De generació a generació

Ens ho explica la periodista i amiga Anna Roig en una delícia de llibre. “El palau comú dels líders catalans del segle XX” va ser Virtèlia. I jo em pregunto: i si “el palau dels líders catalans del segle XXI” no és una escola, sinó una fita? I si l’acaba essent la independència?

Però què va ser Virtèlia? Una escola que va esdevenir més que això, i d’aquí que ara Roig bategi una generació amb el seu nom. El títol del llibre? Fàcil: Generació Virtèlia (Columna, 2011). Amb Jordi Pujol com un dels grans protagonistes del volum. Protagonista com sempre, no és el tot del llibre, però representa molt de la seva essència. Igual com aquesta setmana no ha estat el protagonista absolut de l’actualitat política, però sí un d’important, i posant-hi també força substància.

Pujol va avançant vers allò que ja fa dies vaig defensar en aquest racó de xarxa que acabaria fent. Ens va presentant en fascicles la seva conversió definitiva a l’independentisme. Controlant el tempo de la cosa, posant-hi el ritme que vol, dotant-lo de coherència, i anant-hi anant de forma decidida. No hi ha dubte. Ja no. Igual com tampoc no sembla que hi hagi marxa enrere, ni per a ell, ni per als qui el segueixen, ni per a capes cada dia més àmplies del país.

I pensant en el president Pujol, en com està enfilant camí vers la via sobiranista, sense estridències, de forma raonada, obrint el seu pensament, compartint-lo, sumant-hi gent, demanant consell, interpel•lant els altres a reflexionar com ho fa ell, vaig pensar ahir en Virtèlia. D’on va sortir aquest nom? Ara ja ho sé, gràcies al llibre de Roig. “Virtèlia” va néixer arrel d’un llibre de Baltasar Gracián, on “un mestre i el seu alumne s’instrueixen i s’eduquen mútuament i junts fan un camí que els porta al palau Virtèlia, el nom de la sobirana del palau, on es troba la ‘virtut’”. Mestre, reciprocitat, camí junts, sobirana, virtut. No vull fer ara de Màrius Serra, però amb aquesta combinació de paraules comprendran que ho veiés clar (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Mas + ZP + Cañas + Botín = Confusió

Avui a can Tot és molt confús, hem tornat a tenir moment trucada. No, ni al monarca, ni a Francesc Homs. Avui hem provat sort amb el director general de comunicació del Govern, Jordi Cuminal. I hem tingut sort. Li hem demanat per la no-cimera de la setmana passada al Palau de Pedralbes... i per com va anar el moment advertència presidencial al tuitaire diputat Jordi Cañas, de Ciutadans.

Hem parlat d'aquesta no-cimera, de la foto de ZP el cap de setmana amb els banquers i empresaris, així com del paper d'Emilio Botín en aquesta trobada.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 30 de març del 2011.

El protector del Sant Sepulcre

Godofreu de Bouillon, un dels líders de la primera croada, va fundar un orde militar concebut com a confraternitat mixta clerical i laica de pelegrins que va créixer al voltant del Sant Sepulcre, la tomba de Jesucrist. Godofreu, duc de la Baixa Lorena i protector del Sant Sepulcre, tenia clar l'objectiu dels seus homes: protegir el lloc sant dels infidels. Més endavant, quan es va traslladar a Europa, la companyia es va dedicar a l'alliberament de captius cristians de mans musulmanes. Actualment està enfocada a la caritat i conserva un estatus particular dins l'Església catòlica. Deus lo vult. Déu ho vol. És la divisa del grup, l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem.

I el cas és que així com hi ha a Unió qui s'encomana a l'ajuda de l'Altíssim per prometre el càrrec, també hi ha a Convergència qui de referents divins va ben servit. Sense anar gaire enllà, i perquè l'actualitat de la setmana ha vingut marcada per unes declaracions seves d'impacte d'avui fa just una setmana a propòsit de l'impost de successions, cal parar compte amb qui diu la llegenda que és un dels més destacats cavallers del Sant Sepulcre a Catalunya: Germà Gordó, el secretari del govern.

