“Ets massa jove per ser tan nostàlgic!”. Així, com qui no vol la cosa, amb un to de veu tendre i alhora amb un punt d’escepticisme, se’m va despatxar una bona amiga. Va ser fa poc, en una conversa que així vam donar per tancada. Però passats els dies jo no podia deixar de preguntar-me pel meu presumpte punt de nostàlgia. Hi era? Segurament sí. I en aquest cas, què l’explicava? Què vaig viure jo de petit que va poder-me convertir en un jove nostàlgic? El factor generacional m’ho va posar en safata. I és que servidor pertany a una generació crescuda amb la televisió. I encara més! D’una generació crescuda amb la televisió dels anys vuitanta. Poca broma, perquè aquella no era com la d’ara. Ni millor ni pitjor, però amb una petita gran diferència. Tenia un toc british.
I és que durant els anys vuitanta, a les graelles de la televisió catalana triomfava l’humor britànic a través de sèries que amb el pas del temps han esdevingut de culte. Aquest va ser el cas de Sí, Ministre, i de Sí, Primer Ministre, la seva seqüela televisiva o spin off. Ara! No estaven soles. Què no dir de L’Escurçó Negre, de N’hi ha que neixen estrellats, de l’Hotel Fawlty dels Monty Python o d’Els Joves? Com no volen que sigui nostàlgic? De fet, és obvi que no tenia cap altra opció. Oi que ho veuen?
En l’actualitat vivim un nou auge de les sèries televisives, però amb dos canvis importants respecte de l’època daurada dels vuitanta. Primer, l’epicentre ara és als Estats Units. I d’altra banda, l’humor (ni l’intel·ligent ni de l’altre) ja no és el fil conductor dels grans productes d’èxit. Ara l’és l’acció frenètica, l’impacte, el trhiller. La indústria del cinema, abans, ja era a Hollywood, però El Dorado de les sèries televisives, fa poc més de vint anys, era en una illa europea. Sens dubte.
I així va ser com molt abans que triomfés l’americana The West Wing, ja ho havia fet Sí, Ministre. Molt abans que a Catalunya es creessin grups al Facebook reivindicant que TV3 emeti la sèrie política per excel·lència de principis del segle XXI, prèviament, en els anys vuitanta del segle XX, havia nascut una sèrie britànica que ens va retratar les bambolines del poder, la cuina de la política, allò que es cou càmeres enllà. Perquè és cert que el catòdic president Josiah Bartlet ha passat a ser una icona i una referència per a milions de telespectadors joves i no tan joves de l’era Obama. Però, què me’n diuen de la tendresa del ministre James Hacker?
Potser per aquelles coses que tenim els humans, que tendim a veure’ns reflectits en el més feble, aquell personatge, aquell ministre, va despertar en mi un cert sentit d’identificació. La ironia és que, amb els anys, aquest personatge i jo coincidim en dues condicions: la de periodista i la de professor universitari. Ara bé, la simple perspectiva d’assumir el següent estadi, en imitació de la trajectòria de Hacker, m’inquieta. I no per la possibilitat remota que pugui existir respecte de dedicar-me algun dia a la cosa pública, tant com pel calfred que em genera la simple pensada d’haver de compartir camí (sempre en aquest supòsit improbable) amb el Sir Humphrey Appleby de torn. I és que, parafrasejant al gran Oscar Wilde, a la importància de dir-se Sir Humphrey l’acompanya la dificultat de dir-se Hacker.
La figura d’Appleby, la del secretari permanent, no existeix en el nostre ecosistema polític i en el britànic va deixar de ser-hi definitivament amb el mandat del laborista Tony Blair, gràcies a l’acció eficaç i sense escrúpols dels seus spin doctors Peter Mandelson i Alastair Campbell, productes paradigmàtics de l’ombra del poder contemporània. Ells van acabar amb aquell estil d’administració i la van ajustar més a la figura emergent que havien d’anar construint dia a dia sense obstacles. Ells, els nous guardians del missatge, esdevindrien la guàrdia pretoriana del líder mediàtic emergent. El primer ministre ja no hauria de tenir més obstacle que els seus spins, per mirar d’avançar.
Així, doncs, no és la figura del secretari permanent allò que ens hauria d’inquietar en cas d’esdevenir un pobre Hacker de la política. Ara, el factor que més costa amunt ens posaria el dia a dia polític serien els hereus d’aquells funcionaris permanents ja traspassats. Els actuals equips i gabinets de comunicació, els nostres Appleby d’avui. Aquests són els qui ens han de neguitejar. Només cal fer una ullada a les sèries que els descriuen actualment perquè tothom pugui fer-se una idea ajustada del per què de tanta recança. Tot i que en això tornaré a posar-me nostàlgic. I és que encara no hi ha hagut un personatge de sèrie televisiva que s’hagi pogut homologar plenament a Sir Humphrey. No, com a mínim, en una sèrie d’aquelles que parlen de la intrahistòria del poder polític i de la manufactura del seu relat. Toby Ziegler, a The West Wing, és una construcció en paral·lel certament molt reeixida i memorable. Igualment, el genial i embogit personatge de Malcolm Tucker, amb el seu èxit a la sèrie (també britànica) The Thick of It, és cert que fins i tot ha arribat a donar peu a una versió cinematogràfica del producte, amb la divertida In the Loop (2009). Però no són el mateix. Tot plegat no fa més que revisitar el clàssic. De fet, aquesta revisió i la posada al dia de personatges com els de James Hacker i Sir Humphrey ajuden a reivindicar-ne la vigència. Nosaltres amb aquest llibre també ho hem volgut fer.
Sí, Ministre és un producte actual perquè el seu argument de fons és atemporal. I és que en essència ens explica una cosa tan antiga com l’és el pes de la porpra del poder, una càrrega annexa a tot líder d’aquí, d’Anglaterra, de França o de la Lapònia, ja de ple en el segle XXI, igual com en els anys vuitanta del XX, en la França del Cardenal Mazarino o en la Roma d’un altre famós autor de breviari polític, Quin Tul·li Ciceró. Aquesta càrrega avui du cognoms com Madí, Iceta o Zaragoza. Oi que els sona actual? I si a més aquest món el podem viure amb un seguit de diàlegs ràpids i genials, plens d’ironia, de sarcasme, de mala baba reconcentrada però mai excessiva, sempre estimulants i molt reveladors, ja tenim el per què calia tenir la versió en paper d’aquest clàssic, recreació del que haurien pogut ser els diaris d’un pobre ministre en lluita permanent amb el seu entorn més immediat. Calia que els catalans ens hi poguéssim recrear, també en la nostra llengua. Així va ser com el bon amic i editor Quim Torra em va convèncer per llançar-me de cap a un món, el de la traducció, on m’estreno. Pensin que gràcies al toc british tot passa millor. I disculpin les molèsties.
Toni Aira Foix
Barcelona, 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada