Abdicació prematura

“En Felip l’ha cagat”. Ja em sabran ben disculpar el començament escatològic de la peça. En desgreuge meu deixin que els apunti que la frase entre cometes no és meva, sinó d’un alt càrrec de CiU. No la cito d’oïdes. Me la va dir ahir en persona i acompanyant la frase d’un moviment de braços que venia a transmetre un “què vols que et digui”. I va reblar: “S’ha disculpat perquè ho havia de fer i perquè els ha donat una excusa on agafar-s’hi, però més enllà d’això no podem permetre que els socialistes juguin amb elements tan importants com la llengua”. Amén.

No és la primera vegada que des del PSC es fica a la batedora de la refrega política un factor de convivència com la llengua durant tants anys acaronat per tots. No debades, l’esbatussada del moment –debat sí, debat no– és tot un dejà-vu que reprodueix de principi a final l’argument que els socialistes van utilitzar en la campanya anterior per negar-se al cara a cara Mas-Montilla. Idèntic. Ara bé, llavors utilitzat de forma menys matinera. I això és simptomàtic.

El PSC transmet una sensació d’abdicació, de renúncia prematura. A governar? No, en absolut. Hi ha camp per córrer i mai de la vida ningú no ha guanyat un partit sense jugar-lo. Els socialistes ho saben i per això ja els està en certa manera bé que les enquestes relaxin la tropa i la cúpula convergent. Però això no passa. No com a mínim tan sovint com ho voldrien els de Montilla. Felip Puig ara fa dos dies es va relaxar i mirin com s’hi han aferrat. Però el convergent s’ha disculpat i així ha mort la història amb una retractació formal. Fi del culebrot de pre-campanya que s’albirava a l’horitzó. Les paraules de Puig ja no són l’obstacle (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)