"# 28-N en escritura cuneiforme"

Mític Màrius Serra, que un cop més té la gentilesa de citar-me via twitterisme. Avui a La Vanguardia publica aquest article que aquí us reprodueixo i que via piulades descriu la nit electoral:

@mariusserra: TV+ Twitter @ jordievole: Con el 3% sale Anglada!!! Arranca el coche!!! Ahora entiendo el problema del 3 per cent!!!

@ agenciaacn: El hashtag # 28N treu fum http:// ves. cat/ anMf # 28N

@ xsanjuan: # quepassaria si l´ou li tiren al de Ciutadans al crit de ´Visca Catalunya´? # 28N

@ ciu: lamentem profundament l´incident que hi ha hagut contra el sr. Iceta a la seu dels @ socialistes_ cat

@ RogerSaperas: 60% De moment, Anglada fora. Però 50.000 vots.

@ xavicoral: Bé, bé... esperant que arribi com a mínim al 80% per no tenir més ensurts... RT @ agustibranas: Com van les crispetes amb l´anella? :)# 28N

@ marcpifarre: Us imagineu q ara s´estigués jugant un Barça-Madrid???

@ socialistes_ cat: # presidentmontilla en el proper congrés no tornaré a ser candidat a primer secretari de partit

@ Rogerbuch: Catalunya és diferent. Votem partits estranys, com per exemple Ciutadans, oi, Rosa Díez? (0,17%)

@ ganyet: Gol de Laporta a l´últim minut # e10 # e10rac1 # 28N

@ marccortes: Hacía tiempo que no veía unas elecciones así... Resulta que hoy NO han ganado todos # 28N

@ Buenafuente: Descalabro del PSC y Mas President. ¿Se veía venir?

@ jaumeprenafeta: Titular del 3cat24 a les 22.39: ´CiU s´allunya de la majoria absoluta´ http:// www. 3cat24. cat/ # 28N

@ xavisarria: És molt preocupant que 70.000 persones hagin votat extrema dreta, més els 365.000 que han votat el discurs populista i xenòfob del PP.

@ toniaira: En @ Laporta2010 promet.

La primera nit ja dóna la nota. Serà l´últim en comparèixer, després del guanyador. Això promet...!

@ Sergimas: President MAS !!! Insisteixo. Ja és oficial: em demano Helena Rakosnik pel Polònia

@ peremas. Intereconomía al seu aire: entrevisten la Sánchez-Camacho mentre compareix en Mas... # 28N

@ cativistes: Humilitat, responsabilitat i esperança. Ens sentim servidors de Catalunya i no els seus salvadors

@ enricxicoy: "Cooof!", diu en Pujol al costat de Mas. # 28N

@ martinpinol: quan Mas diu que aquest any SI, és que està content amb l´aparició de Laporta al Parlament?

@ javiercocooning: # laporta pasa de 100.000 socios a 100.000 votantes més que un President! ;-) # e10

@ jovarela: Ara que Laporta es important ja pot sortir al wikileaks. Al loro!

@ albertcuesta: Siguem positius: Carmen de Mairena (i el Partit Pirata) tenen més vots que Rosa Díez # 28N

@ ebenach: Enhorabona a CiU i a Artur Mas, i feu bona feina per Catalunya. Nosaltres hem perdut, hem rebut vot de càstig i cal replantejar-se coses

@ jcorbalan: Cuní a Puigcercós: ´Considera una derrota ESPECTACULAR?´. Resposta: ´Miri, no estic per bromes...

Boníiiiiiiiiiiissim.

Ja tenim "Senyor i Senyora Catalunya"

Artur Mas ja és president electe de la Generalitat. Ahir els resultats electorals no en van deixar dubte. Daltabaix històric del PSC de Montilla. El PP que xucla vot del PSOE i emergeix com el 95 amb Vidal-Quadras (amb un diputat més i tot). Estrellada espectacular de l'Esquerra de Puigcercós, Ridao i Carod. Iniciativa de baixada sostenible. Ciutadans reedita resultat. I alerta a l'entrada de Joan (outsider) Laporta, sense l'ajut dels mèdia.

Podria ser que durant aquesta setmana CiU ampliés la seva majoria de 62 a 63 diputats, amb el tercer diputat de SI que de moment li ha estat atorgat a l'espera de l'escrutini del vot per correu i a l'estranger, que pinta que podria decantar l'escó en moviment en aquesta direcció. Però veurem.

En tot cas, majoria indiscutible de Mas. El tripartit no suma de cap de les maneres, fet que ha capbussat dos dels seus socis en una crisi de dimensions importants que ja veurem l'abast que pot arribar a tenir en cada casa.

De moment, Montilla no repetirà ni com a candidat ni com a primer secretari del PSC. I a can ERC això en Puigcercós ni pot ni vol anunciar-ho, entre d'altres coses perquè sap que ja n'hi ha que li ho voldran arreglar per ell. Vegis Carod i d'altres.

Una imatge interessant d'ahir: el protagonisme important d'Helena Rakosnik al costat del seu marit, Artur Mas. És una imatge molt made in USA. Allà el president i la primera dama són els coneguts com a "Senyor i Senyora Amèrica". Volen encarnar la nació, els seus valors més preuats i un cert ideal de família, junt amb les seves criatures. Ahir em va semblar veure un apunt de retorn a això a Catalunya, reenganxant amb els temps del tàndem Pujol-Ferrussola.

(Per cert que el moment escenografia convergent podria haver estalviat en tela -amb l'excusa dels temps de crisi- i amb una senyera més petita al balcó hauria evitat el recurs fàcil que diaris com l'ABC han fet tot jugant amb l'efecte rojigualda rere el guanyador. Vegis la foto d'aquest post)

Montilla i la seva esposa no hi van jugar mai. Maragall i Garrigosa només una micona (però molt més que els seus substituts). A Espanya, Aznar i Botella sí, Felipe i Carmen Romero molt poc, i ZP i Sonsoles Espinosa poquíssim.

N'hem parlat avui al Tot és molt confús. Aquí teniu l'àudio de l'especial Consultori del Dr. Aira amb anàlisi del 28-N, d'aquest dilluns 29 de novembre.

I ahir en vaig fer anàlisi (d'aquests i altres punts) al 59 Segons de TVE-Catalunya, junt amb l'Ernest Folch, l'Antoni Segura, la Patrícia Gabancho, La Milagros Pérez Oliva i en Miquel Porta Perales. Tot conduït per la Cristina Puig, i dirigit pel Francesc Cruanyes. Us n'apunto la peça en dos lliuraments.

Adéu, 'acampanya'

(article de servidor, aquest dissabte a can AVUI)

Qui ha fet menys campanya? El PSC i els seus vídeos només aptes per a ni-nis? CiU i no recordo quin moment clau que hagi protagonitzat en campanya? Esquerra i l'exabrupte contra els andalusos que Joan Puigcercós va ser més ràpid a rectificar que a tornar a hissar la bandera espanyola a Governació quan n'era el titular i un dia va tenir un rampell? Iniciativa i els seus de-professió-intel·lectual-progre-espanyol-pro-totmenys-res-que-faci-tuf-de-catalanisme? El PP i els seus intents desesperats per fer de Plataforma per Catalunya i Ciutadans, tot junt i malament?

Deia la llegenda que era CiU a qui més convenia una campanya ben bé inexistent. Però això només era cert en part. L'acampanya de tots plegats ens ho ha demostrat (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Tanquem la paradeta

Demà farà un mes que va morir l’avi Llàtzer. En Llàtzer Escarceller del mític programa Filiprim. Moment nostàlgic d’aquells que em fan disculpar-me davant les noves generacions que no tenen per què saber res ni del Filiprim ni del Llàtzer. Però un cop acceptada l’esmena d’entrada, parin alerta al fet que ahir pensant-hi vaig fer link ràpid a un que coneixeran segur. Joan Ridao.

N’hi haurà a qui potser li sona d’un altre programa, de l’APM, de quan la Thais Villas el va engatar a La Sexta. Oli en un llum. Per a això hi va anar. Perquè el conegui més gent. Els signes dels temps això ja ho marquen. Tot i que ell marcat ja ho està de fa temps. Sense complexos, com ha de ser. Sense mitges tintes, com agrada en política. Amb aquella alegria, que sempre és d’agrair. I d’aquí el segon link que vaig fer ahir tot pensant en aquest article que estava a punt de parir.

Corria l’any 2003, no tant llunyà com els temps del Filiprim, quan Joan Ridao, actual secretari general d’Esquerra, va escriure un llibre de títol Baixant la persiana, crònica d’un final de règim. Li ho va publicar Tres Tigres. Alerta. No Tres Tristos Tigres. El títol m’ha recordat sempre la mítica frase del senyor Bachs, presentador del Filiprim: “Taaaaaaaaaaaaaanquem la paradeta!”. Quanta metàfora en tan poques paraules!

Final de règim. Els sona? I ara que la Catalunya del tripartit respira aquest ambient, a Esquerra és el de Ridao un dels noms que sona amb més força per rellevar Joan Puigcercós. No ho troben surrealista? Fet i fet, si Esquerra rep clatellada forta haurà estat sobretot com a penalització per una política de pactes tripartits que ja Ridao defensava el 2003, abans de les eleccions del canvi, quan els seus companys encara anaven venent per les cantonades que ells eren equidistants entre PSC i CiU. Ell no. Ni llavors ni ara. Les seves més enverinades carícies van sempre dedicades als convergents. Als socialistes, poc o gens.

En canvi al PSC tot apunta que ja van tancant la paradeta de forma ordenada (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Debat + Laporta + Lapiedra = Confusió

Maria Lapiedra ha de ser protagonista d'una campanya electoral? Segurament, ni d'una part de campanya. No és el seu espai natural. Però el cas és que ho ha estat respecte de l'últim tram de la cursa electoral de Joan Laporta. Intencionadament? Algun rival Laporta hi ha ajudat per perjudicar-lo? Així ho apunten des del seu entorn. Però avui en parlàvem a can Tot és molt confús i la de Mollerussa hi ha opinat en persona via telèfon. Clar que això ha passat després de comentar la jugada sobre el NO cara a cara d'ahir.

Aquí teniu l'àudio de El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 24 de novembre de 2010.

Vitamina # e10 para el debate

(Article d'avui del Màrius Serra a can La Vanguardia, sobre el debat de diumenge):

El largo y tortuoso debate a seis conducido por Cuní en TV3 la noche del domingo obtuvo un share del 21,5%. No está nada mal. Los analistas de audiencias televisivas seguro que ya han descuartizado el debate minuto a minuto, buscando el de oro, el de incienso y el de mirra. De hecho, la traca final del debate incluyó un anuncio de secuela en el formato de cara a cara entre los dos principales candidatos, con los papeles invertidos entre un presidente cada vez más aspirante y un aspirante cada vez más presidente. Pero ese 21,5% no es la única cifra relevante de audiencia. Hay otra que aún no tenemos la capacidad de valorar en su justa medida. Mientras duró el debate de TV3, el hashtag asociado #e10 llegó a generar en Twitter el 0,12% del tráfico mundial de tweets en este medio de comunicación, según recoge Trendistic. Es un porcentaje que lleva a unos números absolutos mareantes.

La noche del domingo formé parte de esas dos cifras. Como muchos catalanes, seguí el debate por televisión y por Twitter a la vez. En los momentos previos, hubo una pugna por establecer qué hashtag sería el referencial, pero # debata6 sucumbió ante el más certero # e10 propiciado por el grafismo de TV3, nada ajeno a Twitter.

Empecé a ver el debate mirando de reojo los tweets que llovían en mi portátil, pero pronto mi atención principal cambió de pantalla, activé los dedos y lo que miré de reojo fue la tele. Sin el complemento de Twitter no hubiera aguantado todo el debate ni queriendo. Las observaciones de ciudadanos anónimos sobre cada lance se entrelazaban con las consignas que los seguidores de cada candidato intentaban colar, con y sin disimulo. También con los comentarios de muchos profesionales del periodismo adictos al Twitter, con Jordi Basté a la cabeza, pero también Ernest Folch, Jordi Évole, Toni Aira, Roger Saperas, Pérez Ezquerdo, Fran Domènech... (RAC1 en peso parecía estar dándole al dedo). Y, naturalmente, muchos mensajes extraparlamentarios.

Joan Laporta, o su perfil, rabiando y rajando de la clase política. Había minutos en los que se acumulaban un centenar de tweets en el depósito pluvial de Twitter, de modo que refrescando la pantalla a lo sumo podías leer la última decena. Los había de todo tipo: serios, coñones, indignados, onomatopéyicos... Siempre breves, cerca de la oralidad, como si todos estuviésemos en el mismo bar siguiendo el debate.

Gracias a Twitter se difundieron acotaciones a lances de todo calado, desde el cortejo de Puigcercós a Mas hasta la caída de algún objeto no identificado durante una intervención de Alicia. Sorprende que, en un ámbito de libertad extrema, sin censuras ni cortapisas, apenas hubo espacio a la descalificación o al insulto.

Twitter + debat + caraacara = Confusió

Alerta que el presentador emergent Pere Mas s'ha deixat anar a la xarxa piuladora. Que tremoli l'enemic. Però no va ser l'únic que s'hi va deixar anar. Vam batre rècords. Avui n'hem parlat al Tot és molt confús. Tot i que, sobretot, com toca, hem parlat dels millors moments del debat d'ahir i del cara a cara de demà entre Mas i Montilla.

Aquí l'àudio de l'anàlisi del debat a sis, avui dilluns 22 de novembre.

And the loser is...

Qui va guanyar el debat a sis d’ahir a TV3? Mas? Puigcercós? Herrera? Fins i tot… Rivera? Doncs el cas és que els quatre una mica. Ara, no hi ha dubte que José Montilla en va ser el gran perdedor. I no tant per la seva més que discretíssima intervenció en el conjunt de l’espai, com per la constatació que sense que ICV i Esquerra li facin la feina no se’n surt.

En la passada campanya, Artur Mas va regalar a Montilla un preuat tresor. Amb el DVD famós anti-tripartit va donar l’excusa perfecta perquè ecosocialistes i republicans esdevinguessin més montillistes que montilla. Va regalar-li dues crosses que ja no havien ni de justificar o dissimular el que farien el dia després de les eleccions. En el debat, en equip, van massacrar Mas.

Un Mas que a més havia anat al notari blasmant el PP va fer la resta per quedar-se ell tot ben solet. I això es nota. Es transmet molt en moments àlgids de la campanya com ho és un debat d’aquestes característiques. Però ahir, quatre anys després, qui estava sol era Montilla. Sol en el furgó de cua. Fins i tot Albert Rivera projectava més consistència que ell, amb 34 diputats menys.

Els dos desafiaments que Montilla duia guionitzats (i que va haver de llegir), Mas els va tornar destrament. “M’assegura que no pactarà amb el PP, senyor Mas?”. Resposta: “Oi que vostè diu que vol governar sol? Doncs jo hi tinc el mateix dret. I si no hi confia, doni suport a la llista més votada i afavoreixi la governabilitat. Jo ho faré si vostè és el més votat”. Pam! I després: “El desafio a fer un debat cara a cara i en català”. Resposta: “I jo que ho accepto, però tornin vostès (PSC) a la taula per tancar-ho, perquè s’hi van aixecar”. I patapam! Després Herrera, Puigcercós i Camacho van deixar anar comentaris ja en temps de descompte, tot queixant-se a Montilla per la seva proposta que els exclou (...)

(Per llegir l'article complet d'Electoralia, cliqueu aquí)

10 anys sense en Lluch

N'admirava la capacitat intel·lectual i pedagògica. Que parlés del Leviatan de Hobbes amb la mateixa gràcia i normalitat que ho feia per exemple del seu (nostre) Barça o de l'última novetat a la premsa del cor. Res no li era indiferent. La seva curiositat era contagiosa. Pur humanisme, cultura, ganes de saber i de compartir coneixement.

En moltíssimes coses no hi estava d'acord, i el meu parer és que la seva trajectòria política va deixar alguns moments ben poc lluïts. Però l'admirava. Al polític que plantava cara als violents, al professor Lluch, a l'Ernest culer, al senyor Lluch tertulià de la ràdio. Un teòric molt pràctic. Un mestre que m'hauria agradat tenir... i mireu que n'he tingut de bons...

Avui fa 10 anys que ETA el va assassinar. Però la memòria encara no ens falla del tot.

Parlem?

Jon Favreau és l'escriptor de discursos de Barack Obama. De fet, el bon domini del llenguatge de Favreau combinat amb la gran capacitat d'interpretació d'Obama van ser factors clau per crear l'obamania que va fer el demòcrata president. El relat. Aquesta és la paraula. I la xarxa d'internet va ser peça determinant en la seva manufactura. En l'elaboració d'una història potent i atractiva per a una àmplia capa de població.

Obama és referent per als nostres polítics. Sovint de forma massa acrítica, sense tenir presents les diferències entre el seu context i el nostre. Ho hem vist amb els mítings exprés de José Montilla o amb el vídeo viral de CiU que en calcava un d'anterior dels demòcrates. Però on l'han seguit tots sense excepció és en l'ús de les xarxes socials a internet.

Aquesta és la gran novetat de la campanya en el món virtual, amb Twitter i Facebook molt especialment com a grans àgores digitals. I els partits s'hi han abraonat. Tots. Petits i grans. Amb major o menor encert, han vist clar que via internet i les xarxes socials poden establir un diàleg sense gaires barreres amb públics cada vegada més targetitzables, entesos sobretot com a consumidors.

Vídeos polèmics i picants concebuts en essència per córrer com la pólvora per la xarxa, i d'aquí als mitjans tradicionals, han trobat en la fase 2.0 d'internet el seu millor aliat. Però 2.0 vol dir compartir i també dialogar. Això últim la majoria de partits encara no ho conjuga prou, tampoc a la xarxa. És l'assignatura pendent. Que algú els ho demani amb força: parlem?

(Per fer comentaris al meu article d'aquest dissabte a l'AVUI, cliqueu aquí)

Montilla Jospin, Alícia Palin

La premsa britànica se’n fa ressò. La republicana Sarah Palin podria estar a punt d’anunciar que aspirarà a la presidència dels Estats Units l’any 2012. Pobre Partit Republicà. Barack Obama, de confirmar-se que Palin aspira a succeir-lo, i de fer-se la d’Alaska amb la candidatura republicana, podria tenir moltes garanties d’un segon èxit consecutiu. Perquè Palin i els radicals del Tea Party són la garantia de la pèrdua de la centralitat política d’un Partit Republicà que així estaria abocat al fracàs electoral ben bé de cap.

I segona referència internacional. Recorden les últimes presidencials franceses de Jacques Chirac? Van ser l’any 2002, i va arrasar. Els francesos li van dispensar el 82,21% dels vots. Va ser en una segona volta on el neogaullista s’enfrontava a l’ultradretà Jean-Marie Le Pen, que havia desbancat en primera volta el socialista Lionel Jospin. Un PSF massa centrat en el seu electorat més de pedra picada, més ancorat a l’esquerra, més anti-Chirac, va patir un daltabaix històric. Havia perdut la centralitat. I encara la busca, vuit anys després.

Aquí a Catalunya, el PSC també enfila la campanya del 28-N descentrat. Massa obsessionat per enfocar el seu missatge al vot més PSOE que té. Sembla haver abdicat d’una capa àmplia d’antics votants que per exemple en temps de Pasqual Maragall candidat els havia fet confiança. Ara les enquestes internes de CiU (que coincideixen amb la majoria) apunten a una fuita de vot molt important dels socialistes en direcció a Artur Mas. Simptomàtic.

Ahir José Montilla parlava d’incerts “horitzons llunyans” i el seu col•lega del PSOE Marcel•lí Iglesias alertava d’“aventures perilloses”, tot en referència a possibles vies sobiranistes. Les enquestes que remenen al carrer Nicaragua han de ser molt desoladores per fer l’aposta que el PSC està fent per blasmar unes posicions sobiranistes que a Catalunya tradicionalment han estat sempre lligades a la reivindicació tranquil•la i plenament democràtica, i que cada dia incorpora sense estridències majors capes de la societat. Atiar el vot de la por per mirar de mobilitzar certs sectors, i fer-ho en ple pacte amb Esquerra, és com a mínim difícil d’entendre. També Jospin l’any 2002 va intentar vendre que el fins llavors seu soci de govern Chirac era el dimoni amb cua i banyes, i ningú no el va entendre (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, llegiu aquí)

Subliminars i culpables

Us heu fixa't en l'espot del PSC que té com a protagonista un noi que fa de missatger de dia i que estudia de nit? "Hi ha alguna cosa de Montilla en tots nosaltres". Això diu la frase final. I la idea, clar, és recordar allò que el relat de Montilla ens explica: que de jove treballava de dia i estudiava de nit. El somni català (rotllo l'americà). Un home fet a sí mateix a base d'esforç i tenacitat. I el seu adversari??? Res! Un nen de papa! O això diu el vídeo. Subliminarment.

Hi ha un moment que mentre el nano va en moto per ciutat, la seva veu en off diu: "És clar que hi ha gent que ha nascut amb un pa sota el braç..."... i pam!: a la parada de bus per on passa el nano, megafoto d'Artur Mas (la que hi tenia al Facebook fins fa no gaire). Gran tècnica spindoctoral subliminar, eh? Au, la relació d'idees que volia fer el PSC amb l'anunci ja la tenim servida. Qui se n'hagi adonat, bé. Qui no, a veure si ni que sigui subconscientment...

Ara! Parlant de consciència (i jo de coses polítiques i marquetinianes en tinc força), us apunto el vídeo viral que ha fet córrer CiU. És paròdia d'un Telenotícies. El del 29-N, dia després de les eleccions, i vol alertar els qui volen que guanyi CiU (o els qui no volen que guanyi el tripartit) perquè no es confiïn. Mireu-lo... i després mireu l'altre vídeo que us poso tot seguit (i que correspon a la campanya d'Obama). La inspiració és més que evident, gairebé frame a frame. L'amic americà sempre present.

En tots dos virals sóc culpable d'una victòria (Montilla en un cas, McCain en l'altre). I tu també, si et fan arribar el vídeo. D'aquí la gràcia del viral. La personalització.

Avui n'he parlat a can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 17 de novembre de 2010, al Tot és molt confús.

La batalla (virtual) per ser creïbles

Avui el Centre d'Estudis Jordi Pujol em publica aquest article, que recull en essència la meva intervenció d'ahir dilluns a la Facultat de Comunicació Blanquerna, on vam analitzar -junt amb Xavier Roig i Antoni Gutiérrez-Rubí- la campanya per les eleccions del proper 28-N. Aquí un resum de l'amic Tolo Moya sobre la taula rodona d'ahir. Un altre de la Cristina Serrano.

I aquí l'article:

Els partits polítics són tots a la xarxa. Però com hi són? Com s’hi representen? Com els veiem? Els reconeixem tal i com es mostren en el món analògic? Un cop superada la novetat de les anteriors eleccions, que era el .CAT, ara la moda són les xarxes socials. Perquè un cop més es demostra que els partits lideren poc, i massa sovint van a remolc d’allò que té èxit, de la cosa pública enllà.

Twitter i Facebook són les sensacions del moment a la xarxa. En el món 2.0 dels candidats al Parlament a les eleccions del 28-N, hi tenim també Tuenti, Youtube, Flickr... però ara toca el protagonisme de les dues xarxes socials de moda –una d’elles amb pel•lícula hollywoodiana inclosa. Els partits volen ser-hi. I l’avantatge és que amb el pas dels anys han anat captant que això de «ser-hi», a Internet, és sinònim de plantar-s’hi, entenent el mitjà, i no només per dir «casa!» sinó per repenjar-s’hi.

La xarxa demana d’un llenguatge diferent, menys encotillat, que apel•li més a la participació i que realment s’hi posi. Però el cert és que els partits encara no conjuguen del tot la declinació del verb dialogar. Se’ls resisteix, i la xarxa d’Internet n’és fidel espill. Reflex en multimèdia i les vint-i-quatre hores del dia non stop.

La xarxa d’Internet és una oportunitat per als polítics perquè s’hi posin de forma més sincera, més solidària a l’hora de compartir, més deixada anar, menys tensa, tot i que això últim cal que es faci calculant força bé quan és possible i aconsellable de fer-ho. Contradicció? No, món Internet. Que et mostris més no vol dir que ho hagis de fer sense pensar-hi. Molt al contrari. Aquest és part del secret de l’èxit per als polítics que via xarxa volen mirar de contribuir a la manufactura del seu relat a fi de bé (per a ells, és clar).

Però els partits, molt especialment pel que fa a la representació dels seus principals líders a la xarxa, són poc constants. Els pocs blogs que resten vigents dels principals candidats al 28-N estan molt desactualitzats. És un símptoma del problema. Però no n’és l’únic. Sovint la representació dels polítics a la xarxa és millor que la que ens arriba pels mitjans tradicionals, però no hi persisteixen i perden credibilitat.

La militància reloaded, exèrcits d’activistes a Internet, emeten missatges constantment i en multimèdia, en defensa de les seves opcions i en atac de les adversàries. I com que molts dels qui s’atansen a la xarxa –malgrat el que diguin en veu alta– ho fan més per ser escoltats que no pas per mirar d’escoltar, el resultat és que l’efecte de reforç respecte de les pròpies posicions és important. A tots els bàndols. I el diàleg? Massa sovint, virtual, en el pitjor sentit de la paraula.

Aquesta és la gran novetat d’una campanya que s’està lliurant molt en un món virtual, amb l’objectiu d’incidir en un altre de molt real. Quan la batalla per la participació és el gran objectiu, l’activació dels elements més actius és molt important. La xarxa hi ajuda. Cal fer taca d’oli. Per aquest motiu el front online ha estat especialment prioritzat en els pressupostos de la majoria de les candidatures, ara com mai abans (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Virals dels bons

La festa electoral ha començat a animar-se. Ja comencen a dir-les grosses. Que no vol dir que comencin a dir res de nou ni de més fals de l’habitual.

La xarxa fa possible l’efecte viral, és a dir de contagi, com pocs altres mitjans. És a dir, que la televisió segueix essent el gran mitjà rei per a milions de ciutadans d’arreu, però que Internet fa córrer com cap altre allò que precisament està fet amb aquest objectiu.

Ara! I què me’n diuen de les vies tradicionals, de les de tota la vida? Aquestes no passen mai de moda. I menys en campanya. Allò de dir-la grossa funciona. Sempre. I alerta que això no implica per se dir mentides, ni dir res de nou, ni dir cap excentricitat. Només cal, per exemple, dir una veritat com un puny quan totes les càmeres, els micros i les webs t’enfoquen amb més ganes que en cap altre moment per fer-la bullir.

Ahir Joan Puigcercós va aportar un moment d’aquells que crec que promet acompanyar-nos com a mínim durant unes hores, que ja és una durada substantiva en aquests temps hiperaccelerats nostres on per exemple el present article escrit a última hora del dia m’exposo ben clarament a què demà quan em llevi potser ja hagi caducat. Però és el que hi ha. No ens espantarem ara. Vivim en l’ull de l’huracà i hi anem donant voltes. Els polítics més, és clar. I molt especialment en campanya.

Al final, la viralitat és el que té. Agrada als polítics. Quan els va a favor, per descomptat. Així que Puigcercós diu que “a Andalusia no paga impostos ni Déu”… i a esperar que vinguin. Que parlin de mi encara que sigui bé. Ja ho saben, és la màxima política. Que si en parlen segurament serà malament, això ja ho tenen. Però allò que importa és que els altres parlin d’ells. Es tracta de mirar de marcar agenda.

Puigcercós pot ser avui el pim-pam-pum per twitter, facebook i youtube. Que bé, no? (...)

(Per llegir l'article complet a Electoràlia, cliqueu aquí)

'The Drums' a Barcelona

Ahir nit, parèntesi de campanya. Aquests senyors a can Razzmatazz:

Campanya que desespera

“No facin cas de les enquestes. No parin compte dels sondejos. No es creguin els baròmetres del CEO”. I de sobte... “Visca l'últim estudi del CIS!! És clar que remuntem!!”. Sorprenent, però només fins a cert punt. Ja ho saben: són com són.

Esquerra mostra entusiasme amb els resultats que apunta l'últim estudi preelectoral del Centre d'Estudis d'Opinió espanyol. Els dóna una forquilla d'entre 15 i 16 diputats. Tot un èxit. Si ens creguéssim les enquestes, és clar. Però no havíem quedat que això no ho havíem de fer?

Comença l'espectacle. L'orgia de contradiccions no ha fet res més que començar i Esquerra s'ha limitat a trencar el gel. Tenen les seves raons. Coses del desesperòmetre. Encara hi ha nivells.

Recorden aquella sèrie sobre senyores desesperades? Doncs el gruix dels partits van començar fa un dia la campanya més desesperada de totes. La més desesperada del PSC, que no té dia després de José Montilla. La més desesperada d'una CiU que, si no governa, caurà en depressió profunda aclaparada per la sensació d'haver perdut el seu últim tren. La més desesperada d'un PP que ha posat en risc la seva credibilitat com a partit centrat i de govern, potser per no res. La més desesperada d'una Iniciativa que si anés a petar de nou a l'oposició amb la seva actual fase naïf difícilment podrà ser aquella veu de la consciència de dècades passades. Però, sobretot, la d'una Esquerra que si s'estavella (molt) haurà de tornar a reinventar-se. Total per a què? Per tornar a ser ERC? Els seria insostenible.

(Article d'aquest dissabte a l'Avui. Cliqueu aquí per fer-hi comentaris)

De campanya a TV3

Avui l'amic Xavi Coral m'ha convidat a comentar la campanya electoral via els cartells dels principals candidats. Ha estaten el seu programa, Divendres, de TV3.

Venc trankimazins

Han vist el ministre José Blanco? Ens l’estan convertint en un dandi. Gasta uns vestits d’executiu que ni a la City de Londres. Pinta uns cabells blancs que el fan d’un patrici que riguin-se vostès del primer senyor de Barcelona que els vingui al cap. I ara fins i tot li han tret les ulleres. Ja no en gasta. Mirada al vent. La cara al vent. Amb aquella alegria.

Certament, això de la política hi ha a alguns que els prova d’una manera bàrbara. És com si s’haguessin apuntar a un reality rotllo El Patito Feo. El recorden? El presentava l’Ana García Obregón amb el nostrat Adam Martín, i consistia en dur-hi algú molt complicat de veure. Al final del procés, recautxutaven, injectaven, endreçaven, pintaven, pentinaven i vestien l’individu fins al punt de fer-lo semblar tot un altre. El resultat no sempre era atractiu, però sí del tot molt més net, polit i agraït de veure respecte de quan algú un bon dia l’havia interceptat i havia decidit dur-lo a un programa de la tele.

A alguns els prova, això de la política. Vegin el cas de Blanco. A d’altres, en canvi, els perjudica molt. Vegin el cas del conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, cada dia més crispat fins i tot en el seu rostre.

Pocs polítics de casa nostra tenen tan bona premsa com ell. De pocs polítics es parla per norma tan bé com del senyor Castells. L’home va arribar a la política provinent de l’Acadèmia, i això desperta un cert respecte ja d’entrada. No és d’estranyar, si atenem al nivellàs que gasta una part creixent de la nostra classe política.

Castells és molt ben tractat per tots, fins i tot per l’oposició. I potser exactament per això té la pell tan fina. Massa fina. A tall de paper de fumar, diria jo. No tolera la crítica, o això projecta. I es crispa amb facilitat en públic. En els últims temps, amb rodes de premsa on renya enèrgicament premsa i oposició quan aquests s’atreveixen ni que sigui a insinuar que la seva política econòmica no és encertada o que presenta certes llacunes.

La pressió de l’actual campanya no hauria de passar-li en teoria gaire factura, però no sembla que sigui així. Ell va defugir anar de dos –de tres, de quatre i així fins el final de la llista– en la candidatura del PSC. Però ni així, dedicant-se en teoria al wait and see de la campanya, no rebaixa el seu nivell de crispació davant la crítica.

Ara CiU alerta que la caixa a can Generalitat amenaça perill d’afartament de teranyina. I va el senyor Castells i, amb el llavi i la resta del rostre ben crispats i tensos, li deixa anar a Artur Mas que això que diu és fruit de “la ignorància o la mala fe”. Però no es frena aquí i acusa el líder nacionalista de posar en dubte la solvència de la Generalitat, exagerant la nota totalment ja que sap perfectament que de qui Mas posa en dubte la solvència no és de la institució, sinó del govern de Montilla i Castells.

I esperin que això no ha començat encara. La campanya oficialment engega avui a partir de les 00.00h. Però fins i tot ja crispa a alguns que ni tan sols van a les llistes. Es farà llarga, la travessia. Però en tot cal trobar-hi el punt positiu. Jo estic per comprar un carregament de trankimazins a Andorra, i plantar-me a l’entrada dels mítings –o de Palau– a fer-ne revenda. Igual faig pela i tot.

(Per fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Chacón+Montilla+Mas+Rivera = confusió

Aquest cartell...


...No trobeu que té força rèplica ara en aquest...?


I si comparem aquest segon amb aquest altre...?


Avui ho hem fet a can Tot és molt confús. Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 10 de novembre de 2010.

i els flaixos de la comparativa:

1- Lletres:

Montilla, tot en CAIXA ALTA (en majúscules, símbol de poder, d’institució, presidencialitat…)

Mas, tot en CAIXA BAIXA (en minúscules, símbol de joventut, dinamisme, modernitat… per tant, CANVI)



2- Plànol de la imatge:

Montilla, PLA MIG CURT (del cap a la meitat del pit): fixa tota l’atenció en la imatge

Mas, PRIMER PLA (del cap a les espatlles): intimitat i confidència respecte del personatge


3- Cap?

Montilla, la imatge frega fins uns dits per damunt de les celles. NO SE LI VEU LA CALVA

Mas, ídem. En aquest cas per evitar el tema PENTINAT, sempre recurrent en el seu cas


4- Paraula baraka?

Montilla, eslògan GARANTIA DE PROGÉS (subtítol: PRESIDENT MONTILLA): PARAULA CLAU: PRESIDENT.


Mas, eslògan UNA CATALUNYA MILLOR (subtítol: COMENÇA EL CANVI). PARAULA CLAU: CANVI


TÍPICS eslògans de partit gran, on tothom si vol s’hi pot agafar. No vé a dir GAIRE RES.


5- Encorbatat…?

Montilla, SÍ (rotllo presidencial). I el PLA MIG CURT la fa lluir (moderneta…)

Mas, NO (rotllo “sueltu”, menys tibat). I el PRIMER PLA fa que això s’intueixi però tampoc no es vegi molt, molt


6- Dentetes?

Montilla, SÍ. Somriure intent de Profident. Ha de buscar empatia. Trencar POSAT FRED


Mas, NO. Per primera vegada des que és cartell. Ara vol proyectar imatge més serena, madura. Somriu però sense estridència


7- PhotoShop?

POC, en tots dos casos. En el de Montilla sí pel tema PSEUDO BLANC I NEGRE… i au…


I parlant de Mas, també hem comentat el seu primer espot de campanya:



I també un de Ciutadans acabat de sortir del forn (en exclusiva per a can Confús):

Secrets i piulades de campanya

Aquí teniu article d'aquest dilluns de l'amic i mestre Lluís Bou, a l'Avui. L'article, "Secrets de Campanya", parla de paral·lelismes entre les campanyes de CiU i PSC amb l'amic americà, bàsicament amb Obama. El contingut és molt interessant i sintètic, i val a dir que per excés d'afecte del periodista amb servidor m'ha apujat de categoria. On diu "catedràtic", llegiu-hi "doctor". Això últim, sí. L'altre estadi acadèmic no s'albira en l'horitzó.

Ara! El que sí que ja és una alegre realitat és Electoràlia.cat, un nou projecte de la factoria Valentí Sanjuan (també amic). Es tracta d'un gran agregador de continguts informatius i d'opinió sobre la campanya (a les xarxes socials, diaris digitals, etc). Hi he donat un cop de mà, sobretot en el procés d'impuls de la criatura. I fins la data electoral del 28-N, els dilluns que m'hi podreu llegir.

Avui es fa presentació del web a la Facultat de Comunicació Blanquerna. A les 12.30h, al C. Valldonzella, 12. A l'Auditori. Hi esteu tots convidats.

I aquí tast de l'article de servidor d'aquest dilluns:

Fotos, no tweets

Ahir un dels hastags o etiquetes del dia a twitter va ser #papabcn. I els partits polítics catalans no el van fer servir.

En veure les imatges d’ahir a TV3 sobre la visita del Papa a Barcelona, vaig entendre del tot per què en el seu dia aquest esdeveniment va pesar, i molt, en la decisió d’allargar unes setmanes més la data electoral per les eleccions catalanes. I és que Déu n’hi do com el moment va servir per marcar perfil als tres socis del tripartit.

Joan Herrera i Joan Puigcercós, fent de militants de l’esquerra més laica, van passar de l’acte a la Sagrada Família. No és que passessin de la visita, ans al contrari. Tots dos van estar ben ràpids en contestar les paraules del Papa Benet XVI sobre l’anticlericalisme a l’Estat espanyol i el seu paral·lelisme amb la Segona República. Fet i fet, si ahir eren on eren –a Ascó– no ens hem d’enganyar i admetre que tot plegat buscava marcar distàncies amb el pontífex i allò que aquest representa, amb una mirada totalment marquetiniana de la política. Escenografia electoral per a la pròpia i presumptament laica parròquia.

I a la ja oficialment dedicada Basílica de la Sagrada Família, el mateix però a l’inrevés. José Montilla amb el Papa. Gran foto. Ell allà amb els reis d’Espanya, amb els cardenals i ben content d’aconseguir una de les foto-oportunity més buscades de tot polític que aspira a projectar-se com a estadista. Instantània amb el líder espiritual de milions de ciutadans del món i, més concretament, de milions de votants potencials a casa nostra (...)

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)

Laporta + Papa + Ni-Nis + ZP = Confusió

Aquest dimecres, a can Tot és mol confús, vam anunciar que Joan Laporta finalment no anirà a La Noria, tot i que estava previst que hi fes presència des de feia setmanes. Vam parlar també dels Ni-Ni (de ZP i Rajoy), del moment gai (de PP i Berlusconi) i del moment 2.0 del Vaticà a tomb de la visita papal d'aquest cap de setmana.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira d'aquest dimecres 3 de novembre del 2010.

Mil anys no són res!

“Jo ciniquejo, tu ciniqueges, nosaltres ciniquegem, vosaltres ciniquejeu, ells ciniquegen”. D’existir el verb ciniquejar, jo faria que Mariano Rajoy imités Burt Simpson i que repetís unes cinc mil cinc centes vagades tota la declinació d’aquesta bonica forma verbal. No hi hauria una pissarra pou gran per encabir totes les vegades que el bo de Mariano m’escolpiria a guix la parrafada.

Motius per justificar la penitència en tindríem uns quants, tots ells ben trobats i fàcils d’argumentar. Però n’apunto només dos, per frescos d’ara. Acabats de collir de l’hort. No se’ls perdi, reina, que me’ls treuen de les mans!

I és que en aquest mercat de Calaf on ens trobem immersos els habitants del planeta eleccions catalanes 2010 ahir va fer-hi aterratge el líder del PP. Érem pocs, saben?

Dom Mariano dixit respecte de la visita del Papa Benet XVI aquesta setmana a Barcelona i el fet que el català sigui una de les tres llengües que utilitzarà el Sant Pare en la missa a la Sagrada Família: “És la millor campanya que s’hagi pogut fer en mil anys i demostra la universalitat del català”. I s’ha quedat tan descansat. En Josep Lluís Núñez li hauria pogut dir en acabar (com va fer en el seu dia amb els pares d’un jugador acabat de fitxar a can Barça): “Ahora ya se puede morir”. Doncs això. Que potser ja ha dit la màxima de la seva vida, la que quedi escolpida en marbre quan enfili camí del desconegut. Ara la resta ja serà tot un anar de baixada. O no, clar. Sempre pot ser que es creixi i ens dediqui aforismes encara més absurds. És difícil però no impossible.

Però quan dic que la frase no pot ser més cínica ho faig aduint dos motius. Primer perquè la pregunta que salta a la ment en escoltar-la és ràpidament: “I tu què saps del que s’ha fet en favor del català en mil anys?”. És a dir, com es pot parlar de la llengua i de la història amb aquesta lleugeresa i amb aquesta suficiència? Les frases –benvingudes– del Papa faran més pel català que l’obra filosòfica, científica, teològica de Ramon Llull? O que Pompeu Fabra i la seva gramàtica? I aquests són només dos exemples de la llarga llista que podríem proposar com a alternatives, i que potser podríem reblar cronològicament amb un esment a Joan Solà, acabat de traspassar. Aquest és un primer cinisme clar de la frase de Rajoy. Venir a donar lliçons absurdes d’una llengua que ni coneix ni estima (...)

(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

L'Oracle i la 'flashmob'

Avui m'heu tingut a can L'Oracle de catràdio, amb Xavier Graset. Hem compartit tertúlia amb l'Eva Piquer, en Bernat Gasulla i en Francesc Parcerisas. Hem parlat d'Obama, de la llengua, de la visita del Papa a Barcelona... i a propòsit d'això, servidor ha apuntat el moment 2.0 eclesial i,entre d'altres, l'acció Flashmob aquí annexa.

Aquí teniu l'àudio de L'Oracle d'aquest dimarts 2 de novembre de 2010.