diumenge, de juny 13, 2010

Els millors anys de la meva vida (blaugrana)

.
Primer de tot, la meva enhorabona al guanyador, Sandro Rosell. He viscut des de dins grans nits de victòria a can Barça i sóc conscient del que deu estar passant ell i el seu equip en aquests moments. Pletòric. El gran estiu del 2003, les primàries que només vam passar nosaltres el 2006, la nit de la moció de censura que no va aconseguir fer fora en Jan... nits de moltes emocions barrejades, però sempre amb final superat. Avui no ha estat així.
.
Només puc fer que donar mil gràcies per una etapa que avui es tanca. Per set anys que han estat els millors anys de la meva vida com a culer. I no només perquè he pogut viure el club per dins gràcies a la confiança dipositada en mi molt especialment pel president Laporta. Això ha estat un luxe, però el gran regal de l'era Laporta, per a mi i per a la resta de barcelonistes, ha estat la millor època d'èxits i de bon joc de la història del Barça. És un honor haver-hi pogut sumar un granet de sorra. Un goig que per a un soci com servidor, que abans va anar a l'estadi amb el pare que no pas va començar a caminar, té poques coses amb què comparar-se.
.
I ara vull reblar el dia d'avui amb aquest post, fent una mica d'apunt de tot plegat. Desordenat, influït pel cansament i gens acomboiat per l'eufòria, però crec que la jornada electoral necessita de certes impressions fresques, que si cal ja desenvoluparé... o no.
.
1. El seixanta i escaig per cent que ha tret Rosell és molt similar al tant per cent de vot contra Laporta que va recollir la moció de censura, i més o menys el mateix tant per cent de gent que avui ha contestat 'no' a l'enquesta de TV3 preguntant si "Hauria votat Laporta si avui s'hagués presentat". És el neonuñisme. I a això s'hi ha sumat una franja de vot d'aquella que sempre arrossega la flaira a guanyador. Per tant no parlo del nuñisme a seques. Però sí d'una versió actualitzada, reloaded, ben compactada, ben treballada, ben motivada, realimentada i incentivada.

2. Aquest públic tenia un candidat. L'altra part no. I obvio la cosa políticament correcta i absurda de dir que no hi ha faccions a can Barça, perquè això és propi o de cínics o de gent que no coneix aquest club. Blanc o negre. És molt de la casa. Agradarà o no (a mi no, consti) però s'ha tornat a demostrar així. Si no, sumin els vots de l'un i els dels altres tres que venien a sortir de can Laporta... i més clar l'aigua.

3. 60-40. Amb una banda compactada, mentre que l'altre bàndol, diguin-li cruyffista, laportista o "x", no s'ha mobilitzat en gran part perquè apareixia totalment fragmentat i amb cap lideratge que pogués mirar d'abraçar-lo plenament, com s'ha demostrat avui.

4. El gran facilitador d'aquest escenari, dit amb tota l'estima que li tinc (i és molta, i ell ho sap) ha estat el propi president Laporta. Em consta que ell n'és ben conscient hores d'ara ja. Massa tard? Sí. La continuïtat hauria hagut de venir de la mà d'una candidatura unitària que abracés tothom qui ha vibrat amb el Barça d'aquests últims anys, o una gran majoria com a mínim.

5. Això hauria estat possible amb Ferran Soriano de candidat. I si això s'hagués pogut planificar amb temps, de forma ordenada i des del club, Ingla, Benedito i Ferrer haurien estat en aquesta candidatura potent i amb garanties. Ah, i consti que Soriano no ha estat candidat a contracor, i per més raons que les estrictament oficials. Perquè n'hi ha que estaven de campanya des de fa molts anys, movent molts fils. I això no s'ha valorat encara prou, per exemple per entendre les causes de la renúncia de Soriano.

6. En quant a la campanya estricta, em refermo en les meves tesis (i concretament en les de la meva tesi doctoral...) sobre la importància de la construcció mediàtica d'un candidat. Ser candidat no s'improvisa. Ser un bon candidat no es té en dos dies, ni en un mes. I menys sense suports mediàtics. Sense ajuda mediàtica en el procés de construcció.

7. En aquest sentit, a Rosell l'han polit molt en 5 anys de treball. No del tot però suficient. En Marc Ingla, Déu n'hi do el que ha crescut en un mes, però miracles, a Lourdes. D'haver despuntat com a lideratge en tan poc temps, l'hauríem hagut de fer candidat fins i tot d'un hipotètic govern de l'Aliança de Civilitzacions.

8. L'acomboiament mediàtic de Sandro (molt especialment de la mà de l'únic grup mediàtic que marca agenda a Catalunya) ha estat aclaparador, i fins i tot asfixiant i groller en un bon tram del camí. Les patinades, per exemple del Marc, han estat elevades al cub, repetides fins la sacietat, interpretades sempre de la pitjor de les maneres, i en canvi els encerts, les seves propostes i la part positiva del seu projecte, han estat silenciats, minimitzats.

9. Igual ha passat amb els altres candidat, a excepció de Benedito, que l'última setmana ha rebut un baló d'oxigen mediàtic molt curiós. En part guanyat per ell, amb una manera de comunicar-se atractiva per als mèdia, però és interessant el fet que en els últims dies ha estat molt especialment promogut pels mitjans que més han fet en tot moment al servei del Sandro. L'opció de fragmentar definitivament la possibilitat d'un únic vot útil alternatiu, així com el generar expectatives en un altre candidat perquè així aquest es tanqués a hipotètiques enteses pre-electorals segurament han estat grans motivacions per tirar en aquesta direcció. Això a banda, cal reconèixer el mestratge de Xavier Roig, gran spin, aquest cop al servei de Benedito (en 2003, del Jan). Per a mi, la jugada de dir que no s'arribava al tall fins el dia abans del límit per presentar les firmes... per després superar-lo en 900... va ser una obra mestra per emergir com "la sorpresa". Aquell va ser un punt d'inflexió important. Al dia següent, a tots els titulars, dos protagonistes: Sandro per raons òbvies... i ell, qui havia recollit menys firmes dels quatre candidats! Chapeau.

10. El protagonisme creixent de Benedito va obligar Ingla a buscar de forma massa contundent l'antagonisme amb Rosell, i allà es va perdre centre. A més, aquest estil sonava histriònic i postís en un candidat amb qui aquesta manera de fer no pega. Servidor, traductor ocasional del Yes, Minister al català, no podia estar amb cap altre candidat que no fos el més british de tots (humor mode on). En Marc això ho té. Una flegma moooolt british. I això ha fet que els seus atacs al Rosell sonessin excessivíssims. El canvi de to massa sobtat va acabar de confondre.

11. Però repeteixo: res de tot això no hauria passat si en Jan hagués sabut conduir una successió ordenada que hagués fet possible un candidat únic i de pes que hagués aglutinat el laportisme, que hi hagués sumat l'entusiasme dels qui sincerament més ganes tenien de seguir amb aquest Barça mític. Aquesta hipotètica candidatura, amb la perspectiva de la victòria, amb la perspectiva d'un duel de tu a tu amb Rosell i amb allò que ell representa, hauria arrossegat moltíssims votants a les urnes, i estic segur que avui estaríem parlant d'un altre guanyador a can Barça.

Però això ja és parlar d'hipòtesis. Ja em ben perdonareu la llicència final. Volia fer un 11.

Primers apunts, volgudament en calent, d'aquesta nit que ara tanco. No és "la" crònica. És una crònica. La meva d'ara, d'aquest moment, i no sé si la de demà. Una primera reflexió sobre un procés electoral que ha tancat els que han estat, sens dubte, els millors de la meva vida com a culer. En vindran d'altres, però com aquests... permeteu-me que ho trobi difícil. Qui sap si d'aquí a uns anys! Però de moment, caldrà mirar-ho des de la barrera. Mai he estat dels qui s'aferren al poder (ni tan sols a les petites quotes d'això que he pogut tenir). Vaig deixar anar llast a can Barça quan altres fronts em van cridar, però mai me n'he desentès perquè aquest projecte ha estat el meu, com el de molts altres. Ara, simplement, la majoria de socis han decidit passar pàgina, així que fet. Confiarem en què la magrejada frase de governar i ser president de tots l'hagi pronunciat avui el Sandro de forma sincera. El moviment es demostra caminant, diuen. Estarem amatents i li desitjarem sort, perquè la seva serà en bona part la del nostre club.
.
Gràcies a tots per tot. Al Xesco, al Sergi, a l'Auri, a l'Ignasi, al Guillem, a l'Àlex, per la feinada feta i per deixar-vos enredar en una aventura com aquesta. Al Marc per la confiança i per l'afecte. Al Ferran per haver estat el primer en pensar-hi. A la Carme pel lideratge. I a l'Olívia, a l'Anna, la Vacky, en Pol, el Rafa, en Genís... i als amics en altres candidatures també derrotades, com en Marc i en Tolo... i a tants i tants companys (amb qui ens coneixíem d'altres campanyes i amb noves adquisicions). Ha estat genial. Hem seguit aprenent molt. No en sabem d'altra. Sempre sumant. Perquè de les derrotes també se n'aprèn. Que li ho preguntin si no al Sandro.
.
I visca el Barça!
.

6 comentaris:

Paco Rección ha dit...

En el punto 9 yo pondría "ha estat" en lugar de "a estat". Ai, aquests periodistes!

TONI AIRA ha dit...

corregit, company! pensi que el post va ser escrit a les tantes... i una única "h" que cau...

vostès ens milloren! ;)

Anònim ha dit...

Toni, has fet una crònica en calent però encertada. Almenys al meu parer. També subratllo allò de "una" crònica i no la crònica.
A la meva crònica haguès remarcat encara més la parcialitat dels mèdia catalans i, en especial, del grup que tu no anomenes i es diu Godó. Per raons professionals he estat els darrers dies seguint la campanya a l'altra punta del món a través d'Internet. No hi ha hagut color. Digne d'un cas d'estudi sobre ètica periodística que segur pots explicar als teus estudiants.
Visca el Barça, ara més que mai!

Miquel

JordiLleyda ha dit...

Benvolgut Toni.
Em sembla molt bé exposar les vivències postives viscudes. Però el resultat d'ahir no és un fenòmen mediàtic, ho sento. Es el criteri dels socis i sòcies més clar que mai. I no cal intentar posar lenitius. EL 61% no el varen treure, ni de bon troç, el gran ticket Laporta/Sadnro del 2003, per que era un ticket, recordeu....

El soci culé, en general, entre moltes altres coses, és sentimental però també sap, perfectament, quan l'enganyen, encara que es deixi enganyar.
I se'n recordava perfectament del ticket de la sacejada a fer i que en alguns aspectes molt importants, i compromisos electorals, no es van complir.

Ací, crec, comença tot. Però si els varem votar, entre altres coses, per aixecar catifes i airejar-ho tot i ser transparents i treballar en equip, no unipersonalment....

I en lloc de rectificar, si més no després de la discretíssima sortida d'en Sandro, i altres directius, en acabar una temporada on es guanya la lliga,i quan comença un estiu que ho atura tot, i callar i callar... després augmenta encara més el presidencialisme total i comencen coses rares o sobtades o inexplicables. Els socis segueixen observant i pensant, mentre , of course, se'ns acabaven les existéncies de "baberus" veient jugar el primer equip i com recollien tots els títols. Però una cosa es el camp i els esportistes professionals i una altra la direcció i gestió del club. Això ho tenen molt clar,molt, i de fa temps, la majoria de sccis.

I crec, sincerament, i em sap greu, que des dels despatxos es va perdre el sentit de la realitat real del sentiment i desitjos dels socis i sòcies, creient -greu errada catastrófica, de no voler conèixer la realitat- que els socis estaven molt contents amb la junta i la presidència en veurels tant eufòrics per l'extraordinària marxa de l'equip.

I ja està. Un gran president que acaba un periode gloriós esportiu, i un altre, del qual els socis savien que fa ser el factotum d'una renovació rapidssima i encertada de la plantilla i a bon preu, que començara l'1 de juliol una etapa, similar, però diferent. Molt més connectada, de debó, amb la realitat sentida a les graderies i amb més transparència.
El club és molt i molt gran i tothom hi té lloc, però ningú ningú està pel damunt del Club ni de la masa social.
Gràcies , Toni, per la magnifica feina feta i fins ben aviat.

Cordialment,
Jordi

xmarcet ha dit...

No és fàcil escriure aquest post, aquesta crònica, després del que vas viure ahir, demostres una anàlisi fina i capacitat de prendre distància, un plaer llegir-lo. Comparteixo una reflexió final: la transició forma part del cos central d'una gestió, no és un colateral. La gestió de Laporta ha estat polièdrica, brillant esportivament i tot el contrari en altres aspectes, però la trancisió ha estat dissenyada per a perdre estrepitosament, allunyat del sentit de la realitat. Gràcies, Xavier

Pejots ha dit...

Brillant anàlisi, tot i estar condicionat per la "derrota". Voldria destacar la tradició i exemplar demostració democràtica del barcelonisme, difícil de trobar a la majoria de grans clubs europeus (i ells ho saben), cosa que ens reafirma que sóm més que un club. I precisament ara, en uns moments de desafecció i escàs entusiasme pels processos col·lectius.
El meu candidat també va perdre, però la demostració de vitalitat democràtica, francament, m'ha animat.
Moltes gràcies
@perejoanmitjans