(sense) EXCUSES, ADELANTE (Bonaparte)

Que tingueu tots un gran 2011. De moment, per començar, us desitjo que hi entreu amb molt bon peu. Discursos institucionals enllà, jo us ho diré amb música. Els nostres divertimentos és el que tenen. Perquè sense Excuses (The Morning Benders) aquest 2011 heu de tirar p'alante. Adelante Bonaparte (que diu Standstill).

Elogi de l'assaig

Aquests dies que el conseller Ferran Mascarell és d'actualitat, aprofito per recuperar un discurs que paga la pena de llegir. El va pronunciar Mascarell, el 29 d'octubre de 2008 en l'acte de la Catdem on se'm va lliurar el 1r Premi d'Assaig Polític Ramon Trias Fargas per l'obra que acabaríem batejant com Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Columna). El teniu a les llibreries, el volum. El discurs Mascarell (que demostra fins a quin punt el professor Agustí Colomines el va començar a acomboiar camí d'una alta col·laboració amb Artur Mas), aquí:

Elogi de l'assaig

L’amic Agustí Colomines em demanà fa uns dies que els fes un breu –brevíssim- elogi sobre l’assaig.

Vull agrair-li al director de la fundació la seva amable invitació, la seva confiança i la seva acollida.

El primer elogi vull que sigui per a la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas per la seva activitat a favor de la renovació del pensament polític i per haver creat el premi d’assaig que aquest vespre s’entrega.

També al guardonat que coneixerem en uns instants.

El meu segon elogi ha d’anar directament adreçat al senyor Montaigne.

Ell va ser el creador modern de la disciplina que ens aplega.

Ell va imposar la idea que els assajos eren l´eina on exercir:

"el judici en l’examen de tota classe d’assumptes”.

Ell va crear la literatura d’idees,

o la literatura especialitzada en fer judici sobre totes les coses,

sense els encotillaments de les disciplines antigues.

Judici en l’examen de tota classe d’assumptes i producció de literatura d’idees.

Aquesta ha estat la base de l’assaig modern.

No cal que m’hi entretingui perquè estic segur que vostès coneixen l’obra del senyor del chateau de Montaigne.

La tercera alabança la voldria fer extensible a tots els que han practicat les facultats que vindicava el senyor Montaigne. A la gent que ha cregut amb les idees per orientar les nostres accions, als que han tractat d’actuar amb prudència i encert, a tots aquells que han cultivat l’assaig i ens ajudat a ser més lliures, a tots els que han ampliat el registre.

Un elogi a tots els que han conreat la ciència sense prova. Gràcies a ells ens hem enriquit amb intuïcions genials que temps després la ciència ha ratificat. Hem llegit assajos magnífics gens poètics, que han esdevingut profètics.

Un elogi, també, als que en l’altre extrem del gènere han convertit l’assaig en la poetització del saber (d’Ors). Un elogi als que els han convertit en una temptativa, en una manera d’aprendre a pensar a les palpentes, (Ferran Sàez).

Un elogi als qui han entès l’assaig com un compromís intel.lectual amb el seu temps. Un elogi, per tant, als qui amb l’assaig han donat resposta personal a les inquietuds col·lectives.

Es diu, que l’assaig es practica amb més convicció en les societats que tenen necessitat de comprendre’s. Pot ser; però no importa. No tinc cap dubte que a Catalunya hi ha hagut llibres d’assaig que han indicat els camins de la col.lectivitat en moments decisius.

En tercer lloc, vull lloar als seguidors catalans del vell Montaigne. Vull fer un elogi als autors catalans que s’han sabut bellugar en els marges amplis del gènere.

Als qui han posat a disposició de tots, bons judicis en l’examen de les coses, bona ciència sense prova, magnífiques poetitzacions del saber, excelses temptatives, compromisos intel·lectuals generosos i idees que ens han permès comprendre qui som, d’on venim i cap on anem com a comunitat.

Ciutadans intel·ligents que van defensar un país culte, no satèl·lit de ningú, que van saber apropiar-se dels millors clàssics, i no han dubtat que calia tirar endavant.

Cal elogiar al mestre Joan Fuster i al savi Josep Pla. A tots els seus seguidors de la magnífica escola valenciana i de la decidida escola catalana.

A l’estela de Fuster i de Pla cal elogiar una admirable llista de valencians i catalans: Vicent Alonso –el traductor-, Enric Sòria, Joan Francesc Mira, Josep Iborra, Josep Piera, Francesc Pérez Galdon, Gustau Muñoz, Martí Domínguez, Joan Garí, Guillem Calahorra, Adolf Bertran, Toni Mollà, Enric Balaguer, Alfred Mondria, Sam Abrams, Feliu Formosa, Vicens Villatoro, Valentí Puig, Miquel Pairolí, el ja citat Ferran Sàez, Juan José López Burniol, Xavier Rubert de Ventós, Francesc Marc Àlvaro, Àngel Castineira, Alfons López Tena, Xavier Roig, Salvador Cardús, Héctor López Bofil i Miquel de Palol.

També als d’abans. Els qui el van practicar sense inscriure’s en cap tradició, sense consciència d’escola, però que han tingut la voluntat de participar en els palpentes del seu temps: Joan Margall, Eugeni d’Ors, Domènech i Muntaner, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Sampere i Miquel, Maurici Serrahima, Josep Ferrater Mora, Gaziel, Carles Cardó, Jaume Vicenç Vives, Francesc Candel, Salvador Espriu, Josep Maria Castellet, Francesc Vallverdú, Ramon Trias Fargas, per citar-ne només uns pocs.

Entre tots han forjat un capital intel.lectual immens que està inscrit en el pensament i la pràctica de la catalanitat.

Un cinquè i penúltim elogi que voldria fer és més específic. És a la tradició catalana d’assaig polític. Ha estat un gènere fonamental en la vida política i social catalana. Ha composat un fil continu de literatura d’idees que relliga els darrers 150 anys de la història del país.

L’assagisme polític modern català és, com saben, fill de la Renaixença. Ha tingut com a subjectes principals: la identitat dels catalans, les reivindicacions lingüístiques, les aspiracions socials, culturals i polítiques catalanes, la construcció de la nació catalana i la confrontació amb l’estat insensible a les necessitats dels catalans.

Vull elogiar a aquella generació de mitjans del segle XIX: que va remoure el judici dels catalans sobre sí mateixos i que va posar a disposició dels seus coetanis i de la història un bon nombre de textos assagístics renovadors i cabdals.

És una generació que va marcar una frontera amb el passat. No han estat ben valorats. És el cas de Josep Pau i Ballot. Cal valorar el trencament que suposa amb Antoni Capmany. L’un fou un entusiasta defensor dels Borbons i crític amb els privilegis de l’antiga corona d’Aragó. L’any 1812 va escriure Centinela contra franceses, una arenga espanyolista contra els invasors napoleònics. L’altre, Josep Pau Ballot –és just recordar-lo- fou una de les primeres veus en reivindicar la llengua catalana; l’any 1815 va publicar Gramàtica i Apologia de la llengua catalana.

Pau Ballot va escriure en un desert intel·lectual i social, quan molts dels homes poderosos del país dubtaven sobre les possibilitats de la llengua i la cultura pròpia. Les seves propostes, els nous judicis, les noves idees, les noves temptatives, els nous compromisos sintetitzaren els anhels de les noves generacions de catalans. Són la base que ens ha permès arribar fins avui.

Vull enaltir, doncs, a la generació de mig segle. Als fundadors de les dues grans matrius teòriques que impregnaren l’assaig polític català: a Pi i Margall i a Jaume Balmes. L’un i l’altre constituïren nous marcs de referència conceptuals que vistos avui admeten ser comparats amb els grans constructors d’idees polítiques del segle XIX. L’un i altre representen una represa del pensament catalanista i una inflexió radical envers el passat inaugurat l’any 1714. Van tornar a pensar des de la identitat històrica dels catalans. Les seves reflexions van construir el catalanisme de tots. De les seves formulacions van sorgir les matrius més plurals i complexes del segle XX que han permès la recuperació de les llibertats culturals i polítiques del poble català.

En l’estela assagista de Pi i Margall i Balmes cal elogiar a gent com Valentí Almirall, Narcís Roca i Farreras i Prat de la Riba. També a Manuel Duran i Bas, Josep Torras i Bages, Gabriel Alomar, Francesc Cambó, Antoni Rovira i Virgili, Josep Carner, Nicolau D’Olwer, Manuel Serra i Moret, Pere Coromines, Rafael Campalans, Salvador Seguí i Rodolf Llorenç. En la mateixa lògica que cal inscriure la voluntat de manifestar-se per escrit d’alguns dels dirigents polítics actuals....

No hi estic d’acord, doncs, que a Catalunya hi ha poc assaig. Sí comparteixo les alertes sobre la seva precarietat en la projecció, difussió i recepció de l’assaig català: Ho denunciava fa només un parell d’anys Sam Abrams (Avui). Es queixava amb raó. Fa dos anys es commemorava l’any mirabilis que va ser l’any 1906. Abrams recordava les aportacions emblemàtiques que havien fet Joan Maragall, Narcís Oller, Raimon Casellas, Miquel Costa i Llobera, Prudenci Bertrana, Eugeni d’Ors i Enric Prat de la Riba i la seva Nacionalitat Catalana.. No entenia que ningú -o quasi ningú- volgués recordar tot el què allò va significar. Com això no era literatura de qualitat –deia en to crític- no calia commemorar-la. I així anem deia l’amic Abrams.

Aquest és el problema de fons. No ens acabem de creure la importància que té què i com ens pensem. No acabem de valorar la importància que ha tingut haver sabut pensar.

Si es navega per Internet (cànons, antologies i estats de la qüestió sobre l’assaig castellà, llatinoamericà, francès, germànic o anglosaxó) no es trobarà res similar en català. A casa nostra, no som capaços de posar en valor les nostres pròpies virtuts o fortaleses.

El darrer elogi és per l’assaig que encara està per escriure´s. Per l’assaig que està en el cap d’ algú, que suposarà un bon judici, un compromís amb el pensament, un estímul per a l’acció.

La síndrome (els mals que se’n deriven) té a veure amb l’oblit de la teoria i la deixadesa del subjecte. Els catalans hem menystingut la teoria i hem oblidat el subjecte. El subjecte és el país. La teoria és la idea que volem compartir els que hi vivim.

Dit d’una manera rassa: el subjecte que hem simplificat és Catalunya. La teoria que hem abandonat és el catalanisme. Sense pensar el subjecte i sense teoria, la societat catalana viu estovada i políticament indefinida.

La síndrome catalana s’ha covat a foc lent: durant molt de temps i tots hi hem contribuït. S’ha trencat el mirall (el procés estatutari, els dèficits estructurals i les dificultats en la configuració d’un model de finançament han trencat el mirall).

Un país no pot viure sense teoria i l’assaig és un indicador significatiu. Un país la necessita menys si darrera hi ha un estat fort. És l’estat, quan hi és, que assegura estabilitat, dóna confiança i produeix discurs.

La manca de teoria accentua la boira de la indefinició (J. M. Ainaud). La indefinició crea feblesa conceptual. I la feblesa conceptual crea debilitat social i política.

Són les idees i una acció conseqüent les que ens permetran sortir de la paradoxal teranyina que avui ens immobilitza.

La situació de Catalunya és paradoxal. La societat està acabant el millor moment de la seva història. Catalunya és un miracle de supervivència política que ens hauria d’enorgullir. Una realitat atípica en el marc europeu contemporani. En canvi, la societat catalana està vivint la situació actual en termes de perplexitat, indefinició i confusió.

El catalanisme històric ha materialitzat gran part dels seus postulats. El catalanisme actual està en fase quasi vegetativa amb un ideari envellit i poc compartit pels catalans.

La indefinició es produeix quan rebrota una renovada espanyolitat. Quan el món està canviant molt i ens està posant enormes reptes.

Ens cal assaig renovador i plural. Ens cal teoria sobre la nació que volem construir, sobre la cultura d’ara, sobre la política d’ara, sobre la renovació democràtica, sobre l’economia d’ara, sobre l’estat d’ara, sobre la ciutadania d’ara, sobre el país de ciutats d’ara, sobre el model de civilitat que proposem els catalans, sobre l’estat a construir, sobre el lloc que ara els catalans volem ocupar en el món.

Del que ens cal és una renovada energia intel.lectual que alimentí una profunda renovació política, jo n’hi dic deucentisme o vintiuncentisme.

Catalunya és un país petit. No tenim cap riquesa especial i fàcil, no tenim un estat propi, no disposem de forces armades; les nostres universitats no són les millors del món i la nostra escola tampoc, cal reforçar l’esperit comú –un ideari catalanista- que empeny la voluntat col.lectiva de la majoria dels catalans.

Només així es podrà aspirar a construir una societat més autogovernada, rica, democràtica, justa i solidària, capaç de fer front a les dificultats i les incerteses i treure el màxim profit de l’esforç quotidià de la gent.

Catalunya té una veritable font d’energia: la intel·ligència i les idees. Un país sempre és una qüestió d’idees. Sense idees noves, sense idees compartides, sense un projecte que impliqui les velles i les noves generacions i que dibuixi el seu avenir deixarà de tenir sentiment de nació.

El darrer elogi, doncs, és per tot aquell assaig que està per venir i que ben segur arribarà ben aviat de la mà, per exemple, del guardó que avui concediu. L’enhorabona a la fundació i al guardonat.

Amb l'ajuda de Déu

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. Ho diuen els del grup Manel en la seva cançó Corandes de la parella estable. Però segurament també ho haurà pensat el president Artur Mas i els seus, i potser més d’un dels ja ex-consellers que ahir van traspassar cartera als nous de trinca. Ha costat que el país donés passaport als uns i que tornés a fer confiança als altres, però ha arribat el moment. Segurament molt acomboiat pel fet que el context és dur i la tria de nou govern demanava d’un cert to que el traspassat no projectava en absolut.

Dues de les tres components dona del nou Executiu van prometre ahir “amb l’ajuda de Déu”. Una fórmula d’assumpció de càrrec que no arriba al tradicional pepero del jurar, que també adopten socialistes com José Bono, i que bonament podria ser assumible per la resta de consellers, tot i que ahir la majoria va prometre a seques, a excepció de Boi Ruiz, nou titular de Salut, que va fer-ho “pel meu honor”. Però no en enganyéssim. De l’Altíssim, tots en necessitaran grans dosis d’ajuda. O de la Mare Natura o de Buda o la Sort. Diguin-li com vulguin però la feina que espera a aquest nou Govern serà dura i força desagraïda, com a mínim en el seu primer tram.

Crec veure clar que aquesta composició de Govern no serà la que arribarà al final de mandat. I algú dirà “home, Aira, però si encara no han començat i ja te’n vols carregar algun?”. No. Déu (i ajuda) me’n guard de voler-me carregar ningú. Ni en Carod (inexistent) vice-president no em volia “carregar”. Això sí, veig clar que en aquest Govern hi ha molta ciència. Massa per ser suportable electoralment parlant quan s’apropi el moment de la nova tria.

Recorden un fragment de l’Eclesiastés que diu “qui acumula ciència, acumula dolor”? Doncs bé, parin compte dels nous titulars Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, catedràtic del ram; d’Empresa i Ocupació, Xavier Mena, també catedràtic d’Economia, i de Salut, amb Boi Ruiz, metge expert en gestió Hospitalària. Saben quin pressupost mouran i decidiran aquests senyors? No hi entrarem per no espantar ningú. Però parin compte que han aterrat al Govern Mas per aplicar bisturí allà on caldrà fer-ho en temps difícils. I això quan s’ha de fer és al principi de mandat, ara, quan la cita amb les urnes queda llunyana. I qui diu ara podria dir just passades les municipals del maig, però no descartéssim res perquè la conjuntura és tossuda (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Mascarell + Montilla + spins = Confusió

El fitxatge de Ferran Mascarell en clau de missatge de transversalitat, de no sectarisme, d'obertura de CiU a sectors cultural i ideològics més amplis. Avui hem parlat d'això a la ràdio. D'aquest front i de la presa de possessió del president Mas, amb l'absència d'en Joan Saura, la de l'Ernest Benach (de desconnexió a Munich)... amb el moment hiperdiplomàtic i versallesc amb José Montilla... i la presa de possessió d'avui dels consellers, amb alguns que prometen a seques, d'altres que prometen "amb l'ajuda de Déu" i algun "pel seu honor"...

... Tot aquí en l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 29 de desembre de 2010.

Turull + Mascarell + Sanchis = L'Oracle

Amb Xavier Graset, avui hem comentat l'actualitat a can catràdio, i el nou portaveu del Grup de CiU al Parlament, Jordi Turull, ha estat el convidat del dia. En tertúlia, amb Vicent Sanchis i Bernat Gasulla.

La presa de possessió d'Artur Mas, la composició del seu Govern, les matineres crítiques de l'oposició, el fitxatge de Ferran Mascarell i les reaccions irades dels seus ja ex-companys del PSC...

Aquí l'àudio de L'Oracle de dimarts 28 de desembre del 2010.

Mas, president. Una jornada particular

Com a columnista de can AVUI que m'han acreditat a l'àrea de premsa de Palau, i cap allà que me n'hi he anat. El dia era clar que pintava un d'aquell que surten ressenyats a la Vikipèdia.

He enfilat amb la moto via Plaça Sant Jaume. Primer intent d'aparcament a l'Avinguda de la Catedral. Frustrat. I segon, a la peculiar Plaça d'Emili Vilanova, a tocar del Carrer Ferran amb Via Laietana. Bingo. Eren les 10.45h. Enfilo Carrer llibreteria i ja començo a flairar l'ambient de dia gran. Uns mossos de gala van a fer un cafetó previ al moment.

I tot just arribat a Plaça Sant Jaume, en Roger Mestre, un d'aquells picapedrers de la cosa política, que hi creu i que no deixa de treballar-hi, fins i tot en dia de molta festa major per a ell. I allà que el teníem repartint senyeres entre els ciutadans que començaven a pilonar-se a peu de les tanques disposades entre Palau i Ajuntament de Barcelona.

Ara! de periodistes també començava a haver-ne pilonament, a Sant Jaume. Primer em trobo el mite Vicent Partal (Vilaweb), i tot seguit dos triomfants Iu Forn (Ara) i Isabel Garcia-Pagan (La Vanguardia), que no puc resistir d'immortalitzar per al twitter.

La Isabel em recomana passar a buscar l'acreditació ràpid perquè ja hi ha força cua. I quedava una hora per al momentàs. I me n'hi vaig prudent. Em trobo l'excompanya de Blanquerna Laura Lorenzo (Onda Cero), en Xavier Rius (E-notícies) i demés fauna de la canallesca. Es respira ambient de dia assenyalat. No debades, als pocs minuts de voltar pels budells de la sala de Premsa de Palau, em trobo el senyor director de l'Agència Catalana de Notícies, l'ínclit Saül Gordillo, qui comença a fer proselitisme de l'Ipad (que estic segur que no trigarà en caure).

I anem seguint l'arribada de vip's i cia via pantalles de la sala de premsa, amb companys periodistes (i piuladors), com és el cas del Jordi Pons (TV3) o en Joan Trias (Catràdio).

Passa el cerimonial, i arriba el moment Pati dels Tarongers. Cap allà que enfilem amb el mestre Cuyàs i la mestressa Garcia-Pagan. En Cuyàs toca aire lliure i s'il·lumina.

De sobte, retrobo moltes cares que jo (i la immensa majoria) teníem poc vistes des de feia força temps en arena pública: Joaquim Molins (a la següent foto, d'esquena), Joaquim Triadú, l'ex-conseller Francesc Homs...

Al vice-president espanyol, Manolo Chaves, el trobo molt des-ubicat i fora de joc, deixat de la mà de Déu. En aquesta foto, oi que sembla que estigui com sol enmig de la gentada...?

I també em trobo amb la nova generació CiU que puja: Roc Fernández, Víctor Cullell, el diputat Roger Montañola (aquí agafant la cartera, perquè és fura i fins i tot avui anava per feina)...

Al claustre gòtic, la ja primera dama, Helena Rakosnik, organitza el personal (sobretot el familiar) per anar fent via amb el tema fotos amb el gran protagonista de la jornada, un ja president i pletòric Artur Mas.

Clar que per a pletòric... també l'ex-president Jordi Pujol, molt i molt xerraire amb un munt de gent. Tècnica molt seva: t'agafa del braç, i au.

Els homes de Xavier Trias apunten la feina que se'ls gira ara de cara a les municipals. L'eurodiputat Ramon Tremosa parla d'aerolínies amb l'amic i jefe de can Spanair, Ferran Soriano. El senador Jordi Vilajoana mostra orgullós la panxeta de la seva filla (també ex-blanquerniana) a pocs mesos de ser mare. Sílvia Cánovas, cap de premsa de CDC, ens anuncia que ja s'ha nomenat Joan Maria Piqué com a cap de premsa del president Mas. I així anem voltant fins que enfilem Palau enllà amb el company Francesc Cano (Catalunya Ràdio) i el professor Agustí Colomines a fer un mos.

A les escales de sortida veig imatge potent. Jaume Roma i Josep Maria Cullel surten plegats, molt contents. Ells dos van ser consellers de PTOP i van haver de dimitir per presumptes casos de corrupció (després desmentits pels tribunals). Però el cas és que les seves dues dimissions encadenades van propulsar Artur Mas a aquesta conselleria, que seria el seu desembarcament a l'Executiu de Jordi Pujol, i trampolí a Economia, poc després, a finals dels noranta.

I ja de nou a peu de Plaça Sant Jaume, últim comentari de la jugada amb el diputat Carles Campuzano i el conseller in pectore Lluís Recoder. Xerren amb el regidor barceloní Jaume Ciurana, qui sap que els del seu grup avui són de celebració però no de festa. El fitxatge de Ferran Mascarell els ha donat més ànims per mirar de fer doblet d'aquí a uns mesos a can Sant Jaume. Veurem. I seguirem informant...

... Via twitter mateix (aquí en plena possessió al Pati dels Tarongers, en instantània pròpia de caçador caçat).

Omplir la cadira

Dijous al Parlament i ja amb Artur Mas investit president, vaig detectar una cara pletòrica, il·luminada, la seva a banda. La del president Jordi Pujol. Tenia motius per sentir-se molt feliç. Però un d'especial que aquest dia de Nadal ens acompanyarà juntament amb la carn d'olla, els galets i els regals del tió. La imminent composició d'un nou govern. L'executiu de Mas.

Quan Pujol exercia de president, un dels pitjors moments que vivia era la remodelació del govern. Tocar consellers. Posar-ne i treure'n. A Mas, en canvi, l'estructura de l'administració i les seves peces, escalafons i branques li fa brillar els ulls. L'entusiasma. Mounier versus Descartes. Tot s'entén. I això a Pujol li transmet, en aquest moment clau, una gran tranquil·litat d'esperit. Tot per una teoria molt seva: la d'omplir la cadira.

Els qui van viure de primera mà remodelacions dels governs Pujol asseguren que el president tenia l'obsessió de sospesar fins a l'últim moment si un candidat a conseller ompliria o no la cadira. Si l'ompliria, és clar, de contingut, de força, de pertinença, de credibilitat, de coneixement del sector, de nivell institucional.

Les travesses dels consellerables segueixen. I Pujol està content. Qui decideix és deixeble seu. I ens arriben noms però no sabem encara del cert qui seran els escollits; per tant, tampoc si aquests seran els millors. Ara bé, seguint la màxima del savi Confuci que aconsella estudiar el passat si es vol pronosticar el futur, temps hi haurà per fiscalitzar-los, però tot apunta que tindrem nous consellers que ompliran la cadira. Preguem.

(Per fer comentaris a l'article d'aquest dissabte a can AVUI, cliqueu aquí)

Bon Nadal! (via polítics... com no?)

I com que a can Catalunya tenim els partits de ressaca electoral i encara no s'hi han posat, de moment us felicito el Nadal via 3 moments polítics del tot entranyables, d'allà el Wild West. Revilla, des de Cantàbria, Mariano i el seu sanedrí (alerta! SENSE Aguirre i AMB Gallardón), i Yolanda Barcina, des de Navarra.

Per què no avui?

El Poder Judicial espanyol ja és de facto una Tercera Cambra estatal de representació. L’absurditat de la cosa és que només representa per majoria absoluta un espanyolisme centralista sense fissures on no tremola el pols per retallar la diferència, la pluralitat. Allà on PP i PSOE no s’atreveixen a arribar via Congrés i Senat (sí, encara existeix), ja els seus delegats al Tribunal Constitucional o al Suprem s’hi posen. Sense complexos. Sense estètica. Com ara que fan cas a la marcianada de la cínica Convivencia Cívica Catalana i volen canviar una política lingüística del Govern que fa trenta anys que és referència en integració i en precisament allò que els de Francisco Caja i els seus amics del Suprem embruten: la convivència.

De l’actual model d’Estat no se’n pot esperar gaire res més. De fet per això CiU ha guanyat com ho ha fet. Per això el PSC més PSOE ha tingut un daltabaix de dimensions colossals. Per aquest mateix motiu s’explica bona part de la pujada d’un PP que recull els outsiders propis i els que malfiaven d’un PSC amb crisi d’identitat, ansietat i bipolaritat, tot junt. I Esquerra? La seva clatellada ha estat en gran part per mèrits propis, però també per allò del “digues-me amb qui et fas i et diré fins on crec que arribarà el teu to de contestació al present status quo”.

L’Esquerra dels últims anys, mesella i zero exigent amb el PSC, ha defraudat. En gran part per la credibilitat que ha perdut a dojo és pel que ara té un problema gros amb Solidaritat. La fuita de vots d’ERC podria no haver acabat. Hi ha noia nova a l’oficina. És diu Solidaritat i és més més descarada, més desacomplexada, i més dinàmica. Però, sobretot, és perillosa per a la veterana Esquerra perquè té credibilitat com a opció netament anti-status quo. A això els de Joan Puigcercós només hi poden respondre guanyant credibilitat com a opció de govern.

Esquerra ha dit fins a dia d’avui que amb el discurs d’Artur Mas candidat a la investidura com a 129è president “no n’hi ha prou”. Pregunta automàtica: I amb José Montilla sí que n’hi havia prou? El grau d’exigència amb el PSC era subterrani i ara amb CiU es posaran estupendus, quan el líder convergent parla de conceptes tabú per al candidat “no independentista” Montilla? Quan planteja fronts com el concert econòmic o el dret a decidir, i no tanca portes a un futur referèndum per la independència, que eren anatema per a Montilla? Doncs sí. Sembla que amb Mas, que n’obre la porta, “no n’hi ha prou”. Es poden seguir equivocant tant? Segurament no. Cada dia que passa tenen menys marge per a l’error. Solidaritat els assetja per la banda superlativa, però això no hauria de forçar Esquerra a sobreactuar, sinó a mirar de créixer per la via de l’esquerra nacional amb opcions de ser al govern. I el moment els òptim. Per aquest flanc. Però dubte gran: sabran veure-ho? (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Mas + Nadal + Mourinho = Confusió

Estava cantat que després de la sobreactuació d'ahir de Joaquim Nadal al Parlament (advertint que "perfectament dijous el PSC podia votar CiU!") acabaria en això que ja s'ha concretat: l'abstenció dels socialistes catalans en la segona -i així sí, ja definitiva- votació per la investidura d'Artur Mas com a 129è president de la Generalitat de Catalunya.

Avui hem parlat a Catalunya Ràdio del teatret dels partits polítics al Parlament amb motiu del debat dels últims dies. Hem parlat d'això, però també de fenomens que embolcallen el món del futbol. En aquest sentit, calia aturar-se en les cortines de fum a la Mourinho... i les més casolanes de Dani Sánchez-Llibre.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 22 de desembre de 2010.

El discurs del líder

El candidat és el missatge. El líder és el missatge. O, si ho voleu, en concentra bona part. En definitiva, n'és la representació en aquesta democràcia mediàtica nostra que demana de missatges simples, d'impacte i que puguin resumir-se en una cara, en un rostre, en una manera de fer, en una personalitat que generi empatia, adhesió, confiança.

Això passa ara de forma superlativa i en multimèdia, però abans de ser "democràcia mediàtica", les societats també necessitaven de lideratge, de rumb, de referència. I el rei n'era una. A la Gran Bretanya per raons òbvies. Però... què podia passar si en un moment crític com la Segona Guerra Mundial... el rei era tartamut? Aquest era el referent ferm, decidit, pare protector de la pàtria que necessitava una població amenaçada? Aquesta podia ser "la veu" que unís i impulses el seu poble?

Partint d'aquesta premissa dramàtica i real en tots els sentits, ens arriba la pel·lícula El discurs del rei (The King's Speech). Sobre el pare de l'actual reina Isabel, Jordi VI, qui va arribar de rebot al tron després que el seu germà abdiqués per amor a una plebea. Aconseguiria posar-se en el paper que una carambola de la història l'obligava a assumir en un moment crític? Irresistible, oi? Es veia a venir que en cauria pel·lícula tard o d'hora. Hi ha material. Teca. Sobretot si se'n sap fer un bon relat cinematogràfic i si es compta amb la potència de la interpretació d'actorassos com Colin Firth (simplement genial) o el sempre a punt Geoffrey Rush.

No us la perdéssiu. Us en passo tràiler en català i en anglès, perquè feu la vostra tria. Però no us la perdéssiu sobretot. Al cine l'estrenen avui. Però no tinguin pressa els qui estiguin acostumats al format PelículasYonkis. Ahir la 'Ley Sinde' va estampar-se al Congrés, així que compteu que en breu (quan la pengin) la podreu veure online.

Cool Single Wedding

Divertimento de la setmana dedicat al casori a què ens ha forçat en Sandro i la seva Junta, a tots els socis i culerada, amb Qatar.

Per mèrit propis

Surt en roda de premsa Anna Simó, d’Esquerra, i conclou que el seu partit queda fora de la mesa del Parlament perquè CiU comença la legislatura optant pel PP. S’ho poden creure? Sí, oi? Una pena, però és del tot coherent amb el què d’una ERC que ha quedat com a cinquena força a la cambra catalana. Alguna explicació havia de tenir la desfeta, oi? Bé, doncs sembla que s’entesten en recordar-nos-la. I és d’agrair. Amb tot, també és alarmant l’autisme i l’enquistament de rancúnia i d’obsessió malaltissa que pateix l’actual cúpula republicana amb CiU.

El (no)raonament dels actuals dirigents republicans és més o menys simple. Tristament previsible. Que Esquerra experimenta un estrepitós daltabaix electoral que fa que fins i tot Iniciativa els passi al davant? Sí, però la culpa que ells puguin no tenir representació a la mesa del Parlament és de CiU. No del PSC, clar. I no de CiU i del PSC, no. De CiU. Directament. Per no perdre el costum.

Observava ahir Simó mirant de defensar això, i hi veia la versió femenina i amateur del personatge interpretat per Dustin Hoffmann a Rain man. Només faltava que s’emprenyés i li donés per repetir la frase unes mil cinc-centes vegades seguides: “CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP. CiU ha optat pel PP”. Increïble però cert. No entenen que el PP serà a la mesa junt amb CiU i PSC perquè és la tercera força, a distància d’ICV i Esquerra, que d’altra banda no han fet cap gest amb el grup guanyador. Oi que no en votaran el candidat? I doncs, què n’esperen? Regals? Algun premi? Al millor fracàs electoral, potser? (...)

(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Anàlisi Blanquerna de les E10

Amb Xavier Roig i Antoni Gutiérrez-Rubí, a la Facultat de Comunicació Blanquerna. El passat 15 de novembre, amb dos spin doctors i un servidor (que els analitza). Moderats per Josep Maria Carbonell.

Taulta rodona anàlisi de campanyes electorals 28N from FC Blanquerna on Vimeo.

Madí + Rosell + Hereu = Confusió

Madí que emprèn un "adéu" que pinta que serà "hola" triomfant en un temps prudencial. Rosell que comunica poc i que quan ho fa no en sap. I Hereu que fa pinta de patir un atac d'ansietat.

Avui n'hem parlat al Tot és molt confús. Aquí l'àudio de can El consultori del Dr. Aira de dimecres 15 de desembre de 2010.

Hi ha polítics 2.0?

Els dies passen que és un no parar. I aquí aprofito per penjar un vídeo maco que ja té unes setmanes. Sento el retard. Massa moviment en massa poc temps. Peça dels amics de BTV, on Antoni Gutiérrez-Rubí i servidor parlem de política 2.0

www.btvnoticies.cat

I junt amb això, per reblar el pack BTV, el resum de l'entrevista que Xavier Muixí em va fer la nit de la inauguració de la campanya 28-N. Com passen els dies...

www.btvnoticies.cat

Madí i el cicle de vida dels spins

Feia un cert temps que David Madí deixava anar en petit-gran comitè que si Artur Mas esdevenia president ell no assumiria un rol polític lligat a la comunicació. Deia que necessitava punt i a part. Clar que el punt i a part que ha anunciat avui va més enllà d'això, i el bon tros d'incredulitat que molts posàvem a la hipòtesi d'un jove Madí jubilat de la política s'ha acabat per demostrar del tot exagerat. Marxa. Però no per sempre, diria jo. La vida és llarga i en política acostumen a existir camins de retorn. Això acostuma a dependre de com se'n surt. I Madí no ho ha fet per la porta falsa, sinó per la gran.

Anuncia que marxa en el seu moment més òptim. Amb Mas a pocs dies de ser formalment escollit president, després que la societat catalana ja ho hagi fet a les urnes. Caldrà no perdre'n la pista, pel que es pugui esdevenir en un futur amb el nom de David Madí. Personalment, i el conec només una mica, crec que a les venes li bull la política. Així que no descartéssim una segona vida política del protagonista del dia. Peter Mandelson en va tenir unes quantes, a la Gran Bretanya de Tony Blair i finalment a l'efímera de Gordon Brown. I això que aquest cada cop que hi moria políticament ho feia de forma estrepitosa...

Per cert que parlant de política, d'spin doctors i de britànics, avui una notícia agafa especial interès en el context madinià de la jornada. El nou líder del Labour, Ed Miliband, ja té spin doctor de capçalera. Nou líder, nou spin de referència. Serà el periodista del Times Tom Baldwin. Promet. Íntim de l'ínclit Alastair Campbell, potser després d'aquest apunt no caldria afegir res més, però ho faré només per recordar com des del Times s'ha acarnissat tradicionalment amb el Partit Conservador i molt especialment amb l'actual primer ministre, David Cameron.

Uns que vénen i uns que se'n van. El cicle de la vida. El cicle spindoctoral. Com deia el gran George Stephanopoulos, all too human...

I aquí enllaç amb la peça d'urgència que m'han demanat els companys de Vilaweb sobre l'adéu de Madí a la política: El Príncep de les Tenebres que no l'era.

Carod, Dencàs o Companys?

Ahir escoltava Josep-Lluís Carod-Rovira a la ràdio. Ell anava passant comptes amb els encara companys seus de partit, demanava que el poble d'esquerres el tornés a seguir, i jo pensava: “No n'aprendran mai?” Em recordava algú, i era d'Esquerra, però m'envaïa sobretot un dubte: “No n'aprendran mai?”

L'Esquerra d'avui pateix de mals força semblants als del partit que era en els anys trenta del segle passat. Són al seu capdamunt. A la cúpula. Això sí, ara tot molt menys èpic. Joan Puigcercós, de fet, la major part de vegades que s'hi refereix no apostrofa la paraula: “La èpica”, diu. No en sap, del gènere.

Però, a qui em recordava el Carod d'ahir? Després d'un fiasco on ha estat implicat de ple, ara vol fugir de les conseqüències. Vol deixar els companys enrere. I fa una crida perquè el poble el segueixi de nou.

Amb qui lliga més, aquest Carod? ¿Potser amb el Josep Dencàs conseller de Governació d'ERC, que després del daltabaix dels Fets del 6 d'octubre va fugir de Palau pel clavegueram? Aquell que en tornar al país va empènyer la separació d'Estat Català d'Esquerra? Implicació, fugida, divisió. Podia ser.

Però, i si Carod és més com aquell Lluís Companys de l'estirabot que va sortir a demanar que el seguissin i allò simplement no va passar perquè no tocava? Lliga més. Perquè la fugida de Dencàs va ser força més explicable. Sabia que si l'agafaven hi deixava la pell. En canvi el paper de Companys en els Fets del 34 va ser més trist. Com el del Carod que ara crida el poble a seguir-lo de nou. Molt trist. No n'aprendran mai?

(Per fer comentaris en l'article d'aquest dissabte a l'AVUI, cliqueu aquí)

Pallach, que ets al Cel...

Saben qui va ser Gary Cooper? I Pilar Miró? Per si no és el cas els ho apunto. El primer, un mític actor del Hollywood dels anys daurats. La segona, una directora de cinema que a més va conduir TVE en temps del PSOE de Felipe González al govern de l’Estat. I per què els ho explico, tot això? Per una pel•lícula que ve a tomb de recordar aquests dies de debat post-electoral al PSC: Gary Cooper, que estàs en los cielos... Cinta de Miró de l’any 1981. N’hi ha que aquests dies l’homenatgen en clau nostrada: Josep Pallach, que ets al Cel...! Què pensarà ell, des d’allà, de la socialdemocràcia a Catalunya? Ell que volia impulsar a mitjan anys setanta del segle passat un partit socialista d’estricta obediència catalana de ben segur a dia d’avui estaria patint molt per com evoluciona el debat post-28N al Partit dels Socialistes de Catalunya.

Quo vadis, PSC? Hauria de ser l’hora de les idees, a can socialista. Cert. Hauria de ser aquest el cas. Però els noms també són importants. Són bàsics, en un projecte polític. Les persones, els ciutadans, són el centre de la democràcia. En són la raó de ser. I els individus, en política, també són l’essència de l’invent. El candidat és el missatge? No l’hauria de ser tant com l’és. I en aquest sentit, el nom que en els últims dies sona amb més força per substituir José Montilla al capdavant del PSC diu molt de l’estat de gravetat en què es troba el “pacient” PSC. Carme Chacón sembla ara la gran esperança blanca dels socialistes.

La ministra de Defensa. Una jove política que sens dubte ha tingut una carrera fulgurant, però l’únic nom que sona per liderar el PSC post-Montilla que no és un dels que hi veiem a primera línia des de fa dècades. I la novetat ha de venir de la línia més PSOE del PSC? De Chacón? Caldria preguntar-se, doncs, què queda d’aquell PSC-Reagrupament que Pallach va impulsar per pensar el país, Catalunya, des del centre-esquerra. Què en queda de posat al dia? Què en queda al PSC? L’opció Chacón ens diu que ben poc (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

De dual a real

Aquí el meu article publicat aquest diumenge a can Avui, en un especial post-eleccions catalanes (28-N: i ara què?) que aporta molta teca per reflexionar, sobretot perquè coordinats pel Toni Brosa hi diuen la seva grans firmes com Ferran Sáez Mateu, Antoni Segura, Marta Lasalas, Josep Maria Terricabras, Jordi Xifra, Hèctor L. Bofill, J-J. López Burniol, Miquel de Palol entre altres. Un luxe. Aquí la meva aportació:

De dual a real

Les eleccions de diumenge passat van posar la base per avançar en equip, en plural. Per superar aquella Catalunya dual amb què cert relat descrivia el país com la suma de dos fronts: el rural, de CiU, i l'urbà, del PSC. Això ha quedat desmentit de nou, ara de forma més rotunda. A més, els resultats electorals demostren fals el risc de fractura social que alguns han utilitzat recurrentment com a espantall per mirar de collir vots i per blasmar objectius de país com la sobirania econòmica.

CiU guanya al Baix Llobregat, al Vallès Occidental i a la immensa majoria de les ciutats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Ho fa, a més, amb un augment de la participació, captant vots dels socialistes, i amb un discurs que defensa el “dret a decidir sense límits” i el concert. L'avinentesa, doncs, és immillorable perquè –no només via CiU– s'incorpori molta més gent a l'àmbit del catalanisme.

Però, com fer-ho? La recepta haurà de contenir molts ingredients, però en síntesi, per començar: una gestió impecable de les institucions catalanes que les prestigiïn i demostrin com un major autogovern implica una millora en les condicions i vida dels catalans. Això, annex a un nou relat col·lectiu impulsat des de la màxima institució del país, que relligui aquest increment pràctic del benestar amb el discurs que el sustenta.

Prioritat màxima dels propers temps per al futur president Artur Mas, doncs? La gestió pura i dura. Restablir la salut financera de la Generalitat. Reactivar l'economia amb l'impuls d'un canvi de model productiu que prioritzi l'economia del coneixement en detriment del totxo. L'educació, amb lluita decidida contra el fracàs escolar. I mesures de regeneració democràtica i de transparència, en la línia del “Govern dels millors” que Mas no es cansa de repetir que vol fer.

La Catalunya que està per venir, si la volem sobirana, ha de partir del fonament d'una societat més pròspera. Només així podrà ser real. I això no entén de divisions entre mar o muntanya, vila o ciutat. Aquest és el gran repte de Mas. Liderar el fer pinya des del catalanisme com a síntesi de les aspiracions col·lectives.

El nou Govern haurà de començar per combatre en plural la crisi econòmica. I en aquest difícil objectiu només triomfarà si ho fa pensant en gran, amb ambició de país. De forma pragmàtica, efectiva, realista. Perquè en els propers anys ens hi juguem molt i perquè és àmpliament estesa l'ambició de fer real una Catalunya que decideixi per si sola. Així ho ha sentenciat el 28-N.

Factura passada. Lliçó apresa?

Article de servidor a l'Antena de la Catdem de la setmana passada. Un número especial amb una molt interessant entrevista a Josep Maria Duart,Vicerector de Postgrau i Formació Continuada de la UOC. Especialista en E-learning. I amb article del mateix director de la Catdem, el professor Agustí Colomines, sobre la Casa Gran i les eleccions. L'article de servidor:

Factura passada. Lliçó apresa?

El votant és així. De tant en tant va, i reacciona. Diumenge passat, 28-N, va donar-se de nou el cas. Ho ha admès fins i tot Joan Puigcercós. Dos dies després de la derrota, certament, però ho ha fet, i via blog. José Montilla reaccionava força abans, la mateixa nit electoral.

El diagnòstic del secretari general d’Esquerra és sorprenent per lúcid, però sobretot per tardà. Apunta tres grans causes que ell proposa com a explicació de la desfeta d’Esquerra, i la segona, la del mig, entre llesca i llesca, on hi ha la molla, és la clau: “La decisió de fer president José Montilla ha causat un fort rebuig en una part important del nostre electorat”, admet. Com deia, lúcid. Però ara, quatre anys després. Si Esquerra hagués atès més al veredicte de les urnes quan tocava, segurament en l’actualitat no seria a la UCI.

La fórmula del tripartit, sense Pasqual Maragall, sense l’argument del canvi i ja amb tota la màgia del “govern d’esquerres” amortida al poc temps de ser parit en la seva primera versió –la del 2003– no tenia sentit en el 2006. O millor, no tenia cap altre sentit que mirar d’aconseguir, a la segona, que una CiU a l’oposició es descompongués en benefici dels interessos electorals d’Esquerra i el PSC. I no va passar. Un cop més, no va passar. La profecia era falsa. CiU no era només l’invent de Jordi Pujol. No era només un partit fet per viure al govern. Ho ha demostrat. Els ho ha demostrat, a aquells que van posar les seves càbales i els interessos de partit per damunt de l’interès general.

Ara el poble de Catalunya ha parlat clar. Ha donat una àmplia majoria a la CiU d’Artur Mas, i ha castigat severament el PSC de José Montilla i l’Esquerra de Joan Puigcercós, els dos grans arquitectes dels tripartits. Factura passada. Però lliçó apresa? Encara és d’hora per saber-ho. Montilla diu que se’n va i tanmateix es queda per poder pilotar la transició cap al dia després. Deixarà que el seu hereu impulsi un PSC reinventat, com necessiten? Puigcercós per la seva banda, ara diu que posa el càrrec a disposició, però no dimiteix ni s’exposa a un congrés del seu assembleari partit, sinó que segurament espera una ratificació d’un òrgan que controla molt millor, per mirar de tornar a començar. Ell? Sí. Però en quina direcció?

Tant en un cas com en l’altre, només la perspectiva d’una tercera - dura i potser definitiva - factura, els pot empènyer a fer allò que toca: un replantejament profund. Amb tot, de camí a trobar-se a ells mateixos, potser topen amb l’interès general i aquesta legislatura sumen al Parlament amb la majoria quan els interessos de país ho reclamin. No serà en poques ocasions. Hi haurà moments per comprovar com de certs són els propòsits constructius que ara PSC i Esquerra anuncien. La difícil situació del país i la seva economia ho reclamen.

Funeral + What's In It for?

El tripartit ha finat. Va ser diumenge passat, 28-N. Però que ningú desesperi, tampoc dels tripartits. Només cal posar-se a caminar i veure que... la vida segueix.

Anàlisi UOC (no només 2.0) de les E10

Aquí us adjunto dos vídeos elaborats per la UOC, amb l'anàlisi de la campanya dels diferents partits per les eleccions al Parlament 2010. Tres veus: la de Lluís Pastor, Director dels Estudis de Ciències de la Comunicació; Ana Sofía Cardenal, Directora dels Estudis de Dret i Ciència Política, i servidor de vostès, professor de Comunicació Política i d'Institucions Públiques de la casa.

Tres mirades comunicatives de la campanya. Amb molta atenció al factor 2.0 com pertoca a una universitat com la UOC, però no només. Primer el vídeo amb els tres. Després una versió amb servidor a soles, desenvolupant una mica més els arguments.

Banderes +Florentino +Oracle = Confusió

L'explicació a les 9 banderes catalanes rere el Mas... us ha convençut? L'entrevista de la Mònica Terribas al president electe la vau veure? I el bon rotllo entre Mas i Florentino Pérez? Potser també us heu preguntat el per què del gest de Joan Puigcercós, que diu que posarà el càrrec a disposició? I Guardiola i Mou? Que comuniquen bé?

Aquí l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 1 de desembre de 2010.

I aquí l'àudio de L'Oracle d'aquest dijous 2 de desembre de 2010. Hem fet tertúlia amb l'encara delegat del Govern a Tarragona i primer secretari del PSC al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté. Moderats per Xavier Graset, junt amb Lola Garcia i Gemma Calvet.

Esquerra, capital, Falset?

“Carles Bonet... Carles Bonet... Carles Bonet...”. De què em sonava? Dilluns aquest senador d’Esquerra va emergir del seu silenci sepulcral dels últims anys i va arremetre contra l’encara cap de files republicà, Joan Puigcercós. Em va costar però llavors em van venir a la ment dues referències sobre el personatge. I la sorpresa va ser majúscula quan les vaig tenir totes dues ben nítides al cap i les vaig fer interaccionar amb la seva frase de la setmana: “Lo que procedeix i que hauria d’haver sortit d’ell mateix, ahir mateix a l’executiva, és presentar la dimissió de manera irrevocable o no, però no presentar una dimissió de falset, no? Una dimissió com de “em presento i llavors m’aclameu com el líder”, no?”. Falset. Bonica paraula. I no parlava de la capital del Priorat, sinó de Joan Puigcercós i el gest d’aquest de posar a disposar el seu càrrec de secretari general en el Consell Nacional d’ERC del proper 18 de desembre.

El primer record que lligo a Bonet és l’escena que un company periodista de Madrid em va dir que el senador de l’Entesa (PSC+ERC+ICV) va protagonitzar durant el debat de l’Estatut a la Cambra Alta espanyola: "Visca el Tripartit! Visca el Govern catalanista d'esquerres!". Em va jurar i prometre que Bonet va proferir aquest xiscle en un moment donat de la jornada. Propi d’un groupie més que no pas d’un senador, oi? Tot un fan del tripartit, segons el relat de l’amic periodista madrileny.

I de Madrid a Barcelona. Perquè corria el novembre del 2003 quan, passades les eleccions que Artur Mas va guanyar contra pronòstic a Maragall, Bonet va deixar anar a un altre company periodista, aquest cop al Parlament: “Sí, i ara què se suposa que hem de fer? Un govern de catalanets? Au, va!”. Per “un govern de catalanets” s’entén que Bonet es venia a referir a un govern de CiU i ERC. I no, no va passar. Esquerra va preferir tirar pel PSC i ICV (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)