L'article que em van publicar ahir a El Singular:La manera de fer de Pasqual Maragall ja la coneixem de fa temps. Però més enllà de constatar que de maragallades seguiran havent-hi mentre l’expresident segueixi tirant de veta de la seva èpica com a alcalde olímpic, les seves denúncies de la setmana passada a qui més posa a la picota és als seus companys del PSC. A ells, el seu actual president els ha tornat en lletres majúscules el “-PSOE” que tant s’espolsen en públic. I, clar, al costat el PSOE, el PSC apareix petitet, petitet, petitet.
Tots sabíem que al Carod de Perpinyà el va dimitir Rodríguez Zapatero, quan aquest només era aspirant a la Moncloa –llavors, per cert, amb remotes possibilitats de guanyar– i sotmetent, no només els interessos del PSC, sinó els de la Generalitat de Catalunya, als del PSOE. Això ja ho teníem, però que a més ho constati el llavors president de la Generalitat no deixa de tenir un cert valor afegit.
Amb tot, hi ha un altre capítol encara més greu d’entre els ventats per Maragall. Tothom va criticar en el seu dia Aznar quan va nomenar digitalment Mariano Rajoy com el seu successor al PP. Els mastegots que va rebre per aquella designació van ser dignes del panorama periodístic gairebé monocolor que patim. Però el soroll es va convertir en silenci quan qui més qui menys intuïa o rebia informacions que apuntaven que Zapatero havia imposat per la mateixa via el seu candidat a la presidència de la Generalitat, José Montilla.
Montilla ja tenia el poder real al PSC, en total sintonia amb ZP, i la seva actuació durant la negociació de l’Estatut va donar provades mostres de soferta lleialtat als designis del seu líder. Enfront d’ell, Maragall era “imprevisible”, poc controlable, anava massa per lliure i no creia gaire. Calia, doncs, un recanvi que assegurés el control de les regnes del Govern de Catalunya, i així van descavalcar un Maragall incòmode i van entronitzar un Montilla prêt-à-porter del PSOE. Una imposició digital que al nét del poeta li va valer un gran disgust, ja que el va ferir en el seu ben alimentat ego, però que a la resta ens ha sortit força més car. I és què ara tenim un Estatut fruit d’unes rebaixes que es van començar a imposar amb Montilla a l’altre banda de la taula negociadora, a les ordres del PSOE. Aquest és el lideratge que ara ens ha de defensar de noves retallades? Diu l’abat de Montserrat que a Catalunya li cal lideratge, i jo li contesto que, avui per avui, tindrem el que ens deixi triar el PSOE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada