.
La campanya m’està agradant. Què volen que els digui? No puc fer-hi més. Està posant debats sobre la taula, no hi ha insults, no hi ha més crispació del compte. Parlo de la campanya per les eleccions catalanes, clar, on els partits ja han posat damunt la taula debats com el de la independència o les mesures davant la crisi econòmica, i el ciutadà pot anar contrastant a plaer. No és poca cosa. Pensin que les properes eleccions són a vida o mort, com a mínim per a cinc dels partits amb representació parlamentària. Tots s’hi juguen el tot pel tot, el ser o no ser, la glòria o el daltabaix descomunal. Tots a excepció d’un PP que poc o molt seguirà on i com és ara. I que això de moment no es noti en un estil de campanya desagradable diu molt dels nostres partits. Fins i tot la comissió parlamentària sobre el cas Millet pinta que vol mirar de ser de guant blanc. Pinta. Hi voldria confiar. Veurem.
Ahir ho comentava al twitter, quan un altre piulador cibernètic ironitzava en llegir que servidor preveia xalar amb la campanya. “Com? Que encara no ha arribat? Osti tu... Qui ho havia de dir...”, va deixar anar. I tots ho vam entendre. Certament, ja fa anys (dècades) que Sidney Blumenthal va adaptar allò de la “revolució permanent” de Lev Trotsky i va parir el concepte de “campanya permanent”. Hi som capbussats sempre. Mitjans i política ens hi tenen ficats tota la legislatura. Però a mi m’agrada especialment el temps de campanya explícita. La festa major oficial. Què volen que els digui? Sóc un romàntic, també en això. O un malalt de la cosa, si ho volen. Però el cas és que la competició entre partits per decantar el vot em provoca un estat d’eufòria sostingut, que sort en tenim que “oficialment” només dura quinze dies. Del contrari, com diria l’Herrera, la cosa no seria sostenible.
Cal construcció. I és que el nostre desmuntatge ja miren prou i des de fa massa anys d’aplicar-nos-el des de fora. Aquesta setmana revisitava el documental ‘Adéu, Espanya?’ (per cert, gran Terribas tornant-hi) i ho veia clar. De fet, no oblidéssim que n’hi ha molts que és quan miren la tele, que ho veuen clar. D’aquí la importància del document i el reconeixement que cal fer-li a TV3 pel seu encert com a televisió pública. Perquè aquest reportatge no només construeix sinó que sobretot anima a fer-ho. Gran última frase, explicant com és que Noruega es va independitzar: “Perquè els noruecs van voler-ho així”. I de fons, castellers mans a les mans. Modernitat, seny, paral•lelismes internacionals, contextualització històrica. En definitiva, suma.
És en aquest sentit que CiU hauria hagut d’acceptar la proposta de trobada d’Esquerra, malgrat tot (...)
.
(Si voleu llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.
La campanya m’està agradant. Què volen que els digui? No puc fer-hi més. Està posant debats sobre la taula, no hi ha insults, no hi ha més crispació del compte. Parlo de la campanya per les eleccions catalanes, clar, on els partits ja han posat damunt la taula debats com el de la independència o les mesures davant la crisi econòmica, i el ciutadà pot anar contrastant a plaer. No és poca cosa. Pensin que les properes eleccions són a vida o mort, com a mínim per a cinc dels partits amb representació parlamentària. Tots s’hi juguen el tot pel tot, el ser o no ser, la glòria o el daltabaix descomunal. Tots a excepció d’un PP que poc o molt seguirà on i com és ara. I que això de moment no es noti en un estil de campanya desagradable diu molt dels nostres partits. Fins i tot la comissió parlamentària sobre el cas Millet pinta que vol mirar de ser de guant blanc. Pinta. Hi voldria confiar. Veurem.
Ahir ho comentava al twitter, quan un altre piulador cibernètic ironitzava en llegir que servidor preveia xalar amb la campanya. “Com? Que encara no ha arribat? Osti tu... Qui ho havia de dir...”, va deixar anar. I tots ho vam entendre. Certament, ja fa anys (dècades) que Sidney Blumenthal va adaptar allò de la “revolució permanent” de Lev Trotsky i va parir el concepte de “campanya permanent”. Hi som capbussats sempre. Mitjans i política ens hi tenen ficats tota la legislatura. Però a mi m’agrada especialment el temps de campanya explícita. La festa major oficial. Què volen que els digui? Sóc un romàntic, també en això. O un malalt de la cosa, si ho volen. Però el cas és que la competició entre partits per decantar el vot em provoca un estat d’eufòria sostingut, que sort en tenim que “oficialment” només dura quinze dies. Del contrari, com diria l’Herrera, la cosa no seria sostenible.
Cal construcció. I és que el nostre desmuntatge ja miren prou i des de fa massa anys d’aplicar-nos-el des de fora. Aquesta setmana revisitava el documental ‘Adéu, Espanya?’ (per cert, gran Terribas tornant-hi) i ho veia clar. De fet, no oblidéssim que n’hi ha molts que és quan miren la tele, que ho veuen clar. D’aquí la importància del document i el reconeixement que cal fer-li a TV3 pel seu encert com a televisió pública. Perquè aquest reportatge no només construeix sinó que sobretot anima a fer-ho. Gran última frase, explicant com és que Noruega es va independitzar: “Perquè els noruecs van voler-ho així”. I de fons, castellers mans a les mans. Modernitat, seny, paral•lelismes internacionals, contextualització històrica. En definitiva, suma.
És en aquest sentit que CiU hauria hagut d’acceptar la proposta de trobada d’Esquerra, malgrat tot (...)
.
(Si voleu llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.
1 comentari:
Ja ha vist la portada del Marca d'avui?
Parlen sobre la implicació d'ETA a l'11-M
http://ves.cat/agi4
:oD
Publica un comentari a l'entrada