La debilitat us farà forts

Imatge política de la setmana: la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, anunciant que es “retira de la circulació” durant “uns dies”. I tot per un motiu d’impacte: un càncer de pit. La mateixa presidenta ja va deixar clar en les primeres paraules del seu anunci que el diagnòstic és optimista, que tot plegat es tracta d’un problema detectat a temps, que no caldrà que li sigui aplicada quimioteràpia i que en breu confia reincorporar-se amb normalitat a la feina.

Ha dominat el ritme de la sortida a la llum de la seva malaltia. No es va filtrar via tercers, fet que la podria haver desgastat. Per contra, l’anunci en primera persona l’ha projectat com una dona que davant l’adversitat també fa un pas endavant i mira de dominar la situació.

I l’escenari de l’anunci? Una inauguració. Al peu del canó fins l’últim moment. La interpretació? Continguda però intensa. Hi va posar una dosi d’emoció que la seva veu tremolosa mostrava clarament però sense trencar-se, sense semblar obscè el gest d’exposició pública d’una malaltia complicada. I a això hi va sumar automàticament empatia amb els seus conciutadans.

Identificació amb públics molts amplis. Primer, les dones: “Les mamografies mai són agradables, però cal fer-les”. I a tots, també els homes: “El càncer es pot vèncer, i la clau està en agafar-lo a temps. Per això cal prevenció, molta prevenció i revisions periòdiques”. Ni un minut d’autocompassió, sinó, des del minut ú, exemple a seguir.

Els equips d’assessors i estrategs dels líders percebuts com a més durs, més freds, busquen o aprofiten les circumstàncies que es posen en el camí a l’hora d’“humanitzar” el candidat. L’anunci d’Aguirre d’aquesta setmana és cas paradigmàtic d’una molt bona circumstància no buscada però sí aprofitada des d’un punt de vista comunicatiu.

Però no és l’única. D’exemples n’hi ha arreu. Hillary Clinton va haver de deixar anar fins i tot unes llàgrimes en públic durant la seva campanya per les primàries demòcrates que lliurava contra Barack Obama. Era percebuda com a massa autosuficient, però fins i tot ella podia tenir un moment de debilitat davant la cruesa de la batalla i d’unes males expectatives que la deixaven lluny del somni de tota una vida. I va plorar. En les enquestes es va valorar el gest, tot i que quedava encara lluny del seu rival, molt més empàtic.

A CiU, fa temps, es va identificar clarament que un dels grans reptes d’Artur Mas era la projecció de la seva personalitat. A través del llibre La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola, es va mirar d’“humanitzar” el seu perfil, descrivint la seva relació amb el seu entorn més íntim, també, com en el cas d’Aguirre, afectat pel càncer i altres malalties complicades. I finalment va guanyar les eleccions en la campanya on va ser més “ell mateix”, com defensen els seus més estrets col•laboradors.

L’agost de l’any passat, el líder dels socialdemòcrates alemanys, Frank-Walter Steinmeier, va abandonar temporalment la política per donar un ronyó a la seva esposa. Dos mesos després, en reincorporar-se, les enquestes donaven al seu partit un 31% d’intenció de vot, davant el 23% de sufragis que havia obtingut pocs mesos abans en les eleccions a la cancelleria.

La debilitat us farà forts. Podria ser una premissa, no destinada a tot tipus de lideratge, però sí especialment a aquells que es perceben d’entrada com a més freds, distants, durs. No cal recrear-s’hi. Però la dosi d’empatia que els manca, els la pot posar una sotragada d’aquelles inesperades que la vida pot tenir reservada per a tothom, i això els anivella a la resta, que ho valora.