Trinidad Jiménez, i hi sumen l’ugetista Valeriano Gómez i l’excomunista Rosa Aguilar. El candidat és el missatge, recorden? Posen al mediàtic Rubalcaba a donar la cara, però ben acomboiat. Encert al cub.
Per reblar (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Ahir ZP va comparèixer a mig matí, satisfet com poques vegades l’havia vist, per anunciar els canvis en el seu govern. Va ser llavors quan va voler destacar en primer lloc l’experiència dels nomenats, per immediatament després afegir que els seus nous companys de viatge “tenen una gran capacitat de comunicació”. De Ramón Jáuregui, el nou ministre de la Presidència, el primer que en va dir va ser: “S’explica molt bé”. Comunicar, sempre comunicar.
De fet, per a què serveix un ministre? Per governar? No, home, no! Això ja ens ho advertia el mític Secretari Permanent Sir Humphrey Appleby al seu pobre ministre, James Hacker, en el clàssic contemporani Sí, ministre: “No s’equivoqui. El ministre no hi és per governar. Això és cosa dels funcionaris. El ministre fa política”.
En definitiva: un ministre és un comunicador. Com tot líder polític d’aquesta democràcia mediàtica nostra. O, millor, hi aplico el condicional: un ministre hauria de ser un bon comunicador. El candidat és el missatge, diu la praxi de la cosa electoral. Així, en temps de campanya permanent, és el líder i els seus generals qui assumeixen aquesta representació icònica clau.
Beatriz Corredor: Qui la coneixia? Elena Espinosa: tres quarts del mateix. Bibiana Aído: qui la conexilla (per a bé)? Moratinos: ídem. I María Teresa Fernández de la Vega: ¿Qui no admet que després dels excel•lents serveis prestats de primera hora ja feia unes quantes remodelacions que mereixia jubilació perquè amenaçava de patir cremades (polítiques) de tercer grau?
Leyre Pajín ha comunicat nefastamente com a secretària d’Organització del PSOE. Efectivament. És per això que per la via clementista (“patada, patapum, p’arriba”) ara l’aparquen a Sanitat, un ministeri que ja ha projectat els grans ímputs que ZP i els seus spin doctors tenien plantejats per a aquesta legislatura. Encert. A més, reforcen Blanco, la fidel Trinidad Jiménez, i hi sumen l’ugetista Valeriano Gómez i l’excomunista Rosa Aguilar. El candidat és el missatge, recorden? Posen al mediàtic Rubalcaba a donar la cara, però ben acomboiat. Encert al cub.
Per reblar (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada