Aquí va un nou blog!

Sigueu MOLT BENVINGUTS. Ja fa algun temps que corro per la bloggosfera fent bullir l'olla amb amics i companys de professió. Però ara ha arribat l'hora d'independitzar-se i la meva intenció és que en aquest blog s'hi puguin aportar (i rebre) ítems d'interès, eines per a la reflexió, l'estudi o el debat, sempre amb la política i els mitjans de comunicació com a fils conductors... si pot ser.

En aquest sentit, la barra lateral d'aquest blog està pensada per facilitar l'accés a recursos online que poden interessar tant a estudiants com a periodistes, així com a persones interessades o amb algun punt de contacte amb la política o la comunicació política. Els aficionats a fer un seguiment exhaustiu de l'actualitat espero que també hi trobin utilitat. Per a mi és una espècie de "Favorits" que podré visitar en qualsevol ordinador, i potser per això mateix també hi he incorporat un link amb bona part de la feina que he publicat. De moment, la que tinc en format pdf, jpg o similar, i que aniré completant.

D'altra banda, de tant en tant també m'hi agradarà compartir algunes col·laboracions en premsa o articles varis. I de fet, començarem amb això mateix. Amb una peça ben recent, publicada la setmana passada al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol (CEJP):

La política i el món virtual

Ségolène Royal ha fet públic el valor del seu patrimoni personal. I després d’ella, s’hi han afegit els principals candidats a les presidencials franceses d’enguany. Però per què ho han fet, si fins ara aquest gest només es demanava al candidat guanyador d’aquestes eleccions? Hi havia algun indici raonable que Royal no complís amb els seus deures com a contribuent? No. El que hi havia era una campanya de mails per Internet que acusaven directament la candidata socialista i el seu marit, François Hollande, de no declarar tots els seus béns per eludir el pagament de l’impost sobre la fortuna (ISF). Així doncs, la primera informació de la pre-campanya va partir dels mèdia, de forma artificial, sense basar-se en fets contrastats, i va acabar amb decisions polítiques que s’hi van prendre a remolc. Tot sigui dit de passada, els mitjans van continuar essent els jutges, ja que la taxació dels béns de Royal la va fer la televisió, que va tenir accés a les propietats de la candidata.

Això és la “democràcia mediàtica” on molts estudiosos, politòlegs i comunicòlegs, adverteixen que estem capbussats. On sovint el nom no fa la cosa, respecte de notícies que, certes o no, contrastades o no, condicionen la vida política. Existeix un debat animat entre certs cercles professionals i intel·lectuals a propòsit dels mals que comporta el periodisme i la política “de declaracions”, però pocs s’atreveixen a proposar fórmules efectives per combatre’ls. Mentrestant, els polítics s’hi adapten. Aquest context té els seus perills, però també les seves potencialitats a l’hora d’intentar marcar l’agenda pública. A això s’hi dediquen els esforços de molts estrategs i líders polítics, sense advertir que la seva submissió a l’agenda mediàtica és creixent.

Una mostra que la pauta la marquen els mèdia és com els partits polítics hi adapten el seu llenguatge, la seva activitat i fins i tot les seves decisions estratègiques. L’exemple que ens han brindat aquests dies els partits francesos és clar. Cal començar la campanya deixant clar que són honrats. Per què? Existia aquest debat a la societat? Les enquestes així ho demostraven? Algun d’ells havia estat enxampat in fraganti? Sembla que aquesta no és la causa. L’origen ha estat una bola mediàtica que s’anava fent gran i que els mateixos polítics han ajudat a retroalimentar fins que la ficció ha tingut conseqüències explícites en el món real.

Walter Lippmann parlava de com els mitjans de comunicació –la premsa en la seva època– són els principals responsables de fixar als ciutadans els mapes mentals que els ajuden a navegar pel món. Alhora, cridava l’atenció sobre el “pseudoentorn” que també poden ajudar a crear els mèdia. Una realitat virtual que, malgrat això, té conseqüències en el món real, quan els individus hi donen credibilitat i actuen en conseqüència. Els partits polítics, massa condicionats i porucs amb el “què diran” els mèdia, sovint s’entesten a dur a extrems de caricatura aquest escenari. Moltes vegades protagonitzant actuacions i hores de debat com a resposta a informacions que tenen poca correspondència amb el món real. És allò de l’endogàmia polítics-periodistes que molts es prenen a broma. Però el problema és seriós quan alguns d’aquests professionals arriben a trobar-se còmodes en aquest entorn virtual. Aquests dies n’informaven els diaris: la mateixa Ségolène Royal i Jean-Marie Le Pen faran campanya en el portal Second Life, un món virtual que només existeix en el ciberespai. Tota una metàfora.