Preguntes per l'Alberto

Aquest dilluns, Alberto Fernández Díaz (PP) serà el segon candidat a l'alcaldia de Barcelona que passarà per can El debat de Btv, presentat per Jordi Lompart. L'entrevistarem com el passat dilluns vam fer amb Xavier Trias.

De nou us ho dic: si teniu alguna proposta de pregunta a fer-li sobre la Barcelona dels propers anys: aquí que us espero.

I un divertimento que ve a tomb sobre la proposta que us faig... ;)

Sempre és 24-F

Marc Pastor, mosso d’esquadra i escriptor, va publicar l’octubre passat L’any de la plaga, un llibre que ja va per la segona edició i que ahir, 23-F, vaig tenir especialment present. Les cares de satisfacció de tota la classe política espanyola a can Congrés dels Diputats m’hi va fer pensar.

Per què? Aquí la clau: la novel•la es situa unes dues setmanes abans d’un nou Apocalipsi, i quan aquest arriba i el lector passa pàgina, troba que és la 214 des d’aquell punt i fins el final del volum. Totes les pàgines estan numerades amb el 214. El llibre s’hi queda clavat. Vaja, com nosaltres amb el dia després del 23-F.

Jordi Pujol, de qui ja hem advertit que ha iniciat una escalada que el durà indefectiblement on l’ha de dur, ahir mateix tornava a defensar que la relació Catalunya-Espanya es troba en el seu pitjor punt. Poc després, Miquel Roca, un dels pares de la Constitució espanyola del 1978, no el desmentia. I m’arriba de molt bona font que Roca, paradigma durant anys del polític català pactista i pragmàtic sempre sol•lícit a l’acord amb Espanya, en les seves converses i xerrades en off està en un pla independentista que frega el moment Pujol.

Com ha anat, això? Què ha fet que polítics com Pujol i Roca es trobin en aquest punt superlatiu de desafecció amb Espanya? Què ha passat? Doncs precisament que no ha passat res. Que des del dia després de l’intent de cop d’Estat del 23-F el model d’Espanya va quedar de facto congelat. En això el cop no va fracassat. Vés per on, com sempre, que els catalans a cada bugada perdem un llençol.

Ens fan suar sang per cedir transferències i concessions puntuals. Però tot plegat és la xocolata del lloro en comparació amb allò que l’esperit –o millor, l’espectre– de la Constitució espanyola del 78 en teoria havia de recollir.

Sempre és 24-F des d’aquell llunyà 1981 que a molts dels qui escrivim en aquest mateix diari ens va agafar en bolquers. I d’aquell moment ençà, després de trenta anys, què? (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Hereu + Gaddafi + Zara + Puig = Confusió

Avui a can Tot és molt confús he raonat per què dimecres passat vaig vaticinar el triomf de Jordi Hereu sobre Montserrat Tura en les primàries del PSC a Barcelona. També hem donat la (re)benvinguda a José Zaragoza a la primera línia política, amb un estil inconfusible. A més, hem fet comparativa entre les compareixences de Gaddafi pare i Gaddafi fill. Així com també hem apuntat teories (força fundades) que corren sobre el per què real del no-nomenament de l'alcalde Crespo (CiU) com a Secretari de Seguretat del departament de Felip Puig. Per acabar, una pinzellada del moment Espe.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 23-F.

La debilitat us farà forts

Imatge política de la setmana: la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, anunciant que es “retira de la circulació” durant “uns dies”. I tot per un motiu d’impacte: un càncer de pit. La mateixa presidenta ja va deixar clar en les primeres paraules del seu anunci que el diagnòstic és optimista, que tot plegat es tracta d’un problema detectat a temps, que no caldrà que li sigui aplicada quimioteràpia i que en breu confia reincorporar-se amb normalitat a la feina.

Ha dominat el ritme de la sortida a la llum de la seva malaltia. No es va filtrar via tercers, fet que la podria haver desgastat. Per contra, l’anunci en primera persona l’ha projectat com una dona que davant l’adversitat també fa un pas endavant i mira de dominar la situació.

I l’escenari de l’anunci? Una inauguració. Al peu del canó fins l’últim moment. La interpretació? Continguda però intensa. Hi va posar una dosi d’emoció que la seva veu tremolosa mostrava clarament però sense trencar-se, sense semblar obscè el gest d’exposició pública d’una malaltia complicada. I a això hi va sumar automàticament empatia amb els seus conciutadans.

Identificació amb públics molts amplis. Primer, les dones: “Les mamografies mai són agradables, però cal fer-les”. I a tots, també els homes: “El càncer es pot vèncer, i la clau està en agafar-lo a temps. Per això cal prevenció, molta prevenció i revisions periòdiques”. Ni un minut d’autocompassió, sinó, des del minut ú, exemple a seguir.

Els equips d’assessors i estrategs dels líders percebuts com a més durs, més freds, busquen o aprofiten les circumstàncies que es posen en el camí a l’hora d’“humanitzar” el candidat. L’anunci d’Aguirre d’aquesta setmana és cas paradigmàtic d’una molt bona circumstància no buscada però sí aprofitada des d’un punt de vista comunicatiu.

Però no és l’única. D’exemples n’hi ha arreu. Hillary Clinton va haver de deixar anar fins i tot unes llàgrimes en públic durant la seva campanya per les primàries demòcrates que lliurava contra Barack Obama. Era percebuda com a massa autosuficient, però fins i tot ella podia tenir un moment de debilitat davant la cruesa de la batalla i d’unes males expectatives que la deixaven lluny del somni de tota una vida. I va plorar. En les enquestes es va valorar el gest, tot i que quedava encara lluny del seu rival, molt més empàtic.

A CiU, fa temps, es va identificar clarament que un dels grans reptes d’Artur Mas era la projecció de la seva personalitat. A través del llibre La màscara del rei Artur, de Pilar Rahola, es va mirar d’“humanitzar” el seu perfil, descrivint la seva relació amb el seu entorn més íntim, també, com en el cas d’Aguirre, afectat pel càncer i altres malalties complicades. I finalment va guanyar les eleccions en la campanya on va ser més “ell mateix”, com defensen els seus més estrets col•laboradors.

L’agost de l’any passat, el líder dels socialdemòcrates alemanys, Frank-Walter Steinmeier, va abandonar temporalment la política per donar un ronyó a la seva esposa. Dos mesos després, en reincorporar-se, les enquestes donaven al seu partit un 31% d’intenció de vot, davant el 23% de sufragis que havia obtingut pocs mesos abans en les eleccions a la cancelleria.

La debilitat us farà forts. Podria ser una premissa, no destinada a tot tipus de lideratge, però sí especialment a aquells que es perceben d’entrada com a més freds, distants, durs. No cal recrear-s’hi. Però la dosi d’empatia que els manca, els la pot posar una sotragada d’aquelles inesperades que la vida pot tenir reservada per a tothom, i això els anivella a la resta, que ho valora.

Cinc periodistes i un 'alcaldable'

Fa un parell de setmanes, a can BTV que em vau tenir per cobrir tuitairament el cara a cara Hereu-Tura. Avui hi torno per entrevistar, junt amb Jordi Llompart (el presentador) i altres quatre companys, l'alcaldable convergent, Xavier Trias. Serà a partir de les 22.50h.

Teniu preguntes a fer-li? Aquí que les podeu proposar.

I la sèrie seguirà els propers dilluns a can El debat de BTV, amb els candidats de les diferents formacions amb representació al consistori barceloní, de cara als comicis del 22 de maig.

Cadascun dels candidats compartirà taula amb servidor de vostès i, conduïts pel Llompart, també amb Salvador Cot, Juan Carlos Girauta, Andreu Mayayo i Neus Tomàs.

Igual que durant el cara a cara, en paral·lel a la tele disposareu online al blog del programa amb una finestra amb els twits que duguin el hashtag #debatbtv. I ho podreu seguir també a través dels perfils @debatbtv i @btvnoticies.

A miracle - My Little Pony

Dedicat a Jordi Hereu i la seva victòria d'ahir a can primàries PSC de Barcelona. A miracle, dels My Little Pony.

El gen de la divisió

A Catalunya hi ha com una tendència a equiparar picabaralles internes amb democràcia. I és un greu error. Aquesta regla de tres que molts han aplicat tradicionalment a Esquerra, i així la tenim ara ben desorientada, l'atribuïen fa uns mesos a Reagrupament, i l'annexen ara al moment que viu Solidaritat, que demà comença el seu congrés nacional.

L'espectacle precongressual que han regalat als pacients espectadors que encara queden amb ganes de seguir la cosa política i la causa sobiranista ha estat, com a mínim, poc edificant. “És el que té la democràcia interna”, et diu algun solidari de bona fe. Però no. No és això, companys. No hauria de ser-ho. Una vegada més, no. Caldria anar conjurant aquest fatalisme històric que políticament ens persegueix i que ens afecta com endèmicament, des de dins, genèticament, i que ens empeny a la divisió constant. De trencament en trencament fins a l'esmicolament final?

És com si només sabéssim unir-nos a la contra. Ahir a internet, l'etiqueta #sensesenyal a la xarxa Twitter va fer fortuna. Un cop més, no en positiu, sinó a la contra, reactivament, davant una nova agressió del nacionalisme espanyol, o pitjor, del tacticisme electoral més irresponsable que a les Espanyes saben que passa recurrentment per picar Catalunya, que és de goma (...)

(Per llegir l'article complet d'aquest dissabte a l'AVUI, i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Els Santamaria

Ahir va morir el cuiner Santi Santamaria, el primer català en aconseguir la distinció de les tres estrelles Michelin. Però aquest home era molt més que això. No era un cuiner i punt. Era un gran patriota català constituït sense sobreactuacions en un heroi quotidià. Un d’aquells catalans que desacomplexadament, de forma natural, innata i en positiu, va projectar la catalanitat al món annexa a l’excel·lència. És un d’aquells casos de lideratge de base, de lideratge social que ens impulsa.

Corren temps durs per a l’èpica. La política en va molt mancada, però no val a carregar el mort només als polítics. Perquè per justificar-ho també cal comptar amb el context. Amb l’entorn social. Amb el moment processal històric. I aquest no s’hi presta. S’escolta molt que “ja no tenim líders com els d’abans”. I és cert. Entre d’altres coses perquè la nostra societat no és la mateixa que abans, i els polítics no són marcians ni ésser superiors. Tampoc no gaire inferiors a la resta de mortals, en la majoria dels casos.

Corren mals temps per a la lírica política. S’hi llueix poc o malament. Va mancada de referents. I al final això és el lideratge, que avui és més compartit. Erigir-se en referent. En apuntar en una direcció i que et segueixin. Avui dia aquest moure la gent va sempre molt lligat al sentiment. Som a l’era de l’homo sentimentalis, diuen. I la publicitat ens ho demostra buscant moure’ns, sobretot, via l’apel·lació als sentiments. I ho aconsegueix. Si no, no s’hi posaria. El ram és així.

A la política li costa apel•lar als sentiments amb eficàcia, un fet que no passa en àmbits de la societat on en els últims temps han emergit líders que han marcat tendència. En el camp de l’esport –gran coliseu de sentiments individuals i col·lectius– tenim l’exemple clar de Pep Guardiola, líder de masses ben bé enaltit a la categoria d’ídol canonitzat. Però, i la cuina? Quants sentiments no mou aquest art! I com n’hem estat de pioners a Catalunya, mercès als Santamaria! (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Hereu + Molino + Puig + Camps = Confusió

Avui, Arsenal-Barça, i el candidat a candidat Hereu que ha llogat El Molino per seguir l'esdeveniment i així centrar el seu gran acte de campanya de les primàries del PSC a Barcelona en aquest mític i festiu enclavament paral·lelenc. N'hem parlat al Tot és molt confús, així com de la seva rival, Montserrat Tura, de la polèmica cíclica sobre els nomenaments de familiars d'alts càrrecs d'ídem en l'Administració catalana, així com del nomenament del nou secretari de Comunicació del Govern i l'enèsima sortida de to (eficaç, en tot cas) de Paco Camps i el PP del País Valencià.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 16 de febrer de 2011.

L'Ala Oest del Pati dels Tarongers

Ja s'han encaixat les peces. Josep Martí Blanc serà el nou secretari de Comunicació del Govern. Els impacients periodistes (sempre amb ganes de brega... i de saber amb qui podria tocar tenir-nos-la...) feia setmanes que hi remenàvem. "La figura està contemplada!", "Per què no es nomena!", "Al Govern li cal, no?"... i així a cada roda de premsa dels dimarts post Consell Executiu.

Em diuen que el portaveu del Govern, Francesc Quico Homs, n'estava ja tan tip que fins i tot la setmana passada podria haver fet el nomenament públic però se'l va estalviar per no donar aquest gust a la canallesca. Llegenda? Crec que no.

El que sí que és cert és que sovint el factor humà pesa més del que ens pensem en les decisions polítiques. Fets tan poc polítics com una operació poden condicionar el tempo d'una decisió com el nomenament del Secretari de Comunicació de tot un Govern. I ha estat aquest el cas. Martí va ser intervingut fa tres setmanes (pel que es veu poca cosa però que demanava d'unes setmanes de repòs)... i d'aquí que no el nomenessin abans.

Que ara el nomenen perquè la comunicació del Govern va fatal? Què si n'Homs va admetre errors de comunicació...? Res d'això. Aquestes especulacions ja són periodístico-político-sobreinterpretatives. La causa: una senzilla intervenció quirúrgica. I quant al tema comunicació: reiteraré la meva visió. Aquestes setmanes (que encara no han arribat als 100 dies mítics de teòric coll que aquí ja ningú no aplica, accelerats de mena com anem) hi ha hagut desajustaments, però sobretot logístico-polítics, no tant comunicatius. Hi ha consellers que s'estan adaptant al nou rol i és bastant-bastant normal que les primeres setmanes es donin patinades i similars.

En tot cas, amb Martí es completa ja la maquinària spindoctoral de Palau, que en essència pivota al voltant d'aquests noms:

- Francesc Homs. Secretari General de la Presidència i Portaveu del Govern. La mà dreta del president Artur Mas. Més vice-president que l'oficial. Màxim responsable polític de l'estratègia comunicativa del Govern. I guardià del relat, que caldrà unificar i anar confegint durant el present mandat de CiU.

- Germà Gordó. Secretari del Govern. L'anticomunicació. El poder a l'ombra (ben bé total). El seu perfil spindoctoral res té a veure amb la relació amb els mèdia o amb la projecció del relat governamental. Ell és la mà esquerra del president a Palau. La seva és una tasca cent per cent de cuina. Logística. D'engranatge de la maquinària governamental. I d'ell pengen Esports i Afers Exteriors. Recordem-ho.

- Josep Martí. Secretari de Comunicació del Govern. Ell serà l'encarregat de teixir relat. Ara que està de moda allò de l'storytelling, ell serà la ment pensant que a partir de la seva experiència en el món de la comunicació corporativa haurà d'ajudar a vestir un relat atractiu, comprensible i compacte de govern.

- Jordi Cuminal. Director General de Comunicació del Govern. La mà dreta d'Homs a Palau. Ha resistit les crítiques de primera hora que li han caigut per allò que començava a fer (i per allò que feien d'altres), i ara veu reforçat el seu perfil amb un Secretari del Govern amb qui es repartiran tasques complementàries. Coordina la comunicació de les diferents conselleries i és interlocutor de la tropa canallesca.

- Joan Maria Piqué. Cap de Premsa del president. L'ombra d'Artur Mas i l'interlocutor primer dels periodistes que cobreixen president. Un dels gatekeepers clau en l'accés periodístic al cap de govern català.

- Joan Vidal de Ciurana. Cap de Gabinet de Gestió del President. Amb molt de pes en l'elaboració de discurs. Speechwriting. Un dels grans fitxatges de la Casa Gran (Catdem) impulsada per Homs i el professor Agustí Colomines.

Junt amb aquests noms, altres com els de Rosa Maria Mestres, Jordi Baiget, Jordi Moreso, Antoni Molons i Víctor Cullell. No són el tot de la cosa, però sí el moll de l'os de la cuina comunicativa i estratègica del primer govern d'Artur Mas.

Death to Los Campesinos!

L'Oracle amb Borja de Riquer

Avui Borja de Riquer és notícia per una d'aquelles trifulques entre professors de la UAB que tan periòdicament van passant i que de tant en tant transcendeixen als mèdia. Però ahir a ca L'Oracle que el vam tenir per una nova en positiu, la presentació del llibre Reportajes de la Historia, del qual n'és responsable junt amb el seu pare Martí de Riquer. Una joia per a periodistes, per a historiadors, i més enllà.

Moderats com sempre pel Xavier Graset, vam compartir tertúlia amb l'ínclit Lluís Racionero i la companya periodista Lola Garcia (LV). Aquí us adjunto l'àudio de L'Oracle d'aquest dijous 10 de febrer de 2011. També vam parlar del govern Mas, de Wikileaks, de Donald Rumsfeld i de com aquest ha desqualificat Condoleeza Rice per "acadèmica", cosa que es fa força (i fa bastanta ràbia, no ens enganyéssim).

