Llegíem ahir com el diputat socialista descrostat Joan Ferran acusava Àngel Ros, alcalde de Lleida i aspirant a liderar el PSC, de fer tornar “els discurs de la Catalunya profunda”. Ho deia a tomb d’unes declaracions de Ros a El País, on a banda de deixar clar que aspira a ser essència del nucli dur que lideri el PSC a partir del proper congrés deia que “ara toca un major pes de la Catalunya no metropolitana en el partit... Perquè s’identifiqui més amb determinats valors del país”. I així Ros seguia el crescendo de les últimes setmanes, on ha posat en la picota als socialistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i molt especialment Miquel Iceta i José Zaragoza. Però hi detecto dos errors greus.
Paranoies descrostadores de Ferran a banda, cal reconèixer que el senyor diputat encerta quan es mostra escèptic amb el plantejament anti-discurs metropolità del senyor alcalde. De fet, si ens aturem a pensar un moment, veurem clar que és quan el PSC ha volgut passar pel que no és, que més ha desorientat el seu electorat tradicional i que menys ha atret nous electors. Era difícil d’entendre, per exemple, que volguessin concursar en el seu dia per ser més nacionalistes que CiU en el debat de l’Estatut, per després embeinar-se-la. O per exemple, també costava captar per què feien anar el president Montilla a la manifestació del 10-J pel dret a decidir, per després en campanya agafar com un dels grans leitmotifs l’anti-independentisme. No es va entendre, i per tant no es va votar. Quan el discurs del PSC ha estat el metropolità claríssim que tenen al cap i no un de nacional que no han sabut trobar, han triomfat. Al revés, no.
Però segon front d’objecció als apunts de propostes de Ros: aquesta espècie de fal•lera que li ha agafat per fer net de tot el que hi ha a la cúpula del partit. S’equivoca si vol transmetre sensació de renovació només per aquest flanc. Entre d’altres coses, i com ha estat el cas, si ho fa prioritzant les pàgines del diari que de sempre s’ha identificat més amb la línia més ortodoxa del PSOE.
Aquest PSC no pot prescindir de Miquel Iceta i de José Zaragoza. Que li quedi clar al senyor Ros i entorn. Potser sí que el triomfant alcalde de Lleida és el recanvi ideal de Montilla. Però per començar a demostrar que pot optar amb garanties al lideratge dels socialistes catalans, potser que comencés mostrant, amb generositat i amb intel•ligència, reconeixement pel paper clau d’aquests dos homes que, amb molta habilitat i coneixement, van fer president –ells, sí, en molt bona part– algú tan mancat de lideratge com José Montilla. No hauria estat cap del govern català sense aquests dos veritables animals polítics. I si va caure, errors dels socis a banda, va ser entre d’altres coses perquè les estratègies i les tàctiques polítiques no fonamentades en un lideratge autèntic i fort duren el que duren (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Paranoies descrostadores de Ferran a banda, cal reconèixer que el senyor diputat encerta quan es mostra escèptic amb el plantejament anti-discurs metropolità del senyor alcalde. De fet, si ens aturem a pensar un moment, veurem clar que és quan el PSC ha volgut passar pel que no és, que més ha desorientat el seu electorat tradicional i que menys ha atret nous electors. Era difícil d’entendre, per exemple, que volguessin concursar en el seu dia per ser més nacionalistes que CiU en el debat de l’Estatut, per després embeinar-se-la. O per exemple, també costava captar per què feien anar el president Montilla a la manifestació del 10-J pel dret a decidir, per després en campanya agafar com un dels grans leitmotifs l’anti-independentisme. No es va entendre, i per tant no es va votar. Quan el discurs del PSC ha estat el metropolità claríssim que tenen al cap i no un de nacional que no han sabut trobar, han triomfat. Al revés, no.
Però segon front d’objecció als apunts de propostes de Ros: aquesta espècie de fal•lera que li ha agafat per fer net de tot el que hi ha a la cúpula del partit. S’equivoca si vol transmetre sensació de renovació només per aquest flanc. Entre d’altres coses, i com ha estat el cas, si ho fa prioritzant les pàgines del diari que de sempre s’ha identificat més amb la línia més ortodoxa del PSOE.
Aquest PSC no pot prescindir de Miquel Iceta i de José Zaragoza. Que li quedi clar al senyor Ros i entorn. Potser sí que el triomfant alcalde de Lleida és el recanvi ideal de Montilla. Però per començar a demostrar que pot optar amb garanties al lideratge dels socialistes catalans, potser que comencés mostrant, amb generositat i amb intel•ligència, reconeixement pel paper clau d’aquests dos homes que, amb molta habilitat i coneixement, van fer president –ells, sí, en molt bona part– algú tan mancat de lideratge com José Montilla. No hauria estat cap del govern català sense aquests dos veritables animals polítics. I si va caure, errors dels socis a banda, va ser entre d’altres coses perquè les estratègies i les tàctiques polítiques no fonamentades en un lideratge autèntic i fort duren el que duren (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada