dijous, de juliol 01, 2010

El mestre Cuyàs i els spin doctors

Què hi ha de més bonic que aquells qui de sempre has mirat d'imitar (matusserament, és clar) girin per un momentet la vista avall i et diguin "hola!"?? Doncs bé, en Manuel Cuyàs ara fa uns dies va fer més que això. Aquí el meu agraïment al mestre (ara segur que si llegeix això està fent que no amb el cap) i l'article en qüestió:
.

Llàstima que no siguin a temps d'anar-hi, els que no hi han pogut anar, però Artur Mas, candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, ha celebrat durant unes quantes setmanes seguides una mena de mítings que amb el nom de DOC Sessions han donat una mica de joc nou en mig de tants actes electorals que són com mastegar pa d'ahir.

DOC Sessions és un nom estrany, d'aquells que no saps si pronunciar en català o en anglès –o que quan vols dir en català et surt en anglès encara que no en sàpigues–, i que a mi em recorda els spin doctors de Toni Aira. Toni Aira és un jove periodista i teòric de primera que va escriure un llibre sobre les ments que s'empesquen les grans campanyes polítiques americanes i aconsellen com han d'actuar i què han de dir els candidats. Aquestes ments reben el nom de spin doctors, que és a la vegada el títol del llibre de Toni Aira que fa dos anys li va valdre el premi Trias Fargas d'assaig polític. Per cert, que en l'edició d'aquest any el premi que porta el nom del líder de CDC i que convoca la Fundació CatDem, vinculada a aquest partit, se'l va endur el politòleg valencià Josep Vicent Boira, cosa que va fer que un amic meu observés que si un any donen el premi a l'aire i l'altre a la boira, l'any que ve li tocarà a la pluja. Tinc amics que són molt de la broma, com poden veure. Com que jo no em quedo curt li vaig contestar que l'únic premi que CDC preveu és el sol de la victòria electoral.

Ara ens perdíem. El cas és que a Amèrica hi ha spin doctors i a Catalunya, de la mà d'Artur Mas, hi ha DOC Sessions. Cuito a dir-los que DOC Sessions no és una expressió anglesa sinó catalana i que DOC vol dir diàlegs orientats al canvi. Potser no ho havien endevinat. A mi em va costar.

Les DOC Sessions s'han celebrat a l'edifici Imagina del 22@ de Barcelona. Tu entraves al recinte tancat i només per començar t'oferien una copeta de xampany. Ells en diuen cava, però jo sóc un antic i en dic xampany, com de les tirites en dic tirites. Coses de quan era petit. Quan era petit, tot era xampany i només hi havia tirites. Un cop t'havies refrescat amb la copeta, ingressaves, si hi havia lloc, a la sala gran on s'havia de celebrar la DOC Sessió. Si no hi havia lloc, t'acomodaven en una altra sala proveïda d'un pantalla que retransmetia l'acció de la sala principal. Els llums de la sala principal s'apagaven, els de l'escenari s'encenien, una pantalla superpanoràmica que l'ull humà no podia abastar s'il·luminava i tot seguit apareixia Artur Mas dalt l'escenari. El candidat deia unes paraules i passava a presentar les vuit o deu persones que aquell vespre compartirien amb ell una xerrada. De vegades la xerrada anava d'innovació, d'altres de valors, d'altres d'economia i d'altres de totes aquestes coses que els polítics incentiven quan s'acosten eleccions. Vaig assistir a un parell de DOC Sessions i els haig de dir que em va semblar un invent propi de spin doctors, amb la diferència que Artur Mas no és Barack Obama, que els seus convidats no són ni Liza Minnelli ni Tom Wolfe i que a Amèrica el xampany deu ser un ponx. Allò és Hollywood, això és Catalunya i a Catalunya som molt més encarcarats.

El públic que assistia a les DOC Sessions no es pot dir que s'ho passés gaire bé, però com que tots eren de la corda de la força política convocant i com que tots els indicis i totes les enquestes diuen que la força que convocava les DOC Sessions té les de guanyar gairebé per majoria absoluta, la gent sortia amb un somriure d'orella a orella. Artur Mas i els seus recomanen a la militància que reprimeixin el somriure perquè res està guanyat i pot ser contraproduent, però és que al mateix Mas el somriure se li escapa fins i tot quan llegeix un informe o passeja pel carrer. I si Mas no somriu, li somriu el logotip. El logotip de campanya de CiU és el Matutano de la política catalana.

Ara que hem parlat de somriures, seguim la pista d'aquesta expressió humana de satisfacció, sense moure'ns de la política. Els cartells electorals del PP de Catalunya, també somriuen. Concretament, qui somriu és la seva candidata, Alícia Sánchez-Camacho. Es tracta d'una caricatura seva, no d'ella mateixa. Quan ara fa un any es va començar a divulgar, la caricatura no s'assemblava gaire per no dir gens al model. De mica en mica s'hi ha anat assemblant, no sé si perquè l'Alícia de carn i ossos s'hi ha esforçat per aconseguir-ho o perquè a còpia de veure-la a ella i la caricatura s'ha produït la il·lusió òptica de la semblança. Quan Picasso va pintar la Gertrude Stein li van fer observar que no s'hi assemblava gens. El geni va dir aquelles coses que només poden dir els genis i que si les diem els altres ningú no ens fan cabal. Va dir: “Ja s'hi assemblarà”. El cas és que ara no hi ha altra Gertrude Stein que la de Picasso com aviat no hi haurà altra Alícia Sánchez-Camacho que la de la caricatura. Si les eleccions no s'avancen arribarem a temps de veure-les idèntiques.

CiU i el PP, doncs, somriuen. I els altres? No somriuen. ERC no somriu perquè és un exercici que ni Puigcercós ni Ridao ni molt menys Tardà han practicat mai. Coses de la tradició conspirativa. Fan com els de Ciutadans. Albert Rivera va entrar al Parlament amb les celles arrufades i mig empipat, i arrufat i empipat del tot se n'acomiadarà. Els d'ICV són més riallers, però amb el balanç governamental que els surt fan com si ensumessin aire contaminat. Del PSC no cal que en parlem. En aquella casa no somriu ni Carme Chacón, tant com ho havia fet en l'anterior campanya i mentre es va pensar que es podia anar a la guerra amb faldilles i una flor a l'orella. Montilla fa de tant en tant una aproximació riallera, però és perquè és president. És un somriure institucional que va amb el càrrec.

Hi ha mitjans de comunicació que es gasten un dineral amb enquestes sobre intencions de vot. Si em volen creure, deixin les enquestes a banda i observin el somriure o no dels candidats. Veuran qui guanya, qui perd i qui té esperances de pactar amb qui.

(el passat mes de maig, el mite Cuyàs ja havia apuntat que un apreci als spins el tenia...: Neteja de llibres)