dimarts, d’octubre 13, 2009

“El retrat de Dorian Gray”... via SMS

(article que em van encarregar ara fa uns dies al CEJP, i que avui em publiquen)

Oscar Wilde va brodar a El retrat de Dorian Gray la dualitat impossible entre allò que voldríem ser i allò que som. Victòria i derrota, aparença i patiment, vida noble i desgràcia humana. Va clavar un retrat de la veritable misèria d’ànima que s’amaga rere les personalitats aparentment segures i fortes. Passions humanes d’aquelles que generen ira o tedi. Com a la vida mateixa. Com als SMS de ses senyories.

En la seva novel·la, Wilde ens presenta un jove per qui envellir esdevé la més gran tragèdia d’entre les possibles, i que mira de saltar-se els estralls propis del pas del temps amb un pacte amb el diable. La torna? Un retrat seu fet per un bon amic anirà mostrant sense pietat la petja que ell s’estalvia. Però el drama arriba quan anys després el jove narcís es planta davant del seu jo real. No ho pot suportar.

I si veure’s tal com un és i no agradar-se ja és un drama de dimensions considerables, quan a més aquesta realitat no acceptada s’exposa amb tota cruesa, tal com raja, a la plaça pública, el daltabaix pot ser de dimensions còsmiques. Si fa o no fa, com l’enuig que ha posseït certs polítics del Parlament després que fotògrafs amb ulls de fotògraf fessin la seva feina, és a dir, que captessin part de l’essència d’allò que estava passant davant dels seus ulls. Dos il·lustres membres de la cambra catalana han vist com la captura furtiva d’uns SMS on es mostraven tal com pensen els projectava davant l’opinió pública i els seus companys amb una cara que no mostren quan són conscients que els observen en plena actuació dalt de l’escenari del teatre de la política. Molts dels seus companys hi han empatitzat –no fos cas que un dia...– i el debat s’ha centrat més en la conveniència o no de la fotografia, i no tant en la conveniència o no de poder accedir a allò que realment pensen ses senyories, els gestors de la cosa pública. Un debat interessant, doncs, l’han volgut tapar amb un de fals que vol mirar de fer com si els polítics no sabessin que són protagonistes non-stop d’una actualitat que contínuament malden per acaparar. (...)

(Per llegir el text complert i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)