dijous, de desembre 10, 2009

LLIURES I NO LLIURES

.
És moltes altres coses, però sobretot el jutge Baltasar Garzón és especialment un artista en el domini del tempo mediàtic. De fet això el va perdre quan en el seu moment de màxima popularitat va voler fer el salt a la política. L’error no va ser el quan, sinó amb qui va decidir fer-ho: amb un Felipe González, artista entre aquest tipus d’artistes, que el va ensarronar. Va fer-li creure que seria superministre de Justícia, per acabar nomenant-lo Delegat del Pla Anti-Droga, una humiliació en tota regla per a qui havia estat jutge estrella i fitxatge ídem de la campanya del 1993, quan va anar de número dos per Madrid amb González. No va suportar la vexació i després el PSOE va pagar-ho car, un cop ja amb Garzón retornat a la magistratura.

Ja fa molts anys d’allò. Molts ni tan sols no se’n recorden. Però paga la pena tenir-ho present. En el personatge Garzón encara resta molt d’aquell polític que no va poder ser. L’operació Pretòria, i sobretot la seva escenificació, és exactament això. Un exemple més: aquests dies de pont hi ha hagut notícia a l’estil Garzón. Després del numeret de les manilles i de les bosses d’escombraries que va exposar els imputats de primera hora a un judici mediàtic previ i ja ben bé amb resolució i sentència dictades, ara Garzón finalment deixa lliures dos dels implicats, això sí, en un dia d’impàs entre dos festius de pont. Quants ciutadans d’entre els qui el van veure emmanillat i carregant una bossa d’escombraries hauran vist ara com Macià Alavedra ha sortit al carrer en llibertat sota fiança? Pocs. En aquest sentit, forçat o no per la dificultat d’aconseguir els diners de la fiança, Lluís Prenafeta ha estat més hàbil. La seva sortida de la presó ha obtingut ressò en dia laborable, amb els informatius a ple rendiment i amb el ciutadans ja tornats de pont. Important, el domini del tempo. Sobretot del mediàtic, que és el qui marca la pauta en política. (...)
.
(per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

5 comentaris:

Mireia i Marc M&M ha dit...

Hola mestre!
Interessant lectura sobre l'estratega Garzon, xo x mi la noticia no es el Garzon sino els xorissos catalans. El Baste ha fet 2 entrevistes al fill gran del Prenafet i tb la noticia era la humiliacio q han debut els acusats i el maligne jutge.

Friso x veure la premsa catalana carregar de manera despiadada contra la corrupció i els seis senyors!

Menys retorica i mes canya q sino oblidem q akets tius son uns putos lladres que ja son lliures.

Por fa el que deuen saber akesta parell...i sino q preguntin als Pujols jr.

Celebro haver-nos desvirtualitzat! ;-)

Martí Bou ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Martí Bou ha dit...

Sr. Aira. Un parell de coses.

Sobre el tempo: ha estat llegir el text sencer i recordar-me del POTUS Jed Bartlet no contestant la proposta republicana de pressupostos per no aixafar-li la campanya a Califòrnia d'en Sam Seaborn (sabem de què parlo, oi?)

Sobre la projecció i el màrqueting polític: l'amic Baltasar, ¿es va equivocar quan no va deixar a un grup de música que es diguéssin Garzón (querella inclosa, crec), fent-se aquests després molt populars i sortint a les llistes de millors discos de l'any dient-se Grande-Marlaska?


saludus!

;o)

El Bou de ca'n FCCB

TONI AIRA ha dit...

Aaaaaaaara sense duplicacions de pregunta, responc:

1. oitant! sabem de què parla. la paraula que no es pot esmentar, en deien! recessió. en zp debia veure aquell capítol i mira que el tema "crisi" va costar de sortir-li de la boca...

i 2. en cas de tenir un ego de dimensions planetàries... el cas és que NO. no és un error mirar d'evitar que quan algú et busqui a google pugui trobar primer un grup de música en comptes de trobar-te a tu mateix. és el cas del jutge aquest...

TONI AIRA ha dit...

ah! i amic elena! és cert que la notícia són els empresonats... però no només! per sort en democràcia podem mirar de fiscalitzar també l'actuació dels jutges. ah! i per sort també hi ha presumpció d'innocència, mite! no condemnis encara els empresonats, diguin-se aquesta bartu, luigi, lluís o macià...

abraç!