Esperit militar, sacrifici i alliberament de captius. Lliga. Podria desmentir que la intervenció del secretari diumenge passat hagués estat un estirabot espontani. En tot cas, potser una passada de frenada de qui alguns a CiU consideren “més papista que el papa”? La lleialtat de Gordó a Artur Mas és a prova de bombes, però el president no hauria celebrat la seva intervenció. Ans al contrari. Això sí, per acció o omissió, Mas s'ha beneficiat d'un tarannà molt propi dels líders polítics: divide et vinces. Divideix i venceràs.

Perquè si Josep Antoni Duran i Lleida assumeix un protagonisme exagerat que fa que fins i tot s'avanci al president mateix a l'hora d'anunciar la supressió de l'impost de successions, potser no és sobrera una certa desautorització, oi? I si, de tot plegat, en surten desgastats ell i el secretari, res no haurà estat sobrer si el president hi posa pau i seny, i hi diu l'última paraula. La seva autoritat queda reforçada mentre els altres s'han esbatussat. I Gordó, content de servir fidel i protegir els interessos del seu líder. És per això que hi és. I si una de les seves missions és marcar el flanc d'Unió, tinguin per cert que s'hi continuarà dedicant, sobretot per vocació.

Dades a observar (...)

(Per llegir complet el meu article d'aquest diumenge a l'AVUI, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

The Dance

Encara no havia acabat la cimera d'ahir a Pedralbes, que ja estaven els partits amb el ball de versions via consignes prefixades. Peneta. Millor posar-hi música.

Ordre a la sala!

El president Artur Mas ha de reaccionar. No pot ser que l’hagi posseït la síndrome de Palau tan aviat. Seria de rècord. Tant que li ha costat d’arribar-hi, i tan poc que li hauria durat l’alegria. Perquè les gàrgoles gòtiques de Sant Jaume són molt maques de fotografiar pels turistes i molt boniques de mostrar als visitants per demostrar solera. Però no poden recloure un president i desconnectar-lo, per exemple del seu partit i del guirigall que estan muntant peces claus de la seva federació i del seu govern.

A Convergència, a Còrsega 333, sembla com si tot estigués aturat en un wait and see induït per l’expectativa de tancar un cicle exitós amb les municipals del 22 de maig, i també per una adaptació al Govern que està sorprenent sobretot a propis i també a estranys. Però mentrestant, el lideratge del president no pot esperar. No pot ser aliè al protagonisme excessiu que està assumint el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, encara a un any vista de les seves eleccions, les del Congrés dels Diputats. Sembla que per aquest flanc, Mas ja hi hauria començat a intervenir via un correctiu que malgrat tot ha tornat a projectar sensació de desordre.

El tripartit, la fórmula en si mateixa, va esdevenir ràpidament sinònim de disbauxa, de caos, de Dragon Khan. Any rere any, setmana rere setmana, va anar nodrint d’arguments la idea. En contraposició ben bé immediata, CiU es beneficiava de tot el contrari. Passava a annexar-se a ulls de la majoria com l’opció d’ordre, de seny, de coherència, de gestió endreçada. Això no salta pels aires de la nit al dia, però es pot esquerdar. I ja se sap que les esquerdes són perilloses perquè només fan que eixamplar-se a la mínima vibració o sotragada subsegüents (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Duran + successions + ZP = Confusió

Com és que el secretari del Govern, Germà Gordó, ha parlat i ho ha fet en diumenge. Moviment espontani? No, oi? N'hem parlat avui al Tot és molt confús. I junt amb aquest moment, també hem analitzat el desencadenant del debat sobre l'eliminació total o parcial de la llei de successions: Duran i Lleida. D'això i de la picabaralla del líder d'Unió amb el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència Alfons López Tena. Finalment hem reblat amb les especulacions sobre una altra de successions, en aquest cas la de ZP com a cap de cartell del PSOE en les eleccions al Congrés que haurien de celebrar-se com a tard la primavera de l'any vinent.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 23 de març de 2011.

Preguntes per Jordi Portabella

Aquest dilluns, Jordi Portabella (ERC) serà el quart candidat a l'alcaldia de Barcelona que passarà per can El debat de Btv, presentat per Jordi Lompart. Amb ell tanquem cicle. L'entrevistarem, igual com dilluns passat amb en Ricard Gomà (ICV), fa tres dilluns vam fer amb l'Alberto Fernández (PP) i l'anterior amb Xavier Trias (CiU).

Si teniu alguna proposta de pregunta a fer-li al Portabella sobre la Barcelona dels propers anys: aquí que us espero, i aquesta nit que miraré de fer-li-la.

El Palau és el missatge

Retinguin aquest nom: Marshall McLuhan. Un dels grans teòrics de la comunicació. Va morir el desembre del 1980, poques setmanes després que Ronald Reagan guanyés les eleccions presidencials nord-americanes. El gener del 1981, aquell actor posat a polític accediria a la Casa Blanca i institucionalitzaria el concepte de campanya permanent. I és que amb ell va desembarcar a l'ala oest de la seu presidencial l'equip electoral que l'acabava de fer triomfar. Després tots l'imitarien. Quedava clar que la campanya dura quatre anys. Igual que tothom ja havia començat a assumir per aquelles terres i aquells anys la màxima més famosa de McLuhan: “El mitjà és el missatge”. Perquè és clar que el com diu molt del què. Ser o no ser a la Casa Blanca pesa. Com i on es vesteix el poder diu molt del seu contingut. I en ocasions més i tot. La vicepresidenta Joana Ortega n'és molt conscient. I no és l'única.

Ho diu més d'un que el coneix bé. El president Artur Mas “s'ha emprenyat molt” amb l'afer del currículum inflat de la seva número dos a l'executiu. Josep Antoni Duran i Lleida, no tant. I per què? Potser perquè Ortega s'hauria pogut plantejar coses de cara al congrés d'Unió del 2012? Coses que després de la setmana horribilis de la vicepresidenta ja no arribaran?

De les aspiracions d'Ortega a Unió se'n sap més aviat poc. En tot cas, després de la seva patinada, certes especulacions en aquest sentit ja no treuen gaire cap a res. Millor centrar-se allà on té un paper, al govern. I en aquest sentit, la vicepresidenta, que sap de la importància de l'escenografia del poder, fa dies que va moure fitxa. Perquè sap de com la forma projecta un fons, per exemple omplint-lo de contingut independentment de si això respon o no a la realitat. Per exemple via despatx.

Ortega és oficialment “vicepresidenta del govern i titular del Departament de Governació i Relacions Institucionals”. La seva seu és a Via Laietana 26, no a plaça Sant Jaume. Però, ai las, Ortega va demanar a Francesc Homs, el moltpoderós secretari general de la Presidència, que li trobés un raconet a Palau. I així ha estat. Homs li ha fet habilitar un despatx per rebre visites a Palau. Una cambra on s'accedeix des del Saló Sant Jordi i amb vista a plaça Sant Jaume. El Palau és el missatge. És sinònim de poder. Perquè no és el mateix que algú et rebi en una seu presidencial amb la tradició de la catalana, que en un edifici més aviat gris, a unes quantes passes de l'altre.

Però Ortega no és l'única que ha tingut clar aquest component simbòlic que suma (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest diumenge a can AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Ens en sortirem?

El president Artur Mas farà balanç dels cent primers dies del seu govern el dia 6 d'abril. En anunciar-ho, va aprofitar per cridar l'atenció sobre les crítiques que li plouen diàriament quan tot just acaba de començar el seu mandat. Però, qui ha dit que abans no sigui complida aquesta data simbòlica no es pot criticar un executiu? Ningú. En aquesta societat frenètica nostra seria tota una bajanada. I Artur Mas no la diu. De fet, ell es queixa d'una altra cosa. No de les crítiques, sinó de cert atac d'ansietat col·lectiu que podria comportar problemes en clau de CiU i en clau de país.

Ja ens ho deien a classe de naturals: res no es crea ni es destrueix, únicament es transforma. N'hi ha que se n'han oblidat. I el cas és que molts votants estaven tan cansats de l'etapa del tripartit que van entusiasmar-se amb la idea que CiU fulminaria d'una volada els problemes del país. Però no. Cal transformació. Procés.

Recordem que el descrit com Superman en campanya va ser el candidat socialista, no el convergent (...)

(Per llegir l'article d'aquest dissabte a l'AVUI i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Iceta i Zaragoza

Ara Ernest Maragall en demana el cap. Dels dos. De Miquel Iceta i de José Zaragoza. Diu que han de marxar amb José Montilla. I jo em pregunto: i ell no marxarà? Més i tot: quan proposa que certs noms passin directes a la pre-jubilació, ell que d’edat ja en té per jubilar-se amb totes les de la llei –fins i tot la somiada per ZP–, com és que segueix impartint doctrina i no es planteja de fer allò que demana a d’altres que li van unes dècades enrere, no només en edat sinó també en vida a llom del cotxe oficial?

És curiós veure com el conegut com a “sector catalanista” del PSC s’assembla cada dia més a la República de les Illes Marshall, a la Micronèsia. I no pas per com de petit sembla ser, tant com per l’atomització dels que se’n diuen membres i la seva visibilitat més aviat escassa. Dos arxipèlags i tot d’esculls que treuen lleument el cap per damunt del nivell del mar. Les Illes Marshall. El “sector catalanista” del PSC.

Antoni Castells i Montserrat Tura havien estat en els últims temps els dos arxipèlags de referència. Tot i que l’un va fer en el seu dia com que alçava la veu i després se’l va empassar la mar, mentre que l’altra va precipitar-se en buscar un seu moment que no l’era i va ser engolida, ella sí, de cap a peus. La resta, Joaquim Nadal, Marina Geli o el mateix Ernest Maragall, en aquest sector hi han estat igual com no ho han fet. No se’n sap del cert. Quan els ha convingut se n’han dit membres però a la vegada han ocupat càrrecs al més alt nivell institucional en alegre complicitat amb aquells qui ara Maragall vol jubilar.

Per això és curiós que demani un PSC “que en cap cas no pot deixar de ser català”. Ara. I no dic curiós perquè si una expressió mínimament semblant l’hagués dit un representant de CiU o ERC la crucifixió de l’insensat de torn hauria estat en plaça pública i a la de dos. Dic curiós perquè ell des de Barcelona en el seu dia, i des de Sant Jaume no fa tant, sempre ha advertit d’aquesta dependència dels socialistes catalans respecte del PSOE quan al seu germà –i per tant a ell– li han discutit l’autoritat, el paper, la prevalença. I ara que ja no té definitivament res a perdre, hi torna (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Ortega + Hereu + 59segons = Confusió

No sé com ho han fet però el cas és que no sé com posar l'embed dels vídeos del 59 Segons. La web l'han refet molt bé, està molt maca i fa goig... però abans ho trobava fàcil... i ara directament no ho trobo. Si algú se'n surt, que m'ho digui si us plau.

En tot cas, aquí la primera part del programa de dilluns passat, on moderats per la Cristina Puig vam parlar de les relacions CiU-PP (amb l'Enric Millo), però també de les nuclears i la dació de pis com a pagament. És un dels programes més dinàmics de tots on he participat fins ara a can 59.

I, com cada dimecres, he enfilat via el Tot és molt confús del Pere Mas, parlant en aquesta ocasió de la vicepresidenta Ortega i el seu cv, de l'Hereu i el seu procés post-primàries, d'en Duran i en Mas... i del Barça.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 16 de març de 2011.

Amb Enric Millo (PP) al 59segons

Millo és el portaveu dels populars al Parlament de Catalunya i membre de la comissió d'Economia. Ara el Govern negocia amb els grups parlamentaris el suport al seu projecte de pressupostos. Per això, avui al 59 Segons de TVE-Catalunya li preguntarem sobre les relacions del PP amb el govern de CiU. De moment, els populars han accedit a participar a la comissió d'estudi del pacte fiscal, principal cavall de batalla financer d'Artur Mas. Aquest acostament cap a les posicions de CiU pot significar un canvi d'estratègia dels populars?

