.
El que li ha passat aquesta setmana a Jordi Hereu no té nom. Bé, de fet és el que ha fet, concretament el que no té nom. Una patinada gratuïta, fruit i projecció vexatòria de la debilitat política que ell mateix assumeix que té. De cap altra manera no s'entendria que hagi mentit tan absurdament. Dilluns va fer com que votava en la consulta sobre el futur de la Diagonal, quan en realitat no va fer-ho. L'eina no anava, i ell ho podria haver dit. En canvi, va optar per mentir. Per fer veure que havia votat, quan els allà presents i la càmera de La Vanguardia online havien captat que alguna cosa passava. Però no. El senyor alcalde no podia admetre que la seva consulta falla també tècnicament (gestió política a banda). Aquí l'article que li dedico aquest dijous: Hereu amb cara de Brown.
.
Al final ha hagut de sortit i admetre (dos dies després i després d'haver-ho negat del dret i del revés!) que efectivament no va votar. Però ell havia dit que sí, i el funcionari de torn que l'havia assistit també havia fet el ridícul més espantós sobreactuant i fent el gest de l'ok reiterades vegades mentre Hereu s'aixecava de la cadira des d'on no havia votat... i marxava com si ho hagués fet. Lamentable, esperpèntic, absurd, insalvable. Potser com la carrera política de Jordi Hereu. A can PSC tenen força clar el seu relleu. Tot apunta que l'únic vector que queda per decidir és el temporal. El quan.
.
Aquest dimecres a can Tot és molt confús, en la secció ja oficialment batejada com El consultori del Dr. Aira, hem parlat del llenguatge no verbal que va delatar Hereu des d'un primer moment. D'això i dels eufemismes que avui ha fet servir ZP per descriure les seves contundents retallades socials. I també hem parlat de David Cameron i de Gordon Brown... Aquí en teniu l'àudio.
.
I de regal, l'àudio del més que entranyable comiat confús del dia, que m'ha fet replantejar-me la necessitat de cobrar per col·laborar en aquest mític programa. És broma.
.
El que li ha passat aquesta setmana a Jordi Hereu no té nom. Bé, de fet és el que ha fet, concretament el que no té nom. Una patinada gratuïta, fruit i projecció vexatòria de la debilitat política que ell mateix assumeix que té. De cap altra manera no s'entendria que hagi mentit tan absurdament. Dilluns va fer com que votava en la consulta sobre el futur de la Diagonal, quan en realitat no va fer-ho. L'eina no anava, i ell ho podria haver dit. En canvi, va optar per mentir. Per fer veure que havia votat, quan els allà presents i la càmera de La Vanguardia online havien captat que alguna cosa passava. Però no. El senyor alcalde no podia admetre que la seva consulta falla també tècnicament (gestió política a banda). Aquí l'article que li dedico aquest dijous: Hereu amb cara de Brown.
.
Al final ha hagut de sortit i admetre (dos dies després i després d'haver-ho negat del dret i del revés!) que efectivament no va votar. Però ell havia dit que sí, i el funcionari de torn que l'havia assistit també havia fet el ridícul més espantós sobreactuant i fent el gest de l'ok reiterades vegades mentre Hereu s'aixecava de la cadira des d'on no havia votat... i marxava com si ho hagués fet. Lamentable, esperpèntic, absurd, insalvable. Potser com la carrera política de Jordi Hereu. A can PSC tenen força clar el seu relleu. Tot apunta que l'únic vector que queda per decidir és el temporal. El quan.
.
Aquest dimecres a can Tot és molt confús, en la secció ja oficialment batejada com El consultori del Dr. Aira, hem parlat del llenguatge no verbal que va delatar Hereu des d'un primer moment. D'això i dels eufemismes que avui ha fet servir ZP per descriure les seves contundents retallades socials. I també hem parlat de David Cameron i de Gordon Brown... Aquí en teniu l'àudio.
.
I de regal, l'àudio del més que entranyable comiat confús del dia, que m'ha fet replantejar-me la necessitat de cobrar per col·laborar en aquest mític programa. És broma.
2 comentaris:
Benvolgut Dom Aira,
1. Veig que el tema de l'audio ja està plenament dominat! Felicitats!
2. La pròxima vegada que vagi a can Confús, saludi l'Elisabet Espuny de part meva. Va ser la meva "tutora" fent producció a can Catradio i d'ella sempre recordaré que "quan s'obren els telèfons això és la reproducción de los penes y los paces"
3. Mareta quin final! Són quasi tant fans com jo!
;o)
hahaha! apoteosi final, sí. i el tema àudio, tot cosa seva! mil mercès. un descobriment. en general.
abraç!
toni
Publica un comentari a l'entrada