Venc trankimazins

Han vist el ministre José Blanco? Ens l’estan convertint en un dandi. Gasta uns vestits d’executiu que ni a la City de Londres. Pinta uns cabells blancs que el fan d’un patrici que riguin-se vostès del primer senyor de Barcelona que els vingui al cap. I ara fins i tot li han tret les ulleres. Ja no en gasta. Mirada al vent. La cara al vent. Amb aquella alegria.

Certament, això de la política hi ha a alguns que els prova d’una manera bàrbara. És com si s’haguessin apuntar a un reality rotllo El Patito Feo. El recorden? El presentava l’Ana García Obregón amb el nostrat Adam Martín, i consistia en dur-hi algú molt complicat de veure. Al final del procés, recautxutaven, injectaven, endreçaven, pintaven, pentinaven i vestien l’individu fins al punt de fer-lo semblar tot un altre. El resultat no sempre era atractiu, però sí del tot molt més net, polit i agraït de veure respecte de quan algú un bon dia l’havia interceptat i havia decidit dur-lo a un programa de la tele.

A alguns els prova, això de la política. Vegin el cas de Blanco. A d’altres, en canvi, els perjudica molt. Vegin el cas del conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, cada dia més crispat fins i tot en el seu rostre.

Pocs polítics de casa nostra tenen tan bona premsa com ell. De pocs polítics es parla per norma tan bé com del senyor Castells. L’home va arribar a la política provinent de l’Acadèmia, i això desperta un cert respecte ja d’entrada. No és d’estranyar, si atenem al nivellàs que gasta una part creixent de la nostra classe política.

Castells és molt ben tractat per tots, fins i tot per l’oposició. I potser exactament per això té la pell tan fina. Massa fina. A tall de paper de fumar, diria jo. No tolera la crítica, o això projecta. I es crispa amb facilitat en públic. En els últims temps, amb rodes de premsa on renya enèrgicament premsa i oposició quan aquests s’atreveixen ni que sigui a insinuar que la seva política econòmica no és encertada o que presenta certes llacunes.

La pressió de l’actual campanya no hauria de passar-li en teoria gaire factura, però no sembla que sigui així. Ell va defugir anar de dos –de tres, de quatre i així fins el final de la llista– en la candidatura del PSC. Però ni així, dedicant-se en teoria al wait and see de la campanya, no rebaixa el seu nivell de crispació davant la crítica.

Ara CiU alerta que la caixa a can Generalitat amenaça perill d’afartament de teranyina. I va el senyor Castells i, amb el llavi i la resta del rostre ben crispats i tensos, li deixa anar a Artur Mas que això que diu és fruit de “la ignorància o la mala fe”. Però no es frena aquí i acusa el líder nacionalista de posar en dubte la solvència de la Generalitat, exagerant la nota totalment ja que sap perfectament que de qui Mas posa en dubte la solvència no és de la institució, sinó del govern de Montilla i Castells.

I esperin que això no ha començat encara. La campanya oficialment engega avui a partir de les 00.00h. Però fins i tot ja crispa a alguns que ni tan sols van a les llistes. Es farà llarga, la travessia. Però en tot cal trobar-hi el punt positiu. Jo estic per comprar un carregament de trankimazins a Andorra, i plantar-me a l’entrada dels mítings –o de Palau– a fer-ne revenda. Igual faig pela i tot.

(Per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)