I en la segona part del programa tractarem de la polèmica sobre la dació com a pagament de les hipoteques, una figura fins ara no està acceptada per la llei i que un parell de sentències favorables als ciutadans han tornat a posar damunt la taula. Hi ha qui opina que tornar el pis hauria de permetre liquidar el prèstec i acabar amb les taxacions inflades. En parlarem també aquesta nit al 59 Segons amb José García Montalvo, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, i amb Ada Colau, advocada de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.

En sessió 'golfa': 00.00h. Ens hi veiem!

Preguntes per Ricard Gomà

Aquest dilluns, Ricard Gomà (ICV) serà el tercer candidat a l'alcaldia de Barcelona que passarà per can El debat de Btv, presentat per Jordi Lompart. L'entrevistarem, igual com fa dos dilluns vam fer amb l'Alberto Fernández (PP) i l'altre amb Xavier Trias (CiU). Tanquem la vinent amb Jordi Portabella (ERC).

Si teniu alguna proposta de pregunta a fer-li al Gomà sobre la Barcelona dels propers anys: aquí que us espero, i aquesta nit que miraré de fer-li-la.

La connexió catalano-genovesa

“Keep calm and carry on”. Mantingueu la calma i seguiu endavant. La primavera del 1939 el Ministeri britànic d'Informació va fer imprimir una sèrie de cartells amb aquest lema coronat pel símbol del rei Jordi VI. Els sona aquest nom, oi? És el del protagonista de la pel·lícula El discurs del rei. Però el cas és que aquells cartells mai no van arribar a ser penjats als carrers de Londres. I no seria fins seixanta anys després que algú toparia amb un d'aquells papers i el seu disseny passaria a esdevenir icona de moda al Regne Unit, amb presència en samarretes, tasses i fins i tot llibretes estil Moleskine com la d'un altre Jordi (de fet, Jorge) de cognom Moragas, barceloní i del PP.

Més d'un observador de l'actualitat política hi deu haver pensat segur. Qui és aquell senyor amb cabells de nen de casa bona de Sarrià? Què hi fa, sempre al costat de Mariano Rajoy? I a la mà, per què du una llibreteta vermella amb un lema imprès que apel·la a la calma i que sembla que ens l'estigui mostrant perquè ens hi fixem? Demana calma? Potser és que la seva missió en política en reclama molta, a més de paciència i estoïcisme? És així. La seva missió és dura. Demana nervis d'acer i diplomàcia d'aquell que en sap perquè n'és professional de carrera.

La seva missió a Catalunya rau a reduir a la mínima expressió possible allò que en llenguatge electoral es coneix com “el vot de rebuig”. Hi ha partits que en determinades zones en tenen. I aquest és el cas del PP a Catalunya. Genera un vot a la contra que es mobilitza a d'altres partits perquè el PP hi és. I si no hi fos? I si aquest partit no generés tants anticossos? Potser així altres tindrien menys d'aquests sufragis rebotats? Moragas té clar que sí. L'objectiu, doncs, és confondre's tant com sigui possible amb el paisatge, fins allà on el PP pugui arribar. En això treballen Moragas i el seu equip de comunicació i estratègia pel que fa al front català. I ell, molt fan del món anglosaxó, cita la mítica falca de la primera campanya de Bill Clinton: “It's the economy, stupid!”. És l'economia. La butxaca. Aquesta és la clau de volta triada per mirar de llimar algunes de les moltes arestes que el PP aixeca a Catalunya.

En aquesta direcció, la influència de Moragas en Rajoy i en el PP explica per exemple com és que el grup d'Alícia Sánchez-Camacho al Parlament s'ha abstingut aquesta setmana en la votació que ha tirat endavant la reclamació del pacte fiscal que el president Artur Mas vol negociar amb el govern espanyol (...)

(Per llegir el meu article complet d'aquest dissabte a can AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Sixteen Military Wives - The Decemberists

Quina por avui el TN! S'intensifica la batalla per les municipals. I esperin!

L'Oracle amb Carme Miró

Avui a L'Oracle de Catalunya Ràdio, amb Xavier Graset, hem tingut de convidada la Carme Miró, la consellera delegada d'Apple Tree Comunications. Amiga i companya de batalles divertidíssimes entorn de can Barça des de fa molts anys. Els companys de taula, dos Quicos: Valls i Domènech.

Hem parlat de màrqueting, del Mobile World Congress, del nou Ipad, de l'eurodiputat Raimon Obiols i el seu moment tecnològic, de les mesures "imaginatives" del ministre Sebastián, del nou llibre del Papa, de les videoconferències, del twitter... i d'unes quantes coses més. Ha estat molt interessant.

Aquí l'àudio de L'Oracle d'aquest divendres 11 de març de 2011.

Sense mili per CiU

No ens enganyéssim. Va ser així. El diputat Josep Antoni Duran i Lleida no hi era però alguns ja hi treballaven in situ, com el diputat Carles Campuzano. Els Pactes del Majèstic PP-CiU van tenir també això. Molts de l’edat de servidor ens vam lliurar de fer el servei militar perquè la federació nacionalista va posar aquesta clàusula entre les dels pactes per facilitar la governabilitat del primer Executiu de José María Aznar. Va ser l’any 1996. I si bé és cert que el PP no va complir fins una temporada enllà, ja amb majoria absoluta, qui va empènyer i trencar el tabú va ser CiU. I ara que se’n compleixen deu anys, Duran i Lleida se’n felicita, i li cauen crítiques absurdes per fer-ho.

No seré jo qui negui que el líder d’Unió pateix en els últims temps un afany de protagonisme només explicable perquè la campanya per les espanyoles s’ensuma propera i n’hi ha que la fixen fins i tot per la tardor, no la primavera del 2012 com tocaria. Però hi ha una cosa que és diu “al Cèsar allò que és del Cèsar”. Hi hauria afegit allò de dir “i a Déu allò que és de Déu”, però trobo que entre la vicepresidenta Ortega reclamant la seva ajuda per prometre el càrrec i amb Zapatero exigint a Rajoy que hi parli per solucionar l’excés de despesa en energia, a l’Altíssim el tenim en els últims temps massa present en política.

CiU va forçar el final del servei militar obligatori a l’Estat espanyol i el PP –no el PSOE– hi va accedir. Tant costa admetre-ho? Bada boca Duran per recordar-ho ara que se’n compleix efemèride, i salta el diputat Daniel Fernández, del Grup Parlamentari del PSOE-PSC, per dir que allò que fa Duran és “una defensa apassionada” del Pacte del Majèstic. I Joan Ridao, d’Esquerra, no triga ni dos segons a lliurar-se al seu esport predilecte –llenya a CiU– per afegir que Duran té una “voluntat irrefrenable” per reeditar aquell pacte. Vol gallinaci (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

ZP + Espe + Mou + Terribas = Confusió

Per què els germans Puig sembla que es contradiguin a tomb de la mesura ZP dels 110Km/h? Com és que l'Espe defensa en Mourinho i que el gran comunicador Rubalcaba ha gestionat tan malament la comunicació del seu ingrés a la UCI?ZP pot colar-se en 5 notícies diferents del Telediario? I en Duran i Lleida va fer un post al seu blog per parlar d'Infidels o per deixar anar un missatget a la Mònica Terribas?

Perquè Tot és molt confús, aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 9 de març de 2011.

Überlin

Nou disc dels R.E.M... amb homenatge d'entrada al poder de l'Angie?

Obrint portes!

Dijous 27 de maig del 2010. El nom d'Artur Mas comença a sonar a diverses cancelleries europees. El motiu? El pla d'ajustament que un noquejat govern socialista espanyol aprova in extremis mercès a l'abstenció dels nacionalistes catalans de CiU. La cancellera alemanya Angela Merkel havia trucat en persona Mariano Rajoy, però aquest no va voler donar suport al PSOE per tirar endavant allò que el directori europeu estipulava imprescindible per no intervenir Espanya. Mas? Artur Mas? Va començar a sonar.

Josep Antoni Duran i Lleida va ser hàbil, un cop més: “Aquí la decisió és d'en Mas”. Tocava que el convergent es mullés. I aquest va decidir donar llum verda al pla via abstenció. A Europa en van prendre nota. “I ara és moment de recollir-ne els fruits”, s'ha dit algú a Palau que rememora els temps del president Jordi Pujol i les seves fotos amb l'emperador Aki Ito, Helmut Kohl, George Bush pare, Giulio Andreotti, Boris Ieltsin o Jacques Chirac, entre altres.

La foto amb referents internacionals de pes és una de les fites més preuades en la construcció d'un lideratge polític. Suma molt, especialment quant a atributs propis d'un estadista, una condició a què en principi haurien d'aspirar tots els presidents. Artur Mas n'és el cas i el seu equip a Palau aspira a projectar el president “a nivell macro, no només lligat a les batalles del dia a dia”.

Aquesta setmana han aconseguit la primera foto d'aquest important àlbum que tot líder acarona, conscients com ho són que la interlocució amb primeres espases a nivell internacional suma. El primer triat ha estat José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea. Via directa a la cúpula de les institucions parlamentàries europees. Allà on, per exemple, en boca d'un dels homes de Mas a Sant Jaume, cal reimpulsar el canal Segarra-Garrigues. Perquè al final és això part del que sumen les fotos amb líders internacionals. Projectar en la ment del ciutadà aquella frase dita amb èmfasi als ferrocarrils: “Obrint portes!”. La projecció d'un poder d'interlocució que solucioni afers de país des d'on es talla el bacallà gros (...)

(Per llegir l'espai Des de l'ala oest d'aquesta setmana a l'AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Des de l'Ala Oest

Els dissabtes com avui em podeu trobar a ca la secció d'Opinió del diari AVUI. I des d'aquest diumenge, setmanalment, també a la secció de Política d'aquest que és el meu diari de fa molts anys. Demà hi obro secció. Un espai batejat amb un nom que a molts de vosaltres (malalts de la cosa) us durà bons records: Des de l'Ala Oest.

I des d'aquest espai parit a quatre junt amb el dire Xevi Xirgo, en Carles Ribera i la Pepa Masó, els qui ja remeneu per ca La cortina de Fum hi trobareu un producte molt en la línia, amb voluntat d'aportar ítems d'interès, d'anàlisi, de fons i de forma, al voltant de la comunicació de la política. Una mirada comunicacional de la política. Un tenir present el pes dels equips de professionals que treballen la projecció pública de la política.

Els assessors de comunicació i estratègia, i les seves tècniques aplicades en el dia a dia. En parlaré. M'hi aturaré, amb mirada sempre curiosa, amb el bagatge d'uns quants anyets ja remenant-hi, amb el contrast i l'enriquiment de les fonts que he anat sumant en el camí, i sempre amb voluntat de projectar la política de forma apta per a tots els públics.

L'objectiu és clar. Des de Política de can AVUI volem tancar la setmana descodificant una part de l'activitat parlamentària, institucional i de partit, aturant-nos en com s'hi van posant des de l'Ala Oest del Pati dels tarongers... des de l'Ala Oest de Nicaragua... des de l'Ala Oest de Calàbria... des de l'Ala Oest del Passatge del Rellotge... i de tots.

Ja friso. Confio que el sentiment sigui mutu. Demà ens estrenem parlant d'una foto...

La dimensió Laporta

En la passada campanya per les eleccions catalanes, i després de resistir-s’hi molt, Joan Laporta va accedir a participar en la porra dels candidats sobre els resultats del 28-N. En posar-s’hi va pronosticar catorze diputats a Solidaritat Catalana per la Independència. “Però què fas, Jan? Que no veus que fotràs el ridícul?”, va intentar dissuadir-lo un membre destacat del seu equip. I Laporta es va indignar. Creia fermament que el seu resultat es mouria en aquells paràmetres. Però recordem que va obtenir quatre diputats.

Pocs mesos abans, el seu candidat a la presidència del FC Barcelona, Jaume Ferrer, va passar un dels pitjors tràngols de la seva vida durant la nit electoral del 13-J al Camp Nou. Va quedar quart, i això que ell havia confiat cegament en Laporta i el seu diagnòstic: que les opcions de guanyar eren molt importants.

Perdre el món de vista és greu. Però endinsar-se en una dimensió desconeguda d’on no se sap si se sortirà, això és encara més preocupant (...)

(Per fer comentaris i llegir complet del meu article d'aquest dissabte a l'AVUI, cliqueu aquí)

Qui s'estima Joan Laporta?

Ese extraño que se me parece. No n’hi ha versió en català, que jo sàpiga. Llibre boníssim de Jean Daniel. De l’home que amb la perspectiva dels anys recorda sorprès allò que era quan s’iniciava com a jove periodista. Allò que era en els seus inicis, en el seu passat. I diguin-me malalt de la cosa política catalana, però el nom d’aquest llibre em va venir al cap aquell dia que Joan Laporta, llavors president del FC Barcelona, va deixar anar a TV3: “Em veig i no em reconec”. Brutal. D’impacte. Coses de “la nova visibilitat” teoritzada pel fi sociòleg John B. Thompson. La metamorfosi que, viscuda sota els focus de les càmeres, sorprèn el propi protagonista per massa explícita.

I allò va ser fa força dies. Tres anys. Durant aquest temps la metamorfosi ha continuat fent camí. I a un ritme molt accelerat. Massa. Trepidant i tot. Potser desbocat? Provoca fins i tot un cert vertigen. Segurament, primer de tot, en el mateix Laporta, si és que tingués dos minuts per aturar-s’hi un moment i fer-hi una ullada. En aquest sentit, potser que algú ara a TV3 l’entrevistés i li passés imatges seves de la nit electoral de fa tres mesos a la seu de Solidaritat. S’hi reconeixeria? En tinc dubtes. Entre d’altres coses perquè els qui llavors –fa només tres mesos– deien d’ell coses gruixudes com “populista” o “demagog”, ara li fan la rosca. I aquells qui l’enaltien com “el líder”... ja fa setmanes llargues que, pel cap baix, en passen.

Qui s’estima Joan Laporta? Recorden aquella pel•lícula amb en Johnny Depp de protagonista? Qui s’estima Gilbert Grape?. Em va colpir, ho reconec. De fet, ja ho saben, oi? Ja la vaig citar fa només unes setmanes. Però és que fa molt pel món sobiranista català!

Qui s’estima aquell que un dia la premsa va batejar com el Kennedy català? Què se’n va fer del seu Camelot? Què poc li va durar, oi? Aquell del Barça “dels millors anys de la nostra vida”... i la seva Cort de després al club... i la d’ara a Solidaritat. I quant li durarà la d’Esquerra, ara quan hi pacti? Intueixo que també poc temps. I és una pena (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

ZP + Qatar + Laporta + Alberto = Confusió

Aquest dimecres hem parlat a can Tot és molt confús d'interpretacions sobre el tour de ZP als Emirats Àrabs, així com d'alguna de les perles (no improvisades) que hi ha deixat anar, i també sobre la crisi a Solidaritat, amb Laporta que vol anar en coalició amb l'ERC barcelonina del Jordi Portabella. Per reblar, un apunt sobre el vídeo de pre-campanya d'Alberto Fernández. Ah! I prèviament un esment a un nou vaticini encertat de servidor de vostès, en aquest cas sobre la Secretaria de Seguretat avortada.

Aquí teniu l'àudio de can El Consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 2 de març de 2011.

Per llogar-hi cadires... amb Pere Navarro

Avui a les 21h em tindreu a can Canal Català, en el programa Per llogar-hi cadires, presentat per la Marta Polo. El convidat del dia serà l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro. Els companys de tertúlia, en Vicent Sanchis i en Miguel Duran.

Ens hi veiem!