- “Aposta per la independència.
- No toca.
- Aposta per la independència...
- Que no toca.
- Aposta per la independència!
- Ara no toca.
- Aposta per la independència ja, home!
- Bé, sí. Ens l’hem de plantejar ja com a opció alternativa a la rendició.
- Au va! Ara sí, no? Fas 40 anys tard! Quan manaves això no ho deies! I ara sí?
- ?????????????????”
Qui s’estima Gilbert Grape? Recorden aquella pel•lícula que tenia com a protagonista el Johnny Depp previ a Pirates del Carib? Doncs potser podríem fer-li un homenatge via pregunta retòrica nostrada: qui s’estima la independència (a Catalunya)? Perquè massa sovint tot apunta que els qui menys ho fan són alguns dels qui més se’n proclamen adeptes. Perquè no sumen. Sembla que tinguin consciència de club exclusiu. Massa sovint les seves reclamacions a sumar-s’hi sonen retòriques, molt especialment quan algú fa el cop de cap i hi aposta, i llavors en comptes de rebre’l amb els braços oberts li demanen mil credencials. Com si els fes nosa.
Ha passat aquesta setmana, amb una veu de relleu que per primera vegada s’ha plantejat obertament i pública l’opció de la independència com una aposta política a contemplar a curt termini. Ha estat Jordi Pujol, i algunes primeres reaccions que ja s’han produït des de les files de l’independentisme “oficial” han sonat, per dir-ho suau, molt conservadores.
L’aposta per la independència és una opció que porta el progrés en els seus gens. Perquè des dels seus inicis, aquells qui l’han defensat ho han fet, en essència, amb la perspectiva d’alliberar Catalunya d’un llast i d’una incomprensió que no la deixen créixer. Però tinguem clar que el progrés no és mai resta, sinó suma. De voluntats, de complicitats, de talent, d’energies, d’experiència. I posar-se esplèndids quan algú de la categoria i el reconeixement de Jordi Pujol truca a la porta és d’un cec que fa feredat.
Pujol no s’ha proclamat obertament independentista. Hi ha obert una porta. Ha fet un (decidit) primer pas. I tot just treu el cap i ja li piquen el crostó per “nouvingut al club”. Ell ha escrit: “Una Catalunya independent és viable”. I és que l’expresident admet que ja no té “arguments polítics i cada vegada menys arguments sentimentals o econòmics” per oposar-se a l’independentisme, un cop fracassada la via autonomista. Segons Pujol, davant el procés de “marginació” i ofec que pateix Catalunya, “l’alternativa ara ja només podria ser la independència”. Del contrari, diu, “és el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista”. Poca broma.
I el cas és que era d’esperar que això ho critiqués el PSC, el PP i Ciutadans (...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada