La campanya fantasma

La castanyada tira, però Halloween avança que fa por. Perquè ens agrada patir. Només cal veure l'audiència que tenen a casa nostra Telecinco o els espais d'esport d'Antena 3.

A la recerca de l'esperit de Halloween, aquests dies he trobat a la xarxa la història de William Hope, un fals mèdium que a principis del segle passat va perpetrar, amb una habilitat digna del català Joan Fontcuberta, uns muntatges fotogràfics que ell feia passar com a reals. En el cas de Fontcuberta, la intenció última dels seus treballs és precisament que hi identifiquem l'engany. Hope, en canvi, va exposar les seves instantànies per fer creure en l'existència dels esperits. Si tenen l'oportunitat no deixin de remenar per internet i buscar-ne fotografies.

Han vist la pel·lícula Los otros, d'Alejandro Amenábar? Hi pensaran. Fotografies en blanc i negre, amb gent ben mudada de principis del XX, tots ells amb molt mala cara i acompanyats d'imatges fantasmagòriques impossibles però que van enredar fins i tot personatges com Sir Arthur Conan Doyle, pare del mític Sherlock Holmes.

Fantasmes per les cantonades, i els altres allà com si res, mirant a càmera. Fa por. Els agradarà. Però si no hi pensen, no pateixin. Al cap i a la fi, tots nosaltres som protagonistes d'una imatge semblant, aquests dies. Diuen que ens acompanya una campanya electoral però jo no la veig. Hi és? Si és això que el PSC està perpetrant via mofa entremaliadota del rival, esgarrifa només de pensar-hi. Però ells com a mínim fan alguna cosa. I els altres? Que hi ha algú?

(Per fer comentaris en l'article d'aquest dissabte de l'Avui, cliqueu aquí)

El "Baby Boom" del tripartit

Conversa de servidor amb una amiga. Divendres nit, entorn distès, tot sopant. Un moment va anar així:

- I què, la campanya? Us interfereix molt en la feina al Departament?
- Ens influirà més el dia després de la campanya, clar.
- Què vols dir? Que tens alguna por que si canvia el govern et toquin?
- Si fos jo sola! Pensa que estic pensant en quedar-me embarassada i tot...
- Perdó?
- El que sents, que fer fora una prenyada està com més mal vist, és més complicat.
- No ho estaràs dient seriosament...
- Doncs mira, unes quantes companyes ja han tirat per aquí, estan esperant criatura. I no només a la meva conselleria...

Em vaig quedar de pedra. L’esperit del Lazarillo de Tormes viu entre nosaltres. La picaresca espanyola també ens l’han inoculat. Colonització mental gairebé completa. Ens les empesquem totes, i més quan veiem que trontolla el pla de vida funcionarial que molts ja han elevat a la categoria de modus vivendi ideal. També a Catalunya, sí. Un drama.

Però legítims neguits per la feina a banda, no em negaran que la visió de la jugada que respira aquest fragment de conversa és preocupant. Perquè és cert que són molts els Departament de la Generalitat on fa mesos que condeix una sensació de desànim, de derrota, de fatalitat. Això ho tinc molt contrastat perquè conec un munt de gent a gairebé totes les conselleries i els puc ben assegurar que el diagnòstic davant el desenllaç electoral és compartit i pessimista arreu, ja sigui a Departaments del PSC, com als d’Esquerra i d’ICV. S’albira daltabaix. Res de gaire novedós, clar.

Ara! No em negaran que la cosa ja fregaria certa quota de surrealisme a la Fellini, de constatar-se com a tendència el moment maternitat sobrevinguda per via interposada de possible resultat electoral advers (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

La vida dels polítics

Avui m'he entretingut una estona a llegir l'últim número de la Revista Lecturas, que inclou reportatge a casa dels Mas-Rakosnik. No és la primera vegada que, en pre-campanya, el candidat de CiU accedeix a aquest món premsa rosa per apropar-se a un cert públic. Hi surt amb la seva dona, Helena, i els seus dos fills, que no la filla (tímida ella). En breu veurem José Montilla i la seva tropa en aquesta revista o similars. Queda dit.

N'hem parlat a can Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio, en una secció on hem repassat el nou moment La Noria de la setmana, un programa que ja oficialment ha esdevingut La Clave del segle XXI en la televisió espanyola. Diu molt del moment que vivim. El candidat socialista hi va anar dissabte i allà sí que va lluir La vida de Monti (vídeo d'altra banda força divertit de la campanya socialista). Divertit en forma i fons.

Hem parlat d'això, així com del bon cop d'efecte de Lluís Llongueras via declaracions seves ahir... I també hem parlat del vídeo de pre-campanya de la Solidaritat Catalana de Joan Laporta.

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Doctor Aira de dimecres 27 d'octubre de 2010.

I aquí gag (minut 10.30') entranyable que he hagut de patir durant la secció del Xavi Coral, a tomb dels 33 que faig avui...

Wonderful Life - Hurts

Recomano entusiàsticament a tots els líders polítics del país que s'animin a passar per La Noria. Les seves vides hi llueixen que fa goig.

Divertimento setmanal: Wonderful Life, dels molt recomanables Hurts. A mi em recorden molt els principis dels noranta. I clar, me'ls escolto.

És el relat, estúpid!

- Houston/Moncloa, tenim un problema
- Només un...?
- Un de molt gros: no comuniquem i el cas és que o ens hi posem o ens estampem
- Au, doncs.

Felipe González dixit: “Alfredo (Pérez-Rubalcaba) és dels pocs paios que conec que encara segueix creient que la informació és poder”. La cita és apòcrifa però del tot plausible, tant perquè lliga amb l’estil de González, com per la càrrega de bon coneixement que conté de l’al•ludit, Rubalcaba, el flamant nou vicepresident primer i portaveu del govern. En diuen el Fouché espanyol, per allò que és un ministre de l’Interior que ha vist anar passant governs amb ell allà sempre remenant cireres. Però jo el veig més com un versió moderna i passada pel sedàs democràtic del mític Rei Sol. La frase remasteritzada del monarca francès seria “je suis la Communication”. Ell, Rubalcaba, és la comunicació. I això és el que vol Zapatero. És la seva obsessió. Comunicar. La foto. Els soundbites, la política feta metralladora d’eslògans.

Ahir ZP va comparèixer a mig matí, satisfet com poques vegades l’havia vist, per anunciar els canvis en el seu govern. Va ser llavors quan va voler destacar en primer lloc l’experiència dels nomenats, per immediatament després afegir que els seus nous companys de viatge “tenen una gran capacitat de comunicació”. De Ramón Jáuregui, el nou ministre de la Presidència, el primer que en va dir va ser: “S’explica molt bé”. Comunicar, sempre comunicar.

De fet, per a què serveix un ministre? Per governar? No, home, no! Això ja ens ho advertia el mític Secretari Permanent Sir Humphrey Appleby al seu pobre ministre, James Hacker, en el clàssic contemporani Sí, ministre: “No s’equivoqui. El ministre no hi és per governar. Això és cosa dels funcionaris. El ministre fa política”.

En definitiva: un ministre és un comunicador. Com tot líder polític d’aquesta democràcia mediàtica nostra. O, millor, hi aplico el condicional: un ministre hauria de ser un bon comunicador. El candidat és el missatge, diu la praxi de la cosa electoral. Així, en temps de campanya permanent, és el líder i els seus generals qui assumeixen aquesta representació icònica clau.

Beatriz Corredor: Qui la coneixia? Elena Espinosa: tres quarts del mateix. Bibiana Aído: qui la conexilla (per a bé)? Moratinos: ídem. I María Teresa Fernández de la Vega: ¿Qui no admet que després dels excel•lents serveis prestats de primera hora ja feia unes quantes remodelacions que mereixia jubilació perquè amenaçava de patir cremades (polítiques) de tercer grau?

Leyre Pajín ha comunicat nefastamente com a secretària d’Organització del PSOE. Efectivament. És per això que per la via clementista (“patada, patapum, p’arriba”) ara l’aparquen a Sanitat, un ministeri que ja ha projectat els grans ímputs que ZP i els seus spin doctors tenien plantejats per a aquesta legislatura. Encert. A més, reforcen Blanco, la fidel Trinidad Jiménez, i hi sumen l’ugetista Valeriano Gómez i l’excomunista Rosa Aguilar. El candidat és el missatge, recorden? Posen al mediàtic Rubalcaba a donar la cara, però ben acomboiat. Encert al cub.

Per reblar (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Ni una frase sense titular

Diu la llegenda que José Luis Rodríguez Zapatero va quedar definitivament frapat per Alfredo Pérez Rubalcaba quan aquest el va començar a alliçonar, ja fa alguns anys, sobre el tracte amb els mitjans de comunicació. Una sentència lapidària en forma de consell rubalcanià al seu pupil avantatjat va quedar gravada a foc en la ment de ZP: "No diguis cap frase que no càpiga en un titular".

És la comunicació, amics! Els alts càrrecs polítics hi són en molt bona part per a això. De la gestió macro i micro ja se n'acostumen a encarregar uns altres. Però un ministre ha de ser dominador de l'art de la persuasió en democràcia. Ha de ser un bon venedor. Bon comunicador. Com a mínim qui els nomena així ho espera. Molts dels ministres avui cessats no havien respost ni de lluny a aquest requisit imprescindible.

En canvi, dels nous, ZP ha destacat molt que "tenen gran capacitat de comunciació". I concretament de Ramón Jáuregui n'ha dit: "S'explica molt bé". Ell serà el gran encarregat, a més, de treballar per unificar el relat. D'acabar amb la descoordinació comunicativa i la sensació de caos que transmetia el govern ZP en els (llargs) últims temps.

Avui matí n'hem parlat en detall a la secció dels dimecres de can Tot és molt confús. Aquí teniu l'àudio del Consultori del Dr. Aira de dimecres 20 d'octubre de 2010.

I a la tarda he atès també als companys del programa de Toni Clapés a Rac-1. Aquí l'àudio de la intervenció al Versió Rac-1 de dimecres 20 d'octubre de 2010. Servidor, entre el minut 35.45 i el 42. N'hem desenvolupat també detalls macos.

Sebastian said - The Sonnets

Llegeixo en article d'aquest diumenge de Juan Carlos Merino a La Vanguardia sobre ZP unes paraules del ministre Miguel Sebastián que ja fa dies havien estat recollides per la premsa. Va dir, amb aquella alegria, que els consells de ministres de ZP són com els aniversaris: "Mai no saps quants te'n queden".

A aquest moment de lucidesa d'un dels ministres prefes de ZP (veurem per quant de temps), una peça dels suecs The Sonnets: Sebastian said.

Montilla a l'estil Gordon Brown (en tot?)

Aquí ja en vaig parlar fa un cert temps. Aquell cartell de Gordon Brown fotent-se d'ell mateix va tenir el seu èxit. Un de molt concret. Que se'n parlès en un moment puntual. Els partits ja ho fan, això. Busquen compulsivament quota de pantalla. Impactes. Moments que volen gravar-se a la retina dels votants-consumidors. I aquell cartell que presentava Brown com un antiheroi que només tenia a veure amb el mític superheroi Flash Gordon això últim, el "Gordon"... doncs el cas és que era llaminer. Era una manera de posar en valor que Brown podia ser un líder no carismàtic, però sí dels d'anar per feina i de fer les coses que importen.

Ara les joventuts del PSC han aconseguit fixar la imatge campanyera de la setmana: Montilla com L'increïble home normal. Més enllà de dir que no és creïble el seu candidat... que no, no ho volien pas dir... la gràcia del gag és que existeixin posts com aquest. I no per aquesta pobra peça en concret, sinó perquè com aquestes ratlles, moltes altres, moltes altres plataformes se n'han fet ressò via tele, ràdio, internet, premsa... I d'aquí gran part de l'èxit de la pensada.

Ara només caldrà veure si el superheroi quotidià Montilla corre més sort a les urnes de la que va tocar en gràcia al seu homòleg british.

Xantatge, sí

(article de servidor d'aquest dissabte al diari AVUI, acompanyat de tira còmica de Toni Batllori d'avui a LV)

Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC, és un dels polítics catalans més llegits. Això ja ho té, és de llegir. I el cas és que s'hi posa sobretot amb altres que a la vegada també són d'endrapar lletra escrita i de produir-ne, com el convergent Quico Homs. Aquesta setmana n'hem tingut una prova fefaent amb el discurs del president José Montilla a Madrid, on va dir que CiU hi basa la seva política en el xantatge a PSOE i PP.

Adquireixin un exemplar del llibre d'Homs Dret a decidir. Estació concert (Editorial Base), que la setmana vinent presenta a Barcelona. Veuran que aquesta és precisament la idea. El discurs de la força. Artur Mas i els seus tenen plantejat de practicar-lo sense miraments si governen Catalunya passat el 28-N i si una mica més enllà esdevenen clau a Madrid. Fet i fet, fóra absurd seguir aplicant escrúpols a qui mai no els ha tingut en el seu tracte amb Catalunya. Cop de cap? Ja ho veurem.

Ahir l'admirat Vicenç Villatoro dedicava en aquestes pàgines un dels seus Trossos a la paraula cridanera del discurs de Montilla. “Xantatge?”, s'hi preguntava. Doncs sí, i no cal posar-hi cotons. És un llenguatge espanyol? En tot cas és el llenguatge que entenen a Madrid. Políticament no saben altre discurs que el de la força. Només per aquesta via cedeixen poder. I si CiU ha assumit definitivament aquesta realitat empíricament provada durant segles, caldria congratular-se'n més que tenir-ne por. Perquè, arribat el moment, potser que per una vegada el discurs de la por jugués en favor de Catalunya. No?

Abdicació prematura

“En Felip l’ha cagat”. Ja em sabran ben disculpar el començament escatològic de la peça. En desgreuge meu deixin que els apunti que la frase entre cometes no és meva, sinó d’un alt càrrec de CiU. No la cito d’oïdes. Me la va dir ahir en persona i acompanyant la frase d’un moviment de braços que venia a transmetre un “què vols que et digui”. I va reblar: “S’ha disculpat perquè ho havia de fer i perquè els ha donat una excusa on agafar-s’hi, però més enllà d’això no podem permetre que els socialistes juguin amb elements tan importants com la llengua”. Amén.

No és la primera vegada que des del PSC es fica a la batedora de la refrega política un factor de convivència com la llengua durant tants anys acaronat per tots. No debades, l’esbatussada del moment –debat sí, debat no– és tot un dejà-vu que reprodueix de principi a final l’argument que els socialistes van utilitzar en la campanya anterior per negar-se al cara a cara Mas-Montilla. Idèntic. Ara bé, llavors utilitzat de forma menys matinera. I això és simptomàtic.

El PSC transmet una sensació d’abdicació, de renúncia prematura. A governar? No, en absolut. Hi ha camp per córrer i mai de la vida ningú no ha guanyat un partit sense jugar-lo. Els socialistes ho saben i per això ja els està en certa manera bé que les enquestes relaxin la tropa i la cúpula convergent. Però això no passa. No com a mínim tan sovint com ho voldrien els de Montilla. Felip Puig ara fa dos dies es va relaxar i mirin com s’hi han aferrat. Però el convergent s’ha disculpat i així ha mort la història amb una retractació formal. Fi del culebrot de pre-campanya que s’albirava a l’horitzó. Les paraules de Puig ja no són l’obstacle (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Miners + cara a cara + 12-O = Confusió

El gran muntatge mediàtico-propagandístic que a Xile s'ha projectat aquests dies a tomb dels miners rescatats. La gran campanya de màrqueting, a nivell de país i també al servei del president Sebastián Piñera. Ahir vam obrir amb aquest front, l'informatiu del dia, a can Tot és molt confús.

Però què no dir de l'estira i arronsa entre CiU i PSC pel debatudíssim debat cara a cara entre Artur Mas i José Montilla? Vés que no acabi essent més interessant el debat previ sobre el cara a cara, més que no pas el debat en si...

I finalment, una de paral·lelismes entre el 12-O i el nostrat Onze de Setembre. Esbroncades, banderes que desaparaeixen, fotos amb morbo, presències, absències...

Aquí teniu l'àudio de can El consultori del Dr. Aira de dimecres 13 d'octubre de 2010.

Villagers - That Day

Homenatge als votants i als amics de Llums de la Ciutat (que són de feliç aniversari). Perquè, sense la gent, ni la política ni el periodisme no serien possibles ni tindrien sentit.

Confusió i Oracle, tot junt

Aquesta setmana, moguda on les hi hagi, concentro en aquest post els àudios de la secció de can El consultori del Dr. Aira, al Tot és molt Confús, amb la Tertúlia a L'Oracle, del Xavier Grasset i aquest dijous amb Jordi Vilajoana de convidat.

A can Mas (aquí teniu l'àudio del Consultori de dimecres 6 d'octubre de 2010), esquarterant el moment banderes del Mas, la febre Noria que ara també ha posseït Montilla i Laporta, l'emprenyada a cal convergent amb l'entrevista prêt-à-porter que diuen que li van fer al "candidat" Montilla dilluns passat a TV3, i amb pinzellada de Gómez i ZP.

A can Graset (aquí teniu l'àudio de L'Oracle de dijous 7 d'octubre de 2010), amb Carme Colomina des de Brussel·les i Jordi Grau des de Girona, i amb el Senador Vilajoana que hem parlat del Nobel a Vargas Llosa, del TC, del governandor del Banc d'Espanya i del Cercle d'Economia, CiU, PSC i Carod, entre d'altres.

Els improbables Sáez i Boixareu

Això del periodisme és un gran invent. Diguin el que diguin. I mirin que se’n diuen, de barbaritats. Tot i que també és cert que unes quantes veritats d’aquelles difícils d’assumir també corren. Però deixin-me apuntar una de bona a títol personal. Si no m’hagués dedicat al periodisme hauria estat del tot improbable que conegués certs personatges d’aquells que paga molt la pena de saber que hi són. No els hauria pogut conèixer ni tampoc no els hauria pogut explicar perquè molts altres també hi comptessin.

Vides improbables (Acontravent, 2010) és l’últim llibre del doctor Ferran Sáez Mateu. Què els en puc dir? Del llibre ben poc. Fa dos dies que el tinc, un que me’l vaig cruspir i moltes hores que hi barrino, pensant i pensant en com de bo que és el mestre. Perquè sí, a la facultat que el vaig conèixer, i dels del seu gènere no en dic professor, en dic mestre. Per sempre. No els desvetllaré res del llibre perquè cal que el descobreixin vostès, però sàpiguen que hi ha poques persones que conegui amb el seu nivell d’erudició, de sentit de l’humor i de capacitat pedagògica, tot junt. La combinació és prou improbable, però existeix. Creguin-me.

Potser també sonava fa uns anys del tot exòtic que un grup d’empresaris de primeríssim nivell es proposessin passar d’Espanya i fer pinya per reubicar Catalunya a primer nivell en els rànquings mundials. Això és Femcat, una federació privada que Joaquim Boixareu Antolí va impulsar decididament i va presidir. Ara s’ha proposat un nou objectiu, i això sense deixar de fer gran el Grup Irestal, que dirigeix i que ha fet créixer espectacularment d’ençà que hi va prendre el relleu del seu pare. L’objectiu ara és modernitzar i revitalitzar la patronal Foment del Treball. Disputa la plaça a un Joan Rosell que ja fa quinze anys que n’és president. El 18 d’octubre, desenllaç (...)

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)

I don't believe you - The Thermals

Polítics en cap de setmana, en tromba a ca la gent, per tele, ràdio i xarxa. A veure quina campanya treu la idea cantada pels The Thermals del cap dels votants potencials...

'Catalan mad men'

M'explico. Mad Men, la sèrie de moda. Bé, una d'elles. I més concretament, una que no emet cap televisió en obert a Catalunya. Però, coses de la societat del futur que ja és present, internet per a molta gent ja hi posa la resta. Ens enllaça Atlàntic enllà. On sigui enllà. I aquesta sèrie ambientada a cavall dels anys cinquanta i seixanta del segle passat ens parla d'uns publicitaris amb molta elegància, que treballaven a Madison Square i que alguns coetanis seus percebien segur com a bojos –mad, en anglès–.

Corbates estretes, vestits sempre pulcres, gent teòricament boja. I he fet enllaç. Els adeptes al règim franquista, allà pels anys cinquanta seixanta, devien pensar: “Són bojos, aquests catalans”.

Aquesta setmana ens ha deixat Joan Triadú, un d'aquells catalan mad men que tan desconcertaven els partidaris d'aplicar el burca a l'intel·lecte i a la democràcia. Un d'aquells beneïts bojos amb aire anglosaxó que van mantenir la flama de l'esperança. Una generació d'homes i dones en aparença fràgils, sense histrionismes, que van fer possible que el país resistís.

Com mai abans (...)

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)