Els del PSOE van enredar molt la troca en el seu dia sobre la fal·làcia de les armes de destrucció massiva que van muntar els Bush i Aznar. Molt bé. Eren oposició i tenien el dret d'utilitzar aquella mentida políticament. Li van treure tot el suc possible fent-se els sibarites de la veritat. Però com avui molt bé apunta el mestre Juliana, no es pot "no existir" davant de problemes que no es poden negar. El contrari, per acció o omissió és mentir. Ho hem intentat explicar avui amb l'editorial d'Elsingulardigital.cat, que us reprodueixo a continuació:.
.
Les imatges televisives a les benzineres i dels hipermercats d’arreu de l’Estat plens a vessar de gent fent provisió de reserves són esfereïdores. I ho són pel problema de fons que projecten. Potser no és el moment de parlar del crac del 29, però el que és segur és que no ens convé oblidar-lo. Perquè una lectura del llibre El crac del 29, de John Kenneth Galbraith, ens apunta dos factors clau en aquella llunyana crisi, que curiosament podrien tenir punts de contacte amb el context espanyol actual. Diu Galthbrith que per una banda el descrèdit de les institucions les feia incapaces de gestionar la crisi, i a això hi sumaven la manca d’explicacions que es donaven sobre l’abast real del problema. I sense ser alarmistes hem d’identificar una situació molt paral•lela en la gestió que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero està fent de la vaga dels transportistes. Perquè la reacció crispada (gairebé psicòtica) d’aquest sector es reprodueix també en la reacció de la resta de la societat i el seu abraonament sobre les benzineres i les botigues. Hi ha psicosi de crisi. I qui ha creat aquesta psicosi? Efectivament, els mitjans de comunicació. Però la culpa, d’origen, és d’un govern que davant d’una situació complexa ha optat per amagar el cap a l’estil dels estruços, i ha vestit una crisi amb expressions com el “refredament de l’economia”. I amb això el govern espanyol ha accentuat el problema. Per la seva manca de realisme, que el desacredita a ulls de la resta de la societat com a responsable de la diagnosi i de la teràpia que cal seguir davant d’una economia en mal estat. Si el govern central no assumeix que s’està en crisi, els mitjans de comunicació poden explicar amb exactitud en quina fase del procés ens trobem, i així és com davant d’un problema puntual la gent reacciona de forma psicòtica. I per què ha passat això a Espanya i no a altres estats europeus com Alemanya o Anglaterra? Potser perquè allà els governs respectius no es dediquen a amagar-se davant de situacions adverses.
Les imatges televisives a les benzineres i dels hipermercats d’arreu de l’Estat plens a vessar de gent fent provisió de reserves són esfereïdores. I ho són pel problema de fons que projecten. Potser no és el moment de parlar del crac del 29, però el que és segur és que no ens convé oblidar-lo. Perquè una lectura del llibre El crac del 29, de John Kenneth Galbraith, ens apunta dos factors clau en aquella llunyana crisi, que curiosament podrien tenir punts de contacte amb el context espanyol actual. Diu Galthbrith que per una banda el descrèdit de les institucions les feia incapaces de gestionar la crisi, i a això hi sumaven la manca d’explicacions que es donaven sobre l’abast real del problema. I sense ser alarmistes hem d’identificar una situació molt paral•lela en la gestió que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero està fent de la vaga dels transportistes. Perquè la reacció crispada (gairebé psicòtica) d’aquest sector es reprodueix també en la reacció de la resta de la societat i el seu abraonament sobre les benzineres i les botigues. Hi ha psicosi de crisi. I qui ha creat aquesta psicosi? Efectivament, els mitjans de comunicació. Però la culpa, d’origen, és d’un govern que davant d’una situació complexa ha optat per amagar el cap a l’estil dels estruços, i ha vestit una crisi amb expressions com el “refredament de l’economia”. I amb això el govern espanyol ha accentuat el problema. Per la seva manca de realisme, que el desacredita a ulls de la resta de la societat com a responsable de la diagnosi i de la teràpia que cal seguir davant d’una economia en mal estat. Si el govern central no assumeix que s’està en crisi, els mitjans de comunicació poden explicar amb exactitud en quina fase del procés ens trobem, i així és com davant d’un problema puntual la gent reacciona de forma psicòtica. I per què ha passat això a Espanya i no a altres estats europeus com Alemanya o Anglaterra? Potser perquè allà els governs respectius no es dediquen a amagar-se davant de situacions adverses.
.
PD: I avui, un modest però sentit homenatge al gran Teodor Garriga. A La veu de l'Experiència. Testimonis del passat, pensant en el futur (Dèria) en teniu testimoni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada