En els darrers temps tinc la sensació que la política catalana viu força a la desesperada. Com a mínim molts dels seus protagonistes em transmeten aquesta sensació amb el seu comportament. Un exemple clar d'això que intento explicar és la "congelació" que Duran i Lleida ha aplicat a la seva candidatura per CiU al Congrés. No és assenyat. I això que fa (ara i de força temps ençà) no és un pols a CDC, sinó una actuació que bé podria descriure's com la d'un polític que enfila la recta final de la seva carrera amb la consciència que ho ara és ministre o ja no ho serà mai. Una manera d'actuar, com deia, a la desesperada. .
També l'és en certa manera la proposta de referèndum que ara fa un Carod que no sap tan sols si sortirà escollit en el proper congrés del seu partit com a líder, si les urnes li renovaran la confiança, si serà decisiu en la propera legislatura (o en la del 2014)... I en comptes de proposar un referèndum ara de forma seriosa (quan té la paella pel mànec), va i decideix deixar anar un eslògan (de nou a la desesperada) a veure si així allunya l'inici de la seva jubilació política.
.
I després també hi ha la proposta de "casa gran del catalanisme" que fa en Mas. Quan ni Pujol va aconseguir del tot abraçar tot l'espectre catalanista (d'altra banda, missió afortunadament impossible de fer per un sol partit), ara davant els qui comencen a qüestionar-ne el lideratge a la pròpia CDC, Mas enfila una fugida endavant (jo crec que a la desesperada) amb un projecte que serà la seva última oportunitat política.
.
Bé, aquestes són reflexions que em venen al cap aquests dies, però si voleu també en podeu llegir un parell més, que avui em publiquen a El Singular i a l'Avui:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada