La Cortina de Fum

A partir de JA em tindreu a TONIAIRA.CAT

2011-07-12T20:16:00.002+01:00

I fins aquí ha arribat aquest blog! A partir d'avui, tots els continguts els trobareu al web TONIAIRA.CAT, on hi deixaré anar a partir de ja mateix tota la meva producció online.

Gràcies per haver estat fidels a aquest raconet de xarxa. Us espero a ca la nova web!

Abraçada!

El 'pinyol' del doctor Trias

2011-07-03T09:06:00.004+01:00

Qui formava part del pinyol del candidat Artur Mas? Qui conformava l'essència del seu nucli dur, de la seva guàrdia pretoriana en temps de travessia del desert? El seu gran estrateg i expert en comunicació, David Madí, i amb ell Oriol Pujol i Ferrusola, Francesc Quico Homs (actual secretari general de Presidència) i Germà Gordó (actual secretari del govern). Però el desert va quedar enrere, Madí va enretirar-se, Pujol va rebre l'encàrrec de dedicar-se al partit i Homs i Gordó coexisteixen a palau amb moltes competències a atendre. El grup es va dissoldre i ara a Convergència emergeix el pinyol del doctor Xavier Trias, a qui en la seva aventura com a batlle de la capital del país l'acomboiarà un equip que compta amb punts de contacte interessants respecte d'aquell altre pinyol. Alguns n'havien format part i tot.

És el cas del nou número dos de la casa gran, Joaquim Forn, primer tinent d'alcalde i responsable de l'àrea de Presidència, Règim Interior, Seguretat i Mobilitat; a més, serà el portaveu del govern municipal. Ell, home de la més estricta confiança del nou alcalde, també l'és del president. Va formar part del pinyol de Mas i només la seva dedicació al front municipal va contribuir a reduir-ne la presència. Ha estat el cap de la campanya de Trias i ara ocuparà un espai de privilegi a la zona noble del palau de l'ajuntament.

I sota el paraigües de l'àrea de Forn, un altre pes pesant del nou equip municipal amb lligams amb aquell altre pinyol que va ser i ja no és: Jordi Martí, nou regidor de Presidència i Territori, i regidor executiu de Sants-Montjuïc. Un polític de la més estricta confiança de Trias, amb qui també va compartir aventura política a Madrid quan l'avui alcalde va ser cap de llista en les eleccions al Congrés l'any 2000. Un home de Trias, doncs, però també de Germà Gordó, el secretari del govern. Comptarà amb competències delegades per l'alcalde en l'àmbit de les relacions institucionals i internacionals, i d'ell dependrà també Comunicació.

Però, qui pilotarà Comunicació? Algú que ja en va ser el màxim responsable en el govern de Catalunya: Marc Puig, antic membre del pinyol de Mas, íntim de Madí, a qui va substituir com a secretari de Comunicació del govern quan la llavors mà dreta de Mas va haver de dimitir. Puig serà al capdavant de Comunicació, que inclourà un gabinet de premsa dirigit per Òscar Martínez, responsable de l'àrea amb Trias durant els llargs anys d'oposició municipal. Amb ell, un fitxatge de l'última campanya, el també periodista Jordi Corbalan, i un potent i jove equip 2.0. A Forn, Martí, Puig, Martínez i Corbalan, cal sumar-hi el nom d'Albert Ortas, que ha estat cap de gabinet de Trias en els últims anys i que ara assumirà el càrrec de director d'Alcaldia. “Serà un macrocap de gabinet polític”, adverteixen des de plaça Sant Jaume.

Ells formaran l'ala oest del Consell de Cent. Uns a la zona noble, uns altres a l'anomenat edifici Novíssim i alguns al carrer Paradís, a tocar de la Casa dels Canonges (...)

(Per llegir sencer el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí i també hi podreu fer comentaris)

Traient el cap pel Saló de Cent

2011-07-01T18:35:00.004+01:00

Veieu la captura de pantalla d'aquest vídeo? En la foto del post, en el seu extrem esquerre, a dalt de tot, un servidor treu el caparró per fitar un moment del discurs de Xavier Trias, investit avui alcalde de Barcelona al Saló de Cent de la Casa Gran. Dia històric. I aquí un apunt a tall de contracrònica de l'acte d'investidura de Trias que he fet aquesta tarda a can Catalunya Ràdio.

Castells: "irse!"

2011-06-30T10:23:00.003+01:00

Em diu un amic ecosocialista que com és que defenso Miquel Iceta i José Zaragoza. No s’explica com no veig clar que l’opció del PSC del futur són “els Castells, Nadal, Tura...”. I jo li ho explico ben clar. Punt número ú: amb Castells, Nadal o Tura, per futur no em ve res, dit en llenguatge de teloperador. I punt número dos: a mi “els Iceta i Zaragoza”, quan hi he interactuat, no m’ha donat mai la sensació que em miraven per damunt les espatlles. Alguns dels altres sí. Perquè hi ha una progressia patrícia del nostre país que s’ha situat tradicionalment uns quants metres per damunt del comú dels mortals, i ens han flagel•lat durant dècades amb la seva suficiència. I ara, fins i tot quan ja no tenen ben bé púlpits polítics i de poder des d’on impartir doctrina, hi insisteixen. És el cas de l’exconseller Antoni Castells. Ahir hi va tornar.

Va fer una conferència al Cercle d’Economia. O això ens han dit. Ho van batejar de conferència quan allò que va perpetrar ahir Castells era una espècie de monòleg sobre l’estat de la nació, tot i que parlant sobretot d’ell, de l’economia que ell ens diu que hi ha, i dels pals que els altres –pobres ignorants i desagraïts– mereixen rebre de mans d’un dels pocs privilegiats ungits i amb llicència per criticar a tort i a dret sense assumir un bri de censura. I la mereix.

La neolerrouxista Rosa Díez no aporta al debat polític espanyol gaire res més que frases que volen ser efectistes. I de vegades ho aconsegueix. Dimarts va dir, després del discurs de Zapatero en el Debat de Política General al Congrés, que el president espanyol ja l’únic que podia fer pel conjunt de la ciutadania era escoltar el clam del carrer, que al més pur estil Lola Flores –sempre segons Díez– li estaria dient a ZP: “Si me queréis, irse!”. Doncs Castells podria fer bastant el mateix (...)

(per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Oracle + 59segons + Confús = anàlisi de l'actualitat

2011-06-29T10:43:00.000+01:00

Dimarts a can Graset vam tenir l'Òscar Nebreda de convidat, i vam analitzat una actualitat política que aquell dia (ja llunyà) tenia com a referència el debat de política general al Congrés i l'espifiada del món TGV a les Castelles.

Aquí us deixo l'àudio de L'Oracle d'aquest dimarts 28 de juny de 2011.

I aquell mateix llunyà dia, ja de nit, a can 59segons de TVE-Catalunya que em vau tenir, en l'últim programa de la temporada i amb el leitmotif del moment del món universitari com a pedra angular, amb el rector de la UB, Dídac Ramírez, i el secretari d'Universitats del Govern, Antoni Castellà. Aquí teniu el vídeo del programa.

Per reblar, ahir dimecres, la secció setmanal a can Tot és molt confús, amb referències al debat de política general, al flirteig (o no) del PSC amb CiU, i a certs micros com el que aquest dilluns li va tocar en gràcia al president Mas.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 29 de juny de 2011.

I de regal, mítica cançó tunejada d'Els catarres, que han fet versió especial del seu triomfant tema Jenifer, on es parla de les corbates d'un servidor de vostès.

El discurs de Rajoy (no només el d'avui)

2011-06-28T08:33:00.004+01:00

El debat d'avui no és una gran oportunitat per a ZP. A aquestes alçades de la pel·lícula, ningú no espera d'ell gaire més que passi amb uns mínims de dignitat l'agònic tram final de la seva última legislatura com a president espanyol.

En canvi, el debat d'avui sí que torna a ser una nova oportunitat (l'aprofitarà per fi?) per a Mariano Rajoy. Tindrà Alfredo Pérez Rubalcaba allà mirant de cos present (o no), i podrà començar a exercir d'única alternativa al dia després del zapaterisme. Sabrà fer-ho? Caldrà estar atents al seu discurs. Evidentment que també a l'aplausòmetre a banda i banda de les grades del Congrés, així com a altres detalls d'aquells de la (no gens anecdòtica) comunicació no verbal. Ara bé! El discurs de Rajoy. El text. La teca. Aturin-s'hi. El d'avui pot ser l'últim de Rajoy com a cap de l'oposició en un debat de política general. La lletra d'avui pot ser la que acompanyi la música de les primeres passes del Rajoy president, si es compleixen tots els pronòstics.

En aquest sentit, des d'aquest lloc web no podia menys que cridar l'atenció sobre un dels grans speechwriters de Rajoy. Un diputat amb molta substància. Es diu José Maria Lassalle i és molt més que el marit pepero de la diputada del PSC Meritxell Batet.

És un liberal clàssic. Un liberal il·lustrat. Un liberal de veritat. No com José María Aznar, Federico Jiménez Losantos i tants altres que des de les Espanyes se'n proclamen i en perverteixen el sentit. Us recomano molt el seu llibre Liberales, de recent publicació. Igual algun tram del volum el reprodueix avui Rajoy en el seu discurs. No seria la primera vegada que ho fa...

La situació de les universitats catalanes

2011-06-27T12:25:00.003+01:00

Aquest dimarts, al 59segons, Cristina Puig entrevista Antoni Castellà, secretari d'Universitats de la Generalitat, i Dídac Ramirez, rector de la Universitat de Barcelona. I allà que m'hi tindreu, junt amb Toni Bolaño, Olga Grau, Martí Saballs, Josep Carles Rius i Sònia Domènech.

Debatrem sobre els problemes i el futur de les nostres universitats. Aquests dies l'educació superior torna a l'actualitat per l'anunci de la pujada de les matrícules al màxim permès, les retallades i la política de beques, el traspàs de les quals continua encallat. Catalunya vol donar-ne més. El debat de fons però, continua esssent el de la qualitat. Quin grau de preparació assoleixen els universitaris? Els llicenciats surten prou preparats per integrar-se a un món professional cada cop més competitiu?

Teniu més preguntes o reflexions que voldríeu que duguéssim a la taula? Aquí o via facebook o twitter m'ho podeu fer arribar.

La família? No hi és, gràcies

2011-06-26T10:25:00.003+01:00

Aquesta setmana ha estat la del definitiu llançament de la candidatura de l'eurodiputat Oriol Junqueras a la presidència d'Esquerra. I de les primeres entrevistes que ha concedit calia observar, evidentment contingut a banda, el com del moment. Perquè com deia Marxall McLuhan, el mitjà (també) és el missatge. En aquest sentit, no va ser casual que les primeres imatges de Junqueras postulant-se fossin a casa seva.

L'entrevista concedida dilluns a TV3 no es va fer a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts ni a la seu local d'Esquerra. Va ser a casa del liderable. Casualitat? No. Ell no es vol projectar com a establishment ni com a opció de l'aparell del partit. La imatge a transmetre és la d'outsider de l'actual Esquerra. Com més lluny, millor, però al cap i a la fi, de la casa. De la família, però sense jugar a “les famílies”.

Per a qui encara a aquestes alçades d'article pugui dubtar de la intenció a l'hora triar el marc –també mental, estil George Lakoff– de les primeres entrevistes al Junqueras aspirant a presidir ERC, una anècdota. Es mou pel món amb un model de cotxe Renault Clio atrotinat. Fa uns mesos, en resposta a la pregunta d'un amic a propòsit de com és que amb sou d'eurodiputat no tenia algun cotxe millor, ell va contestar: “Perquè a mi ja m'està bé, em fa servei... I a més la gent es fixa en aquestes coses”. Igual que veu si apareix com a flamant aspirant a la presidència d'Esquerra des de casa seva, modesta com a mínim pel que fa a decoració. Diu coses del candidat, de la seva persona.

Les persones són molt importants, i si no que li ho preguntin als milers d'elles que estan rei-vindicant-ho al voltant del moviment 15-M. El candidat és el missatge? Això es diu en el context de democràcia mediàtica que vivim. Les persones, qui lidera i qui no, els noms en definitiva, pesen molt arreu. En política també. És per això que el debat precongressual d'Esquerra comença a sacsejar-se amb la proposta de noms per liderar-la en els propers temps. La personalitat i les tries dels candidats diuen molt de la renovació que proposen. Diuen molt de les seves idees. I per això no és casual que el senador Carles Bonet s'enfili al terrat de la seu nacional d'Esquerra per fer-se la foto. I pel mateix, Junqueras opta per la república independent de casa seva.

L'eurodiputat i alcalde ja ha optat per fer tàndem amb Marta Rovira, dona preparada, molt dominadora de l'anglès i no adscrita a cap família d'Esquerra. Joan Ridao es va movent, “però sobretot per mirar de retenir la plaça de cap de cartell a Madrid”, en diuen. I en paral·lel, el puigcercosisme es considera desarticulat fins i tot pels qui en van formar part. Xavier Vendrell ha intentat “vendre” Anna Simó com a tàndem amb Junqueras, “com si ella fos una opció nova, però no l'és, i a més segrestaria Junqueras a Calàbria”, veuen clar des de dins. Igual com antics puigcercosistes afirmen de Junqueras: “Guanyarà el congrés, però ara cal veure amb quina força, i si aquesta serà suficient com perquè no hagi de fer els equilibris de sempre amb les famílies, havent de tirar de noms per quotes”.

Hi ha un Joan Tardà Coma que és a Facebook i que és membre del grup “Jo també vull que l'Oriol Junqueras sigui el proper president d'ERC”. Això és el que jo vaig apuntar ara fa unes setmanes en aquest espai. Però el cas és que el Joan Tardà diputat, en article posterior en aquest diari, va dir que ell no dóna suport “a cap nom”. Deia que això no és “la prioritat”. Els noms no són prioritat. S'aclarirà? I, sobretot, ho parlarà amb sa família política? Algú li ho havia de dir.

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí i hi podreu fer comentaris)

Ros, Iceta i Zaragoza

2011-06-23T07:41:00.002+01:00

Llegíem ahir com el diputat socialista descrostat Joan Ferran acusava Àngel Ros, alcalde de Lleida i aspirant a liderar el PSC, de fer tornar “els discurs de la Catalunya profunda”. Ho deia a tomb d’unes declaracions de Ros a El País, on a banda de deixar clar que aspira a ser essència del nucli dur que lideri el PSC a partir del proper congrés deia que “ara toca un major pes de la Catalunya no metropolitana en el partit... Perquè s’identifiqui més amb determinats valors del país”. I així Ros seguia el crescendo de les últimes setmanes, on ha posat en la picota als socialistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i molt especialment Miquel Iceta i José Zaragoza. Però hi detecto dos errors greus.

Paranoies descrostadores de Ferran a banda, cal reconèixer que el senyor diputat encerta quan es mostra escèptic amb el plantejament anti-discurs metropolità del senyor alcalde. De fet, si ens aturem a pensar un moment, veurem clar que és quan el PSC ha volgut passar pel que no és, que més ha desorientat el seu electorat tradicional i que menys ha atret nous electors. Era difícil d’entendre, per exemple, que volguessin concursar en el seu dia per ser més nacionalistes que CiU en el debat de l’Estatut, per després embeinar-se-la. O per exemple, també costava captar per què feien anar el president Montilla a la manifestació del 10-J pel dret a decidir, per després en campanya agafar com un dels grans leitmotifs l’anti-independentisme. No es va entendre, i per tant no es va votar. Quan el discurs del PSC ha estat el metropolità claríssim que tenen al cap i no un de nacional que no han sabut trobar, han triomfat. Al revés, no.

Però segon front d’objecció als apunts de propostes de Ros: aquesta espècie de fal•lera que li ha agafat per fer net de tot el que hi ha a la cúpula del partit. S’equivoca si vol transmetre sensació de renovació només per aquest flanc. Entre d’altres coses, i com ha estat el cas, si ho fa prioritzant les pàgines del diari que de sempre s’ha identificat més amb la línia més ortodoxa del PSOE.

Aquest PSC no pot prescindir de Miquel Iceta i de José Zaragoza. Que li quedi clar al senyor Ros i entorn. Potser sí que el triomfant alcalde de Lleida és el recanvi ideal de Montilla. Però per començar a demostrar que pot optar amb garanties al lideratge dels socialistes catalans, potser que comencés mostrant, amb generositat i amb intel•ligència, reconeixement pel paper clau d’aquests dos homes que, amb molta habilitat i coneixement, van fer president –ells, sí, en molt bona part– algú tan mancat de lideratge com José Montilla. No hauria estat cap del govern català sense aquests dos veritables animals polítics. I si va caure, errors dels socis a banda, va ser entre d’altres coses perquè les estratègies i les tàctiques polítiques no fonamentades en un lideratge autèntic i fort duren el que duren (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Aires de pepevergència + Sandro = confusió

2011-06-22T20:13:00.004+01:00

Avui al Tot és molt confús hem analitzat unes de freda i unes de calenta que en la política catalana s'estan regalant CiU i PP, vagin a saber si de cara a parir per la via dels fets un terme nou: la pepevergència. Fa molt de temps que tinc descrita la clàssica sociovergència com una llegenda urbana, perquè se n'ha parlat molt però ningú no l'ha vist mai al govern del país. Passarà el mateix amb això que ja comença a córrer de la pepevergència... ?

I sobre un que ja fa vora d'un anyet que corre com a president del Barça però que encara no aprèn a mostrar-se com és (perquè no el deixen; perquè no li/els convé) n'hem parlat també. De Sandro Rosell, un president del Barça que no comunica... segons crec fermament perquè no pot/vol comunicar tal i com és... i en aquest sentit transmet una imatge tensa, artificial, impostada i poc creïblen que no transmet coses en positiu, que no suma complicitats, que no convenç. En l'Àgora de l'altre dia es va veure clar.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 22 de juny de 2011.

Parlant de màrqueting polític i compol

2011-06-20T10:42:00.003+01:00

Màrqueting polític amb Toni Aira. from Salvador Pla on Vimeo. Una iniciativa molt bona (la seva web i les seves entrevistes) del Salvador.

Com en Pep va aguantar

2011-06-19T10:05:00.002+01:00

S'han fixat en una espècie d'assessor polític amb ulleres blanques que surt al Polònia de TV3? És caricatura d'una sèrie de clixés sobre aquests professionals, amb una picada d'ullet a un de concret: Joan Maria Piqué, cap de premsa del president, Artur Mas. Ell, fins fa no gaire gastava aquest model d'ulleres poc discretes. Però quan el seu cap va esdevenir president, va deixar les ulleres de muntura blanca i les va canviar per unes de pasta però transparents. “Ara toca discreció”, va dir, tot i que ell no passa precisament discretament en molts dels plànols que Mas protagonitza en els mitjans. L'han vist, segur, en molts telenotícies o en moltes fotografies de diari, just darrere del president. Com si li guardés les espatlles davant la premsa. Si no ho han fet fins ara, fixin-se. És curiós. La majoria de caps de premsa dels líders polítics no són tan visibles. I el cas és que ell dimecres passat, tampoc.

Per als qui ens fixem en aquestes coses –per afició i perquè ens hi va el sou– va ser curiós veure el president Mas fent les seves primeres declaracions després de l'aterratge en helicòpter al Parlament... sense en Piqué darrere. No hi era. Mas arribava a la primera planta del Parlament amb la seva presidenta –i el seu cap de premsa, Pep Escudé–, i va respondre la pregunta d'una múrria periodista de TV3. El president estava indignat amb els indignats. El seu posat era d'enuig evident, i encara estava agafant una mica d'aire després de pujar escales. A palau, a la plaça de Sant Jaume, n'hi va haver que es van posar les mans al cap.

“No era ni el lloc ni el moment perquè el president fes unes declaracions”, va veure clar un dels spin doctors del president. Si en Piqué hi hagués estat, potser aquestes breus paraules no s'haurien produït, perquè ell hauria gestionat amb la periodista el moment “idoni” de fer-ho. Però els indignants dels indignats havien posat setge al Parlament, i el president, la presidenta, els consellers i uns pocs líders més hi havien d'anar accedint-hi en helicòpter. Els seus equips havien d'esperar torn o buscar altres vies d'accés. I el cas és que sense aquests professionals els líders són més espontanis però llueixen menys. Sí, menys i tot.

Però la maquinària comunicativa del govern de Mas fa un cert temps que va començar a agafar el ritme que tothom li reclamava. I van “arreglar” aquella primera imatge del president crispat. El conseller d'Interior, Felip Puig, tenia prevista una roda de premsa informativa per a mig matí, però els homes de Mas van decidir que a qui tocava fer roda de premsa era al president. Amb faristol, ja havent pogut reflexionar què dir i controlant l'espai, amb els nois de la premsa als seus escriptoris i preguntant ordenadament. “Era un moment per projectar un missatge de país, no policial. I el president ho va fer molt bé”, es felicitava hores després un dels responsables de Comunicació del palau (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Entrevista a can una molt bona iniciativa

2011-06-18T10:29:00.003+01:00

Aquesta és la portada del 365d365e d'avui, una molt bona iniciativa de l'Oriol Rodríguez amb fotos molt xules del Carles Rodríguez. Mireu l'històric d'entrevistes del lloc web, que s'ha proposat fer-ne una cada dia de l'any... i demoment ho han aconseguit. La de servidor és cap i cua: la 151 ;)

Aquí la trobareu tot clicant sobre la coberta.

Moments compol a Catràdio, Onda Cero i la SER

2011-06-17T07:42:00.004+01:00

La setmana ha estat mogudíssima, i no només al Parlament i rodalia. Estan sent aquests últims dies de moltíssima feina (més de l'habitual), tot tancant el curs, amb els exàmens... I el cas és que amb prou feines he pogut anar actualitzant el blog com tocava. Ara hi poso aturador. Aquí adjunts tres moments ràdio meus dels últims dies:

1. Aquesta setmana al Tot és molt confús vam seguir on the road el setge dels indignaNts al Parlament i als representants elegits a les urnes. Vam comentar, sempre amb el to distès del programa, això i algun que altre mal moment com la coacció que uns van aplicar a l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, quan dilluns baixava a passejar el seu gos. I d'altres tipus de mal moment, en aquest cas el polític del PSOE, també en vam parlar.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira del dimecres 15 de juny de 2011.

2. Divendres passat, amb Carles Lamelo, a l'Això no és tot d'Onda Cero, també vam comentar l'actualitat política amb una mirada comunicativa, via llei òmnibus, últimes cuetejades del post-partit de les eleccions municipals i canvis en el look de Rubalcaba. Aquí teniu l'àudio del moment compol a l'Això no és tot divendres 10 de juny de 2011.

3. I finalment, una col·laboració amb el Tecnoesfera de Ràdio Barcelona (Cadena SER), amb la Marta Palencia, sobre el vot electrònic i la presència dels partits polítics a la xarxa (durant les eleccions i més enllà). Aquí teniu l'àudio del Tecnoesfera del dissabte 11 de juny.

Indignants i còmplices

2011-06-16T07:37:00.003+01:00

Ahir els partits no van valorar l’operatiu policial desplegat davant els energúmens que havien assetjat el Parlament de Catalunya. Ahir que van rebre tots, no. Interessant. Bàsicament perquè em nego a creure que l’essència de la infàmia que ahir uns violents van perpetrar a les portes de la nostra cambra de representació popular tingués gaire a veure amb l’esperit del 15-M. No ens robaran aquell crit d’alerta que calia escoltar, i que d’altra banda o decideix ja abandonar l’autisme en què els més radicals l’han fet caure o morirà definitivament.

No és cosa del 15-M. Al menys no del tot. En canvi, el que ahir va passar al Parlament i rodalia és molt fruit del 27-M, quan certs actors polítics i mediàtics, pel cap baix, van aplicar una mirada còmplice a aquells que es resistien a l’autoritat, al Govern. Clar, no a totes les forces polítiques. Llavors sí que calia fer bullir l’olla. I d’aquí que ahir els més radicals seguissin la seva espiral destructora, i d’aquí que els mossos no s’hi poguessin aplicar com en qualsevol país democràtic normal s’hauria fet amb total tranquil•litat.

La imatge del diputat Joan Boada, d’Iniciativa, corrent ahir a les portes del Parc de la Ciutadella mirant que no l’agredissin (més) aquells qui ell es pensava que hi eren per agredir verbalment i física a uns altres és la metàfora del seu fracàs. Però que ningú no s’enganyi, el grapat d’analfabets democràtics que ahir van infringir la llei a més de donar un espectacle lamentable són La Metàfora. La de la part de fracàs i de vergonya que té el sistema que ells tan critiquen. Ells que en són una de les derivades més absurdes tenen tot el dret d’estar indignats, amb ells mateixos primer. Els indignaNts dels indignats. La taca d’un moviment que ahir, des de les seves pròpies files, va patir l’agressió més brutal, a anys llum de l’ús de la força que hi van aplicar els mossos d’esquadra el passat dia 27 de maig.

Ja instal•lat dins l’hemicicle, restituït de l’ensurt però segurament encara en estat de shock, un Boada ja sense esprai vermell aplicat al clatell –cosa dels indignaNts– seguia sense entendre res. En la línia del paternalisme nefast que alguns han aplicat les últimes setmanes a tot allò que pintava a anti-Govern, va venir a dir el senyor diputat que “els de fora” estaven així “per les retallades”. Com justificant la violència i la coacció. Tan lamentable com si algú altre hagués explicat l’agressió que ell va patir, per la gestió anterior del tripartit. Justificar la coacció és insòlit, i més en una cambra democràtica. Més encara en la jornada parlamentària que alguns antidemocràticament ahir van intentar que mai no existís.

Hi ha hagut formacions polítiques que han volgut capitalitzar legítimament l’esperit del 15-M. Però que hi persisteixin amb el seu subproducte violent frega l’absurd. Ni patint-ne en primera persona les conseqüències, n’hi havia que ahir encara no havien entès res. Que encara no havien entès que les restes del 15-M han tocat de mort la legitimitat del mateix moviment i que esquitxen els qui les “entenen” (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Tambors de precongrés

2011-06-13T17:54:00.002+01:00

“En aquests moments al PSC l'únic que tenim clar és que Carme Chacón serà la nostra cap de llista en les properes eleccions generals. Res més”. Ho admeten des dels rengles més ortodoxes del que queda de montillisme. I a aquesta desorientació atribueixen la duríssima carta que dimarts l'ex-president va fer pública contra CiU i la seva llei òmnibus. Però n'hi ha, també al PSC, que no hi van veure ingenuïtat, rampell o desorientació.

“Nicaragua –per la seu de l'aparell del PSC– no aguanta Josep Fèlix Ballesteros. I el flac favor que dimarts li va fer Montilla, crispant CiU, no va ser improvisat”. Ho va fer amb la intenció d'enutjar CiU fins al punt que la coalició nacionalista es replantegés allò tan seu del respecte a la llista més votada? La intenció no sabrem mai del cert si hi era, però la conseqüència es va donar. Després de la bufetada de l'encara primer secretari del PSC, la direcció de CiU va emetre un missatge a Tarragona: “Endavant les negociacions amb el PP”. I Tarragona va fer. Una altra cosa és que després tot es va embolicar a can convergent.

Els moviments de Nicaragua –i altres– vers companys de partit i hipotètics nous lideratges en el PSC dels propers anys s'han de llegir ja a aquestes alçades en clau precongressual, camí d'una cita que la propera tardor mirarà de posar les bases per refer el partit. Però no només en el PSC se senten ja els tambors de precongrés. La situació tarragonina que ha marcat la setmana política a Catalunya també ha deixat entreveure moviments precongressuals a Convergència, on molt previsiblement també hi haurà cita d'aquestes característiques abans de tancar l'any.

“L'OPF ha de començar a demostrar que pot dur les regnes del partit. Al final tot ha acabat com tocava, però aquesta setmana la cosa no ha anat bé”. Ho diu un veterà convergent, en referència a Oriol Pujol Ferrusola. I un dels triomfants homes de Xavier Trias a punt de desembarcar a l'Ajuntament de Barcelona afegeix: “L'Oriol encara no té grup afí consolidat, i li caldria, perquè té massa focs a apagar i massa poc temps”. Més que res perquè altres al partit sí que en tenen, de tropa.

Observin un detall: el conseller Lluís Recoder, els diputats al Congrés Carles Campuzano i Imma Riera, i l'alcalde de Figueres, Santi Vila. Han estat les veus més crítiques amb el fet que CiU faciliti l'accés del popular Xavier Garcia Albiol a l'alcaldia de Badalona. De tots ells ha transcendit el seu malestar. Ells que, en essència, abans del passat congrés de CDC conformaven l'anomenat “sector renovador”, el més marcadament “socialdemòcrata”, estructurat entorn a Recoder. “No ha estat casual que es facin sentir ara. Ho fan periòdicament quan s'apropa un congrés. Saben molt bé el que es fan”. I ho assegura un dels homes del president Artur Mas, que ja l'era abans –en aquell anterior i per moments tens congrés–. Allò que queda del conegut “pinyol”, que un dia va esdevenir la guàrdia pretoriana de Mas a l'oposició, està per facilitar que OPF rellevi Mas en la secretaria general, però no entenen aquest pas com a sinònim de cap concessió de gros a altres “famílies” del partit.

Francesc Sànchez és un dels pocs noms que a CDC s'identifiquen clarament quan es demana per “la gent” d'Oriol Pujol. L'actual secretari general adjunt l'hauria volgut impulsar com a coordinador del partit, però de moment només l'ha pogut nomenar cap de projectes, estudis i programes. I és que, com a Tarragona, si a la tardor Oriol Pujol se n'acaba sortint, enmig de la remor de tambors de fons, no haurà estat perquè li ho hagin posat fàcil.

(Per fer comentaris al meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, cliqueu aquí)

Alerta amb el crèdit

2011-06-09T07:47:00.003+01:00

La batalla de la credibilitat és un front que costa molt de guanyar en el dia a dia, però que amb segons quines patinades pot perdre's amb una certa facilitat. És en aquest sentit que CiU haurà d'anar amb molt de compte en veure com gestiona el moment polític tan bo que ha collit a les urnes.

Han estat set anys a l'oposició. Han hagut de picar molta pedra, i seria absurd començar a perdre crèdit tan ràpid un cop reconquerit el poder. Perquè és justificable fins i tot el fer alcalde de Badalona a Xavier Garcia Albiol, del PP. Es pot apel•lar a la decisió d’una majoria de ciutadans. Es pot apel•lar al respecte a la llista més votada. Es pot apel•lar a combatre els antiestètics “cordons sanitaris” que certs partits autoerigits en fars de la democràcia tenen tanta tirada a promoure. Hi ha moltes maneres de justificar aquesta decisió i unes quantes més. Però cal fer-ho tot des de la seriositat. I el que ha passat aquesta setmana a Tarragona no ha estat seriós.

Surt el secretari general adjunt, Oriol Pujol, i planteja la premissa de respectar la llista més votada. Hi annexa l’apunt que en això hi poden haver excepcions, però deixa clar que Badalona i Tarragona no seran el cas. I quan surt l’alcaldable tarragonina, Victòria Forns, a dur-li la contrària, Pujol se n’hi va a parlar (projectant una imatge d’excepcionalitat), per acabar desdient-se i incorporant el cas tarragoní en el pack d’hipotètiques excepcions. Per reblar, Josep Antoni Duran i Lleida, geni i figura, deixa en evidència els seus socis tot dient que “Unió a Tarragona no hi ha hagut d’anar”. La seqüència no respira seriositat. No projecta coherència, ni ordre, ni gestió assenyada d’un molt bon resultat electoral.

Sortirem definitivament de dubtes aquest dissabte, quan es voti nou alcalde en el consistori tarragoní i en molts altres, Barcelona i Girona a banda mercès a PP i Esquerra, respectivament. Però cal advertir que si d’aquest proper dia 11 Victòria Forns no en surt com a alcaldessa, ja sigui per al primer tram, per al segon o per al conjunt del proper mandat, ella i CiU hauran de preocupar-se de donar explicacions per un espectacle que a més de galdós no els haurà sortit gratis (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Príncep + Òmnibus + CiU = Confusió

2011-06-08T16:47:00.003+01:00

Un príncep que sap tenir un gest (més que campechano, malgrat el mal final), crec jo que no de forma espontània. Una CiU que caldrà que superi ràpid la ressaca de tant de bon resultat electoral si no vol prendre força mal a mig termini. I una llei, l'Òmnibus, que abans de saber que era... ja no és. Tot això, avui ho hem analitzat a can Tot és molt confús.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 8 de juny de 2011.

El nen del rei nu

2011-06-05T10:30:00.003+01:00

“Cullell”. “Mas-Cullell”. Molts periodistes i polítics s'entesten en pronunciar malament el segon cognom del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. Un error que no es donaria si ell no s'hagués estat durant dècades als Estats Units. Allà, com a acadèmic de prestigi, catedràtic a Harvard, va decidir maridar els seus dos cognoms per no perdre'n el primer. Els nord-americans fan caure el middle name, però com que ell no volia constar com a “Andreu M. Colell” va optar pel guionet en la seva terra d'acollida durant anys, els EUA, on una part de la seva descendència ha decidit seguir fent vida.

El seu fill Alexandre, que va ser assessor de la Casa Blanca en matèria d'economia laboral durant els primers temps de l'administració Obama, és professor a la prestigiosa Universitat de Princeton. Segueix així l'empremta del pare, un referent als Estats Units, on a les principals institucions econòmiques s'hi posen quan és Mas-Colell qui truca. “Sense el conseller al capdavant de la cartera, molt del que estem aconseguint de suport i consideració a l'exterior, en aquest moment dificilíssim en l'aspecte econòmic, no ho tindríem”, diu un dels seus més estrets col·laboradors.

I això que va estar a punt de no ser conseller del president Artur Mas. Bé podria haver estat així si el líder convergent s'hagués repensat la seva proposta després que Mas-Colell li exposés les seves condicions per acceptar Economia: “Si vols comptar amb mi haurà de ser tenint present que faré el que cal fer, en cap cas maquillant una realitat duríssima que hem de gestionar”. I li va donar un dia perquè el president sortit de les urnes hi pensés. Era clar que el vell professor no es jugaria un prestigi acadèmic acumulat durant dècades. I l'altre Mas, el president, va entomar el desafiament. La política de retallades, sense gaires pedaços afegits per dissimular-ne la naturalesa, les causes i les conseqüències, n'ha estat la prova, fins i tot en període pre-electoral explícit i malgrat les pors de molts dels seus companys de partit.

“S'està governant des d'Economia”, assegura un dels assessors d'un altre departament. I rebla: “Els consellers han anat desfilant pel despatx de Mas-Colell, i tots han assumit les respectives rebaixes“. I aquesta setmana, la de la presentació dels pressupostos del govern, ha pogut fixar les xifres que seran motiu de debat parlamentari a partir del proper dia 16. Les crues xifres. Una complicada realitat que ell –en paraules d'un dels seus homes, “a imatge del nen de la faula que assenyala el rei nu quan ningú més s'hi atreveix”– no ha volgut amagar des que és responsable d'Economia. “Té clar que sense uns comptes públics equilibrats no podem tenir autogovern, igual com ha deixat clar des del principi que les finances catalanes eren insostenibles si s'accedia a complir amb el dèficit marcat per Madrid”. I no hi ha accedit.

És el govern des d'Economia, en un moment de crisi com feia temps que no coneixíem. Així per exemple s'explica la tesi estesa a Palau a propòsit que ell hauria estat el gran impulsor del pacte de sang que sembla –només sembla– que tenen Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Christiania a Barcelona?

2011-06-02T07:52:00.004+01:00

Hi ha molta gent indignada, en aquest país. Raons no en falten. Però la majoria no necessita muntar un tendal a Plaça Catalunya ni enlloc per sentir-se’n. Conec uns quants que van participar el 15M d’aquell cop d’efecte interessant. I hores d’ara, una pila d’ells ja han vist clar el perill de degradació de la protesta. Han copsat clarament el risc d’esberlar en molt poc temps el corrent d’empatia que va generar el crit d’alerta que tots hem pogut escoltar i que els més interpel•lats no haurien de poder ignorar ara amb l’excusa d’una caricatura de plantada que ja no representa més que a uns pocs.

Fa uns mesos vaig viatjar a Copenhage, ciutat de bicis, capital de Dinamarca. I allà vaig patejar-me el que m’havien descrit com “un país dins d’un altre país”. Es diu Christiania. La va fundar un periodista –diu la llegenda– l’any 1971, quan va promoure l’ocupació d’un espai que havia estat militar. I allà s’hi van quedar ell i uns centenars de persones que van decidir instaurar un espai al marge de les normes “convencionals” de convivència. Tenen fins i tot la seva pròpia moneda, el Lol. I en teoria allò és una comunitat on la propietat és compartida i el treball comunitari. Però res de tot això llueix ja, si és que ho va fer alguna vegada, que bé podria haver estat el cas.

Tenen el seu propi mercat d’haixix, i la policia hi va fent batudes, però tal i com acaba la visita policial es tornen a muntar les paradetes i avall. Els turistes s’hi abraonen com si ho fessin en un zoo. I les autoritats daneses ho saben però fan com que no veuen. Els toleren. No els fan cap nosa i a canvi se senten ciutat mega-progre. En el seu dia van justificar l'assentament, al més pur estil Mercedes Milà amb Gran Hermano, com a "experiment sociològic". Clar que ells no els tenen al mig de la capital, sinó en un illot a banda. Tot molt endreçat i sostenible. Però en realitat, crepuscular. Aquest espai com a mínim. Un gueto. Una reserva sioux amb el mateix sentit que aquests apartheids a l’americana: cap.

Aquesta va ser la depriment visió que em va transmetre aquell racó de món, amb un predomini de l’estètica okupa entre uns “alter ciutadans” que en la majoria de casos es veien molt perjudicats pel pas dels anys, com ancorats en un moment que si va ser ja fa molt de temps que va deixar de tenir sentit. Caricatura, desfasament, fracàs (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Rubalcaba + Puig + Chacón = Confusió

2011-06-01T21:34:00.000+01:00

Aquesta setmana al Tot és molt confús, repassada a l'actualitat política i compol, via tres moments o compareixences interessants: La de Chacón divendres passat anunciant que renunciava a pugnar pel cap de cartell socialista en les eleccions generals; la de Felip Puig explicant la càrrega policial a Plaça Catalunya per endreçar/desallotjar l'indret, i la primera d'Alfredo Pérez Rubalcaba com a candidat in pectore del PSOE. Tres polítics que tenen molt present la importància de la comunicació, de la posada en escena, de la venda del producte. Els hem analitzat.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 1 de juny de 2011.

Disseccionant el 22M

2011-06-01T17:13:00.006+01:00

Aquest dimarts, al Col·legi de Periodistes de Catalunya i moderats per Patrícia Gabancho, membre de la Junta de la Casa, vam tenir debat sobre la campanya i els resultats de les eleccions del 22M. L'acte, en el marc del Màster Universitari d'Anàlisi Política, va ser introduït per Agustí Cerrillo, director dels Estudis de Dret i Ciència Política, que va animar-nos a contrastar les eleccions "amb el guiatge de la comunicació política i l'anàlisi politològica". Ana Sofía Cardenal i servidor, ella com a professora Ciència política de la UOC, i jo com a professor de Comunicació política de la mateixa universitat, vam ser els encarregats de fer-ho junt amb les aportacions d'un públic molt actiu que va aportar interessants preguntes i punts de vista.

Aquí la crònica que Jordi Rovira ha fet de l'acte.

El llibre 'La comunicació política', a l'Àgora

2011-05-31T11:10:00.008+01:00

Aquesta imatge annexa de promoció del meu llibre La comunicació política (Editorial UOC, 2010) la vam poder veure (minut 14.30-14.54) en el programa Àgora de la setmana passada. Una edició interessant sobre els resultats del 22-M, que aquí us deixo per si us la vau perdre.

Anàlisis compol a la ràdio

2011-05-31T09:53:00.000+01:00

La setmana passada vaig repassar en diferents programes de ràdio la moguda actualitat política, així com la seva presentació i representació als mèdia.

Com Carme Chacón (amb l'ajut del seu marit, Miguel Barroso) va deixar a Rubalcaba el regal enverinat de la seva renúncia. Com Felip Puig va emetre un missatge amb la seva operació policial del desallotjament-neteja de l'espai públic de plaça Catalunya ocupat pels coneguts com a "indignats". Això entre altres aspectes, com les últimes cuetades de la campanya electoral del #22M.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira, al Tot és molt confús, del passat dimecres 25 de maig de 2011.

Aquí teniu l'àudio de can L'Oracle de Catalunya Ràdio del passat dimecres 25 de maig de 2011.

Aquí teniu l'àudio de can Això no és tot de divendres passat 27 de maig de 2011, a Onda cero.

I aquí teniu l'àudio de l'espai d'avui a can El Secret de Catalunya Ràdio, d'aquest dilluns 30 de maig de 2011.

En la taula d'avui en el programa dela Cóppulo hem analitzat com les noves tecnologies (i molt especialment internet) ajuden a transformar la política o la manera de comunciar-la.

Les eleccions del 22M: estratègies i escenaris

2011-05-30T08:25:00.000+01:00

Les acampades a diferents ciutats de l’Estat han influït en els resultats de les eleccions del 22M? Quin ús s’ha fet de les TIC en la campanya electoral? Quines conseqüències tenen els resultats electorals per als partits polítics i quins escenaris de futur es dibuixen? Aquestes i altres qüestions seran el centre del debat «Les eleccions del 22M: estratègies i escenaris», protagonitzat per experts en comunicació i anàlisi política de la UOC, que tindrà lloc aquest dilluns 30 de maig a les 19 h al Col·legi de Periodistes. L’acte és organitzat pels Estudis de Dret i Ciència Política i els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC en el marc del màster universitari d’Anàlisi política, amb la col·laboració del Col·legi de Periodistes.

L’acte serà moderat per la periodista i membre de la Junta del Col·legi Patrícia Gabancho, que introduirà els eixos de debat i moderarà la taula rodona amb el director dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, Agustí Cerrillo; el professor de Comunicació política de la UOC Toni Aira, que tractarà dels aspectes comunicatius de la campanya (estratègies dels equips de campanya, rol dels mitjans de comunicació, mobilització ciutadana, etc.), i la professora de Ciència política de la universitat virtual Ana Sofía Cardenal, que analitzarà els resultats de les urnes, la formació de coalicions en corporacions municipals, possibles pactes en institucions supramunicipals i altres conseqüències i escenaris de futur per als partits polítics.

Tot té el seu moment

2011-05-29T11:29:00.003+01:00

El mestre Manuel Cuyàs és clar: “Tot té el seu moment”. Ho escrivia dijous passat a propòsit dels coneguts com a “indignats”. Segons Cuyàs, el moment d'aquesta colla ja era el de marxar a casa. I no li faltava raó. Una altra cosa és que els protagonistes ho hagin vist així a temps, però aquest ja és tot un altre problema. Un de molt semblant al dels polítics, que en la major part dels casos han de gestionar la seva carrera a l'estil dels brokers de la borsa. Les seves accions pugen i baixen segons el moment, avui poden estar molt amunt, demà esfondrar-se per recuperar-se poc després o per no fer-ho mai, i al revés. Quan és, doncs, el moment de comprar o de vendre? Un drama de tria que a nivell de lideratge polític només superen els elegits.

Joan Puigcercós, president interí d'Esquerra en nomenclatura utilitzada pel mateix interessat, va estar durant anys especulant en la borsa d'Esquerra, però en el moment clau les presses el van trair. Es va precipitar. Va decidir arriscar quan Esquerra cotitzava clarament a la baixa. Ho veia tothom, menys ell i quatre més. Seria ara president interí si hagués deixat que Josep-Lluís Carod-Rovira culminés com a cap de llista la carrera republicana al precipici? Mai no ho sabrem, però és obvi que les seves opcions serien moltes més que les zero d'ara. “Tot té el seu moment”.

Fa uns quants anys que l'opció Oriol Junqueras s'està coent. La possibilitat que l'eurodiputat pugui liderar Esquerra no agafa cap republicà per sorpresa. A cap militant o simpatitzant d'ERC, i més enllà. No debades, en les eleccions locals del 2007, quan Junqueras ja es presentava a Sant Vicenç dels Horts, els seus moviments eren inequívocs. Ell ja apostava per mirar d'eixamplar les fronteres d'Esquerra. L'aposta de Jordi Portabella –i d'ell– per sumar a la marca ERC ja venia d'aquelles municipals on Junqueras, sense gaire èxit tot sigui dit, va intentar protagonitzar algun acte polític amb intel·lectuals nacionalistes, d'aquells que en les últimes dècades han anat basculant entre Esquerra i CiU. Ell ja es movia, i al partit n'eren conscients. L'anaven deixant fer, uns a fi de bé, i altres a fi de fitar millor fins on volia arribar el jove historiador. I aquí el tenen ara, amb Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras, David Minoves, Joan Tardà i diferents agrupacions d'Esquerra, entre d'altres, defensant-lo a través del Facebook com l'opció presidencial que Esquerra necessita. “Tot té el seu moment”, recorden?

Guaitant per encertar el moment oportú, Junqueras ha callat fins ara (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Ent, ent, ent?

2011-05-26T07:43:00.004+01:00

Ja passa. La web electoral de Jordi Hereu va ser fulminada a les poques hores de la seva desfeta. Ja ni el domini, no en queda. Bé, sí, però d’aquella manera. Si posen “hereu2011.cat” en qualsevol navegador, aquesta adreça per art de màgia es convertirà en “barcelonasocialista.cat”, amb un lloc web totalment refet. “Barcelona socialista”. I em va fer pensar: “Ista! Ista! Ista!”. El crit de guerra de les nits electorals triomfants de can PSC... i PSOE. Però avui parlaré dels socialistes catalans. Dels altres ja en parla tota la cúpula del partit.

“Ista! Ista! Ista!”. La temptació d’apropiar-se de l’entorn. Com quan van arribar a l’altra banda de Plaça Sant Jaume o com quan Carme Chacón va treure el 25 diputats. “Ista! Ista! Ista! Catalunya socialista!”. Modèstia a part.

Ni el 28-N amb la victòria d’Artur Mas, ni aquest diumenge passat, amb l’escombrada nacionalista arreu del territori, i malgrat fer-se amb el govern de Barcelona, amb el de Girona i amb el de les quatre diputacions, no vaig escoltar enlloc “Ent! Ent! Ent! Catalunya convergent!”. I això que l’atribució d’apropiar-se de l’entorn, d’embolicar-se amb la bandera, va ser un estigma que durant dècades li van penjar a Jordi Pujol i a CiU, tots els altres partits, tots contra un, un cop més.

És en detallets com els dels moments de les victòries (quan ZP diu que els socialistes més saben estar), que es veuen tics curiosos com aquest. I no són fruit d’una febrada. No són cosa de l’eufòria del moment. No són producte de l’alegria desbordada ni del desinhibir-se en un moment de joia esclatant. “Barcelona Socialista”. Així es diu la web oficial del PSC de Barcelona. No diuen “La Barcelona socialista”, és a dir, una entre les tantes Barcelona que hi ha. No. “Barcelona socialista”. La part pel tot. Per pensar-hi (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

El protagonisme dels 'spin doctors'...

2011-05-24T12:51:00.006+01:00

Alerta amb la nova etapa que acaba d'iniciar la revista Anàlisi, en un projecte liderat molt especialment pel professor Jordi Sánchez Navarro, junt amb Charo Lacalle i Lluís Pastor. Una de les revistes acadèmiques de referència en l'àmbit de la comunicació comença a rodar de la mà de dos departaments de dues universitats diferents (UOC i UAB), i ja té versió online, on podreu trobar l'últim número de la publicació, el 41. L'esforç mereix del reconeixement de tots.

Us convido a remenar per can Anàlisi.cat, i aquí que us deixo link amb l'article que m'hi van publicar (i que trobareu en el número 40 de la revista): "El protagonisme dels 'spin doctors'. La política com a procés comunicacional". El podeu llegir complet i descarregar-vos-en també el pdf. Va sobre món compol i els soferts assessors, que malgrat el que digui Francesc Quico Homs, de ser-hi i són i fan feina. Molta feina. També al Palau de la Generalitat.

Qui no surt a la foto... es mou

2011-05-23T12:23:00.006+01:00

Capgirem l'ordre de la màxima aquella que diu "qui es mou no surt a la foto". Ahir nit, davant la contundent derrota (patacada) dels socialistes a Catalunya, i de fet arreu de l'Estat, en les eleccions locals, calia veure les fotos dels guanyadors (aquí CiU, allà PP), però sobretot és interessant la foto dels grans derrotats. Aquí Hereu (i el PSC), allà ZP (i el PSOE).

Amb el guanyadors no s'hi cabia. Una gentada que vessava pels plànols de televisió. Ara bé! I amb els derrotats?

Amb Hereu, Miquel Iceta, José Montilla i José Zaragoza. Un gest segurament inevitable per part del trident que ha pilotat amb mà de ferro el PSC de l'última dècada, però d'altra banda, un gest que els honora. Indiquen que obren pas a una direcció nova, que ells van marxant, i que en el viatge es duen la imatge de la derrota. No la pengen a ningú altre que pogués venir al darrere.

I a Madrid, una cosa molt semblant. ZP compareix amb la seva ministra d'Economia (Salgado), amb el president del partit (Chaves), amb el seu número dos (Blanco) i amb la responsable de la cosa municipal socialista (Valenciano). I ni rastre ni de Carme Chacón ni d'Alfredo Pérez Rubalcaba a la foto de Ferraz. La derrota, tota per a ZP. Res d'esquitxar amb cares de funeral als dos grans aspirants al dia després de l'actual líder. I mireu que havia estat protagonistes en començar la cursa electoral, eh? Doncs res, ahir a la seu socialista de Madrid, ells a la foto... no. Precisament perquè si es volen moure cap el lideratge del seu partit, ahir tocava no quedar retratats.

Tot torna

2011-05-22T10:31:00.006+01:00

“Les eleccions per Barcelona són una cosa a banda de les eleccions municipals”, va dir Montserrat Tura en plena precampanya, només divuit dies abans de l'oficial. De la campanya oficial per les eleccions catalanes del 28-N passat, clar. Perquè en aquestes municipals per Barcelona, on ella no ha pogut ser cap del llista del PSC, l'exconsellera ha estat desapareguda en combat just fins a l'últim moment. De fet com la majoria de dirigents del Partit dels Socialistes Catalans.

José Montilla no va assistir ni a l'enganxada de cartell de Jordi Hereu i en plena campanya només s'ha deixat veure a la capital en un acte al Cercle d'Economia, i amb entusiasme totalment descriptible. Miquel Iceta, per la seva banda, ha participat en poc més que un parell d'actes d'Hereu. I en canvi a qui sí que l'equip de campanya ha vist força al seu costat ha estat a Joan Ferran, el de “la crosta nacionalista”. No debades, ell va ser en el seu dia un dels padrins de l'actual alcalde, des de la poderosa Federació de Barcelona del PSC. Ara la divisió entre la federació i la cúpula de Nicaragua és profunda com mai. I només els anticossos que un hipotètic lideratge de l'alcalde de Lleida genera en els homes de Montilla podria apropar posicions entre aquests i Hereu. El dia després d'avui dirà.

Mentrestant, Hereu s'ha cuidat de mantenir alguns ponts amb la seu central de Nicaragua. I això és el gran estrateg i comunicador de la seva campanya: Enric Casas, director de l'àrea d'alcaldia. Publicitari que ja treballava per a l'Ajuntament en temps de Pasqual Maragall, és una de les ments que va estar rere campanyes com el Barcelona posa't guapa, en l'àmbit de ciutat, o el Si tu no vas ells tornen, en l'àmbit de PSC. Ell sempre torna, de fet perquè mai no acaba de marxar. Sempre hi és. Ha estat considerat tradicionalment molt afí a Miquel Iceta, però diu d'ell un gat vell del PSC: “L'Enric té la gran habilitat de saber posar-se sempre de perfil”. És a dir, que d'altres passen i ell va fent. A la sala de màquines. Al comandament de l'indret, per a ser més exactes. Des d'allà ha conduït l'actual campanya d'Hereu, amb suport destacat de Joan Ariza, director adjunt (just per sota de Casas) en publicacions de l'Ajuntament com els suplements informatius per barri que tan sovint ens podem trobar a les bústies. Ariza ha tingut especial cura del món on-line (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Paisatge primaveral per a la "reflexió"

2011-05-21T11:10:00.002+01:00

#yesweattack

2011-05-19T07:56:00.003+01:00

L’alcalde Maragall, quan l’era, va tenir una iniciativa d’aquelles que el feien creïble com a batlle, com a líder de la ciutat. De tant en tant, en diferents barris, feia nit a casa d’una família barcelonina. Populisme? Si ho fes segons qui n’hi hauria que el titllarien certament d’això. Però amb Pasqual Maragall no tenia sentit annexar aquesta idea al gest. Era només això, un gest, però a la vegada destil•lava molt més. Deia moltes coses amb una pensada ben senzilla. I el millor de tot és que ell la podia fer. Colava. Te’l creies. Després Joan Clos i Jordi Hereu no he tingut noves que hagin fet res de semblant. Segurament a fi de bé per a tots, ells i ciutadans.

Un alcalde proper, empàtic, que liderava, que sobre ell corrien llegendes com que si tiraves un tros de paper o un xiclet a terra et podia reprendre. Ell! L’alcalde! En Maragall! Recordo que de petit m’ho van dir els pares, i poc paper i poc xiclet que em va caure mai a terra. I ara em falta veure l’actual alcalde amb aquesta autorictas. Per postres, aquests dies de campanya crec que l’estil que li han fet assumir ha aguditzat la seva projecció distant. En el debat d’alcaldables a TV3, per exemple, respirava massa supèrbia, massa indignació davant la crítica. Així com en el seu dia n’hi havia que retreien a Jordi Pujol que s’emboliqués amb la senyera per defensar-se de les crítiques, val la pena observar que Hereu davant el mínim retret ha tingut aquesta temptació de voler confondre’s amb la institució. Però no ha quallat gaire.

I al final, l’antipatia. L’estil de campanya desagradable que els manuals de màrqueting polític marquen com una de les tècniques a aplicar quan ja tens poc a perdre, precisament perquè tot apunta que tens molt poc a guanyar. Així ha estat com el PSC ha fet irrompre José Maria Aznar en campanya. I ja em diran què pinta Aznar encara com a espantall de res, i concretament quan parlem d’unes eleccions municipals. Però en realitat ell i aquest estil de campanya dels socialistes tenen força a veure. Molt especialment pels anticossos que generen en l’electorat. No construeixen, sinó que bàsicament destrueixen. Fe en la política, sobretot (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Campanyes efectives i amb compromís

2011-05-18T22:22:00.005+01:00

Ahir al 59 segons vam tenir taula de debat sobre les campanyes electorals. Un luxe, acompanyat del Lluís Pastor, l'Antoni Segura, en Daniel Arasa, en Xavier Roig i en Joaquim Lorente. Aquí teniu el vídeo del programa, que ha quedat resumit al web com un "sí a les campanyes, però efectives i amb compromís".

I avui a la secció setmanal del Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, a tomb del 22-M que hi hem tornat. Però també hem parlat de les relacions govern ZP - govern Mas, i de DSK i les fotos del seu pitjor moment com a personatge públic.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 18 de maig de 2011.

Present i futur de les campanyes electorals

2011-05-17T16:55:00.003+01:00

Són efectives, les campanyes electorals? Quin impacte hi tenen les noves tecnologies: Twitter, Facebook...?

Al tram final de les municipals, aquesta nit a les 22h debatrem com arribar a l'electorat actual. 59 segons ha convidat sis "experts", i servidor que hi serà junt amb Joaquim Lorente, publicista; Xavier Roig, assessor de comunicació; Lluís Pastor, cap d'estudis de comunicació de la UOC, Antoni Segura, catedràtic d'Història contemporània; i Daniel Arasa, periodista.

A més, un reportatge sobre la feina de seguiment de la campanya, amb declaracions de Dolors Comas, del CAC.

Recordin: a les 22h de la nit, aquest dimarts a La 2.

Qui retalla a qui?

2011-05-15T10:42:00.004+01:00

“Dolors, ¿a dónde nos llevan?” “Em sembla que han dit de fer el minut de silenci dins del Palau.” “De cap manera, no?” “No, no!” Breu conversa que va començar més o menys així entre el diputat de Ciutadans Jordi Cañas i la diputada d'Iniciativa Dolors Camats dijous a plaça Sant Jaume tot just creuar el llindar del portal del Palau de la Generalitat. Va ser pocs minuts abans de les dotze del migdia. A l'hora en punt tocava minut de silenci per les víctimes del terratrèmol de Llorca. Però, casualitats de la vida, la plaça estava força atapeïda per un centenar llarg de sindicalistes de la USOC que, xiulet a la boca, feia estona que generaven un soroll important que havia traspassat els murs gruixuts del Palau.

Minut de silenci davant d'un munt de sindicalistes increpant el president? Aquest va ser el dilema a l'ala oest del Pati dels Tarongers. Havia de sortir el president en tots els informatius, sent l'única autoritat de l'Estat, acompanyada en aquest moment de recolliment de delegats sindicals amb pancartes contra les retallades i amb cares de pocs amics? El dubte raonable va saltar. L'equip d'assessors i estratègia van rumiar-hi amb el rellotge trepitjant-los els talons, i algú va tenir la idea de deixar passar els mitjans gràfics al Palau i fer el minut de silenci amb els altres representants polítics al Pati dels Tarongers, en recolliment de veritat. Però no va poder ser.

Va estar a punt de passar, a jutjar per la conversa de Camats i Cañas, però que ells i altres no s'hi avinguessin, o que directament no ho fes l'inquilí del Palau, va acabar per mantenir el minut de silenci davant de la façana del Palau. Això sí, el president, Artur Mas, va arribar a la concentració d'autoritats un cop el minut ja havia començat. Per tant, abans de posar-s'hi, cap càmera no va captar-ne la imatge sota una pluja de xiulets per unes retallades que els de la USOC –via pancartes– li atribuïen de la mateixa manera a ell i a José Luis Rodríguez Zapatero.

“Mas no és el responsable de les retallades socials. L'és la gestió del tripartit i l'asfíxia a què el govern socialista de Madrid sotmet Catalunya.” Aquesta és la tesi dels convergents. I això també es defensa amb imatges. O tenint cura d'algunes, com la d'Artur Mas sent increpat per delegats sindicals.

CiU, després d'unes setmanes certament noquejada, ha agafat aire i ha trobat en ZP i el seu govern la clau de volta per contestar l'ofensiva de l'oposició en bloc que li retreu les retallades. En aquest sentit, i abans de la manifestació d'ahir, els responsables de comunicació del govern van dedicar durant dies molts esforços a deixar clara la idea de maltractament per part de Madrid. “Els socialistes retallen Catalunya”, afirma la propaganda de CiU editada fa pocs dies. Tot coordinat (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest dissabte a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Anàlisi de la campanya a Onda Cero

2011-05-13T19:45:00.006+01:00

Avui a l'Això no és tot d'Onda Cero, presentat pel Carles Lamelo, m'hi heu tingut analitzant la campanya electoral, els cartells i eslògans dels candidats a Barcelona, així com el moment de fotos de polítics a Llorca.

Manies i Manies

2011-05-12T19:01:00.000+01:00

Hi ha manies i manies. ZP per exemple té la de faltar als seus compromisos. El PSC té la de votar sempre amb el PSOE allà on importa. I Convergència, la d’aguantar Josep Antoni Duran i Lleida de soci dècades i dècades. Unes són més inexplicables que les altres, però totes tres, com la majoria, ho són. No s’entenen del tot. Bé, sí des de diferents punts de vista, però no des de la més estricta lògica. I això mateix passa amb una mania que persegueix la cúpula d’Esquerra també des de fa dècades.

Ahir era dia de reaccions al vot del PSC amb el PSOE i contra el pagament de 1.450 milions d’euros a la Generalitat per part de l’Estat. Hi havia força unanimitat a tort i a dret. Gran retratada dels socialistes catalans. Però, ai las, a Joan Ridao, portaveu d’ERC al Congrés i un dels irreductibles de la mania republicana anti-CiU, no podia evitar de ser retratat també amb les seves paraules del dia abans, recollides diligentment per la premsa. En elles, el secretari general d’Esquerra retreia el seu paper galdós als socialistes, això sí, annexant-hi que tot plegat era una “maniobra electoralista de CiU”. Mandra, molta mandra.

Desconec qui va donar l’ordre que els tres diputats d’ERC votessin amb CiU dimarts al Congrés, però segur que no va ser Ridao. Potser un Joan Puigcercós que sembla haver entès el missatge del passat 28-N. Però Ridao segur que no. Ni ell ni la majoria d’altaveus d’ERC als mitjans, que ahir fins i tot utilitzaven l’abstenció del PNB per mirar de repartir culpes en el fracàs de la votació. Per mirar d’equiparar, com sempre, CiU i PSC. Mania d’aquelles ben estèrils. Més quan, resultat electoral rere resultat electoral, la tesi es demostra absurda i molt poc estimada precisament per l’electorat sobiranista, fart de tanta confrontació pueril en l’espectre polític del nacionalisme català.

Ahir, per repartir culpes entre PSC i CiU n’hi va haver que des d’ERC va alertar contra la “basquitis” (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Disseny gràfic al web 2.0

2011-05-12T15:15:00.000+01:00

(cliqueu la imatge per veure el programa en gran)

Avui faig conferència a la Jornada "Com es dissenya una campanya política", organitzat pel Col·legi de Dissenyadors Gràfics de Catalunya. Sobre el "Disseny gràfic al web 2.0".

Logos i eslògans tunejats

2011-05-11T22:01:00.002+01:00

Avui a can Tot és molt confús ens hem endinsat de ple en temets macos de la campanya electoral del 22-M. Concretament hem comentat la tendència creixent (gràcies al 2.0 entre altres factors que també hi ajuden) a què cada candidat es tunegi el seu propi logo i fins i tot l'eslògan del partit. És el cas de Jordi Hereu amb el logo de PSCloveBCN, i és el cas d'Esperanza Aguirre passant de l'eslògan general del PP, que és Centrados en ti, i queen el seu web, en el seu cartell i en el seu espot no apareix per enlloc. Ella és ella, PP enllà.

També hem parlat del moment PSC-PSOE i el fons de comptetitivitat, entre altres fronts. Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 11 de maig de 2011.

Ahir per cert que vaig fer aparició espontània a can Confusió, concretament durant la secció de l'Àngel Llàcer. Aquí l'àudio de la segona hora d'ahir. Allà cap als 45 minuts hi apareix servidor.

2.0 killed the cartell star...?

2011-05-10T09:48:00.011+01:00

Molt mítica, aquella cançó vuitantera de Video killed the radio star... però mentida, al cap i a la fi. La ràdio segueix, i el vídeo ha deixat els VHS per passar-se al DVD, a la xarxa i cia. Perquè una nova tecnologia no té per què carregar-se una d'anterior. El procés és d'acumulació, de millora, d'adaptació via avenços de la tècnica, de multimèdia. És per això que la fase 2.0 de l'online no hauria d'implicar una marginació de materials tradicionals de la comunicació política, sinó un aprofitament d'aquests en multimèdia.

En aquest sentit, com és que costa taaaaaaaant trobar els tradicionals cartells de campanya als webs (electorals) dels partits?? He fet la prova amb els dels candidats a l'alcaldia de Barcelona, i no ha estat fàcil. Paradoxalment, els qui més hi comptaven des del principi i els qui millor els tenien a disposar del públic han estat els partits més petits: Iniciativa, Solidaritat i Ciutadans. I aquí us apunto el pack de tots pels qui en tingueu curiositat (que hi sou, segur). Ahir en vaig comentar alguns en peça de BTVnotícies que aquí trobareu. I en seguirem parlant.

Anàlisi dels lemes electorals per a BTVnotícies

2011-05-09T19:34:00.002+01:00

www.btvnoticies.cat

Aquí trobareu la notícia de can BTVnotícies. Una peça molt ben trobada de la Txell Canela, de la qual en aquest post en teniu el vídeo. Anàlisi express dels lemes electorals dels candidats a l'alcaldia de Barcelona.

Sol o acompanyat?

2011-05-08T13:11:00.003+01:00

La setmana que passarà a la història per la mort d'Ussama ben Laden en mans nord-americanes, la setmana en què els Estats Units han guanyat una important batalla en la seva guerra contra el terrorisme islamista, ha començat també un altre tipus de batalla. L'electoral catalana per a les municipals. Parem atenció a una frase del president Barack Obama el dia després de l'anunci del seu gran èxit presidencial fins al moment. Una frase que enllaça amb una tècnica de màrqueting que un dels candidats catalans ha decidit explotar: “Després de l'11-M hi ha hagut diversos moments que ens han agermanat com una família americana, i ahir va ser un d'aquests dies”. La família.

Als Estats Units, la parella presidencial és coneguda tradicionalment entre els comunicadors de la política com “el senyor i la senyora Amèrica”. Ells dos i els seus fills, i mascota, esdevenen part del missatge. De fet, en una política com la que tenim ja ben bé arreu, tan feta a la societat de l'espectacle, a la simplicitat dels missatges, a la personalització, a la conversió del líder en marca, en icona i producte principal a vendre, s'admet que el candidat és el missatge. Ara bé! Com que aquests candidats estan cada vegada més exposats a l'escrutini públic i són cada vegada menys carismàtics, n'hi ha que no poden suportar sols tot el pes d'aquesta gran responsabilitat.

Un dels grans referents internacionals en màrqueting, Seth Godin, ho ha dit clar: “Tot, en el personatge polític, explica una història: la seva roba, la seva esposa...”. La parella. El tàndem. El matís. El complement. Un plus. Una suma als atributs del líder, que tradicionalment a través de l'esposa ha estat sobretot sinònim d'annexar valors com ara la sensibilitat, la proximitat, la tendresa, i també la identificació que es pogués generar entre moltes altres parelles, tots votants potencials.

En aquesta campanya, Jordi Hereu, l'alcaldable del PSC per Barcelona, hi ha apostat. I davant el dubte de si plantar-lo sol –molt sol, fins i tot amb un logo del partit minúscul– o acompanyat, el seu equip de campanya ha apostat per fer que la seva dona també aparegui als cartells electorals. Una aposta clara per mirar de sumar a un candidat que per si sol no transmet tots els atributs ideals del bon líder. Però aquesta és una tendència força generalitzada. Per exemple, Jordi Portabella ha d'aparèixer amb companys com ara Joan Laporta, i Xavier Trias amb ciutadans anònims (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Analitzant l'inici de campanya a TV3

2011-05-06T09:31:00.003+01:00

Ahir vaig visitar el programa Divendres de TV3, presentat pel Xavi Coral. En una taula de debat on compartíem espai amb Jordi Barbeta, Lluís Pastor, Manuel Cuyàs i Antonio Franco, vam analitzar junt amb el Coral i en Tian Riba, la campanya per les eleccions municipals del 22-M que avui ha començat oficialment.

Caractarístiques òptimes d'un candidat, el pes de la marca del partit, el pes del cap de cartell, diferències entre viles grans o petites, com condiciona el context polític general... I moltes altres coses. Una molt bona estona de tele que us adjunto en vídeo.

Qui és Jordi Hereu?

2011-05-05T10:12:00.002+01:00

A continuació, el meu article d'avui a can El Singular. Sobre les municipals que aquesta mitjanit comença oficialment. Perquè el cas és que he vist el vídeo de prograpaganda arreportatjada de la candidatura de l'alcalde Jordi Hereu... i m'ha agradat. Molt ben trobat. Tenen identificat el problema. Ara bé! Em genera algun dubte raonable. I alerta al gran moment del tram final, amb música de fons dels mítics I'm from Barcelona, un dels grups preferits de servidor. Títol de la cançó Battleships (Baixells de guerra), del seu últim disc Forever Today:

Qui és Jordi Hereu?

Qui és Xavier Trias? Ens costaria de definir-lo fins i tot als qui més seguim l’actualitat política. “I això que va ser conseller durant anys!”, dirà algú. Cert. Com també és cert que, en general, el grau de coneixement popular dels consellers de la Generalitat acostuma a ser baix. Molt baix. Una mica menys que el dels ministres, però en tot cas força circumscrit en la majoria de casos al públic més polititzat, que no ens enganyem, som pocs. Si a això hi sumen que durant la major part de la legislatura la política municipal passa força desapercebuda alcalde enllà, ens expliquem com és que coneixem tan poc Trias. Com ens passa amb Jordi Portabella i no tant amb Alberto Fernández perquè entre d’altres coses ell va ser candidat a la presidència de la Generalitat.

De consellers i de regidors ens ho expliquem. Ara! D’un alcalde no tant. Perquè, sabem qui és Jordi Hereu? Molt poc. Escassíssimament. A anys llum de com els barcelonins coneixíem qui era l’alcalde Pasqual Maragall. Després d’ell va començar la desconnexió, i certament de Joan Clos no en vam tenir grans noves fins que no va començar a entrar en la seva particular espiral d’espifiades per al record. Però tampoc d’ell no en coneixíem gran cosa. La persona Clos. La persona Hereu. Sens escapaven. Sens escapen. I és molt indicatiu. Més a nivell de ciutat. A nivell de vila. Preguntin-se tots, només per un instant, si coneixen mínimament la persona que governa la seva vila. Hauria de passar.

És en aquest sentit que la campanya d’Hereu i la de Trias comencen totes dues amb un encert. El convergent, amb l’aposta per posar l’accent en “les persones”. Ho fa en el seu eslògan “l’alcalde de les persones”. I en les imatges de la campanya s’envolta de gent amb qui sembla que dialoga, que escolta. Perquè l’alcaldable ho necessita. Però paradoxalment, sembla que qui més necessita “explicar-se” és ara l’alcalde. I parlo de paradoxa perquè la institució municipal hauria de ser la més propera, la més empàtica, la menys distant. I això en el cas d’Hereu no s’ha donat. En aquest sentit és revelador que una de les primeres iniciatives de l’equip del socialista hagi estat el documental de quinze minuts “Estic convençut”. Una bona iniciativa.

Han vist el vídeo? Jo sí, i m’ha agradat. Et projecta un Hereu desconegut, per proper (...)

(Per llegir l'article complet, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Secció al Confús + Obama/Osama a BTV

2011-05-04T10:45:00.000+01:00

La notícia de la setmana, i del mes, i de l'any, i segurament més enllà, ha estat la mort d'Osama Bin Laden a mans dels militars nord-americans en una operació llampec en terra paquistanesa. Barack Obama va ordenar l'acció i la va seguir amb el seu estat major des de la Casa Blanca. Gran èxit que ha reimpulsat la valoració ciutadana del president. Ara bé! Era necessària la polèmica sobre la publicació o no de les imatges del cadàver del terrorista islamista? Segurament sí, atenent al fet que el govern nord-americà si s'hi ha pensat i finalment no oferirà material audiovisual de la cosa... serà perquè ha calculat que pot no sumar res al fet que Osama és mort, i en canvi sí sumar arguments per als qui vulguin victimitzar el terrorista o aguditzar la crítica a l'operació.

Aquest dimecres n'hem parlat al Tot és molt Confús, de Catalunya Ràdio. Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 4 de maig de 2011. Vaig parlar de l'escenografia de la compareixença presidencial per fer l'anunci, de les fotos que han transcendit del seguiment que Obama i el seu equip van fer de l'assalt al cau d'Osama... i vaig fer un paral·lelisme amb moments Ala Oest de la Casa Blanca (West Wing)...

I també n'he parlat com a convidat en el programa Les notícies de les 10, presentat per Xavier Muixí a BTV, la tele de Barcelona. Aquí teniu el programa d'ahir complet, amb l'entrevista a servidor sobre el poder de la imatge en política, especialment aplicat a aquest cas tan d'actualitat i d'impacte.

Mou al divan de na Cóppulo

2011-05-03T23:16:00.000+01:00

Avui, visita a can El secret de Catalunya Ràdio, presentat per la Sílvia Cóppulo. I una estoneta abans d'enfilar cap a can Barça, allà que m'hi heu tingut junt amb el mític Xesco Espar, i els no menys mítics Guillem Sans (APM) i Òscar Fernández (esports Catràdio) per analitzar Mourinho i els seus numerets. A les 18h.

Aquí us deixo l'àudio del moment El Secret d'aquest dimarts 3 de maig de 2011.

Disfresses per a tots

2011-05-01T08:15:00.007+01:00

L'octubre de 2000, un mes abans de les eleccions presidencials nord-americanes d'aquell any, va publicar-se la primera edició de la versió catalana del llibre El món segons Al Gore (Ediciones B). Era el candidat demòcrata. L'adversari de George W. Bush, qui finalment s'imposaria. Malgrat aquest desenllaç, Gore, que hi arribava com el vicepresident de Bill Clinton, havia partit com el favorit en la majoria d'enquestes. I el seu perfil, sempre impecable, de tecnòcrata, amb somriure Profident, recordava el d'un altre candidat en potència, que va fer-li el pròleg en la versió catalana del volum: Artur Mas.

Mas, fins que Gore va caure davant Bush, reivindicava cert paral·lelisme amb el vicepresident demòcrata. No debades, el convergent esdevindria conseller en cap –el segon del govern–, el gener de 2001, dos mesos després de la publicació del llibre de Gore a Catalunya. A tots dos els unia la caricatura que se'n feia, que els projectava com a freds, com a distants, com a líders prefabricats. No gaire més enllà, Mas seria satiritzat com un robot a la televisió pública catalana. Una mofa que el nord-americà també havia patit.

I així fou com els assessors de Mas, ja conseller en cap, van decidir deixar-se anar i provar sort amb una manera de fer que Gore havia assumit com a tradició per Halloween: disfressar-se. Ell i la seva dona, Tipper, havien impactat, per exemple, vestits de Bella i Bèstia. Una estampa entranyable, que esponjava la dura imatge de Gore. Al final, una opció recurrent més d'entre les tècniques marquetinianes al servei de la venda d'un lideratge. Calia humanitzar-lo. Projectar-lo com a menys tibat, com a menys previsible, fins i tot amb sentit de l'humor, sabent riure's de si mateix. I els assessors del català el van convèncer per fer una cosa semblant.

El 25 de febrer de 2001, Artur Mas obria la portada del diari La Vanguardia, vestit com Sant Jordi. Suportant una malla de vint-i-cinc quilos, amb escut amb la Creu del patró, llança a la mà dreta, peu sobre un petit drac, i mirada fixada en l'infinit, amb la barbeta ben alçada.

Aquesta setmana, després de les befes generades arran de la fotografia de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, vestida de Fada Madrina de la Ventafocs per a una entrevista a la contra dominical d'El País, un dels estrategs de Mas em diu: “De calaix. Quan et posen davant una disfressa has de dir no, sempre”. No recordava el moment Sant Jordi de l'avui president.

Però no només Mas ha recorregut en algun moment de la seva carrera a aquest recurs humanitzador que igual com en molts pot generar vergonya aliena aconsegueix de facto projectar el polític com a més proper, més com la resta, amb la seva part més divertida i desinhibida (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

A qui li importa?

2011-04-28T07:25:00.004+01:00

Com deia el clàssic, “a quién le importa lo que yo haga, a quién le importa lo que yo diga”. Ho cito en la llengua de Florentino Pérez perquè això, de tenir vida, ho cantaria segur el Senat. Allà tothom s’hi atreveix. Alícia Sánchez-Camacho es reconverteix en William Wallace i mira d’igualar-se en reivindicació catalanista a CiU, i el PSC vota diferent del PSOE. Allà sí. Allà on res no pinta res. Allà on una votació posterior del Congrés deixa en paper mullat qualsevol votació de ses senyories senatorials. I així ens tenen entretinguts una estona més. Per variar. I després al Congrés què passarà? El de sempre? Si és així, ens podrien haver estalviat a can PSC la pantomima d’ahir al Senat. Fet i fet, per què els polítics no ens estalvien tots plegats la pantomima que en si mateixa és l’anomenada Cambra Alta espanyola? És una idea. Saben la de milions que ens estalviaríem?

ZP està en la fase epíleg, la seva particular operació sortida. Ara dóna fins i tot entrevistes al Youtube on confessa el seu moment polític més crític. Per tant, descarta ja que aquest estigui per arribar. Es troba en temps de descompte. El que faci o pugui deixar de fer sembla que ja ni ell no ho computa. De fet, ens ho mostra clarament la seva actuació un cop més a remolc del PP en l’àmbit de l’aplicació de la llei de partits contra opcions abertzales. Ja ni la fi d’ETA no aspira a assolir com la seva “gran medalla”, com la seva porta oberta a la història. En part perquè això ja ha vist que no depèn d’ell al cent per cent, sinó que queda a l’expectativa d’uns terroristes acorralats i precisament per això més imprevisibles que mai, si és que la bogeria assassina és d’alguna manera previsible (...)

(Per llegir l'article complet, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Fada De Gispert + morosos + reialesa = confusió

2011-04-27T22:08:00.007+01:00

Avui a can Tot és molt confús hem parlat de la foto de la presidenta del Parlament fent de Fada Madrina de la Ventafocs. De les reaccions de la instantània, així com també de l'absència del també democristià Duran i Lleida en la primera recepció de Sant Jordi amb Artur Mas d'amfitrió a Palau. D'això i de les declaracions d'ahir del portaveu del Govern, Quico Homs, titllant de "morós" l'Executiu de Madrid. I, per reblar, detalls comunicatius (com tot el que tractem, res d'espontani) de l'enllaç reial que aquest divendres unirà el Príncep Guillem d'Anglaterra amb Katte Middleton. Detalls com que l'esdeveniment es retransmetrà via streaming, com ens ho mostra el vídeo que tanca aquest post.

Aquí us deixo l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 27 d'abril de 2011.

Amb Recoder a ca L'Oracle

2011-04-26T18:13:00.003+01:00

Avui a ca L'Oracle de Catalunya Ràdio, presentat per en Xavier Graset, hem tingut de convidat al conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder. L'ex-alcalde de Sant Cugat, que ha admès que es troba com estrany a pocs dies d'unes eleccions municipals i sense ell ser candidat a res (després d'onze anys de batlle de la seva ciutat), ha parlat d'infraestructures, de la "paret" de Madrid davant les reivindicacions catalanes, de l'energia nuclear... i també del Twitter, entre d'altres temes. Tot plegat en una conversa amena i distesa amb Marta Espasa i Bernat Gasulla també a la taula.

Aquí us deixo l'àudio de ca L'Oracle d'aquest dimarts 26 d'abril de 2011.

Per a què serveix un cartell electoral?

2011-04-25T10:43:00.007+01:00

L'amic Yuri Morejón, spin a l'americana, en va fer ahir mateix apunt al seu blog. Jo m'hi sumo avui, que ahir era dia de Des de l'ala oest a can Avui, i calia aturar-s'hi.

Aquí, el text del Magazine d'El Mundo (un dels millors suplements dominicals que es fan a l'Estat), amb cinc polítics i una instantània seva atrevida. Fotos alternatives als seus cartells electorals, un dels grans leitmotifs de l'article elaborat per Víctor Rodríguez, amb les aportacions de Morejón, de Joan Navarro i de servidor.

Per a què serveix un cartell electoral? Com suma? Molt? Poc? Substantivament? De cara al 22-M, l'excusa és bona per fer-hi una mirada diferent, amb retrats que recomano molt de veure, com l'adjunt al post de Xavier Trias (CiU), així com un de Luisa Fernanda Rudi (PP), un de Miguel Ángel Revilla (PRC), un de Julián Renilla (PP) i un de Juan Alberto Belloch (PSOE).

I aquí el text de l'article:

Políticos que dan la cara

El próximo domingo 22 de mayo, 34.657.304 electores están llamados a las urnas para elegir a su alcalde y a los más de 66.000 concejales de los municipios españoles. Casi 20 millones de ellos -excluidos los de Cataluña, País Vasco, Galicia y Andalucía, con derecho a fijar calendario electoral autonómico propio- podrán votar también para determinar quién presidirá su comunidad autónoma los próximos cuatro años. Y un par de semanas antes, en la noche del 5 al 6 de mayo, tendrá lugar la tradicional pegada de carteles.

En un momento de bajo, bajísimo crédito de los políticos, los ciudadanos tendrán que en posters y vallas publicitarias de tres metros de alto por ocho de largo los rostros minuciosamente retocados y las sonrisas milimétricamente contenidas de los candidatos. Según el último barómetro del Centro de Investigaciones Sociológicas, los políticos son la tercera preocupación de los españoles, tras el paro y la situación económica. La crisis y los escándalos de corrupción -llámense Gürtel o Mercasevilla- tampoco es que ayuden. Y ese es el ambiente en que alcaldables y presidenciables tienen que salir a dar la cara.

“En general”, explica Joan Navarro, vicepresidente y director de asuntos públicos de la consultora Llorente&Cuenca, “la notoriedad de los políticos baja en los momentos de crisis económica. Cuando son Europa y los mercados financieros los que imponen la agenda, los políticos quedan muy tocados, porque no tienen autonomía. Es en los momentos en que pueden ofrecer cambios cuando crece su crédito”.

Es por eso por lo que Navarro, que trabajó 20 años en el diseño de la estrategia electoral del PSOE y formó parte del gabinete del exministro de Administraciones Públicas Jordi Sevilla, cree que la campaña de estas autonómicas y municipales, y la de las generales del año que viene, tenderán a ser sobrias: “en estos momentos, pasarse de alegres, pasarse de sonrisas y hablar de futuro, cuando los ciudadanos están tan preocupados por el presente, puede tener un efecto rebote. La palabra es comedimiento.

Comedimiento, al menos, en las formas. Habrá que ver si también en los gastos. El ejemplo más reciente, el de las elecciones autonómicas catalanas de noviembre, sí revela una bajada de los presupuestos de campaña. En total, entre todos los partidos invirtieron 12 millones de euros, un 14% menos que en las elecciones de 2006.

En las generales de marzo de 2008, cuando la crisis económica todavía no era ni un mal sueño, los partidos gastaron en la campaña 67,7 millones de euros. El PP, con 23 millones, y el PSOE, con algo más de 22 millones (incluidos los más de tres millones del PSC- fueron los que más recursos se dejaron en la batalla, según el preceptivo informe del Tribunal de Cuentas.

La cifra aún está lejos de los 1.000 millones de dólares -691 millones de euros- que Barack Obama aspira a recaudar para su campaña de reelección, en 2012, pero sí da pistas sobre cómo están cambiando las cosas en la política española. El peso del marketing político y la tendencia a la personalización son crecientes, y las elecciones del 22-M serán una nueva demostración. La importancia de las siglas se diluye, y a los candidatos autonómicos y municipales les tocará dar la cara, darla más y darla de otra forma.

Del telediario a Buenafuente

“Existe un fenómeno que se llama efecto reactancia que tiene que ver con la saturación”, argumenta el profesor de Comunicación Electoral de la Universidad de Vigo José Rúas, autor de Manual del candidato electoral. ”Durante la campaña, el elector se vacuna contra los mensajes políticos e ideológicos, y esto influye en la deriva de la política hacia el espectáculo y el entretenimiento. En cierto modo, al candidato le interesa más salir en el programa de Buenafuente que en el telediario”.

El presidente del Gobierno, Rodríguez Zapatero, es uno de los que más “y de forma más desacomplejada”, en palabras del profesor de Comunicación Política de las universidades Pompeu Fabra y Universitat Oberta de Catalunya Toni Aira, ha asumido estas técnicas marketinianas. Y tal vez el más claro ejemplo sea la adopción del ZP. Cuando, mes y medio antes de las elecciones generales de 2004, el publicista Juan Campmany le expuso la idea en su despacho de Ferraz, el entonces candidato le mostró reservas. “¿Se entenderá?”, preguntó. A lo que Campmany repuso: “Si da pie a chistes, si el PP nos ataca, funcionará”. Zapatero, en adelante, ZP, dio luz verde. Como predijo Campmany, el PP hizo chistes. Juzgue el lector si el acrónimo funcionó o no.

Progresivamente, la idea de que el líder o el candidato es el mensaje se ha ido imponiendo. “De 8 año para acá, por ejemplo, es habitual que en las vallas electorales aparezca un entrecomillado del candidato, su firma o su página web. No la del partido, sino la del candidato”, comenta Yuri Morejon, director de Yescom Consulting, que asesora a más de 30 aspirantes de cinco partidos diferentes de cara al 22-M. “A veces tira más el partido y a veces tira más el candidato, pero la tendencia es a la personalización. Y eso ocurre en especial en las municipales”.

Ese creciente pensamiento se refleja también en los carteles. “En los años 80″, prosigue Morejon, “se llevaba más el plano medio. Ahora se acerca más; en ocasiones hasta se corta por la frente y el mentón. Y la razón es que los ojos son la única parte visible del cerebro. Dan mucha información sobre el candidato y sus intenciones, sobre si, como decían nuestras madres, es trigo limpio”.

La evolución, sin embargo, ha estado muy lejos de ser revolución. Como señala el profesor Aira, “en comunicación política se prima más el no fallar por encima del acertar. Se prefiere un cartel aburrido a intentar la gran genialidad y cometer una pifia. Un cartel, por bueno que sea, no da votos. Pero si te equivocas y te montan un debate que entra en la agenda de los medios, sí puede restarlos”.

Por eso los grandes partidos no arriesgan. Sólo las formaciones más pequeñas se permiten arriesgar, como prueba lo ocurrido en Menorca con un cartel del Partido Democrático de Ciutadella en el que se veían los pechos de su candidata, Soledad Sánchez Mohamed, con el eslogan “dos grandes argumentos”.

Frente a esos posters estandarizados que en menos de dos semanas empapelarán los municipios españoles, Magazine de EL MUNDO plantea esta serie de anticarteles electorales. Hasta el domingo 15 de mayo, algunos de los principales o más singulares candidatos del próximo 22-M posarán en actitudes enfáticas, irónicas, distintas. En tiempos en que la política cotiza a la baja, tendrán ocasión de dar la cara. Otra cara.

Un Bambi sostenible

2011-04-24T10:25:00.003+01:00

José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a la secretaria general del PSOE l'any 2000, amb quaranta primaveres. Joan Herrera va assumir el mateix càrrec però a Iniciativa el 2008, amb només 37 anys. De tots dos, en un primer moment, la premsa i els adversaris polítics es miraven amb escepticisme les seves possibilitats de futur. Ara, companys seus de partit diuen que, com ZP el 2000, Herrera és el líder de l'oposició. “Virtualment”, puntualitzen des del passatge del Rellotge de Barcelona. “El PSC ho té tot com ajornat fins a les municipals, per veure si para el cop i després es pot refer”, observa un dels homes del líder. I rebla: “Mentre això no passi, hem de mirar de guanyar-los el màxim de terreny possible”.

Igual que del ZP del 2000-2004 se'n feia mofa titllant-lo de Bambi, d'Herrera se n'ha fet especial caricatura a tomb de la seva bicicleta i de les seves galtones vermelles a perpetuïtat. “Si fos un Bambi en seria un de més sostenible que ZP. Aguantarà més”, defensa amb un punt d'humor un dels seus estrategs. Aquesta setmana, una més després de la majoria que han seguit d'ençà de les eleccions catalanes del novembre, Herrera ha estat la veu més crítica amb l'executiu d'Artur Mas. Es busca com sigui l'antagonisme, el cos a cos amb CiU. I Herrera s'hi ha posat amb dues banderes ben definides i amb un equip compacte i new generation que en reforça el relat.

Les dues banderes: educació i sanitat, on tenen sectors molts activistes i afins. I l'equip compacte d'Herrera disposa de cinc pilars bàsics. Laia Ortiz, vicepresidenta portaveu i la veu en matèria de salut al Parlament, és junt amb Herrera el gran enllaç amb Joan-Ramon Laporte, fill del mític conseller Josep Laporte dels governs de Jordi Pujol i expert en farmacèutica. El seu consell explica un discurs ecosocialista especialment bel·ligerant en les darreres setmanes en matèria de despesa farmacèutica. Junt amb Ortiz, un altre dels pilars del projecte d'Herrera a ICV és Marc Rius, director de la fundació Nous Horitzons, cap de la seva campanya al Parlament i cervell, entre altres iniciatives d'agit-prop, del web retalladesciu.cat, la més recent. Junt amb aquests dos noms, l'eurodiputat Raül Romeva i la diputada Dolors Camats, tots dos nascuts el mateix any que Herrera, completen aquest nucli dur, on també hi ha David Cid, secretari d'acció política i de moviments socials. Amb 28 anys és el júnior del grup.

El 23 de febrer del 2012, Iniciativa complirà 25 anys. La campanya que ja està en marxa ara consisteix a anar projectant la idea “Herrera, president” (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Waiting For My Chance To Come

2011-04-22T13:08:00.001+01:00

Com el Barça ara mateix. I el moment és a punt d'arribar.

Elogi de dos consellers

2011-04-21T08:25:00.005+01:00

Setmana Santa. Encara diria més: setmanes de santa paciència, les que està tenint ca la ciutadania des de fa mesos, anys i tot. La immensa majoria de la classe política i la periodística, cada dia més una, cada dia pitjor valorades l’una i l’altra, l’altra i l’una, estan entestades a fer-nos passar pitjor del que tocaria això de la crisi.

Recordem la de temps que opinadors i premsa de diferent pelatge van estar martellejant perquè ZP havia d’admetre que ens trobàvem en situació de crisi. En alguns casos, eren mitjans i líders d’opinió que havien acomboiat el “defender l’alegría”, eslògan bis de la campanya socialista del 2008. I molts d’aquests són els qui ara ajuden l’oposició al Parlament, en bloc, a caure en la compulsió electoral que la proximitat del 22-M aguditza. Ens en penedirem. Tots plegats. Però molts mitjans i molts partits ho faran especialment per haver perdut –una vegada més– una ocasió per guanyar credibilitat. O per deixar de perdre’n una mica, tan sols. La paciència que es reclama a la ciutadania és sovint infinita. Ja després, demanar que a més la gent compri diaris i voti massivament en els successius comicis, això és pur cinisme de boca de segons qui ho reclama.

La situació és molt complicada. D’abans i després. I la ciutadania n’és conscient. Alguns benestants senyors polítics i opinadors, des de la seva talaia, s’indignen perquè troben que la gent no està prou indignada. Vaja, que la massa no surt al carrer per fer d’atrezzo de la pel•lícula de neocons dolents i superprogres bons que ens estan volent muntar. Només certs sectors directament afectats per les primeres retallades i amb molt de corporativisme, han sortit a reclamar que no els toquin. Els qui no tenen gaire gens que pugui ser objecte de ser tocat, bàsicament perquè són a l’atur o perquè cobren sous de misèria, aquests en la majoria de casos està esperant que algú faci alguna cosa des de les institucions per mirar d’aturar l’hemorràgia i per provar de revertir la situació.

El Govern d’Artur Mas ho ha captat. Ara! Tot i que està assentant les bases d’allò que creu que cal fer, val a dir que la projecció de la seva acció, quant a coordinació i coherència de missatge, podria ser manifestament millor. Molt millor. I ho diu un que defensa de fa anys –abans que ara es posés de moda– que no val a culpar la comunicació de tots els mals de la gestió política. Faltaria més. Però negar que aquest tipus d’error hi puguin ser també és un error (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Na Jenifer i la política

2011-04-20T19:58:00.004+01:00

Ahir al 59 Segons vam debatre de les recurrents retallades. Recurrents com a argument de debat periodístico-polític dels últims mesos. Sembla que no en sabem d'altra. Tot i que ahir al 59 val a dir que també vam garlar d'altres coses. Ho vam fer amb José Zaragoza, del PSC, que ens va parlar (sense deixar anar res) del moment del seu partit, del moment del PSOE i les relacions complicades entre els socialistes catalans i els de can Madrid. I tot seguit vam fer comentari sobre la iniciativa del conseller Felip Puig a propòsit del marcatge de prostitutes (i clientela) als carrers de can Catalunya. Finalment, moment Porra Barça sobre la final a València d'avui contra la merengada. Aquí teniu el vídeo de l'entrevista a set amb en Zaragoza, i aquí el vídeo de la resta de debat. Ahir compartint taula amb Albert Sáez, Jordi Barbeta, Milagros Pérez Oliva, Joan Carles Girauta (amb nou llibre), i Núria Ribó.

I avui, la cita setmanal a can Tot és molt Confús. Hem parlat dels problemes de coordinació i transmissió del missatge "retallador" per part del Govern (i sobretot els consellers) d'Artur Mas. Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 20 d'abril de 2011.

Per cert que, enmig de tanta política d'aquella que "necessita millorar" en pack, avui a can Pere Mas un grup de música ha esponjat el moment. Enmig de tanta crisi i de tanta negativitat, traspuen enginy, positivisme... i esperit "open your mind". Músics que volen compartir música (i ho fan, gratis al seu web). Són Els catarres. I jo diria que faran carrera. Em sap greu, senyors de la SGAE! Però n'hi ha que abans que fer pasta sobretot prefereixen fer música.

Les retallades... a BTV i al 59 Segons

2011-04-19T12:13:00.004+01:00

Ahir nit vam tractar a can El Debat de Btv, presentat pel Jordi Llompart, les mítiques retallades i la reacció de la societat davant la crisi. Un debat molt animat i on van sortir molts ítems, en intercanvi del tot civilitzat amb Joan Carles Girauta, Salvador Cot, Montserrat Nebrera, Rosa Cullell, i amb el professor Salvador Giner de convidat. Aquí podeu recuperar el programa d'ahir dilluns.

I avui, dimarts, també de nit, i també amb les retallades com a leitmotif principal, debatrem a can 59 Segons, amb José Zaragoza de convidat. Parlarem d'això, i també de la regulació de la prostitució a les carreteres, i del Barça-Madrid. Menú variat, com veieu, que avui analitzarem amb una taula com sempre moderada per la Cristina Puig, i que avui comptarà amb l'Albert Sáez, la Núria Ribó, la Milagros Pérez Oliva, en Jordi Barbeta, en Joan Carles Girauta i servidor. Dirigeix, Francesc Cruanyes. A l'hora de les bruixes.

ERC, Coca-Cola? SI, Pepsi?

2011-04-17T10:45:00.002+01:00

Robert McNamara va ser un dels homes clau de l'administració del president John Fitzgerald Kennedy. Com a secretari de Defensa va haver de gestionar políticament la guerra del Vietnam. Més endavant culminaria carrera com a president del Banc Mundial, però segur que a més d'un li deu sonar perquè és el protagonista del gran documental Rumors de guerra, on l'any 2003 explicava cruament com el món va estar a punt de saltar literalment fet miques en la crisi dels míssils de Cuba. Impressionant document. I el cas és que, com a mínim, d'entre els nostres polítics devia impactar el secretari de la Presidència del govern, Francesc Homs, que dijous passat va decidir pronunciar una conferència a la Facultat de Comunicació Blanquerna, amb el títol Rumors de guerra. El futur dels mitjans de comunicació públics. Ai, el referent americà! Sempre hi és. A centre, dreta i esquerra.

De fet, una de les estampes polítiques de la setmana, la dels diputats de Solidaritat asseguts a terra i negant-se a moure's malgrat els requeriments de les forces de l'ordre, també té una excusa ianqui. Un dels seus estrategs vol deixar-ho clar: “Res de Gandhi. La nostra plantada és a imatge dels activistes dels drets civils que als Estats Units van promoure les sit-in per exemple en contra de la guerra del Vietnam”. Resistència pacífica, en diuen. Curiós. La guerra maleïda dels nord-americans, doblement present en la setmana política. Ja passa.

Fa no gaires anys, el procés de professionalització de la política i la seva comunicació era titllat despectivament d'“americanització”. Es deia amb aquell to foteta que caricaturitzava l'adaptació al medi –la nostra societat mediàtica i de l'entreteniment– amb allò del confeti i els globus. Però tots els partits han acabat espolsant-se prejudicis ideològics, assumint que el llenguatge que arriba a la gent és el dels mèdia. I com és? Com ens fa? Cada dia més sensibles a missatges curts, simples, concentrats en cares i amb l'accent posat en el sentiment més que en el raonament. Llenguatge publicitari. I els americans hi van arribar primer. Per això van crear escola. Per això el llenguatge comercial triomfa en política.

La campanya és permanent, dura tots els dies de la legislatura. El procés de venda és constant. I així és com aquesta setmana s'ha vist clara la batalla que en els propers anys lliuraran Esquerra i Solidaritat en el camp de l'independentisme: “Coca-cola contra Pepsi”. Una disputa per un segment del mercat. A Esquerra, els seus estrategs accepten l'analogia i la fan seva: “Nosaltres som la Coca-cola, la felicitat, i ells són la Pepsi, radicalitat”. Són els dos valors tradicionalment annexats a aquestes dues marques (...)

(Per llegir el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Take Off Your Sunglasses

2011-04-16T20:15:00.001+01:00

N'hi ha que (políticament) aquesta setmana ja ho han fet...

Vostès tenen un problema

2011-04-14T07:41:00.006+01:00

Convergència té un problema. I es diu Duran i Lleida. Però és que el pack del sobiranisme en té un de molt més important i és un moviment fill de Caïm. Arrel de l'èxit de les consultes de diumenge passat a Barcelona i 20 altres municipis sobre la independència, s'afina el diagnòstic. I no per inquietant és menys real. De fet, per greu, demana intervenció ràpida. Urgent.

A CiU l'estrella de Duran i Lleida torna a lluir amb tota la seva força. Amb la pròpia de quan la federació és al Govern. És a dir, la suficient com per, un cop instal•lats al Govern i sense la por a fer algun daltabaix que allargui l'estada a l'oposició, pugui tenir el soci ben marcat. Collat, fins i tot. El soci gran amb un de petit que sap que fa nosa i per això precisament el respecta. Una pena, però va així. Ara! Aquest model és sostenible més enllà de Duran? Més i tot: aquest model és sostenible, encara hores d’ara, fins i tot amb Duran? Crec que no. Fa massa temps que resta.

El centre polític es desplaça cap el sobiranisme. La Unió de Duran i Lleida és en aquest sentit un llast per a CDC. I alerta que no dic Unió. Dic "la Unió de Duran i Lleida". Un lideratge i entorn que, com tot a la vida, potser que algú es plantegés ja de renovar-lo. És obvi que n'hi ha uns quants, a Unió, que voldrien posar-s'hi. Però sembla que no acaben de trobar el moment. Ara! Que no busquin més. El moment és ara. Ben bé com amb la tria entre residualitat o independència. Deixar la decisió per gaire més enllà pot suposar per als democristians la diferència entre ser o no ser.

I en aquest dilema es troba Esquerra, que hauria d'aguantar. De fet, enmig de tot el mogut espectre sobiranista, és la que estratègicament millor encarada es troba. Els successius daltabaixos electorals, i més concretament la pèrdua del poder tripartit, els ha dut a fer un cert cop de cap. Sembla que ho han vist clar: cal recuperar centralitat. Centralitat a on? En l'àmbit del sobiranisme. D'aquí els intents de recomposició del propi espai, així com de crítica no histriònica al Govern d'Artur Mas. És la idea. I l'estan executant. Wait and see. Cal deixar passar el 22-M. I a partir d'aquí mirar d'enfilar camí de la remuntada. Una via on els pot ajudar Solidaritat i la seva superlativitat. SI està caient, de forma molt accelerada, en alguns dels errors que van penalitzar durament ERC després d'anys d'insistir-hi. Perquè frivolitat i caïmisme són dos grans perills a conjurar (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

10A + Barril + Sálvame = Confusió

2011-04-13T20:56:00.004+01:00

Avui la secció de can Tot és molt confús ha estat especialment... idem. Ara! Festivalera com sempre, i parlant de coses divertides sobretot per a la malaltada... això sí!: apta per a tots els públics.

Avui hem parlat les conseqüències de la consulta del 10-A sobre la independència... sobre l'Hereu... sobre en Duran... en Mas... en López Tena... i també la boda de Jaume Collboni amb el senyor Sálvame, i les imatges de la cosa amb Montilla i senyora amb els Karmele, Belén Esteban i cia...

Aquí l'àudio de can El consultori Dr. Aira d'aquest dimecres 13 d'abril del 2011.

Viatge al centre

2011-04-13T20:40:00.004+01:00

La mítica obra de Jules Verne Viatge al centre de la Terra presentava un objectiu clar: arribar allà on ningú no ho havia fet abans. Aquest viatge, quan va ser concebut pel genial autor francès, l’any 1864, va ser sinònim de novetat, d’atreviment. Ara, quan segles més tard ens plantegem el viatge al centre més famós, estem parlant del polític. És el més present als mèdia. Un recurs gens novetat, entès com a antítesi d’aventures. I el més divertit de tot és que no és un punt concret. És mòbil. Es desplaça. Però n’hi ha que encara no ho han entès, i d’aquí que se n’allunyin a la mateixa velocitat amb què ells creuen que corren. La consulta per la independència del 10-A ens ho ha tornat a mostrar.

A Catalunya fa anys que les enquestes, una rere l’altra, les del CEO i les dels diaris i les de les ràdios i les de les televisions, ens demostren que el centre polític s’ha desplaçat vers el camp sobiranista. Cada dia més, més capes de la població, més transversals territorialment, generacionalment i econòmicament, contemplen la desconnexió d’Espanya com una alternativa viable. «Residuals o independents», ha deixat dit el president Jordi Pujol en un altra mostra del seu olfacte per detectar els signes dels temps. Ell millor que ningú és paradigma de com a molts els hi han empès. Recorden aquella que era rebel perquè el món l’havia fet així? Doncs cada dia n’hi ha més que són sobiranistes perquè Espanya els ha fet així. No d’un dia per l’altre. No de forma voluntària però sí militant. Massa intents, massa unilaterals, massa ignorats, massa menystinguts, massa fracassats. I la desconnexió ha anat donant-se. De forma acumulativa, sense estridències. S’ha anat obrant el canvi.

Puja una generació que ha crescut sense cap necessitat d’assumir la fatalitat, i a aquesta s’hi suma una de més gran que s’ha engrescat amb la idea. Per què seguir pensant que sempre hem de perdre? Per què seguir pensant que com a màxim podem aspirar a l’empat? I el centre, que és un estat d’opinió, s’ha mogut amb la gent. No ha estat cosa de dos dies. No l’ha liderat ni la lidera cap ombra de populisme (...)

(Per llegir complet i fer comentaris al meu article publicat avui al Centre d'Estudis Jordi Pujol, cliqueu aquí)

Fins al ‘sottogoverno' i més enllà!

2011-04-10T10:24:00.002+01:00

Somriure lluent, barbeta prominent, i sap que és guapo. Parlem del president Artur Mas? No, és Buzz Lightyear, el popular astronauta coprotagonista de la saga de pel·lícules animades Toy story. Aquesta setmana, la seva frase més famosa l'ha aproximat a Mas: “Fins a l'infinit i més enllà!”. El president l'ha utilitzat per agafar impuls, emulant en Buzz, al crit subliminar de “fins al sottogoverno i més enllà!”. Moment àlgid, dimecres a Palau.

L'enfocament comunicatiu de la setmana més hiperactiva de Mas en els últims temps ha estat de manual: segmentació de públics i un missatge clar. Una estratègia comunicativa que en essència va fer triomfar un Barack Obama que va aplicar-la molt bé en campanya, recolzant-se en Internet, però no només això. En els multimèdia hi ha el secret de l'èxit. I aquesta ha estat la setmana gran de Mas, un projectar sobre diversos públics la versió governamental del seu simbòlic primer tram. Amb un acte especialment important, el de dimecres al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, amb un públic objectiu clar: el sottogoverno. No els líders d'opinió que hi havia a la sala. No els consellers. No la societat civil allà convocada. L'acte anava directe als oficials amb un peu a la trinxera. Secretaris generals i directors generals de departaments que han d'executar a diari la part més desagraïda d'una política en què no hi ha calés i en què ara toca retallar les subvencions, si no retirar-les directament. I igual que Obama ha presentat el seu últim pressupost sota l'eslògan “Winning the future” (guanyant el futur), Mas es va plantar dimecres davant el sottogoverno amb una frase que presidia l'acte i que el recorda: “La feina d'ara és el nostre futur”. És el missatge. Hi haurà futur si sabem assumir el present.

“Si aquesta part de la tropa la tenim motivada, si assumeixen el repte i el moment crucial, la resta anirà com una seda”, va admetre un dels homes de Mas. Fins al sottogoverno i més enllà. S'ha criticat molt l'acte de dimecres a Palau, però era obvi que el president respondria a l'expectativa creada pels cent dies. Sobretot davant els seus oficials, però no només això.

L'acte central de la seva setmana gran ha volgut ser sobretot un missatge en clau interna. En clau de reforçament de la moral d'una tropa en part aclaparada, com la resta, per la magnitud de la tragèdia. Ells, dempeus a la sala, eren protagonistes al davant de la majoria dels que hi eren asseguts. I, en acabat, va dir un dels interpel·lats: “És veritat; la gent ha pres consciència del moment complicat més del que transmet la premsa i del que vol admetre l'oposició”. Si en política tens els oficials així de motivats en plena batalla en territori hostil –llegeixi's la crisi–, un objectiu important ja el tens cobert (...)

(Per llegir complet el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Would you say stop?

2011-04-09T12:00:00.001+01:00

El "centenari" del Govern

2011-04-07T08:26:00.002+01:00

Ahir Artur Mas va fer balanç a Palau dels 100 primers dies del seu Govern. I les crítiques, és clar, van començar abans i tot que es posés a parlar. És el que hi ha. Ens ho fem tot a sobre.

Una crítica de primera hora, abans i tot que Mas es disposés rere el faristol, va apuntar a com els convergents busquen una imatge “obamiana” amb les posades en escena del nostre president. I vaig fer link a l’instant. Ni les 9 senyeres mítiques de la campanya de CiU m’ho van fer veure tan clar. Hi ha vincle. Un de clar.

Abans i tot que Barack Obama guanyés les seves eleccions, ja n’hi havia (uns quants) que vaticinaven “la gran decepció” que esdevindria sí o sí. És a dir, que encara no era ni president, encara no s’havia posat mans a la feina, que ja n’hi havia que es donaven per frustrats pel (no)govern Obama. Preventivament. Sectàriament. Intransigentment. Oi que ho veuen? Interessant, no troben?

Amb Artur Mas ha passat una cosa semblant, això sí, circumscrita als seus primers 100 dies de mandat. N’hi ha que ho van profetitzar insistentment d’ençà que van començar a rodar aquests cursis dies de (no)gràcia. “Seran un desastre”, “no és el govern dels millors” “quin desori”... I au, consigna, consigna i més consigna. Argumentari i més argumentari. Manual del bon opositor implacable. Però més que implacables, els profetes del desastre dels 100 primers dies han estat impacients. Vaja, que els han pogut les ganes. S’hi han dedicat massa. Massa insistentment. Han posat massa accent en això dels 100 dies. Tant i tant se n’ha parlat, que s’han fet llargs i tot. Semblava que mai arribaria l’efemèride. Tant que ahir la veu en off que va anunciar el president, precedint la seva entrada al Saló Sant Jordi, va parlar del “centenari” del Govern, no dels “100 dies” de Govern. I va rebre els primers aplaudiments de la vetllada. Abans i tot que el president. Ja ni el protocol no es respecta...

Dels 100 primers dies del primer Govern de Jordi Pujol no en tinc consciència. Tot just servidor comptava tres anys de vida. Els 100 primers dies del Govern de Pasqual Maragall van ser en realitat 34, fins que ZP va fer dimitir el conseller en cap Josep-Lluís Carod-Rovira. I la “venda” dels 100 primers dies del Govern de José Montilla no va deixar de ser un intent frustrat més per mirar de fer colar allò del “Govern d’Entesa” que ni els seus no van comprar (...)

(Cliqueu aquí per llegir l'article complet i fer-hi comentaris)

Mas + 100dies + 59segons = Confusió

2011-04-06T07:41:00.000+01:00

Aquest dimarts vam tenir sessió de 59 segons. Aquí en teniu els vídeos, que no sé per què però ara no es poden inserir aquí a can blog. Abans es podia. N'han refet el disseny i queda molt maco, però em sembla que aquest llençol el vam perdre en la bugada. No hi trobo l'opció. Si algú té més sort o vista, que m'ho digui! ;)

Hi vam parlar de les "retallades" a la Sanitat catalana, de la supressió ben bé total de l'impost de successions, de les eleccions a Barcelona amb el candidat d'ICV, Ricard Gomà, i de la consulta d'aquest diumenge 10-A, amb l'Alfred Bosch, sobre el dret a decidir dels catalans.

I aquest dimecres, la cita setmanal a can Tot és molt confús. On hem parlat dels 100 dies de Govern d'Artur Mas, de l'adéu de ZP i els mig silencis de Rubalcaba i Chacón... per acabar felicitant algú important pel seu aniversari... I no, la trucada aquest cop no ha estat a Zarzuela...

Aquí l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 6 d'abril de 2011.

ZP + BCN + sanitat + 10A... en 59segons

2011-04-05T10:51:00.003+01:00

Avui em tindreu de nou al 59 Segons, dirigit pel Francesc Cruanyes i presentat per la Cristina Puig. Aquesta nit en companyia a la taula de Jordi Barbeta, Milagros Pérez Oliva, Olga Grau, Miquel Martín Gamisans i Juan Carlos Girauta.

Parlarem del procés successori de ZP, de les eleccions a Barcelona amb el candidat d'ICV Ricard Gomà, de les retallades en Sanitat, i de la consulta sobiranista de diumenge vinent, 10A, amb l'Alfred Bosch.

Ens hi veiem! A les 23.45h.

Chacón i el seu suport

2011-04-03T10:00:00.000+01:00

“El gran Miguel”. Així el coneixen. Concretament en un dels tres cercles d'influència sobre els quals José Luis Rodríguez Zapatero ha fonamentat els seus anys de govern. Un cercle que ell lidera Moncloa enllà. Es diu Miguel Barroso i és molt més que el marit de la ministra de Defensa, Carme Chacón. En una setmana en què s'ha obert oficialment el camí cap a l'endemà de ZP, una catalana ha tornat a emergir com a hipòtesi. Però, té Chacón l'imprescindible aval de “la seva gent”? Com a origen d'un lideratge polític sòlid, és importantíssim. I això ho sap bé el seu company, que va ser secretari d'estat de Comunicació els dos primers anys de ZP com a president.

Luis Arroyo, cap de gabinet de Barroso a la Moncloa, diu: “És el tipus que més entén de comunicació política a Espanya”. Passar revista embarassada a les tropes o la compareixença de Chacón de fa pocs dies arran de la intervenció a Líbia duen el segell Barroso. Com és un factor clau que explica part de l'expectació que aquesta setmana ha aixecat la figura de la ministra catalana, prèvia a la cita clau d'ahir a la seu del PSOE.

Un dels homes que juntament amb José Montilla més ha manat al PSC diu de Chacón: “Ella està destinada a tenir un paper molt important a Madrid”. No a Barcelona, que quedi clar. I Chacón hi coincideix. Però Catalunya interessa molt a Chacón i Barroso, més enllà del fet que en els últims temps només s'hi puguin estar alguns caps de setmana. És clau en el fonament d'un lideratge polític que vol ser-ho a nivell espanyol però que necessita l'aval català, en el seu cas més que cap altre aspirant.

És un dels quatre punts que Edwin P. Hollander, professor de psicologia, marca com a orígens de legitimitat del lideratge: “La millor manera d'aconseguir la posició de lideratge és bàsicament l'elecció per part dels membres integrants del propi grup, enfront de la designació per part d'alguna autoritat externa”. És a dir, que sigui el PSC i no Zapatero qui la impulsi és clau per a la hipòtesi Chacón. El missatge ha estat emès aquesta setmana. Qui vulgui entendre, haurà entès. I qui no, també.

“És molt calculadora, i el seu company més. És prudent fins a l'extrem davant d'allò que la pugui esquitxar. No es desgastarà així com així”, assegura un company seu del PSC que utilitza l'inexistent paper de Chacón durant el debat previ a l'anunciada retallada de l'Estatut com a exemple que demostraria com no es mulla fins un cop consumats els fets. I rebla: “No farà el pas si ZP no es decanta clarament per un delfí i aquest és ella”. Es tem que el PSC farà igual. Com l'any 2000, que fins que no va arribar el dia mateix del 35è congrés federal del PSOE, no es va acabar decantant... pel guanyador. Aquest cop, però, si Chacón decideix fer el pas haurà de lligar aquest suport o partirà amb una gran pedra a la sabata. Barroso ho té clar (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

ZP diu adéu i Blanco ja exerceix de camarlenc

2011-04-02T12:07:00.009+01:00

Avui, en dissabte, en cap de setmana, ZP ha fet públic l'anunciat anunci. Ja ho ha dit. Ja ha fet públic que no tornarà a ser candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol. Última sorpresa. Tot hi apuntava des de feia mesos, i precisament per això n'hi havia (com servidor) que encara acaronàvem la hipòtesi que precisament per això donés la sorpresa (un cop més) i acabés presentant-se. Precisament perquè res hi apuntava. I bé, el cas és que ha acabat sorprenent... per com ha fet al final allò que tothom esperava d'ell.

Avui, en dissabte. Demà, tota la premsa dominical (el dia de més vendes) n'anirà plena, i l'activitat política i informativa de la setmana serà ell, ell i ell.

El 28 de maig, nou comitè federal del PSOE que fixarà el procés de primàries. Ho ha anunciat l'home fort del partit. José Blanco. Amb corbata en dissabte. L'únic que no anava avui "casual" en el comitè federal (Montilla a banda, que sembla que dormi amb ella). L'estètica que acompanya l'essència. Perquè Blanco és l'autoritat, el camarlenc, que quedarà durant aquesta espècie de període de "seu vacant" que ara s'obre en el PSOE fins que una fumata blanca post-trauma del 22-M decideixi el successor de ZP.

Cleries + Simó + Heredia + retallades

2011-04-01T14:33:00.006+01:00

Ahir va ser dia especialment mogut. A les 15h, la cita periòdica a can Graset, a L'Oracle de Catalunya Ràdio, amb el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries. Entrevista-debat interessant, amb molts temes tractats, especialment les famoses "retallades" que el Govern està aplicant per causa de la crisi.

N'hem de dir "retallades"? "Mesures d'estalvi"? "Ajustaments"? Depèn. En origen, depèn de qui ho digui i amb quina intenció, tot i que finalment s'ha acabat imposant el terme retallades, sens dubte. De fet ahir també vam parlar de "retallades" a La Caixa dels trons, programa presentat pel Rafel de Ribot, aquest dijous amb la diputada d'ERC Anna Simó com a convidada.

Aquí teniu l'àudio de ca EL'Oracle d'aquest dijous 30 de març de 2011. I aquí el programa Banda Ampla de TV3, presentat per la Lídia Heredia, dedicat ahir... (so de tambors...) a les "retallades"! I on també hi vaig participar.

De generació a generació

2011-03-31T07:32:00.004+01:00

Ens ho explica la periodista i amiga Anna Roig en una delícia de llibre. “El palau comú dels líders catalans del segle XX” va ser Virtèlia. I jo em pregunto: i si “el palau dels líders catalans del segle XXI” no és una escola, sinó una fita? I si l’acaba essent la independència?

Però què va ser Virtèlia? Una escola que va esdevenir més que això, i d’aquí que ara Roig bategi una generació amb el seu nom. El títol del llibre? Fàcil: Generació Virtèlia (Columna, 2011). Amb Jordi Pujol com un dels grans protagonistes del volum. Protagonista com sempre, no és el tot del llibre, però representa molt de la seva essència. Igual com aquesta setmana no ha estat el protagonista absolut de l’actualitat política, però sí un d’important, i posant-hi també força substància.

Pujol va avançant vers allò que ja fa dies vaig defensar en aquest racó de xarxa que acabaria fent. Ens va presentant en fascicles la seva conversió definitiva a l’independentisme. Controlant el tempo de la cosa, posant-hi el ritme que vol, dotant-lo de coherència, i anant-hi anant de forma decidida. No hi ha dubte. Ja no. Igual com tampoc no sembla que hi hagi marxa enrere, ni per a ell, ni per als qui el segueixen, ni per a capes cada dia més àmplies del país.

I pensant en el president Pujol, en com està enfilant camí vers la via sobiranista, sense estridències, de forma raonada, obrint el seu pensament, compartint-lo, sumant-hi gent, demanant consell, interpel•lant els altres a reflexionar com ho fa ell, vaig pensar ahir en Virtèlia. D’on va sortir aquest nom? Ara ja ho sé, gràcies al llibre de Roig. “Virtèlia” va néixer arrel d’un llibre de Baltasar Gracián, on “un mestre i el seu alumne s’instrueixen i s’eduquen mútuament i junts fan un camí que els porta al palau Virtèlia, el nom de la sobirana del palau, on es troba la ‘virtut’”. Mestre, reciprocitat, camí junts, sobirana, virtut. No vull fer ara de Màrius Serra, però amb aquesta combinació de paraules comprendran que ho veiés clar (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Mas + ZP + Cañas + Botín = Confusió

2011-03-30T15:16:00.005+01:00

Avui a can Tot és molt confús, hem tornat a tenir moment trucada. No, ni al monarca, ni a Francesc Homs. Avui hem provat sort amb el director general de comunicació del Govern, Jordi Cuminal. I hem tingut sort. Li hem demanat per la no-cimera de la setmana passada al Palau de Pedralbes... i per com va anar el moment advertència presidencial al tuitaire diputat Jordi Cañas, de Ciutadans.

Hem parlat d'aquesta no-cimera, de la foto de ZP el cap de setmana amb els banquers i empresaris, així com del paper d'Emilio Botín en aquesta trobada.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 30 de març del 2011.

El protector del Sant Sepulcre

2011-03-27T12:05:00.003+01:00

Godofreu de Bouillon, un dels líders de la primera croada, va fundar un orde militar concebut com a confraternitat mixta clerical i laica de pelegrins que va créixer al voltant del Sant Sepulcre, la tomba de Jesucrist. Godofreu, duc de la Baixa Lorena i protector del Sant Sepulcre, tenia clar l'objectiu dels seus homes: protegir el lloc sant dels infidels. Més endavant, quan es va traslladar a Europa, la companyia es va dedicar a l'alliberament de captius cristians de mans musulmanes. Actualment està enfocada a la caritat i conserva un estatus particular dins l'Església catòlica. Deus lo vult. Déu ho vol. És la divisa del grup, l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem.

I el cas és que així com hi ha a Unió qui s'encomana a l'ajuda de l'Altíssim per prometre el càrrec, també hi ha a Convergència qui de referents divins va ben servit. Sense anar gaire enllà, i perquè l'actualitat de la setmana ha vingut marcada per unes declaracions seves d'impacte d'avui fa just una setmana a propòsit de l'impost de successions, cal parar compte amb qui diu la llegenda que és un dels més destacats cavallers del Sant Sepulcre a Catalunya: Germà Gordó, el secretari del govern.

Esperit militar, sacrifici i alliberament de captius. Lliga. Podria desmentir que la intervenció del secretari diumenge passat hagués estat un estirabot espontani. En tot cas, potser una passada de frenada de qui alguns a CiU consideren “més papista que el papa”? La lleialtat de Gordó a Artur Mas és a prova de bombes, però el president no hauria celebrat la seva intervenció. Ans al contrari. Això sí, per acció o omissió, Mas s'ha beneficiat d'un tarannà molt propi dels líders polítics: divide et vinces. Divideix i venceràs.

Perquè si Josep Antoni Duran i Lleida assumeix un protagonisme exagerat que fa que fins i tot s'avanci al president mateix a l'hora d'anunciar la supressió de l'impost de successions, potser no és sobrera una certa desautorització, oi? I si, de tot plegat, en surten desgastats ell i el secretari, res no haurà estat sobrer si el president hi posa pau i seny, i hi diu l'última paraula. La seva autoritat queda reforçada mentre els altres s'han esbatussat. I Gordó, content de servir fidel i protegir els interessos del seu líder. És per això que hi és. I si una de les seves missions és marcar el flanc d'Unió, tinguin per cert que s'hi continuarà dedicant, sobretot per vocació.

Dades a observar (...)

(Per llegir complet el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

The Dance

2011-03-26T17:19:00.005+01:00

Encara no havia acabat la cimera d'ahir a Pedralbes, que ja estaven els partits amb el ball de versions via consignes prefixades. Peneta. Millor posar-hi música.

Ordre a la sala!

2011-03-24T09:36:00.003+01:00

El president Artur Mas ha de reaccionar. No pot ser que l’hagi posseït la síndrome de Palau tan aviat. Seria de rècord. Tant que li ha costat d’arribar-hi, i tan poc que li hauria durat l’alegria. Perquè les gàrgoles gòtiques de Sant Jaume són molt maques de fotografiar pels turistes i molt boniques de mostrar als visitants per demostrar solera. Però no poden recloure un president i desconnectar-lo, per exemple del seu partit i del guirigall que estan muntant peces claus de la seva federació i del seu govern.

A Convergència, a Còrsega 333, sembla com si tot estigués aturat en un wait and see induït per l’expectativa de tancar un cicle exitós amb les municipals del 22 de maig, i també per una adaptació al Govern que està sorprenent sobretot a propis i també a estranys. Però mentrestant, el lideratge del president no pot esperar. No pot ser aliè al protagonisme excessiu que està assumint el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, encara a un any vista de les seves eleccions, les del Congrés dels Diputats. Sembla que per aquest flanc, Mas ja hi hauria començat a intervenir via un correctiu que malgrat tot ha tornat a projectar sensació de desordre.

El tripartit, la fórmula en si mateixa, va esdevenir ràpidament sinònim de disbauxa, de caos, de Dragon Khan. Any rere any, setmana rere setmana, va anar nodrint d’arguments la idea. En contraposició ben bé immediata, CiU es beneficiava de tot el contrari. Passava a annexar-se a ulls de la majoria com l’opció d’ordre, de seny, de coherència, de gestió endreçada. Això no salta pels aires de la nit al dia, però es pot esquerdar. I ja se sap que les esquerdes són perilloses perquè només fan que eixamplar-se a la mínima vibració o sotragada subsegüents (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Duran + successions + ZP = Confusió

2011-03-23T17:41:00.003+01:00

Com és que el secretari del Govern, Germà Gordó, ha parlat i ho ha fet en diumenge. Moviment espontani? No, oi? N'hem parlat avui al Tot és molt confús. I junt amb aquest moment, també hem analitzat el desencadenant del debat sobre l'eliminació total o parcial de la llei de successions: Duran i Lleida. D'això i de la picabaralla del líder d'Unió amb el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència Alfons López Tena. Finalment hem reblat amb les especulacions sobre una altra de successions, en aquest cas la de ZP com a cap de cartell del PSOE en les eleccions al Congrés que haurien de celebrar-se com a tard la primavera de l'any vinent.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 23 de març de 2011.

Preguntes per Jordi Portabella

2011-03-21T14:55:00.003+01:00

Aquest dilluns, Jordi Portabella (ERC) serà el quart candidat a l'alcaldia de Barcelona que passarà per can El debat de Btv, presentat per Jordi Lompart. Amb ell tanquem cicle. L'entrevistarem, igual com dilluns passat amb en Ricard Gomà (ICV), fa tres dilluns vam fer amb l'Alberto Fernández (PP) i l'anterior amb Xavier Trias (CiU).

Si teniu alguna proposta de pregunta a fer-li al Portabella sobre la Barcelona dels propers anys: aquí que us espero, i aquesta nit que miraré de fer-li-la.

El Palau és el missatge

2011-03-20T11:18:00.003+01:00

Retinguin aquest nom: Marshall McLuhan. Un dels grans teòrics de la comunicació. Va morir el desembre del 1980, poques setmanes després que Ronald Reagan guanyés les eleccions presidencials nord-americanes. El gener del 1981, aquell actor posat a polític accediria a la Casa Blanca i institucionalitzaria el concepte de campanya permanent. I és que amb ell va desembarcar a l'ala oest de la seu presidencial l'equip electoral que l'acabava de fer triomfar. Després tots l'imitarien. Quedava clar que la campanya dura quatre anys. Igual que tothom ja havia començat a assumir per aquelles terres i aquells anys la màxima més famosa de McLuhan: “El mitjà és el missatge”. Perquè és clar que el com diu molt del què. Ser o no ser a la Casa Blanca pesa. Com i on es vesteix el poder diu molt del seu contingut. I en ocasions més i tot. La vicepresidenta Joana Ortega n'és molt conscient. I no és l'única.

Ho diu més d'un que el coneix bé. El president Artur Mas “s'ha emprenyat molt” amb l'afer del currículum inflat de la seva número dos a l'executiu. Josep Antoni Duran i Lleida, no tant. I per què? Potser perquè Ortega s'hauria pogut plantejar coses de cara al congrés d'Unió del 2012? Coses que després de la setmana horribilis de la vicepresidenta ja no arribaran?

De les aspiracions d'Ortega a Unió se'n sap més aviat poc. En tot cas, després de la seva patinada, certes especulacions en aquest sentit ja no treuen gaire cap a res. Millor centrar-se allà on té un paper, al govern. I en aquest sentit, la vicepresidenta, que sap de la importància de l'escenografia del poder, fa dies que va moure fitxa. Perquè sap de com la forma projecta un fons, per exemple omplint-lo de contingut independentment de si això respon o no a la realitat. Per exemple via despatx.

Ortega és oficialment “vicepresidenta del govern i titular del Departament de Governació i Relacions Institucionals”. La seva seu és a Via Laietana 26, no a plaça Sant Jaume. Però, ai las, Ortega va demanar a Francesc Homs, el moltpoderós secretari general de la Presidència, que li trobés un raconet a Palau. I així ha estat. Homs li ha fet habilitar un despatx per rebre visites a Palau. Una cambra on s'accedeix des del Saló Sant Jordi i amb vista a plaça Sant Jaume. El Palau és el missatge. És sinònim de poder. Perquè no és el mateix que algú et rebi en una seu presidencial amb la tradició de la catalana, que en un edifici més aviat gris, a unes quantes passes de l'altre.

Però Ortega no és l'única que ha tingut clar aquest component simbòlic que suma (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a can AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Ens en sortirem?

2011-03-19T19:05:00.003+01:00

El president Artur Mas farà balanç dels cent primers dies del seu govern el dia 6 d'abril. En anunciar-ho, va aprofitar per cridar l'atenció sobre les crítiques que li plouen diàriament quan tot just acaba de començar el seu mandat. Però, qui ha dit que abans no sigui complida aquesta data simbòlica no es pot criticar un executiu? Ningú. En aquesta societat frenètica nostra seria tota una bajanada. I Artur Mas no la diu. De fet, ell es queixa d'una altra cosa. No de les crítiques, sinó de cert atac d'ansietat col·lectiu que podria comportar problemes en clau de CiU i en clau de país.

Ja ens ho deien a classe de naturals: res no es crea ni es destrueix, únicament es transforma. N'hi ha que se n'han oblidat. I el cas és que molts votants estaven tan cansats de l'etapa del tripartit que van entusiasmar-se amb la idea que CiU fulminaria d'una volada els problemes del país. Però no. Cal transformació. Procés.

Recordem que el descrit com Superman en campanya va ser el candidat socialista, no el convergent (...)

(Per llegir l'article d'aquest dissabte a l'AVUI i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Iceta i Zaragoza

2011-03-17T13:51:00.003+01:00

Ara Ernest Maragall en demana el cap. Dels dos. De Miquel Iceta i de José Zaragoza. Diu que han de marxar amb José Montilla. I jo em pregunto: i ell no marxarà? Més i tot: quan proposa que certs noms passin directes a la pre-jubilació, ell que d’edat ja en té per jubilar-se amb totes les de la llei –fins i tot la somiada per ZP–, com és que segueix impartint doctrina i no es planteja de fer allò que demana a d’altres que li van unes dècades enrere, no només en edat sinó també en vida a llom del cotxe oficial?

És curiós veure com el conegut com a “sector catalanista” del PSC s’assembla cada dia més a la República de les Illes Marshall, a la Micronèsia. I no pas per com de petit sembla ser, tant com per l’atomització dels que se’n diuen membres i la seva visibilitat més aviat escassa. Dos arxipèlags i tot d’esculls que treuen lleument el cap per damunt del nivell del mar. Les Illes Marshall. El “sector catalanista” del PSC.

Antoni Castells i Montserrat Tura havien estat en els últims temps els dos arxipèlags de referència. Tot i que l’un va fer en el seu dia com que alçava la veu i després se’l va empassar la mar, mentre que l’altra va precipitar-se en buscar un seu moment que no l’era i va ser engolida, ella sí, de cap a peus. La resta, Joaquim Nadal, Marina Geli o el mateix Ernest Maragall, en aquest sector hi han estat igual com no ho han fet. No se’n sap del cert. Quan els ha convingut se n’han dit membres però a la vegada han ocupat càrrecs al més alt nivell institucional en alegre complicitat amb aquells qui ara Maragall vol jubilar.

Per això és curiós que demani un PSC “que en cap cas no pot deixar de ser català”. Ara. I no dic curiós perquè si una expressió mínimament semblant l’hagués dit un representant de CiU o ERC la crucifixió de l’insensat de torn hauria estat en plaça pública i a la de dos. Dic curiós perquè ell des de Barcelona en el seu dia, i des de Sant Jaume no fa tant, sempre ha advertit d’aquesta dependència dels socialistes catalans respecte del PSOE quan al seu germà –i per tant a ell– li han discutit l’autoritat, el paper, la prevalença. I ara que ja no té definitivament res a perdre, hi torna (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Ortega + Hereu + 59segons = Confusió

2011-03-16T16:54:00.004+01:00

No sé com ho han fet però el cas és que no sé com posar l'embed dels vídeos del 59 Segons. La web l'han refet molt bé, està molt maca i fa goig... però abans ho trobava fàcil... i ara directament no ho trobo. Si algú se'n surt, que m'ho digui si us plau.

En tot cas, aquí la primera part del programa de dilluns passat, on moderats per la Cristina Puig vam parlar de les relacions CiU-PP (amb l'Enric Millo), però també de les nuclears i la dació de pis com a pagament. És un dels programes més dinàmics de tots on he participat fins ara a can 59.

I, com cada dimecres, he enfilat via el Tot és molt confús del Pere Mas, parlant en aquesta ocasió de la vicepresidenta Ortega i el seu cv, de l'Hereu i el seu procés post-primàries, d'en Duran i en Mas... i del Barça.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 16 de març de 2011.

Amb Enric Millo (PP) al 59segons

2011-03-15T08:30:00.002+01:00

Millo és el portaveu dels populars al Parlament de Catalunya i membre de la comissió d'Economia. Ara el Govern negocia amb els grups parlamentaris el suport al seu projecte de pressupostos. Per això, avui al 59 Segons de TVE-Catalunya li preguntarem sobre les relacions del PP amb el govern de CiU. De moment, els populars han accedit a participar a la comissió d'estudi del pacte fiscal, principal cavall de batalla financer d'Artur Mas. Aquest acostament cap a les posicions de CiU pot significar un canvi d'estratègia dels populars?

I en la segona part del programa tractarem de la polèmica sobre la dació com a pagament de les hipoteques, una figura fins ara no està acceptada per la llei i que un parell de sentències favorables als ciutadans han tornat a posar damunt la taula. Hi ha qui opina que tornar el pis hauria de permetre liquidar el prèstec i acabar amb les taxacions inflades. En parlarem també aquesta nit al 59 Segons amb José García Montalvo, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, i amb Ada Colau, advocada de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.

En sessió 'golfa': 00.00h. Ens hi veiem!

Preguntes per Ricard Gomà

2011-03-14T16:01:00.004+01:00

Aquest dilluns, Ricard Gomà (ICV) serà el tercer candidat a l'alcaldia de Barcelona que passarà per can El debat de Btv, presentat per Jordi Lompart. L'entrevistarem, igual com fa dos dilluns vam fer amb l'Alberto Fernández (PP) i l'altre amb Xavier Trias (CiU). Tanquem la vinent amb Jordi Portabella (ERC).

Si teniu alguna proposta de pregunta a fer-li al Gomà sobre la Barcelona dels propers anys: aquí que us espero, i aquesta nit que miraré de fer-li-la.

La connexió catalano-genovesa

2011-03-13T10:54:00.005+01:00

“Keep calm and carry on”. Mantingueu la calma i seguiu endavant. La primavera del 1939 el Ministeri britànic d'Informació va fer imprimir una sèrie de cartells amb aquest lema coronat pel símbol del rei Jordi VI. Els sona aquest nom, oi? És el del protagonista de la pel·lícula El discurs del rei. Però el cas és que aquells cartells mai no van arribar a ser penjats als carrers de Londres. I no seria fins seixanta anys després que algú toparia amb un d'aquells papers i el seu disseny passaria a esdevenir icona de moda al Regne Unit, amb presència en samarretes, tasses i fins i tot llibretes estil Moleskine com la d'un altre Jordi (de fet, Jorge) de cognom Moragas, barceloní i del PP.

Més d'un observador de l'actualitat política hi deu haver pensat segur. Qui és aquell senyor amb cabells de nen de casa bona de Sarrià? Què hi fa, sempre al costat de Mariano Rajoy? I a la mà, per què du una llibreteta vermella amb un lema imprès que apel·la a la calma i que sembla que ens l'estigui mostrant perquè ens hi fixem? Demana calma? Potser és que la seva missió en política en reclama molta, a més de paciència i estoïcisme? És així. La seva missió és dura. Demana nervis d'acer i diplomàcia d'aquell que en sap perquè n'és professional de carrera.

La seva missió a Catalunya rau a reduir a la mínima expressió possible allò que en llenguatge electoral es coneix com “el vot de rebuig”. Hi ha partits que en determinades zones en tenen. I aquest és el cas del PP a Catalunya. Genera un vot a la contra que es mobilitza a d'altres partits perquè el PP hi és. I si no hi fos? I si aquest partit no generés tants anticossos? Potser així altres tindrien menys d'aquests sufragis rebotats? Moragas té clar que sí. L'objectiu, doncs, és confondre's tant com sigui possible amb el paisatge, fins allà on el PP pugui arribar. En això treballen Moragas i el seu equip de comunicació i estratègia pel que fa al front català. I ell, molt fan del món anglosaxó, cita la mítica falca de la primera campanya de Bill Clinton: “It's the economy, stupid!”. És l'economia. La butxaca. Aquesta és la clau de volta triada per mirar de llimar algunes de les moltes arestes que el PP aixeca a Catalunya.

En aquesta direcció, la influència de Moragas en Rajoy i en el PP explica per exemple com és que el grup d'Alícia Sánchez-Camacho al Parlament s'ha abstingut aquesta setmana en la votació que ha tirat endavant la reclamació del pacte fiscal que el president Artur Mas vol negociar amb el govern espanyol (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest dissabte a can AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Sixteen Military Wives - The Decemberists

2011-03-12T19:22:00.002+01:00

Quina por avui el TN! S'intensifica la batalla per les municipals. I esperin!

L'Oracle amb Carme Miró

2011-03-11T17:56:00.005+01:00

Avui a L'Oracle de Catalunya Ràdio, amb Xavier Graset, hem tingut de convidada la Carme Miró, la consellera delegada d'Apple Tree Comunications. Amiga i companya de batalles divertidíssimes entorn de can Barça des de fa molts anys. Els companys de taula, dos Quicos: Valls i Domènech.

Hem parlat de màrqueting, del Mobile World Congress, del nou Ipad, de l'eurodiputat Raimon Obiols i el seu moment tecnològic, de les mesures "imaginatives" del ministre Sebastián, del nou llibre del Papa, de les videoconferències, del twitter... i d'unes quantes coses més. Ha estat molt interessant.

Aquí l'àudio de L'Oracle d'aquest divendres 11 de març de 2011.

Sense mili per CiU

2011-03-10T09:18:00.003+01:00

No ens enganyéssim. Va ser així. El diputat Josep Antoni Duran i Lleida no hi era però alguns ja hi treballaven in situ, com el diputat Carles Campuzano. Els Pactes del Majèstic PP-CiU van tenir també això. Molts de l’edat de servidor ens vam lliurar de fer el servei militar perquè la federació nacionalista va posar aquesta clàusula entre les dels pactes per facilitar la governabilitat del primer Executiu de José María Aznar. Va ser l’any 1996. I si bé és cert que el PP no va complir fins una temporada enllà, ja amb majoria absoluta, qui va empènyer i trencar el tabú va ser CiU. I ara que se’n compleixen deu anys, Duran i Lleida se’n felicita, i li cauen crítiques absurdes per fer-ho.

No seré jo qui negui que el líder d’Unió pateix en els últims temps un afany de protagonisme només explicable perquè la campanya per les espanyoles s’ensuma propera i n’hi ha que la fixen fins i tot per la tardor, no la primavera del 2012 com tocaria. Però hi ha una cosa que és diu “al Cèsar allò que és del Cèsar”. Hi hauria afegit allò de dir “i a Déu allò que és de Déu”, però trobo que entre la vicepresidenta Ortega reclamant la seva ajuda per prometre el càrrec i amb Zapatero exigint a Rajoy que hi parli per solucionar l’excés de despesa en energia, a l’Altíssim el tenim en els últims temps massa present en política.

CiU va forçar el final del servei militar obligatori a l’Estat espanyol i el PP –no el PSOE– hi va accedir. Tant costa admetre-ho? Bada boca Duran per recordar-ho ara que se’n compleix efemèride, i salta el diputat Daniel Fernández, del Grup Parlamentari del PSOE-PSC, per dir que allò que fa Duran és “una defensa apassionada” del Pacte del Majèstic. I Joan Ridao, d’Esquerra, no triga ni dos segons a lliurar-se al seu esport predilecte –llenya a CiU– per afegir que Duran té una “voluntat irrefrenable” per reeditar aquell pacte. Vol gallinaci (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

ZP + Espe + Mou + Terribas = Confusió

2011-03-09T09:05:00.000+01:00

Per què els germans Puig sembla que es contradiguin a tomb de la mesura ZP dels 110Km/h? Com és que l'Espe defensa en Mourinho i que el gran comunicador Rubalcaba ha gestionat tan malament la comunicació del seu ingrés a la UCI?ZP pot colar-se en 5 notícies diferents del Telediario? I en Duran i Lleida va fer un post al seu blog per parlar d'Infidels o per deixar anar un missatget a la Mònica Terribas?

Perquè Tot és molt confús, aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 9 de març de 2011.

Überlin

2011-03-08T09:49:00.002+01:00

Nou disc dels R.E.M... amb homenatge d'entrada al poder de l'Angie?

Obrint portes!

2011-03-06T12:21:00.005+01:00

Dijous 27 de maig del 2010. El nom d'Artur Mas comença a sonar a diverses cancelleries europees. El motiu? El pla d'ajustament que un noquejat govern socialista espanyol aprova in extremis mercès a l'abstenció dels nacionalistes catalans de CiU. La cancellera alemanya Angela Merkel havia trucat en persona Mariano Rajoy, però aquest no va voler donar suport al PSOE per tirar endavant allò que el directori europeu estipulava imprescindible per no intervenir Espanya. Mas? Artur Mas? Va començar a sonar.

Josep Antoni Duran i Lleida va ser hàbil, un cop més: “Aquí la decisió és d'en Mas”. Tocava que el convergent es mullés. I aquest va decidir donar llum verda al pla via abstenció. A Europa en van prendre nota. “I ara és moment de recollir-ne els fruits”, s'ha dit algú a Palau que rememora els temps del president Jordi Pujol i les seves fotos amb l'emperador Aki Ito, Helmut Kohl, George Bush pare, Giulio Andreotti, Boris Ieltsin o Jacques Chirac, entre altres.

La foto amb referents internacionals de pes és una de les fites més preuades en la construcció d'un lideratge polític. Suma molt, especialment quant a atributs propis d'un estadista, una condició a què en principi haurien d'aspirar tots els presidents. Artur Mas n'és el cas i el seu equip a Palau aspira a projectar el president “a nivell macro, no només lligat a les batalles del dia a dia”.

Aquesta setmana han aconseguit la primera foto d'aquest important àlbum que tot líder acarona, conscients com ho són que la interlocució amb primeres espases a nivell internacional suma. El primer triat ha estat José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea. Via directa a la cúpula de les institucions parlamentàries europees. Allà on, per exemple, en boca d'un dels homes de Mas a Sant Jaume, cal reimpulsar el canal Segarra-Garrigues. Perquè al final és això part del que sumen les fotos amb líders internacionals. Projectar en la ment del ciutadà aquella frase dita amb èmfasi als ferrocarrils: “Obrint portes!”. La projecció d'un poder d'interlocució que solucioni afers de país des d'on es talla el bacallà gros (...)

(Per llegir l'espai Des de l'ala oest d'aquesta setmana a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Des de l'Ala Oest

2011-03-05T18:09:00.000+01:00

Els dissabtes com avui em podeu trobar a ca la secció d'Opinió del diari AVUI. I des d'aquest diumenge, setmanalment, també a la secció de Política d'aquest que és el meu diari de fa molts anys. Demà hi obro secció. Un espai batejat amb un nom que a molts de vosaltres (malalts de la cosa) us durà bons records: Des de l'Ala Oest.

I des d'aquest espai parit a quatre junt amb el dire Xevi Xirgo, en Carles Ribera i la Pepa Masó, els qui ja remeneu per ca La cortina de Fum hi trobareu un producte molt en la línia, amb voluntat d'aportar ítems d'interès, d'anàlisi, de fons i de forma, al voltant de la comunicació de la política. Una mirada comunicacional de la política. Un tenir present el pes dels equips de professionals que treballen la projecció pública de la política.

Els assessors de comunicació i estratègia, i les seves tècniques aplicades en el dia a dia. En parlaré. M'hi aturaré, amb mirada sempre curiosa, amb el bagatge d'uns quants anyets ja remenant-hi, amb el contrast i l'enriquiment de les fonts que he anat sumant en el camí, i sempre amb voluntat de projectar la política de forma apta per a tots els públics.

L'objectiu és clar. Des de Política de can AVUI volem tancar la setmana descodificant una part de l'activitat parlamentària, institucional i de partit, aturant-nos en com s'hi van posant des de l'Ala Oest del Pati dels tarongers... des de l'Ala Oest de Nicaragua... des de l'Ala Oest de Calàbria... des de l'Ala Oest del Passatge del Rellotge... i de tots.

Ja friso. Confio que el sentiment sigui mutu. Demà ens estrenem parlant d'una foto...

La dimensió Laporta

2011-03-05T12:12:00.001+01:00

En la passada campanya per les eleccions catalanes, i després de resistir-s’hi molt, Joan Laporta va accedir a participar en la porra dels candidats sobre els resultats del 28-N. En posar-s’hi va pronosticar catorze diputats a Solidaritat Catalana per la Independència. “Però què fas, Jan? Que no veus que fotràs el ridícul?”, va intentar dissuadir-lo un membre destacat del seu equip. I Laporta es va indignar. Creia fermament que el seu resultat es mouria en aquells paràmetres. Però recordem que va obtenir quatre diputats.

Pocs mesos abans, el seu candidat a la presidència del FC Barcelona, Jaume Ferrer, va passar un dels pitjors tràngols de la seva vida durant la nit electoral del 13-J al Camp Nou. Va quedar quart, i això que ell havia confiat cegament en Laporta i el seu diagnòstic: que les opcions de guanyar eren molt importants.

Perdre el món de vista és greu. Però endinsar-se en una dimensió desconeguda d’on no se sap si se sortirà, això és encara més preocupant (...)

(Per fer comentaris i llegir complet del meu article d'aquest dissabte a l'AVUI, cliqueu aquí)

Qui s'estima Joan Laporta?

2011-03-03T09:01:00.005+01:00

Ese extraño que se me parece. No n’hi ha versió en català, que jo sàpiga. Llibre boníssim de Jean Daniel. De l’home que amb la perspectiva dels anys recorda sorprès allò que era quan s’iniciava com a jove periodista. Allò que era en els seus inicis, en el seu passat. I diguin-me malalt de la cosa política catalana, però el nom d’aquest llibre em va venir al cap aquell dia que Joan Laporta, llavors president del FC Barcelona, va deixar anar a TV3: “Em veig i no em reconec”. Brutal. D’impacte. Coses de “la nova visibilitat” teoritzada pel fi sociòleg John B. Thompson. La metamorfosi que, viscuda sota els focus de les càmeres, sorprèn el propi protagonista per massa explícita.

I allò va ser fa força dies. Tres anys. Durant aquest temps la metamorfosi ha continuat fent camí. I a un ritme molt accelerat. Massa. Trepidant i tot. Potser desbocat? Provoca fins i tot un cert vertigen. Segurament, primer de tot, en el mateix Laporta, si és que tingués dos minuts per aturar-s’hi un moment i fer-hi una ullada. En aquest sentit, potser que algú ara a TV3 l’entrevistés i li passés imatges seves de la nit electoral de fa tres mesos a la seu de Solidaritat. S’hi reconeixeria? En tinc dubtes. Entre d’altres coses perquè els qui llavors –fa només tres mesos– deien d’ell coses gruixudes com “populista” o “demagog”, ara li fan la rosca. I aquells qui l’enaltien com “el líder”... ja fa setmanes llargues que, pel cap baix, en passen.

Qui s’estima Joan Laporta? Recorden aquella pel•lícula amb en Johnny Depp de protagonista? Qui s’estima Gilbert Grape?. Em va colpir, ho reconec. De fet, ja ho saben, oi? Ja la vaig citar fa només unes setmanes. Però és que fa molt pel món sobiranista català!

Qui s’estima aquell que un dia la premsa va batejar com el Kennedy català? Què se’n va fer del seu Camelot? Què poc li va durar, oi? Aquell del Barça “dels millors anys de la nostra vida”... i la seva Cort de després al club... i la d’ara a Solidaritat. I quant li durarà la d’Esquerra, ara quan hi pacti? Intueixo que també poc temps. I és una pena (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

ZP + Qatar + Laporta + Alberto = Confusió

2011-03-02T15:48:00.000+01:00

Aquest dimecres hem parlat a can Tot és molt confús d'interpretacions sobre el tour de ZP als Emirats Àrabs, així com d'alguna de les perles (no improvisades) que hi ha deixat anar, i també sobre la crisi a Solidaritat, amb Laporta que vol anar en coalició amb l'ERC barcelonina del Jordi Portabella. Per reblar, un apunt sobre el vídeo de pre-campanya d'Alberto Fernández. Ah! I prèviament un esment a un nou vaticini encertat de servidor de vostès, en aquest cas sobre la Secretaria de Seguretat avortada.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 2 de març de 2011.

Per llogar-hi cadires... amb Pere Navarro

2011-03-01T17:52:00.003+01:00

Avui a les 21h em tindreu a can Canal Català, en el programa Per llogar-hi cadires, presentat per la Marta Polo. El convidat del dia serà l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro. Els companys de tertúlia, en Vicent Sanchis i en Miguel Duran.

Ens hi veiem!

Preguntes per l'Alberto

2011-02-25T18:41:00.008+01:00

Aquest dilluns, Alberto Fernández Díaz (PP) serà el segon candidat a l'alcaldia de Barcelona que passarà per can El debat de Btv, presentat per Jordi Lompart. L'entrevistarem com el passat dilluns vam fer amb Xavier Trias.

De nou us ho dic: si teniu alguna proposta de pregunta a fer-li sobre la Barcelona dels propers anys: aquí que us espero.

I un divertimento que ve a tomb sobre la proposta que us faig... ;)