Alerta amb Pujol

Alerta amb Pujol... pare. El fill Oriol, no. Ara d’ell no em vindré a referir, tot i que en els últims temps emula el pare i també ha començat a parlar públicament de forma força periòdica. Però la xerrera del fill ara mateix no m’interessa si no és per advertir que potser algú de Palau li hauria de dir que vagi fent feina al Grup Parlamentari i al partit, i que contraprogrami menys al Govern, que en teoria per a això ja hi ha l’oposició. Amb ell, doncs, paga la pena que sobretot hi estiguin alerta a Sant Jaume. En canvi, l’escalada de reflexions en veu alta del president Jordi Pujol trobo que és especialment important i que mereix de l’atenció del conjunt del país.

Fa dues setmanes va advertir sobre la tria cada vegada més inevitable entre “independència o desaparació”. Dos dies després va seguir, contundent: “Si ens diuen que la immersió lingüística s’ha acabat, és un casus belli”. La setmana passada: “La imposició d’Espanya l’hem de rebutjar enèrgicament”. I ahir hi tornava: “La relació entre Catalunya i Espanya mai havia estat tan malament i anirà a pitjor”. En definitiva, com deia el president Heribert Barrera en el mític espot d’Òmnium –on també hi sortia Pujol–: “Tenim pressa, molta pressa”.

Farts d’Espanya. És insostenible. És insultant. És denigrant. És humiliant. És inexplicable. Hom podia pensar això aquest dimarts, quan una turba d’indocumentats fets homenets gràcies a l’Espanya de les autonomies parida per Catalunya va saltar al coll de la mare dels ous, com sempre, grollerament, grotescament, envejosament, espanyolament. Però tot apunta que Jordi Pujol –com un espectre cada vegada més ampli de la població– ja no necessita d’aquestes mostres d’odi irracionalment racional que ens esputa a la cara Espanya cada cop que badem boca per altra cosa que no sigui dir sí, wana. Aquests episodis no fan més que confirmar que tenim pressa, molta pressa. Però Pujol ja ha decidit. I l’escalada de les seves declaracions vaticina més claredat, si s’escau, i una aposta decidida.

I alerta, perquè aquesta aposta arrossegarà encara més la centralitat política del país vers el sobiranisme. I això no entén de rancúnies ni de petiteses partidistes i tàctiques de l’estil “però miri el seu partit que fa això o allò”. No entén, per exemple, de cosetes com mirar de posar a prova l’actual Govern i el seu CEO –com no es va fer amb l’anterior amb presència de l’independentisme oficial al Govern– per veure si preguntarà o no per la sobirania del país. El nou director, Jordi Argelaguet, hi compta. Com no hi va comptar mai l’anterior, Gabriel Colomé. Però aquesta no hauria de ser la batalleta, petita i enredadora. És només un exemple, però indicatiu, del que no ens cal.

La Catalunya dels propers anys (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Problemes de Comunicació? Noooo...

Només en un programa com el Tot és molt confús, i en una secció com El consultori del Dr. Aira, poden agermanar-se en cosa d'un quart d'hora el per què del canvi d'horari de les sessions de control al Govern, de la tarda al matí, el per què de les crítiques a l'Executiu de CiU a tomb de la comunicació (cosa tan fàcil de fer quan el problema és un altre), la foto de Gerard Piqué i Shakira penjada pel primer al twitter, i la trobada del president de la Generalitat amb el del govern espanyol a Moncloa, així com els seus gestos i escenificació.

Aquí l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 9 de febrer del 2011.

Get in Line - I'm from Barcelona

I'm From Barcelona - "Get In Line" from Consequence of Sound on Vimeo.

Fer cua? L'antipolítica... ;)

Sense l'ajuda de Déu

Recorden la frase cèlebre de la vicepresidenta Joana Ortega, oi?: “Sí, prometo, amb l'ajuda de Déu”. També la independent d'Unió, Pilar Fernández Bozal, es va encomanar a l'Altíssim en la seva presa de possessió. Dues creients al govern. Però no són les úniques.

A diferència de l'anterior executiu, en el d'Artur Mas hi ha força creients, començant pel mateix president. Malgrat tot, sense complexos. Malgrat, per exemple, alguns representant de Déu. I m'explico.

Lluís Recoder, conseller de Territori i Sostenibilitat, defensava fa dos anys en el seu llibre La llibertat com a resposta: “Avui dia està mal vist parlar públicament de les teves creences religioses [...] i en certs sectors fins i tot fa lleig tenir-les. Cal dir que les posicions d'una part de l'episcopat espanyol ajuden a crear una imatge en la qual molts, com jo, no ens podem identificar en absolut”.

El meu dubte ara és si a tot plegat no hi ajuda també l'actual Església catalana (...)

(Per llegir l'article complet d'aquest dissabte a can AVUI, i per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

La foto de Merkel (i altres) a Moncloa

Una imatge val més que mil paraules ? Depèn. En alguns casos, com a mínim, ens apunta coses. La llàstima és que els polítics cada dia en són més conscients (gràcies a algú...) i aquests moments són menys espontanis del que seria desitjable, tot i que la capacitat que té una foto (com aquesta de La Vanguardia) per captar certs gestos i carregar-los d'intencionalitat... això no ens ho treu ningú.

Sobre la foto d'ahir de Merkel a Moncloa:

1. Ella, la cancellera, Merkel, la jefa, portant la veu cantant. I treu pit. Molt.

2. Zapatero, de cos present, amb les manetes posades fins i tot com si dins d'un fèretre el tinguessin dipositat, i amb un somriure congelat, com de placidesa eterna.

3. Rubalcaba alçant-li el dit a la Merkel. Quantes vegades ha degut assajar-ho? Poques, segur. Perquè domina molt. Tindria clar des de molt abans de la foto que aquest gest calia que hi fos, i simplement va executar metòdicament i eficaç, com pertoca al personatge. Una imatge que atribueix a qui l'empeny força, decisió, autoritat, advertiment... i tot davant la Merkel. Anivellant-s'hi en autoritat. No li té por. L'altra no l'acovardeix. A ell no. O això vol projectar la foto.

4. Cándido Méndez (per primera vegada, que jo l'hagi vist), amb corbata. Pop en un garatge. La seva cara no pot ser de més incomoditat, no se sap si per les companyies de la foto, per la corbata i pel que s'ha hagut d'empassar i el que sap que està per venir sota lideratge europeu de Merkel.

5. Joan Rosell. Mirant de reüll, i amb gest de satisfacció, la seva ídol. Ella ha aconseguit, per ell i pel gruix d'empresaris, allò que ells solets no haurien pogut. Però que no es noti massa...

i 6. Pepe Blanco, en fase dandi. Amb el seu vestit fet a mida, els cabells senatorials gràcies a l'efecte de canejat, i ara ja sense ulleres... Qui l'ha vist i qui el veu. Amb la pinta de pringadíssim de la classe que feia quan va començar a despuntar al PSOE, i ara allà, alçant el cap, colze amb colze amb la cancellera i els ministres del primer país d'Europa. No és que hagi agafat quilos, sinó que ahir estava a punt de petar, inflat d'orgull.

Dimecres vam avançar a la ràdio, al Tot és molt confús, com ZP i el seu govern buscaven projectar química amb Merkel i el seu Executiu. I ho han aconseguit. Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira de dimecres 2 de febrer del 2011.

Semblances raonables Hereu-6milions

(2011)

(anys vuitanta)

Rubalcaba (fa 15 anys) ja patia per la seva lletra

El PSOE ha estat ràpid i simpàtic buscant-li les pessigolles a un Mariano Rajoy que l'altre dia en directe no va aconseguir entendre ni la seva pròpia lletra. Plantegen ara els socialistes: "¿Y este señor va a ser capaz de darnos trabajo?". N'han penjat vídeo a la web del PSOE.

Però un servidor, amb lletra complicada i amb força memòria política, recorda perfectament com allà pels últims temps de Felipe a la Moncloa, Rubalcaba ja era portaveu del govern... i un bon dia, en roda de premsa, va i es queda callat com ara Rajoy. Es va posar a mirar els seus papers... i al final, després d'uns segons, admet: "Ya me perdonarán pero es que mi letra ha degradado tanto que ya ni yo mismo la entiendo". Ben bé clavat al moment d'ara de Rajoy que escarnien els socialistes... però fa quinze anys! Si això d'ara de Rajoy creu el PSOE que l'inhabilita... què no pensar de Rubalcaba, no?

Ho recordo claríssimament, primer perquè fa moooolts anys que segueixo l'actualitat política amb delit, però també per la gràcia que em va fer la identificació amb algú de lletra complicada, i també perquè allò ho van passar per zàpings de l'època (pre-Internet), em sembla recordar que per Telecinco. A veure qui en troba la peça. El PP serà més ràpid que algun internauta expert en escodrinyar la xarxa i trobar materials d'aquest tipus?