El 'pinyol' del doctor Trias

Qui formava part del pinyol del candidat Artur Mas? Qui conformava l'essència del seu nucli dur, de la seva guàrdia pretoriana en temps de travessia del desert? El seu gran estrateg i expert en comunicació, David Madí, i amb ell Oriol Pujol i Ferrusola, Francesc Quico Homs (actual secretari general de Presidència) i Germà Gordó (actual secretari del govern). Però el desert va quedar enrere, Madí va enretirar-se, Pujol va rebre l'encàrrec de dedicar-se al partit i Homs i Gordó coexisteixen a palau amb moltes competències a atendre. El grup es va dissoldre i ara a Convergència emergeix el pinyol del doctor Xavier Trias, a qui en la seva aventura com a batlle de la capital del país l'acomboiarà un equip que compta amb punts de contacte interessants respecte d'aquell altre pinyol. Alguns n'havien format part i tot.

És el cas del nou número dos de la casa gran, Joaquim Forn, primer tinent d'alcalde i responsable de l'àrea de Presidència, Règim Interior, Seguretat i Mobilitat; a més, serà el portaveu del govern municipal. Ell, home de la més estricta confiança del nou alcalde, també l'és del president. Va formar part del pinyol de Mas i només la seva dedicació al front municipal va contribuir a reduir-ne la presència. Ha estat el cap de la campanya de Trias i ara ocuparà un espai de privilegi a la zona noble del palau de l'ajuntament.

I sota el paraigües de l'àrea de Forn, un altre pes pesant del nou equip municipal amb lligams amb aquell altre pinyol que va ser i ja no és: Jordi Martí, nou regidor de Presidència i Territori, i regidor executiu de Sants-Montjuïc. Un polític de la més estricta confiança de Trias, amb qui també va compartir aventura política a Madrid quan l'avui alcalde va ser cap de llista en les eleccions al Congrés l'any 2000. Un home de Trias, doncs, però també de Germà Gordó, el secretari del govern. Comptarà amb competències delegades per l'alcalde en l'àmbit de les relacions institucionals i internacionals, i d'ell dependrà també Comunicació.

Però, qui pilotarà Comunicació? Algú que ja en va ser el màxim responsable en el govern de Catalunya: Marc Puig, antic membre del pinyol de Mas, íntim de Madí, a qui va substituir com a secretari de Comunicació del govern quan la llavors mà dreta de Mas va haver de dimitir. Puig serà al capdavant de Comunicació, que inclourà un gabinet de premsa dirigit per Òscar Martínez, responsable de l'àrea amb Trias durant els llargs anys d'oposició municipal. Amb ell, un fitxatge de l'última campanya, el també periodista Jordi Corbalan, i un potent i jove equip 2.0. A Forn, Martí, Puig, Martínez i Corbalan, cal sumar-hi el nom d'Albert Ortas, que ha estat cap de gabinet de Trias en els últims anys i que ara assumirà el càrrec de director d'Alcaldia. “Serà un macrocap de gabinet polític”, adverteixen des de plaça Sant Jaume.

Ells formaran l'ala oest del Consell de Cent. Uns a la zona noble, uns altres a l'anomenat edifici Novíssim i alguns al carrer Paradís, a tocar de la Casa dels Canonges (...)

(Per llegir sencer el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí i també hi podreu fer comentaris)

Traient el cap pel Saló de Cent

Veieu la captura de pantalla d'aquest vídeo? En la foto del post, en el seu extrem esquerre, a dalt de tot, un servidor treu el caparró per fitar un moment del discurs de Xavier Trias, investit avui alcalde de Barcelona al Saló de Cent de la Casa Gran. Dia històric. I aquí un apunt a tall de contracrònica de l'acte d'investidura de Trias que he fet aquesta tarda a can Catalunya Ràdio.

Oracle + 59segons + Confús = anàlisi de l'actualitat

Dimarts a can Graset vam tenir l'Òscar Nebreda de convidat, i vam analitzat una actualitat política que aquell dia (ja llunyà) tenia com a referència el debat de política general al Congrés i l'espifiada del món TGV a les Castelles.

Aquí us deixo l'àudio de L'Oracle d'aquest dimarts 28 de juny de 2011.

I aquell mateix llunyà dia, ja de nit, a can 59segons de TVE-Catalunya que em vau tenir, en l'últim programa de la temporada i amb el leitmotif del moment del món universitari com a pedra angular, amb el rector de la UB, Dídac Ramírez, i el secretari d'Universitats del Govern, Antoni Castellà. Aquí teniu el vídeo del programa.

Per reblar, ahir dimecres, la secció setmanal a can Tot és molt confús, amb referències al debat de política general, al flirteig (o no) del PSC amb CiU, i a certs micros com el que aquest dilluns li va tocar en gràcia al president Mas.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 29 de juny de 2011.

I de regal, mítica cançó tunejada d'Els catarres, que han fet versió especial del seu triomfant tema Jenifer, on es parla de les corbates d'un servidor de vostès.

La família? No hi és, gràcies

Aquesta setmana ha estat la del definitiu llançament de la candidatura de l'eurodiputat Oriol Junqueras a la presidència d'Esquerra. I de les primeres entrevistes que ha concedit calia observar, evidentment contingut a banda, el com del moment. Perquè com deia Marxall McLuhan, el mitjà (també) és el missatge. En aquest sentit, no va ser casual que les primeres imatges de Junqueras postulant-se fossin a casa seva.

L'entrevista concedida dilluns a TV3 no es va fer a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts ni a la seu local d'Esquerra. Va ser a casa del liderable. Casualitat? No. Ell no es vol projectar com a establishment ni com a opció de l'aparell del partit. La imatge a transmetre és la d'outsider de l'actual Esquerra. Com més lluny, millor, però al cap i a la fi, de la casa. De la família, però sense jugar a “les famílies”.

Per a qui encara a aquestes alçades d'article pugui dubtar de la intenció a l'hora triar el marc –també mental, estil George Lakoff– de les primeres entrevistes al Junqueras aspirant a presidir ERC, una anècdota. Es mou pel món amb un model de cotxe Renault Clio atrotinat. Fa uns mesos, en resposta a la pregunta d'un amic a propòsit de com és que amb sou d'eurodiputat no tenia algun cotxe millor, ell va contestar: “Perquè a mi ja m'està bé, em fa servei... I a més la gent es fixa en aquestes coses”. Igual que veu si apareix com a flamant aspirant a la presidència d'Esquerra des de casa seva, modesta com a mínim pel que fa a decoració. Diu coses del candidat, de la seva persona.

Les persones són molt importants, i si no que li ho preguntin als milers d'elles que estan rei-vindicant-ho al voltant del moviment 15-M. El candidat és el missatge? Això es diu en el context de democràcia mediàtica que vivim. Les persones, qui lidera i qui no, els noms en definitiva, pesen molt arreu. En política també. És per això que el debat precongressual d'Esquerra comença a sacsejar-se amb la proposta de noms per liderar-la en els propers temps. La personalitat i les tries dels candidats diuen molt de la renovació que proposen. Diuen molt de les seves idees. I per això no és casual que el senador Carles Bonet s'enfili al terrat de la seu nacional d'Esquerra per fer-se la foto. I pel mateix, Junqueras opta per la república independent de casa seva.

L'eurodiputat i alcalde ja ha optat per fer tàndem amb Marta Rovira, dona preparada, molt dominadora de l'anglès i no adscrita a cap família d'Esquerra. Joan Ridao es va movent, “però sobretot per mirar de retenir la plaça de cap de cartell a Madrid”, en diuen. I en paral·lel, el puigcercosisme es considera desarticulat fins i tot pels qui en van formar part. Xavier Vendrell ha intentat “vendre” Anna Simó com a tàndem amb Junqueras, “com si ella fos una opció nova, però no l'és, i a més segrestaria Junqueras a Calàbria”, veuen clar des de dins. Igual com antics puigcercosistes afirmen de Junqueras: “Guanyarà el congrés, però ara cal veure amb quina força, i si aquesta serà suficient com perquè no hagi de fer els equilibris de sempre amb les famílies, havent de tirar de noms per quotes”.

Hi ha un Joan Tardà Coma que és a Facebook i que és membre del grup “Jo també vull que l'Oriol Junqueras sigui el proper president d'ERC”. Això és el que jo vaig apuntar ara fa unes setmanes en aquest espai. Però el cas és que el Joan Tardà diputat, en article posterior en aquest diari, va dir que ell no dóna suport “a cap nom”. Deia que això no és “la prioritat”. Els noms no són prioritat. S'aclarirà? I, sobretot, ho parlarà amb sa família política? Algú li ho havia de dir.

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí i hi podreu fer comentaris)

Ros, Iceta i Zaragoza

Llegíem ahir com el diputat socialista descrostat Joan Ferran acusava Àngel Ros, alcalde de Lleida i aspirant a liderar el PSC, de fer tornar “els discurs de la Catalunya profunda”. Ho deia a tomb d’unes declaracions de Ros a El País, on a banda de deixar clar que aspira a ser essència del nucli dur que lideri el PSC a partir del proper congrés deia que “ara toca un major pes de la Catalunya no metropolitana en el partit... Perquè s’identifiqui més amb determinats valors del país”. I així Ros seguia el crescendo de les últimes setmanes, on ha posat en la picota als socialistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i molt especialment Miquel Iceta i José Zaragoza. Però hi detecto dos errors greus.

Paranoies descrostadores de Ferran a banda, cal reconèixer que el senyor diputat encerta quan es mostra escèptic amb el plantejament anti-discurs metropolità del senyor alcalde. De fet, si ens aturem a pensar un moment, veurem clar que és quan el PSC ha volgut passar pel que no és, que més ha desorientat el seu electorat tradicional i que menys ha atret nous electors. Era difícil d’entendre, per exemple, que volguessin concursar en el seu dia per ser més nacionalistes que CiU en el debat de l’Estatut, per després embeinar-se-la. O per exemple, també costava captar per què feien anar el president Montilla a la manifestació del 10-J pel dret a decidir, per després en campanya agafar com un dels grans leitmotifs l’anti-independentisme. No es va entendre, i per tant no es va votar. Quan el discurs del PSC ha estat el metropolità claríssim que tenen al cap i no un de nacional que no han sabut trobar, han triomfat. Al revés, no.

Però segon front d’objecció als apunts de propostes de Ros: aquesta espècie de fal•lera que li ha agafat per fer net de tot el que hi ha a la cúpula del partit. S’equivoca si vol transmetre sensació de renovació només per aquest flanc. Entre d’altres coses, i com ha estat el cas, si ho fa prioritzant les pàgines del diari que de sempre s’ha identificat més amb la línia més ortodoxa del PSOE.

Aquest PSC no pot prescindir de Miquel Iceta i de José Zaragoza. Que li quedi clar al senyor Ros i entorn. Potser sí que el triomfant alcalde de Lleida és el recanvi ideal de Montilla. Però per començar a demostrar que pot optar amb garanties al lideratge dels socialistes catalans, potser que comencés mostrant, amb generositat i amb intel•ligència, reconeixement pel paper clau d’aquests dos homes que, amb molta habilitat i coneixement, van fer president –ells, sí, en molt bona part– algú tan mancat de lideratge com José Montilla. No hauria estat cap del govern català sense aquests dos veritables animals polítics. I si va caure, errors dels socis a banda, va ser entre d’altres coses perquè les estratègies i les tàctiques polítiques no fonamentades en un lideratge autèntic i fort duren el que duren (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Aires de pepevergència + Sandro = confusió

Avui al Tot és molt confús hem analitzat unes de freda i unes de calenta que en la política catalana s'estan regalant CiU i PP, vagin a saber si de cara a parir per la via dels fets un terme nou: la pepevergència. Fa molt de temps que tinc descrita la clàssica sociovergència com una llegenda urbana, perquè se n'ha parlat molt però ningú no l'ha vist mai al govern del país. Passarà el mateix amb això que ja comença a córrer de la pepevergència... ?

I sobre un que ja fa vora d'un anyet que corre com a president del Barça però que encara no aprèn a mostrar-se com és (perquè no el deixen; perquè no li/els convé) n'hem parlat també. De Sandro Rosell, un president del Barça que no comunica... segons crec fermament perquè no pot/vol comunicar tal i com és... i en aquest sentit transmet una imatge tensa, artificial, impostada i poc creïblen que no transmet coses en positiu, que no suma complicitats, que no convenç. En l'Àgora de l'altre dia es va veure clar.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 22 de juny de 2011.

Tambors de precongrés

“En aquests moments al PSC l'únic que tenim clar és que Carme Chacón serà la nostra cap de llista en les properes eleccions generals. Res més”. Ho admeten des dels rengles més ortodoxes del que queda de montillisme. I a aquesta desorientació atribueixen la duríssima carta que dimarts l'ex-president va fer pública contra CiU i la seva llei òmnibus. Però n'hi ha, també al PSC, que no hi van veure ingenuïtat, rampell o desorientació.

“Nicaragua –per la seu de l'aparell del PSC– no aguanta Josep Fèlix Ballesteros. I el flac favor que dimarts li va fer Montilla, crispant CiU, no va ser improvisat”. Ho va fer amb la intenció d'enutjar CiU fins al punt que la coalició nacionalista es replantegés allò tan seu del respecte a la llista més votada? La intenció no sabrem mai del cert si hi era, però la conseqüència es va donar. Després de la bufetada de l'encara primer secretari del PSC, la direcció de CiU va emetre un missatge a Tarragona: “Endavant les negociacions amb el PP”. I Tarragona va fer. Una altra cosa és que després tot es va embolicar a can convergent.

Els moviments de Nicaragua –i altres– vers companys de partit i hipotètics nous lideratges en el PSC dels propers anys s'han de llegir ja a aquestes alçades en clau precongressual, camí d'una cita que la propera tardor mirarà de posar les bases per refer el partit. Però no només en el PSC se senten ja els tambors de precongrés. La situació tarragonina que ha marcat la setmana política a Catalunya també ha deixat entreveure moviments precongressuals a Convergència, on molt previsiblement també hi haurà cita d'aquestes característiques abans de tancar l'any.

“L'OPF ha de començar a demostrar que pot dur les regnes del partit. Al final tot ha acabat com tocava, però aquesta setmana la cosa no ha anat bé”. Ho diu un veterà convergent, en referència a Oriol Pujol Ferrusola. I un dels triomfants homes de Xavier Trias a punt de desembarcar a l'Ajuntament de Barcelona afegeix: “L'Oriol encara no té grup afí consolidat, i li caldria, perquè té massa focs a apagar i massa poc temps”. Més que res perquè altres al partit sí que en tenen, de tropa.

Observin un detall: el conseller Lluís Recoder, els diputats al Congrés Carles Campuzano i Imma Riera, i l'alcalde de Figueres, Santi Vila. Han estat les veus més crítiques amb el fet que CiU faciliti l'accés del popular Xavier Garcia Albiol a l'alcaldia de Badalona. De tots ells ha transcendit el seu malestar. Ells que, en essència, abans del passat congrés de CDC conformaven l'anomenat “sector renovador”, el més marcadament “socialdemòcrata”, estructurat entorn a Recoder. “No ha estat casual que es facin sentir ara. Ho fan periòdicament quan s'apropa un congrés. Saben molt bé el que es fan”. I ho assegura un dels homes del president Artur Mas, que ja l'era abans –en aquell anterior i per moments tens congrés–. Allò que queda del conegut “pinyol”, que un dia va esdevenir la guàrdia pretoriana de Mas a l'oposició, està per facilitar que OPF rellevi Mas en la secretaria general, però no entenen aquest pas com a sinònim de cap concessió de gros a altres “famílies” del partit.

Francesc Sànchez és un dels pocs noms que a CDC s'identifiquen clarament quan es demana per “la gent” d'Oriol Pujol. L'actual secretari general adjunt l'hauria volgut impulsar com a coordinador del partit, però de moment només l'ha pogut nomenar cap de projectes, estudis i programes. I és que, com a Tarragona, si a la tardor Oriol Pujol se n'acaba sortint, enmig de la remor de tambors de fons, no haurà estat perquè li ho hagin posat fàcil.

(Per fer comentaris al meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí)

Alerta amb el crèdit

La batalla de la credibilitat és un front que costa molt de guanyar en el dia a dia, però que amb segons quines patinades pot perdre's amb una certa facilitat. És en aquest sentit que CiU haurà d'anar amb molt de compte en veure com gestiona el moment polític tan bo que ha collit a les urnes.

Han estat set anys a l'oposició. Han hagut de picar molta pedra, i seria absurd començar a perdre crèdit tan ràpid un cop reconquerit el poder. Perquè és justificable fins i tot el fer alcalde de Badalona a Xavier Garcia Albiol, del PP. Es pot apel•lar a la decisió d’una majoria de ciutadans. Es pot apel•lar al respecte a la llista més votada. Es pot apel•lar a combatre els antiestètics “cordons sanitaris” que certs partits autoerigits en fars de la democràcia tenen tanta tirada a promoure. Hi ha moltes maneres de justificar aquesta decisió i unes quantes més. Però cal fer-ho tot des de la seriositat. I el que ha passat aquesta setmana a Tarragona no ha estat seriós.

Surt el secretari general adjunt, Oriol Pujol, i planteja la premissa de respectar la llista més votada. Hi annexa l’apunt que en això hi poden haver excepcions, però deixa clar que Badalona i Tarragona no seran el cas. I quan surt l’alcaldable tarragonina, Victòria Forns, a dur-li la contrària, Pujol se n’hi va a parlar (projectant una imatge d’excepcionalitat), per acabar desdient-se i incorporant el cas tarragoní en el pack d’hipotètiques excepcions. Per reblar, Josep Antoni Duran i Lleida, geni i figura, deixa en evidència els seus socis tot dient que “Unió a Tarragona no hi ha hagut d’anar”. La seqüència no respira seriositat. No projecta coherència, ni ordre, ni gestió assenyada d’un molt bon resultat electoral.

Sortirem definitivament de dubtes aquest dissabte, quan es voti nou alcalde en el consistori tarragoní i en molts altres, Barcelona i Girona a banda mercès a PP i Esquerra, respectivament. Però cal advertir que si d’aquest proper dia 11 Victòria Forns no en surt com a alcaldessa, ja sigui per al primer tram, per al segon o per al conjunt del proper mandat, ella i CiU hauran de preocupar-se de donar explicacions per un espectacle que a més de galdós no els haurà sortit gratis (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Príncep + Òmnibus + CiU = Confusió

Un príncep que sap tenir un gest (més que campechano, malgrat el mal final), crec jo que no de forma espontània. Una CiU que caldrà que superi ràpid la ressaca de tant de bon resultat electoral si no vol prendre força mal a mig termini. I una llei, l'Òmnibus, que abans de saber que era... ja no és. Tot això, avui ho hem analitzat a can Tot és molt confús.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 8 de juny de 2011.

El nen del rei nu

“Cullell”. “Mas-Cullell”. Molts periodistes i polítics s'entesten en pronunciar malament el segon cognom del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. Un error que no es donaria si ell no s'hagués estat durant dècades als Estats Units. Allà, com a acadèmic de prestigi, catedràtic a Harvard, va decidir maridar els seus dos cognoms per no perdre'n el primer. Els nord-americans fan caure el middle name, però com que ell no volia constar com a “Andreu M. Colell” va optar pel guionet en la seva terra d'acollida durant anys, els EUA, on una part de la seva descendència ha decidit seguir fent vida.

El seu fill Alexandre, que va ser assessor de la Casa Blanca en matèria d'economia laboral durant els primers temps de l'administració Obama, és professor a la prestigiosa Universitat de Princeton. Segueix així l'empremta del pare, un referent als Estats Units, on a les principals institucions econòmiques s'hi posen quan és Mas-Colell qui truca. “Sense el conseller al capdavant de la cartera, molt del que estem aconseguint de suport i consideració a l'exterior, en aquest moment dificilíssim en l'aspecte econòmic, no ho tindríem”, diu un dels seus més estrets col·laboradors.

I això que va estar a punt de no ser conseller del president Artur Mas. Bé podria haver estat així si el líder convergent s'hagués repensat la seva proposta després que Mas-Colell li exposés les seves condicions per acceptar Economia: “Si vols comptar amb mi haurà de ser tenint present que faré el que cal fer, en cap cas maquillant una realitat duríssima que hem de gestionar”. I li va donar un dia perquè el president sortit de les urnes hi pensés. Era clar que el vell professor no es jugaria un prestigi acadèmic acumulat durant dècades. I l'altre Mas, el president, va entomar el desafiament. La política de retallades, sense gaires pedaços afegits per dissimular-ne la naturalesa, les causes i les conseqüències, n'ha estat la prova, fins i tot en període pre-electoral explícit i malgrat les pors de molts dels seus companys de partit.

“S'està governant des d'Economia”, assegura un dels assessors d'un altre departament. I rebla: “Els consellers han anat desfilant pel despatx de Mas-Colell, i tots han assumit les respectives rebaixes“. I aquesta setmana, la de la presentació dels pressupostos del govern, ha pogut fixar les xifres que seran motiu de debat parlamentari a partir del proper dia 16. Les crues xifres. Una complicada realitat que ell –en paraules d'un dels seus homes, “a imatge del nen de la faula que assenyala el rei nu quan ningú més s'hi atreveix”– no ha volgut amagar des que és responsable d'Economia. “Té clar que sense uns comptes públics equilibrats no podem tenir autogovern, igual com ha deixat clar des del principi que les finances catalanes eren insostenibles si s'accedia a complir amb el dèficit marcat per Madrid”. I no hi ha accedit.

És el govern des d'Economia, en un moment de crisi com feia temps que no coneixíem. Així per exemple s'explica la tesi estesa a Palau a propòsit que ell hauria estat el gran impulsor del pacte de sang que sembla –només sembla– que tenen Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Tot té el seu moment

El mestre Manuel Cuyàs és clar: “Tot té el seu moment”. Ho escrivia dijous passat a propòsit dels coneguts com a “indignats”. Segons Cuyàs, el moment d'aquesta colla ja era el de marxar a casa. I no li faltava raó. Una altra cosa és que els protagonistes ho hagin vist així a temps, però aquest ja és tot un altre problema. Un de molt semblant al dels polítics, que en la major part dels casos han de gestionar la seva carrera a l'estil dels brokers de la borsa. Les seves accions pugen i baixen segons el moment, avui poden estar molt amunt, demà esfondrar-se per recuperar-se poc després o per no fer-ho mai, i al revés. Quan és, doncs, el moment de comprar o de vendre? Un drama de tria que a nivell de lideratge polític només superen els elegits.

Joan Puigcercós, president interí d'Esquerra en nomenclatura utilitzada pel mateix interessat, va estar durant anys especulant en la borsa d'Esquerra, però en el moment clau les presses el van trair. Es va precipitar. Va decidir arriscar quan Esquerra cotitzava clarament a la baixa. Ho veia tothom, menys ell i quatre més. Seria ara president interí si hagués deixat que Josep-Lluís Carod-Rovira culminés com a cap de llista la carrera republicana al precipici? Mai no ho sabrem, però és obvi que les seves opcions serien moltes més que les zero d'ara. “Tot té el seu moment”.

Fa uns quants anys que l'opció Oriol Junqueras s'està coent. La possibilitat que l'eurodiputat pugui liderar Esquerra no agafa cap republicà per sorpresa. A cap militant o simpatitzant d'ERC, i més enllà. No debades, en les eleccions locals del 2007, quan Junqueras ja es presentava a Sant Vicenç dels Horts, els seus moviments eren inequívocs. Ell ja apostava per mirar d'eixamplar les fronteres d'Esquerra. L'aposta de Jordi Portabella –i d'ell– per sumar a la marca ERC ja venia d'aquelles municipals on Junqueras, sense gaire èxit tot sigui dit, va intentar protagonitzar algun acte polític amb intel·lectuals nacionalistes, d'aquells que en les últimes dècades han anat basculant entre Esquerra i CiU. Ell ja es movia, i al partit n'eren conscients. L'anaven deixant fer, uns a fi de bé, i altres a fi de fitar millor fins on volia arribar el jove historiador. I aquí el tenen ara, amb Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras, David Minoves, Joan Tardà i diferents agrupacions d'Esquerra, entre d'altres, defensant-lo a través del Facebook com l'opció presidencial que Esquerra necessita. “Tot té el seu moment”, recorden?

Guaitant per encertar el moment oportú, Junqueras ha callat fins ara (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

#yesweattack

L’alcalde Maragall, quan l’era, va tenir una iniciativa d’aquelles que el feien creïble com a batlle, com a líder de la ciutat. De tant en tant, en diferents barris, feia nit a casa d’una família barcelonina. Populisme? Si ho fes segons qui n’hi hauria que el titllarien certament d’això. Però amb Pasqual Maragall no tenia sentit annexar aquesta idea al gest. Era només això, un gest, però a la vegada destil•lava molt més. Deia moltes coses amb una pensada ben senzilla. I el millor de tot és que ell la podia fer. Colava. Te’l creies. Després Joan Clos i Jordi Hereu no he tingut noves que hagin fet res de semblant. Segurament a fi de bé per a tots, ells i ciutadans.

Un alcalde proper, empàtic, que liderava, que sobre ell corrien llegendes com que si tiraves un tros de paper o un xiclet a terra et podia reprendre. Ell! L’alcalde! En Maragall! Recordo que de petit m’ho van dir els pares, i poc paper i poc xiclet que em va caure mai a terra. I ara em falta veure l’actual alcalde amb aquesta autorictas. Per postres, aquests dies de campanya crec que l’estil que li han fet assumir ha aguditzat la seva projecció distant. En el debat d’alcaldables a TV3, per exemple, respirava massa supèrbia, massa indignació davant la crítica. Així com en el seu dia n’hi havia que retreien a Jordi Pujol que s’emboliqués amb la senyera per defensar-se de les crítiques, val la pena observar que Hereu davant el mínim retret ha tingut aquesta temptació de voler confondre’s amb la institució. Però no ha quallat gaire.

I al final, l’antipatia. L’estil de campanya desagradable que els manuals de màrqueting polític marquen com una de les tècniques a aplicar quan ja tens poc a perdre, precisament perquè tot apunta que tens molt poc a guanyar. Així ha estat com el PSC ha fet irrompre José Maria Aznar en campanya. I ja em diran què pinta Aznar encara com a espantall de res, i concretament quan parlem d’unes eleccions municipals. Però en realitat ell i aquest estil de campanya dels socialistes tenen força a veure. Molt especialment pels anticossos que generen en l’electorat. No construeixen, sinó que bàsicament destrueixen. Fe en la política, sobretot (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Qui retalla a qui?

“Dolors, ¿a dónde nos llevan?” “Em sembla que han dit de fer el minut de silenci dins del Palau.” “De cap manera, no?” “No, no!” Breu conversa que va començar més o menys així entre el diputat de Ciutadans Jordi Cañas i la diputada d'Iniciativa Dolors Camats dijous a plaça Sant Jaume tot just creuar el llindar del portal del Palau de la Generalitat. Va ser pocs minuts abans de les dotze del migdia. A l'hora en punt tocava minut de silenci per les víctimes del terratrèmol de Llorca. Però, casualitats de la vida, la plaça estava força atapeïda per un centenar llarg de sindicalistes de la USOC que, xiulet a la boca, feia estona que generaven un soroll important que havia traspassat els murs gruixuts del Palau.

Minut de silenci davant d'un munt de sindicalistes increpant el president? Aquest va ser el dilema a l'ala oest del Pati dels Tarongers. Havia de sortir el president en tots els informatius, sent l'única autoritat de l'Estat, acompanyada en aquest moment de recolliment de delegats sindicals amb pancartes contra les retallades i amb cares de pocs amics? El dubte raonable va saltar. L'equip d'assessors i estratègia van rumiar-hi amb el rellotge trepitjant-los els talons, i algú va tenir la idea de deixar passar els mitjans gràfics al Palau i fer el minut de silenci amb els altres representants polítics al Pati dels Tarongers, en recolliment de veritat. Però no va poder ser.

Va estar a punt de passar, a jutjar per la conversa de Camats i Cañas, però que ells i altres no s'hi avinguessin, o que directament no ho fes l'inquilí del Palau, va acabar per mantenir el minut de silenci davant de la façana del Palau. Això sí, el president, Artur Mas, va arribar a la concentració d'autoritats un cop el minut ja havia començat. Per tant, abans de posar-s'hi, cap càmera no va captar-ne la imatge sota una pluja de xiulets per unes retallades que els de la USOC –via pancartes– li atribuïen de la mateixa manera a ell i a José Luis Rodríguez Zapatero.

“Mas no és el responsable de les retallades socials. L'és la gestió del tripartit i l'asfíxia a què el govern socialista de Madrid sotmet Catalunya.” Aquesta és la tesi dels convergents. I això també es defensa amb imatges. O tenint cura d'algunes, com la d'Artur Mas sent increpat per delegats sindicals.

CiU, després d'unes setmanes certament noquejada, ha agafat aire i ha trobat en ZP i el seu govern la clau de volta per contestar l'ofensiva de l'oposició en bloc que li retreu les retallades. En aquest sentit, i abans de la manifestació d'ahir, els responsables de comunicació del govern van dedicar durant dies molts esforços a deixar clara la idea de maltractament per part de Madrid. “Els socialistes retallen Catalunya”, afirma la propaganda de CiU editada fa pocs dies. Tot coordinat (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest dissabte a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Qui és Jordi Hereu?

A continuació, el meu article d'avui a can El Singular. Sobre les municipals que aquesta mitjanit comença oficialment. Perquè el cas és que he vist el vídeo de prograpaganda arreportatjada de la candidatura de l'alcalde Jordi Hereu... i m'ha agradat. Molt ben trobat. Tenen identificat el problema. Ara bé! Em genera algun dubte raonable. I alerta al gran moment del tram final, amb música de fons dels mítics I'm from Barcelona, un dels grups preferits de servidor. Títol de la cançó Battleships (Baixells de guerra), del seu últim disc Forever Today:

Qui és Jordi Hereu?

Qui és Xavier Trias? Ens costaria de definir-lo fins i tot als qui més seguim l’actualitat política. “I això que va ser conseller durant anys!”, dirà algú. Cert. Com també és cert que, en general, el grau de coneixement popular dels consellers de la Generalitat acostuma a ser baix. Molt baix. Una mica menys que el dels ministres, però en tot cas força circumscrit en la majoria de casos al públic més polititzat, que no ens enganyem, som pocs. Si a això hi sumen que durant la major part de la legislatura la política municipal passa força desapercebuda alcalde enllà, ens expliquem com és que coneixem tan poc Trias. Com ens passa amb Jordi Portabella i no tant amb Alberto Fernández perquè entre d’altres coses ell va ser candidat a la presidència de la Generalitat.

De consellers i de regidors ens ho expliquem. Ara! D’un alcalde no tant. Perquè, sabem qui és Jordi Hereu? Molt poc. Escassíssimament. A anys llum de com els barcelonins coneixíem qui era l’alcalde Pasqual Maragall. Després d’ell va començar la desconnexió, i certament de Joan Clos no en vam tenir grans noves fins que no va començar a entrar en la seva particular espiral d’espifiades per al record. Però tampoc d’ell no en coneixíem gran cosa. La persona Clos. La persona Hereu. Sens escapaven. Sens escapen. I és molt indicatiu. Més a nivell de ciutat. A nivell de vila. Preguntin-se tots, només per un instant, si coneixen mínimament la persona que governa la seva vila. Hauria de passar.

És en aquest sentit que la campanya d’Hereu i la de Trias comencen totes dues amb un encert. El convergent, amb l’aposta per posar l’accent en “les persones”. Ho fa en el seu eslògan “l’alcalde de les persones”. I en les imatges de la campanya s’envolta de gent amb qui sembla que dialoga, que escolta. Perquè l’alcaldable ho necessita. Però paradoxalment, sembla que qui més necessita “explicar-se” és ara l’alcalde. I parlo de paradoxa perquè la institució municipal hauria de ser la més propera, la més empàtica, la menys distant. I això en el cas d’Hereu no s’ha donat. En aquest sentit és revelador que una de les primeres iniciatives de l’equip del socialista hagi estat el documental de quinze minuts “Estic convençut”. Una bona iniciativa.

Han vist el vídeo? Jo sí, i m’ha agradat. Et projecta un Hereu desconegut, per proper (...)

(Per llegir l'article complet, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Disfresses per a tots

L'octubre de 2000, un mes abans de les eleccions presidencials nord-americanes d'aquell any, va publicar-se la primera edició de la versió catalana del llibre El món segons Al Gore (Ediciones B). Era el candidat demòcrata. L'adversari de George W. Bush, qui finalment s'imposaria. Malgrat aquest desenllaç, Gore, que hi arribava com el vicepresident de Bill Clinton, havia partit com el favorit en la majoria d'enquestes. I el seu perfil, sempre impecable, de tecnòcrata, amb somriure Profident, recordava el d'un altre candidat en potència, que va fer-li el pròleg en la versió catalana del volum: Artur Mas.

Mas, fins que Gore va caure davant Bush, reivindicava cert paral·lelisme amb el vicepresident demòcrata. No debades, el convergent esdevindria conseller en cap –el segon del govern–, el gener de 2001, dos mesos després de la publicació del llibre de Gore a Catalunya. A tots dos els unia la caricatura que se'n feia, que els projectava com a freds, com a distants, com a líders prefabricats. No gaire més enllà, Mas seria satiritzat com un robot a la televisió pública catalana. Una mofa que el nord-americà també havia patit.

I així fou com els assessors de Mas, ja conseller en cap, van decidir deixar-se anar i provar sort amb una manera de fer que Gore havia assumit com a tradició per Halloween: disfressar-se. Ell i la seva dona, Tipper, havien impactat, per exemple, vestits de Bella i Bèstia. Una estampa entranyable, que esponjava la dura imatge de Gore. Al final, una opció recurrent més d'entre les tècniques marquetinianes al servei de la venda d'un lideratge. Calia humanitzar-lo. Projectar-lo com a menys tibat, com a menys previsible, fins i tot amb sentit de l'humor, sabent riure's de si mateix. I els assessors del català el van convèncer per fer una cosa semblant.

El 25 de febrer de 2001, Artur Mas obria la portada del diari La Vanguardia, vestit com Sant Jordi. Suportant una malla de vint-i-cinc quilos, amb escut amb la Creu del patró, llança a la mà dreta, peu sobre un petit drac, i mirada fixada en l'infinit, amb la barbeta ben alçada.

Aquesta setmana, després de les befes generades arran de la fotografia de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, vestida de Fada Madrina de la Ventafocs per a una entrevista a la contra dominical d'El País, un dels estrategs de Mas em diu: “De calaix. Quan et posen davant una disfressa has de dir no, sempre”. No recordava el moment Sant Jordi de l'avui president.

Però no només Mas ha recorregut en algun moment de la seva carrera a aquest recurs humanitzador que igual com en molts pot generar vergonya aliena aconsegueix de facto projectar el polític com a més proper, més com la resta, amb la seva part més divertida i desinhibida (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

A qui li importa?

Com deia el clàssic, “a quién le importa lo que yo haga, a quién le importa lo que yo diga”. Ho cito en la llengua de Florentino Pérez perquè això, de tenir vida, ho cantaria segur el Senat. Allà tothom s’hi atreveix. Alícia Sánchez-Camacho es reconverteix en William Wallace i mira d’igualar-se en reivindicació catalanista a CiU, i el PSC vota diferent del PSOE. Allà sí. Allà on res no pinta res. Allà on una votació posterior del Congrés deixa en paper mullat qualsevol votació de ses senyories senatorials. I així ens tenen entretinguts una estona més. Per variar. I després al Congrés què passarà? El de sempre? Si és així, ens podrien haver estalviat a can PSC la pantomima d’ahir al Senat. Fet i fet, per què els polítics no ens estalvien tots plegats la pantomima que en si mateixa és l’anomenada Cambra Alta espanyola? És una idea. Saben la de milions que ens estalviaríem?

ZP està en la fase epíleg, la seva particular operació sortida. Ara dóna fins i tot entrevistes al Youtube on confessa el seu moment polític més crític. Per tant, descarta ja que aquest estigui per arribar. Es troba en temps de descompte. El que faci o pugui deixar de fer sembla que ja ni ell no ho computa. De fet, ens ho mostra clarament la seva actuació un cop més a remolc del PP en l’àmbit de l’aplicació de la llei de partits contra opcions abertzales. Ja ni la fi d’ETA no aspira a assolir com la seva “gran medalla”, com la seva porta oberta a la història. En part perquè això ja ha vist que no depèn d’ell al cent per cent, sinó que queda a l’expectativa d’uns terroristes acorralats i precisament per això més imprevisibles que mai, si és que la bogeria assassina és d’alguna manera previsible (...)

(Per llegir l'article complet, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Fada De Gispert + morosos + reialesa = confusió

Avui a can Tot és molt confús hem parlat de la foto de la presidenta del Parlament fent de Fada Madrina de la Ventafocs. De les reaccions de la instantània, així com també de l'absència del també democristià Duran i Lleida en la primera recepció de Sant Jordi amb Artur Mas d'amfitrió a Palau. D'això i de les declaracions d'ahir del portaveu del Govern, Quico Homs, titllant de "morós" l'Executiu de Madrid. I, per reblar, detalls comunicatius (com tot el que tractem, res d'espontani) de l'enllaç reial que aquest divendres unirà el Príncep Guillem d'Anglaterra amb Katte Middleton. Detalls com que l'esdeveniment es retransmetrà via streaming, com ens ho mostra el vídeo que tanca aquest post.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 27 d'abril de 2011.

Amb Recoder a ca L'Oracle

Avui a ca L'Oracle de Catalunya Ràdio, presentat per en Xavier Graset, hem tingut de convidat al conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder. L'ex-alcalde de Sant Cugat, que ha admès que es troba com estrany a pocs dies d'unes eleccions municipals i sense ell ser candidat a res (després d'onze anys de batlle de la seva ciutat), ha parlat d'infraestructures, de la "paret" de Madrid davant les reivindicacions catalanes, de l'energia nuclear... i també del Twitter, entre d'altres temes. Tot plegat en una conversa amena i distesa amb Marta Espasa i Bernat Gasulla també a la taula.

Aquí us deixo l'àudio de ca L'Oracle d'aquest dimarts 26 d'abril de 2011.

Un Bambi sostenible

José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a la secretaria general del PSOE l'any 2000, amb quaranta primaveres. Joan Herrera va assumir el mateix càrrec però a Iniciativa el 2008, amb només 37 anys. De tots dos, en un primer moment, la premsa i els adversaris polítics es miraven amb escepticisme les seves possibilitats de futur. Ara, companys seus de partit diuen que, com ZP el 2000, Herrera és el líder de l'oposició. “Virtualment”, puntualitzen des del passatge del Rellotge de Barcelona. “El PSC ho té tot com ajornat fins a les municipals, per veure si para el cop i després es pot refer”, observa un dels homes del líder. I rebla: “Mentre això no passi, hem de mirar de guanyar-los el màxim de terreny possible”.

Igual que del ZP del 2000-2004 se'n feia mofa titllant-lo de Bambi, d'Herrera se n'ha fet especial caricatura a tomb de la seva bicicleta i de les seves galtones vermelles a perpetuïtat. “Si fos un Bambi en seria un de més sostenible que ZP. Aguantarà més”, defensa amb un punt d'humor un dels seus estrategs. Aquesta setmana, una més després de la majoria que han seguit d'ençà de les eleccions catalanes del novembre, Herrera ha estat la veu més crítica amb l'executiu d'Artur Mas. Es busca com sigui l'antagonisme, el cos a cos amb CiU. I Herrera s'hi ha posat amb dues banderes ben definides i amb un equip compacte i new generation que en reforça el relat.

Les dues banderes: educació i sanitat, on tenen sectors molts activistes i afins. I l'equip compacte d'Herrera disposa de cinc pilars bàsics. Laia Ortiz, vicepresidenta portaveu i la veu en matèria de salut al Parlament, és junt amb Herrera el gran enllaç amb Joan-Ramon Laporte, fill del mític conseller Josep Laporte dels governs de Jordi Pujol i expert en farmacèutica. El seu consell explica un discurs ecosocialista especialment bel·ligerant en les darreres setmanes en matèria de despesa farmacèutica. Junt amb Ortiz, un altre dels pilars del projecte d'Herrera a ICV és Marc Rius, director de la fundació Nous Horitzons, cap de la seva campanya al Parlament i cervell, entre altres iniciatives d'agit-prop, del web retalladesciu.cat, la més recent. Junt amb aquests dos noms, l'eurodiputat Raül Romeva i la diputada Dolors Camats, tots dos nascuts el mateix any que Herrera, completen aquest nucli dur, on també hi ha David Cid, secretari d'acció política i de moviments socials. Amb 28 anys és el júnior del grup.

El 23 de febrer del 2012, Iniciativa complirà 25 anys. La campanya que ja està en marxa ara consisteix a anar projectant la idea “Herrera, president” (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Elogi de dos consellers

Setmana Santa. Encara diria més: setmanes de santa paciència, les que està tenint ca la ciutadania des de fa mesos, anys i tot. La immensa majoria de la classe política i la periodística, cada dia més una, cada dia pitjor valorades l’una i l’altra, l’altra i l’una, estan entestades a fer-nos passar pitjor del que tocaria això de la crisi.

Recordem la de temps que opinadors i premsa de diferent pelatge van estar martellejant perquè ZP havia d’admetre que ens trobàvem en situació de crisi. En alguns casos, eren mitjans i líders d’opinió que havien acomboiat el “defender l’alegría”, eslògan bis de la campanya socialista del 2008. I molts d’aquests són els qui ara ajuden l’oposició al Parlament, en bloc, a caure en la compulsió electoral que la proximitat del 22-M aguditza. Ens en penedirem. Tots plegats. Però molts mitjans i molts partits ho faran especialment per haver perdut –una vegada més– una ocasió per guanyar credibilitat. O per deixar de perdre’n una mica, tan sols. La paciència que es reclama a la ciutadania és sovint infinita. Ja després, demanar que a més la gent compri diaris i voti massivament en els successius comicis, això és pur cinisme de boca de segons qui ho reclama.

La situació és molt complicada. D’abans i després. I la ciutadania n’és conscient. Alguns benestants senyors polítics i opinadors, des de la seva talaia, s’indignen perquè troben que la gent no està prou indignada. Vaja, que la massa no surt al carrer per fer d’atrezzo de la pel•lícula de neocons dolents i superprogres bons que ens estan volent muntar. Només certs sectors directament afectats per les primeres retallades i amb molt de corporativisme, han sortit a reclamar que no els toquin. Els qui no tenen gaire gens que pugui ser objecte de ser tocat, bàsicament perquè són a l’atur o perquè cobren sous de misèria, aquests en la majoria de casos està esperant que algú faci alguna cosa des de les institucions per mirar d’aturar l’hemorràgia i per provar de revertir la situació.

El Govern d’Artur Mas ho ha captat. Ara! Tot i que està assentant les bases d’allò que creu que cal fer, val a dir que la projecció de la seva acció, quant a coordinació i coherència de missatge, podria ser manifestament millor. Molt millor. I ho diu un que defensa de fa anys –abans que ara es posés de moda– que no val a culpar la comunicació de tots els mals de la gestió política. Faltaria més. Però negar que aquest tipus d’error hi puguin ser també és un error (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)