Coses que passen (sobre la mani de l'1-D)

Avui publico article al Comunicació21. Hi podeu accedir a través del següent link i podeu fer comentaris clickant a la web principal del portal. Us el reprodueixo igualment aquí:
.
Coses que passen (3 de desembre del 2007)
.
La manifestació pel Dret a Decidir contra el desgavell ferroviari ha estat tot un èxit. Sí? Segur? En afluència massiva no es pot discutir. En repercussió mediàtica, que en realitat és allò que més interessa, ja no podem ser tan contundents. Hi ha hagut una contraprogramació brutal i assassina que, com sempre, s’ha sortit del guió, però que també com sempre acapara un lloc de preferència al vell mig de l’escena. Els mitjans de comunicació sotmesos als qui més temien la manifestació de l’1-D han vist així l’excusa perfecta per ignorar el clam d’indignació de la societat catalana, tot desviant els focus de les càmeres durant unes hores (clau) a Euskadi.
.
Però això és el joc de la democràcia mediàtica. Són coses que passen quan un país es veu mancat d’un espai de comunicació propi i ben definit. Que TV3 no transmetés en directe la marxa és una vergonya tripartida de grans proporcions. Però això no hauria de ser un problema si a la nostra televisió pública l’acompanyés un cos de mitjans catalans que pogués tenir-se en compte. El Baròmetre de la Comunicació a Catalunya ja ha demostrat que això no existeix, així que de moment per aquesta banda val la pena no seguir lamentant-se.
.
Potser, doncs, primer caldria anar prenent consciència de la colonització mental i política que exerceixen els mitjans de comunicació de Madrid sobre nosaltres i sobre els espanyols. Perquè passa que, durant el matí del diumenge que va seguir a la marxa, el canal d’informació 24 hores de TVE no va dir res (res!) de la manifestació. I això semblaria que no és propi d’una televisió pública a mans dels teòrics defensors de “l’Espanya plural”. Algú diria que això és més propi de la Veneçuela d’Hugo Chávez. Jo en canvi trobo que és del tot descriptiu d’una Espanya que, de dretes o d’esquerres, no vol escoltar de Catalunya res que no sigui adhesió i submissió. I aquestes coses passen ara amb Z(P) com passaven abans amb Aznar.
.
Amb l’actual status quo de mitjans de comunicació, a Espanya seguiran sense saber res de la nostra indignació, per activa i per passiva. I, per la mateixa regla de tres, a Catalunya seguirem fent del silenci oficial una cosa que passa, que ens acompanya vitalment. I així seguirem emprenyats in aeternum, a major glòria dels qui viuen d’una Catalunya autista que bàsicament es limita a queixar-se de les coses que passen.