Demà farà un mes que va morir l’avi Llàtzer. En Llàtzer Escarceller del mític programa Filiprim. Moment nostàlgic d’aquells que em fan disculpar-me davant les noves generacions que no tenen per què saber res ni del Filiprim ni del Llàtzer. Però un cop acceptada l’esmena d’entrada, parin alerta al fet que ahir pensant-hi vaig fer link ràpid a un que coneixeran segur. Joan Ridao.
N’hi haurà a qui potser li sona d’un altre programa, de l’APM, de quan la Thais Villas el va engatar a La Sexta. Oli en un llum. Per a això hi va anar. Perquè el conegui més gent. Els signes dels temps això ja ho marquen. Tot i que ell marcat ja ho està de fa temps. Sense complexos, com ha de ser. Sense mitges tintes, com agrada en política. Amb aquella alegria, que sempre és d’agrair. I d’aquí el segon link que vaig fer ahir tot pensant en aquest article que estava a punt de parir.
Corria l’any 2003, no tant llunyà com els temps del Filiprim, quan Joan Ridao, actual secretari general d’Esquerra, va escriure un llibre de títol Baixant la persiana, crònica d’un final de règim. Li ho va publicar Tres Tigres. Alerta. No Tres Tristos Tigres. El títol m’ha recordat sempre la mítica frase del senyor Bachs, presentador del Filiprim: “Taaaaaaaaaaaaaanquem la paradeta!”. Quanta metàfora en tan poques paraules!
Final de règim. Els sona? I ara que la Catalunya del tripartit respira aquest ambient, a Esquerra és el de Ridao un dels noms que sona amb més força per rellevar Joan Puigcercós. No ho troben surrealista? Fet i fet, si Esquerra rep clatellada forta haurà estat sobretot com a penalització per una política de pactes tripartits que ja Ridao defensava el 2003, abans de les eleccions del canvi, quan els seus companys encara anaven venent per les cantonades que ells eren equidistants entre PSC i CiU. Ell no. Ni llavors ni ara. Les seves més enverinades carícies van sempre dedicades als convergents. Als socialistes, poc o gens.
En canvi al PSC tot apunta que ja van tancant la paradeta de forma ordenada (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
N’hi haurà a qui potser li sona d’un altre programa, de l’APM, de quan la Thais Villas el va engatar a La Sexta. Oli en un llum. Per a això hi va anar. Perquè el conegui més gent. Els signes dels temps això ja ho marquen. Tot i que ell marcat ja ho està de fa temps. Sense complexos, com ha de ser. Sense mitges tintes, com agrada en política. Amb aquella alegria, que sempre és d’agrair. I d’aquí el segon link que vaig fer ahir tot pensant en aquest article que estava a punt de parir.
Corria l’any 2003, no tant llunyà com els temps del Filiprim, quan Joan Ridao, actual secretari general d’Esquerra, va escriure un llibre de títol Baixant la persiana, crònica d’un final de règim. Li ho va publicar Tres Tigres. Alerta. No Tres Tristos Tigres. El títol m’ha recordat sempre la mítica frase del senyor Bachs, presentador del Filiprim: “Taaaaaaaaaaaaaanquem la paradeta!”. Quanta metàfora en tan poques paraules!
Final de règim. Els sona? I ara que la Catalunya del tripartit respira aquest ambient, a Esquerra és el de Ridao un dels noms que sona amb més força per rellevar Joan Puigcercós. No ho troben surrealista? Fet i fet, si Esquerra rep clatellada forta haurà estat sobretot com a penalització per una política de pactes tripartits que ja Ridao defensava el 2003, abans de les eleccions del canvi, quan els seus companys encara anaven venent per les cantonades que ells eren equidistants entre PSC i CiU. Ell no. Ni llavors ni ara. Les seves més enverinades carícies van sempre dedicades als convergents. Als socialistes, poc o gens.
En canvi al PSC tot apunta que ja van tancant la paradeta de forma ordenada (...)
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada