.
.
Us el reprodueixo també aquí perquè crec que és reflexió bloggera susceptible de publicar-se com a post. En l'article del CEJP podeu fer tots els comentaris que us semblin oportuns. A mi, aquí, com sempre, en teniu al mail.
.
Allò que el vent no s'endú
.
Ja ningú no entén una campanya electoral sense mitjans de comunicació. Vivim temps de democràcia mediàtica, i aquesta, sobretot en època d’eleccions, no s’entén sense l’aposta per Internet. Però per què “especialment” en temps d’eleccions? I més concretament, per què la majoria de líders polítics, un cop assolit el poder, relaxen la seva activitat a la xarxa?
.
La identitat digital ha esdevingut un element imprescindible per a la projecció pública en política. Al nostre país ja no es contempla un lideratge polític sense un web, un bloc o diversos d’aquests que en siguin referència directa. A Catalunya, a més, l’assumpció del domini “.cat" ha esdevingut la prova del cotó bàsica per testar la catalanitat del líder i del seu projecte. Però l’accelerat recorregut vital de la xarxa ja deixa entreveure símptomes evidents de la convicció d’interès variable que molts hi dipositen. Els blocs són un clar exemple de com molts polítics encara interpreten Internet com un espai on “s’hi ha de ser”. Un “ser-hi” que interpreten com a estàtic, no proactiu, amb una lectura deficient dels signes dels temps. I és que la presència dels polítics a la xarxa ja no pot esdevenir un simple aparador on durant els quatre anys que segueixen uns comicis s’hi pugui córrer una cortina o penjar-hi un cartell que hi digui “reformes”. Això seria el triomf de la tàctica davant l’estratègia. L’imperi de la mentalitat analògica respecte de la digital. I, de fet, això passa, i és tant com renunciar a una idea de l’espai que la política necessita d’arrel. És allò tan darwinià d’adaptar-se al medi. És fàcil: o un es fa a l’entorn o aquest acaba per imposar-se.
.
La identitat digital ha esdevingut un element imprescindible per a la projecció pública en política. Al nostre país ja no es contempla un lideratge polític sense un web, un bloc o diversos d’aquests que en siguin referència directa. A Catalunya, a més, l’assumpció del domini “.cat" ha esdevingut la prova del cotó bàsica per testar la catalanitat del líder i del seu projecte. Però l’accelerat recorregut vital de la xarxa ja deixa entreveure símptomes evidents de la convicció d’interès variable que molts hi dipositen. Els blocs són un clar exemple de com molts polítics encara interpreten Internet com un espai on “s’hi ha de ser”. Un “ser-hi” que interpreten com a estàtic, no proactiu, amb una lectura deficient dels signes dels temps. I és que la presència dels polítics a la xarxa ja no pot esdevenir un simple aparador on durant els quatre anys que segueixen uns comicis s’hi pugui córrer una cortina o penjar-hi un cartell que hi digui “reformes”. Això seria el triomf de la tàctica davant l’estratègia. L’imperi de la mentalitat analògica respecte de la digital. I, de fet, això passa, i és tant com renunciar a una idea de l’espai que la política necessita d’arrel. És allò tan darwinià d’adaptar-se al medi. És fàcil: o un es fa a l’entorn o aquest acaba per imposar-se.
.
En temps electoral es viu temporada alta de blocs polítics. Neixen com bolets i, igual que del popular fong, n’hi ha de diferents tipus i colors. N’hi ha de tòxics –els confidencials–, n’hi ha alguns que a penes són visibles –particulars sense més pretensions–, amb formes divertides –parapolítics–, o els que destaquen clarament enmig del bosc –els oficials dels partits. Però passada l’època electoral sembla que la sequera s’estén i la població ‘blogger’ remet amb especial cruesa entre els blocs polítics oficials dels líders guanyadors. Un cop superades les eleccions, els governants abracen les estàtiques webs institucionals, les promeses electorals els fan nosa i acostumen a despenjar-se d’uns blocs oficials on s’han mostrat amb una proactivitat que ja no serà. Però Internet no accepta el silenci, i menys quan aquest és interessat. L’era digital i multimèdia no accepta que les promeses se les endugui el vent. No val a deixar buits a la xarxa, perquè aquests s’omplen automàticament. I si els partits polítics no ho fan amb convicció, d’altres ho acaben fent per ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada