dijous, de juny 02, 2011

Christiania a Barcelona?


Hi ha molta gent indignada, en aquest país. Raons no en falten. Però la majoria no necessita muntar un tendal a Plaça Catalunya ni enlloc per sentir-se’n. Conec uns quants que van participar el 15M d’aquell cop d’efecte interessant. I hores d’ara, una pila d’ells ja han vist clar el perill de degradació de la protesta. Han copsat clarament el risc d’esberlar en molt poc temps el corrent d’empatia que va generar el crit d’alerta que tots hem pogut escoltar i que els més interpel•lats no haurien de poder ignorar ara amb l’excusa d’una caricatura de plantada que ja no representa més que a uns pocs.

Fa uns mesos vaig viatjar a Copenhage, ciutat de bicis, capital de Dinamarca. I allà vaig patejar-me el que m’havien descrit com “un país dins d’un altre país”. Es diu Christiania. La va fundar un periodista –diu la llegenda– l’any 1971, quan va promoure l’ocupació d’un espai que havia estat militar. I allà s’hi van quedar ell i uns centenars de persones que van decidir instaurar un espai al marge de les normes “convencionals” de convivència. Tenen fins i tot la seva pròpia moneda, el Lol. I en teoria allò és una comunitat on la propietat és compartida i el treball comunitari. Però res de tot això llueix ja, si és que ho va fer alguna vegada, que bé podria haver estat el cas.

Tenen el seu propi mercat d’haixix, i la policia hi va fent batudes, però tal i com acaba la visita policial es tornen a muntar les paradetes i avall. Els turistes s’hi abraonen com si ho fessin en un zoo. I les autoritats daneses ho saben però fan com que no veuen. Els toleren. No els fan cap nosa i a canvi se senten ciutat mega-progre. En el seu dia van justificar l'assentament, al més pur estil Mercedes Milà amb Gran Hermano, com a "experiment sociològic". Clar que ells no els tenen al mig de la capital, sinó en un illot a banda. Tot molt endreçat i sostenible. Però en realitat, crepuscular. Aquest espai com a mínim. Un gueto. Una reserva sioux amb el mateix sentit que aquests apartheids a l’americana: cap.

Aquesta va ser la depriment visió que em va transmetre aquell racó de món, amb un predomini de l’estètica okupa entre uns “alter ciutadans” que en la majoria de casos es veien molt perjudicats pel pas dels anys, com ancorats en un moment que si va ser ja fa molt de temps que va deixar de tenir sentit. Caricatura, desfasament, fracàs (...)