Vaga de fum

El fum dels cotxes i dels pneumàtics cremats? ¿El fum que treia el cap dels soferts conductors que ahir tarda volien tornar a casa després de treballar i que van trobar-se la ciutat el doble d’embussada que en dia normal, tot per uns quants (molts menys dels qui anaven a rodes)? No. Aquests són importants però no els protagonistes. Perquè ells, els ciutadans que ahir van patir la vaga no en són els culpables. Simplement són aquella majoria silenciosa que no acostuma a manifestar-se més que traient fum pel cap. D’altres provoquen fum tot cremant coses. Però els soferts conductors amb qui ahir vaig compartir via crucis de retorn a casa són les víctimes d’allò que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va batejar com “l’espiral del silenci”. Com a mínim fins ara. Perquè si aquest fenomen descriu allò que la gent no manifesta en públic perquè percep que no està socialment acceptat, jo m’aventuro a predir que tot plegat està vivint els seus últims temps de vigència respecte del malestar que els sindicats desperten en una àmplia majoria de la societat. Jo per exemple tinc ganes de posar-hi veu en tribuna pública, igual com cada dia més gent s’hi pronuncia en el seu entorn més immediat.

Jo els vull parlar del fum en què s’han convertit els sindicats i iniciatives seves com la convocatòria de vaga general d’ahir. Es veu que no van tenir prou amb el Piromusical de la Mercè de diumenge i aquest dimecres cert cos funcionarial de la cosa sindicada va voler projectar els seus propis focs d’artifici per fer-se veure. Per reivindicar que segueixen existint i que fan alguna cosa. La pena és que aquesta “cosa” hagi acabat essent bàsicament la molèstia que provoquen als seus conciutadans. Perquè al poder amic, ja ni pessigolles no li fan.

Però, per què parlo de fum quan cito els sindicats i la seva vaga? A pams. L’aturada que els senyors Cándido Méndez (UGT) i Ignacio Fernández Toxo (CCOO) van convocar amb efectes retardats no era contra el govern de Zapatero, sinó contra els empresaris. Contra aquests i, sobretot, pro-ells mateixos, els sindicats, per mirar de revitalitzar-se ara que passen moments tan baixos de percepció pública i d’influència social. Gran perversió –dissuasiva en el meu cas– del concepte de vaga general. Primer perquè és obvi que si en comptes del PSOE hi hagués hagut un govern del PP, aquesta vaga faria mesos que hauria estat convocada, molt probablement un parell de setmanes després que l’Executiu hagués anunciat les seves reformes en matèria laboral. I, en segon lloc, perquè Méndez, fins fa quatre dies també conegut com “el cuarto vicepresidente” per com de proper és a ZP, ja va mostrar amb els seus grotescos vídeos pro-vaga fins a quin punt mirava de fer l’aturada el menys molesta possible per al govern ZP. Apuntaven als empresaris i al PP, quan tothom sap que en les mesures que vol tirar endavant el govern socialista no hi han influït els empresaris ni un terç de com ho ha fet Brussel•les i la pròpia inoperància de l’Executiu Zapatero. Fum, per tant, fent “com si” la vaga busqués moure el govern espanyol, quan en realitat només buscava reposicionar millor els sindicats davant d’ells mateixos i de vagin vostès a saber qui més (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

El Ministre a can teatre

Encara el tenim a les llibreries. Recordatori del tot innecessari per als soferts lectors d'aquest blog, però ara fa uns mesos Acontravent em va publicar traducció al català del Yes, Minister. Un món que fa anys que ens va enganxar a molts via tele. Ara, la continuació d'aquella sèrie, Yes, Prime Minister, arriba als teatres londinencs. Una amic molt british, en Joan Rodríguez Teruel, me n'ha avisat.

Per qui s'hi vulgui deixar caure tot fent servir la cosa com a excusa per visitar can Londres.

Obama i "l'altra" Escola de Chicago

.

No. No m'ha agafat un atac academicista i us vinc ara a parlar de la mítica corrent teòrica liderada per Robert E. Park allà pels anys 20-30 del segle passat. Ni tampoc em vindré a referir a l'estil arquitectònic sorgit a finals del XIX, també a La Ciutat del Vent. L'escola que a nosaltres ens interessa és tota una altra. Una d'spin doctors. Una que no és constituïda com a tal però que Déu n'hi do els noms que ha donat i el pes que aquests han jugat en la propulsió de Barack Obama i en la seva presidència fins a dia d'avui.

.

David Axelrod, el guardià del missatge

.

Principal estrateg d'Obama, és plenament conscient que vivim en política l'era de l'Storytelling i en conseqüència un bon dia es va auto-denominar com "el guardià del missatge". Perquè a ell allò que el motiva és el relat, muntar una història que faci goig de ser explicada i que sigui irresistible de ser comprada pel votant/consumidor. En aquest sentit, estava com predestinat a creuar-se amb Barack Obama, que tan i tan bé encarna allò del somni americà.

.

Ho descric amb més detall en el meu llibre Els spin doctors, on Axelrod té capítol propi. Però, en resum, cal apuntar que, tímid i reservat ell, va necessitar d'una amiga comuna que li fes d'alcavota política amb Obama. La dona volia que Axelrod conegués Barack perquè intuïa que hi hauria química. I així va ser. A Chicago, com no!

.

Ex periodista polític ja a la cinquantena, sempre fa pinta d'estar com cansat de tot. No debades assessora candidats polítics des del 1984, i això desgasta. Sempre partint de Chicago, sempre amb demòcrates, molt sovint amb afroamericans, ha tingut a veure amb cognoms il·lustres com Gore, Edwards, Dodd i Clinton (Hillary), entre molts altres com el candidat presidencial Paul Simon (1988).

.

Però per a ell els cognoms no és allò que més interessa. Axelrod és un manufacturer de relats. La narrativa és allò que l'estimula. Teixir una història que emocioni al voltant del candidat. Fiblar l'electorat a partir de la persona a qui han de votar. I va veure clar, només de conèixer-lo l'any 1991, que Obama podria ser la seva gran creació narrativa. Des d'aleshores n'ha estat el gran conseller, pare del "Yes, we can" (en la campanya pel Senat del 2004) i de lligar a Obama conceptes com "hope", l'esperança que ell hi va veure per superar un estil de política que el cansava profundament (creia, bé, que com a molts altres ciutadans). El seu soci comercial, David Plouffe, va ser el cap de campanya d'Obama en les presidencials del 2008.

.

Ara a la Casa Blanca és senior adviser del president. Un conseller de primer nivell, per entendre'ns. Un primus inter pares de l'Ala Oest d'Obama.

.

Valerie Jarrett, "recorda que ets humà"

.

Una de les poques dones spins de la primeríssima línia de foc a nivell internacional. Exitosa empresària i assessora política (també de Chicago), i gran amiga del matrimoni Obama (primer de Michelle, però molt i molt també de Barack). Recordeu la imatge d'aquells acompanyants que els líders de l'Antiga Roma duien al seu carro en entrar triomfants a la ciutat després d'una gran victòria? En alguna pel·lícula ho haureu vist. Els sostenien la corona de llorers com damunt del cap i els anaven repetint "recorda que ets humà". Doncs bé, aquesta és una de les grans funcions de Jarrett amb Obama. És el seu vincle amb la Terra. Si algú pot fer-lo repensar-s'hi en una decisió que hagi pres íntimament, Michelle a banda, aquesta és Jarrett.

.

Ella va ser de les primeres en saber de primera mà que el seu amic, un senador en ple procés d'ejecció a l'estrellat, optaria a la presidència dels Estats Units. Va ser el 22 de gener del 2006, després d'una entrevista d'Obama al popular programa Meet the Press. Obama, preguntat pel periodista, va dir que no es presentaria a les presidencials. En acabar, Valerie li va deixar anar "i si canvies d'opinió?". Ell va respondre: "Sempre es pot canviar d'opinió. Encara no he pres una decisió". Llavors ella va insistir: "Però si has dit que no ho faries". I Obama va reblar: "Bé, és possible que no ho faci". Tots dos sabien ja a aquelles alçades de la conversa que sí que ho faria, que es presentaria a president.

.

A la Casa Blanca, Jarrett és una dels tres senior advisers del president, junt amb Axelrod i Pete Rouse. Els tres veterans de referència en la jove administració Obama.

.

Robert Gibbs, la cara de la nova Administració

.

La seva cara és una de les més populars de l'Administració Obama per al gran públic, i és que n'és el portaveu davant la premsa i el seu rostre apareix als informatius gairebé a diari. Però la seva feina amb l'actual president va començar fa temps, i a l'ombra. Havia estat purgat de l'equip de campanya de John Kerry a les poques setmanes de començar la cursa presidencial del 2004, i immediatament va fixar la seva mirada en Obama. Junt amb Axelrod, va ser peça clau en la victoriosa campanya de Barack pel Senat, i així va esdevenir un dels seus principals assessors. Després d'allò va passar a ser l'encarregat d'organitzar l'agenda del líder.

.
És el Secretari de Premsa de La Casa Blanca en l'Administració Obama. Personatge clau en les compareixences públiques de Barack Obama, gairebé sempre ell és l'última persona amb qui parla el líder instants abans d'una compareixença davant els mitjans de comunicació.
.
De verb afilat i directe, molt directe, guanya moltíssim en agressivitat al seu líder, la flegma del qual va crispar en certs moments de la campanya l'impacient Gibbs, qui amb tot mai no transmet aquesta manera de ser davant d'uns mitjans que no l'intimiden. Sempre compareix davant d'ells amb un posat relaxat, banyat de bones dosis de sentit de l'humor. Ha d'acaronar dia a dia la bona química del seu líder amb els mèdia, un dels grans actius d'Obama.
.

Jon Favreau, el jove "Favs"

.

Aquí, en el nostre entorn, la majoria de líders neguen que ningú els escrigui els discursos, quan l'esforç és del tot innecessari, bàsicament perquè cada vegada més gent és tranquil·lament conscient que això no és així, entre d'altres coses perquè la frenètica agenda dels fills polítics de la nostra hiperaccelerada societat mediàtica és obvi que ho fa impossible. Als països anglosaxons fa dècades que ho assumeixen sense més, també els polítics. I és així com els escriptors de discursos dels grans líders tenen una important notorietat (fins i tot se'n fan pel·lícules). Més encara, clar, si el líder de torn té una projecció especial, com és el cas d'Obama des de fa anys.
.
Va començar a treballar amb Obama amb només 24 anys. D'ell en parlo més en detall en el llibre sobre els spins, i en aquest apunt online bàsicament vull presentar-lo als qui no el coneixíeu i destacar-ne el factor generacional. Els discursos que va elaborar per a Obama, amb el candidat i l'equip del propi Favreau, respiraven un aire de nova generació que acomboiava els conceptes de "canvi" i "esperança" fent-los especialment creïbles.

.
Però el factor generacional unit a la dimensió pública que va adquirir Favreu no li va poder estalviar algun disgust com la publicació al Facebook (etiquetat per un altre) d'una foto seva en una festa, i fent broma amb una imatge de Hillary Clinton. Coses de la nova visibilitat.
.
Sota el seu lideratge, un equip reduït de joves escriptors de discursos (en el món anglosaxó coneguts com a speechwriters o ghostwriters), entre d'altres amb Adam Frankel (deixeble de Ted Sorensen, mític speechwriter de John F. Kennedy). En el seu dia va treballar en la campanya de John Kerry. No gaire després Obama el repescaria i ja no deixarien de treballar junts. Elaboren plegats la gènesi dels discursos, tenen una gran sintonia i compenetració. Obama li diu informalment "Favs".
.

Pete Rouse, l'antic "senador 101"

.

Cap de gabinet d'Obama al Senat, en quant aquest va prendre possessió del càrrec l'any 2005. No és de Chicago però s'hi va traslladar a viure en intensificar-se la cursa per la presidència. Abans de conèixer Barack havia estat membre destacat de la coneguda com a "Màfia Daschle". Quan Obama va arribar al Senat, aquest ex líder de la majoria demòcrata a la Cambra i mentor del nou senador va cedir-li qui durant anys havia estat el seu més estret col·laborador.
.
En la seixantena, ben rodó, despenjat i els cabells ben canosos, el seu fort no són les formes sinó l'estratègia. Ell, metòdic i coneixedor com pocs de les passes a seguir en política, es pot considerar, junt amb Axelrod i Gibbs, un dels pares d'"El Pla" que va projectar des de l'aterratge d'Obama al Senat la "hipòtesi" de la seva cursa presidencial. Ell personalment, l'any 2006, va elaborar un esborrany de memoràndum, com a actualització del pla estratègic previ, que plantejava dues rutes alternatives per a l'any que seguia: un per si Obama finalment desestimava l'opció de presentar-se a president i l'altre per si hi deixava la porta oberta.
.
Junt amb Axelrod i Jarret completa el trident "veu de l'experiència" que assessora Obama des del cor de la seva jove Administració. Al Senat, en els seus temps amb Tom Daschle, era conegut com "el senador 101", pel seu poder. El seu coneixement del Senat i del Congrés són excel·lents, així com les seves relacions amb actors claus en totes dues cambres.
.
D'ell va ser, a més, la idea d'incorporar Steve Hildebrand a l'equip que prepararia "la hipòtesi" de la candidatura Obama. Hildebrand, expert en mobilització social, seria un link de luxe amb tres col·lectius demòcrates clau: feministes, activistes gais i sindicats.

.

Rahm Emanuel, un veterà de guerra

.

En aquest simpàtic document del The Guardian podeu llegir un exercici de paral·lelismes entre personatges de la popular sèrie The West Wing i els noms clau de La Casa Blanca d'Obama. Ell n'és el Leo McGarry, és a dir, el Chief of Staff, és a dir, el cap de Gabinet. El flanquegen com a segons seus, Mona Sutphen i Jim Messina. Amb les esquenes ben cobertes, com no podia ser d'altra manera, experimentat en la batalla com ho està Emanuel, veterà de l'exèrcit israelià (observin que li falta un dit, seqüela d'aquella època), però també veterà del combat polític al més alt nivell, ja que també va treballar a l'ala oest en temps de Bill Clinton. Diuen que el seu paper en aquella etapa va inspirar el personatge de Josh Lyman -també jueu- en la mítica sèrie.
.
Com a congressista d'Illinois (món Chicago, com no! i moment en què va conèixer Obama) també havia estat client d'Axelrod. Antic col·laborador dels Clinton (1993-1997) i connectat i en sintonia amb Obama i el seu equip, durant la duríssima campanya per les primàries demòcrates va esdevenir una de les poques persones que podia parlar amb les dues parts. De fet, els seus esforços es van centrar molt especialment en mirar d'aplacar Bill Clinton en la seva obsessió per desqualificar públicament el rival de la seva esposa Hillary.
.

El seu nomenament va ser el primer que Obama va voler fer públic, "perquè el cap de Gabinet és central en la capacitat d'un president i d'una administració per posar a la pràctica un programa". D'ell va dir-ne llavors el president electe: "No conec ningú millor que Emanuel a l'hora d'aconseguir que es facin les coses".
.
La sala de màquines de La Casa Blanca no se li està resistint a aquest fill d'immigrants israelians -amb el pare membre de l'Etzel, considerat un grup clandestí ultranacionalista jueu-. Ja abans havia treballat amb maquinària pesant (no metafòricament), com a mecànic de vehicles blindats de l'exèrcit israelià, prop de la frontera libanesa, l'any 1997.
.
Se sent còmode, i la trajectòria l'avala, com a cara dura ("poli dolent") de l'administració de "sant Obama". Ell fa rutllar la maquinària governamental mentre el seu líder somriu davant les càmeres.
.

Thank you for your Love - A&TJ

El que deu estar pensant Artur Mas aquests dies amb mostres de carinyo com l'enquesta d'avui d'El País, i les lectures que se n'estan fent. Del tot desinteressat, tot plegat.

Del gran Anthony and The Johnsons.

Carod, gent com cal

“José Luis, l’alternativa a la nostra posició és l’extremisme, l’independentisme, la divisió, el lío, el lío. Nosotros no queremos cuatro años más de lío”. Frase per a emmarcar de José Montilla diumenge passat a la Festa de la Rosa, com cada any a la Pineda de Gavà.

D’entrada, hi intuïm lapsus. I és que, de fet, escoltant al president bé podríem pensar que diumenge demanava a crits, a la bona gent socialista de Gavà, que desallotgés el tripartit del Govern perquè ja hi ha hagut prou amb quatre anys de de Dragon Kahn i d’esperpent a la Generalitat.

Però el gruix de la frase el trobem en “el lío”, que no embolic. “Lío”, en espanyol. A l’estil Sandro Rosell al Congrés de Penyes, “perquè ho entengui tothom”. M’ha recordat molt a allò del PP d’Aznar en els seus moments més sobrats de la majoria absoluta: “el barullo”. Llavors tot el que no fos votar al PP era contribuir a un festival de sigles que en ple aznarato feien nosa. Sembla com si PSC ara mirés d’imitar-ne l’estratègia, però amb greus problemes de credibilitat. Per pura comparació i constatació empírica.

Dos detalls. El PP del “barullo” tenia i aspirava a seguir tenint majoria absoluta. Governava sol i a plaer, i eren els anys de l’“España va bien”. El seu relat tenia un cert ganxo, o el podia aspirar a tenir per a un espectre ampli de l’electorat. El PSC, en canvi, és la segona força al Parlament, a 11 diputats de distància del primer. Governa amb tres partits més, Esquerra, Iniciativa i els comunistes d’EUiA. I el pitjor de tot: cap enquesta apunta ni remotament a una majoria (ja no absoluta, sinó simple) del PSC. En conseqüència, l’apel•lació a la majoria absoluta que des de can PSC es repeteix com un mantra des de fa setmanes sona histriònica. Només el to monocorde dels discursos de Montilla hi resta el punt d’esperèntica que té la cosa.

El pitjor de tot, per al PSC, és que cal defensar l’estratègia marcada pel seu cap de campanya, Jaume Collboni. En el seu plantejament s’hi veu molt de Miquel Iceta, el gran arquitecte de l’actual PSC. Com a mínim, dels dos que ho han estat en els últims anys, qui encara es mou a plaer sota els focus de les càmeres. La idea té risc però segurament és l’única que li queda al PSC per mirar d’evitar la desfeta. Ha de renunciar a ser el partit catch all, d’ampli espectre, que aspira a guanyar les eleccions, i sobretot s’ha de centrar en mirar de retenir el votant més fidel, el més de pedra picada, que dramàticament per a ells és el públic que més desmobilització projecta segons les enquestes (...)

(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

LÍO + IOGURT + VANITY FAIR = CONFUSIÓ

.

Avui a can Tot és molt confús hem seguit esquarterant la pre-campanya.
.
"El lío" de Jose Montilla. El "iogurt" de caducitat ràpida que segons Mas són les promeses de ZP. El moment Vanity Fair del mateix candidat convergent. Montilla al Romea. Puigcercós i el seu vídeo anti-CiU. Nebrera i el seu vídeo anti-tot...
.
Aquí l'àudio de can El consultori del Dr. Aira de dimecres 22 de setembre de 2010.
.

Merkel: les dones al poder (també a l'ombra)

.

Angie. Així de carinyosament la coneixen els alemanys. No és una Thatcher bis. No és cap dama de ferro, perquè l'estil germànic allà a Alemanya (faltaria més) és el que es porta (de sempre). Estalviadora en gesticulació, directa, d'anar per feina, però ella ha sabut afegir a aquestes qualitats un toc de tendresa (la justa i quan toca) amb un somriure murri i amb un fer com timidot però, en realitat, del tot decidit. Ara els seus socis liberals al govern li estan provocant més mal de cap que no pas els que va tenir amb l'anterior pacte amb els socialdemòcrates del SPD. Però a la Cancelleria, un equip de fidels spin doctors ajuda Angela Merkel a surar damunt aquests i altres (no pocs) obstacles que aquest seu segon mandat l'estan assetjant amb més força que mai. Res que no sigui a l'abast de la dóna més poderosa del món segons la revista Forbes.
.
Beate Baumann, "l'entorn"
.
Juntes des del 1992, fa dècades que treballen juntes a diari, colze amb colze. Allà on Merkel ha tingut responsabilitats polítiques, i per tant despatx, el de Baumann ha estat annex al de la seva cap. També a la Cancelleria, on és la Directora de l'Oficina de la Cancellera des que hi van fer aterratge el 2005. De fet, Baumann ja havia acompanyat Merkel també en el seu aterratge a la secretaria general del seu partit, la CDU, l'any 1998, com a cap del Departament de Planificació.
.
Sempre amb trajo-jaqueta (com Merkel), amb pentinat còmode i amb poques floritures (com Merkel) i amb maquillatge gairebé inexistent (aquí a Merkel l'obliguen, quan toca, al contrari), accentua més que la seva cap (per raons obvies) la fredor i la distància en el tracte amb tercers. No dóna entrevistes i fuig de les càmeres com de la pesta. El seu àmbit d'actuació és la rereguarda de Merkel i té molt present que per ser-li útil cal que tot el protagonisme recaigui en la cancellera.
.
Formada en part a Cambridge, al Regne Unit, terra d'spins, és una ferma creient en la utilitat de les enquestes i els sondejos al servei de l'estratègia política. Ella els encarrega, els escruta, n'extreu conclusions... i aquestes van directes a Merkel, que actua en conseqüència. Perquè la premsa alemanya ho té clar i quan ha de descriure "l'entorn" de Merkel, el cercle queda ràpidament delimitat en un primer nivell jeràrquic: Beate Baumann. I tot i això, ambdues es tracten de "Frau Baumann" i "Frau Merkel", de vostè. 100% món germànic.
.
La simbiosi és molt gran, fins al punt que s'apunta cert mimetisme en la gesticulació de totes dues dones. El seu poder és temut i reconegut per tothom que coneix l'escena política germànica. No debades és considerada la segona dona més poderosa d'Alemanya. I no té cap ministeri ni dirigeix cap consell d'administració. És una spin doctor. De les poques dones que exerceixen aquesta condició en la política internacional al més alt nivell.
.
Eva Christiansen, la tercera dona
.
Portaveu de la CDU en temps de Merkel secretària general, abans que arribessin a la Cancelleria alemanya. Fa per tant més de deu anys que treballen juntes. És la seva principal assessora en comunicació. En el nou govern de Merkel assumeix una doble funció, sumant a les seves tasques com a principal consellera en comunicació les de Planificació, Afers Polítics i Especials. Això incorpora el discurs de la cancellera. En conjunt, la visibilitat de Merkel és a les seves mans. Des del control de la intensitat de la llum en l'estudi d'una entrevista, fins a quan i on es fa aquesta en cas que ella consideri que s'escau. És la gran gatekeeper d'Angie. La barrera última davant els mèdia.
.
Ja tenia molt de poder, però des d'aquest 2010, encara més. I és que, a més debilitat de Merkel en el govern (i ella millor que ningú sap com l'estan desgastant els socis liberals), més poder per a les dues dones de la cancellera. L'ascens formal de Christiansen n'és una prova més.
.
Ella és l'única que pot anivellar-se mitjanament a Baumann en proximitat i influència sobre Merkel. És "la tercera dona", adaptant allò famós d'"el tercer home". De fet, van ser aquestes tres dones, convençudes de les seves capacitats, les qui van conjurar-se per canviar la imatge escleròtica i corrupta d'una CDU decadent. I van triomfar. Amb Merkel recolzant-se sobretot en elles dues, i gairebé en exclusiva en un partit que tenia farcit d'enemics abans de fer-se amb el poder.
.
Diuen d'ella que coneix Merkel millor i tot que el seu propi marit, Joachim.
.
Joachim Sauer, el fantasma de l'Òpera
.
El marit de la cancellera. La discreció elevada al cub. Fins al punt que la premsa (ja sabem, la canallesca) l'ha rebatejat en funció d'una de les poques cites on anualment el poden captar públicament els flaixos de les càmeres: el festival wagnerià de Bayreuth. I ja tenim aquí per què li diuen "el fantasma de l'Òpera". Cruel.
.
Pare de dos fills i casat en segones núpcies amb Merkel, ella no va adoptar-ne el cognom... potser perquè "Sauer" vol dir "àcid", "agre" i això fa poc de candidat polític a res?? En tot cas, ell ho és força, d'agre, com a mínim amb els mèdia. No dóna gaire imatges i cap titular. De fet, no dóna ni entrevistes. I el tàndem funciona perfectament. Evelyn Roll, autora d'una biografia autoritzada de Merkel, defensa que "l'amor d'Angela i Joachim es basa en una complicitat intel·lectual molt forta". I ella, com els pocs que han escrit sobre Sauer, li reconeix una gran influència sobre Merkel: "Cada nit, a casa, fan una repassada de la jornada de treball. Per a Angie, ell suposa un assessor personal de primer nivell, així com un dels seus grans vincles amb la realitat". El bategem, doncs, com a spin "especial".
.
Aquest home és dels pocs que traspassen les moltes barreres que Merkel disposa per preservar el nivell més pròxim a ella. També ho ha fet, fins fa no gaire formalment i en el dia a dia, l'actual ministre de l'Interior, Thomas de Maizière, fins ara (i des que Merkel va accedir al govern) Ministre de la Cancelleria (Cap de Gabinet, en la nostra nomenclatura). Gaudeix, com els tres citats fins ara, de la confiança cega de la cancellera. I fa més de 20 anys que treballen plegats. És un gran gestor, un organitzador eficaç, discret, sense estridències. Com li agrada a Merkel.
.

Ja veuen. Amb Angie, les dones al poder, també a la cuina de la política. I posats a trencar tabús retrògrads, potser que no sobrarà apuntar que el controvertit soci de govern dels democristians de Merkel, el liberal Guido Westerwelle, compta com un dels seus principals assessors en matèria de relacions públiques i d'imatge amb la seva parella, Michael Mronz. Aquest cap de setmana s'han casat. Així que ara Westerwelle, ministre d'Afers Exteriors alemany, pot comptar amb els consells del seu company a peu de catifa vermella, on caps d'Estat i de govern (rancis o no, conservadors o progressistes) han de retre honors a la primera parella gai al capdavant de la diplomàcia germànica.
.

Aire (en català)

Cosa dels de can Confusió. No és un divertimento dels meus, però sí que ha tingut la seva gràcia escoltar-la dedicada pels amics de can Mas (Pere).

Unitat contra por

França i el seu president estan de moda. Ho celebraré amb una cita de l'exprimer ministre Édouard Balladur: “La por s'utilitza al servei de les dictadures. En democràcia el polític ja no busca fer por, sinó agradar, conquistar amb totes les armes de seducció”. Pobre Balladur. Per molt que hagi escrit Maquiavel en democràcia no coneix món. Catalunya com a mínim.

La por. Francesc-Marc Álvaro en parlava aquesta setmana: “No deien que la por és de dretes?”. En la campanya catalana que ja ens ha posseït del tot, no ho és en absolut. Ans al contrari. I s'està acarnissant especialment amb el sobiranisme.

El PSC fustiga dia sí i dia també els seus socis d'Esquerra, amb una campanya que estigmatitza l'independentisme. Els dards socialistes van dirigits a CiU, però a qui ensorren del tot és a l'independentisme institucional. Perquè, o Montilla renega sense el més mínim pudor d'una ideologia que li ha fet de crossa per esdevenir president, o directament dóna rang d'oficialitat a la renúncia que ERC hauria fet del seu ideari i que hauria obert camí a noves ofertes com Solidaritat o Reagrupament.

Davant d'aquest panorama, Esquerra no pot fer simulacres d'unitat de l'oferta electoral sobiranista en paral·lel al discurs de la por que emet respecte de SCI i RCat. No pot seguir imitant el PSC també en això. Perquè a Esquerra el PSC sempre la tindrà si es dóna la xamba que tornen a sumar. Però o ERC s'entén amb Laporta i Carretero, o la unitat d'aquests dos, que encara no podem descartar del tot, li passarà pel damunt.

(Article d'aquest dissabte a l'Avui)

Mubarak, you'll never walk alone

Ara s'ha muntat un gran pollastre perquè el diari oficial del règim egipci s'ha passat quatre pobles amb el Photoshop i ha posat el rais Hosni Mubarak obrint comitiva negociadora per la pau Israel-Palestina a la Casa Blanca. Aquí la comparativa (la retocada és la primera):

..

Però això no és nou ni deixarà de passar. Què no dir de la mítica imatge d'un michelin que desapareix per art del Paris Match? Així, la publicació amiga de Sarkozy va polir la silueta del president francès fa uns estius. Aquí la prova del delicte:

..

I aquell ministre laborista que apuntava maneres de nou Tony Blair i que va començar a veure com la seva carrera queia en picat arrel d'una pensada dels seus spins, que van voler fer veure que era en la inuguració d'un hospital on mai va arribar a ser-hi? En la foto, James Purnell és el de la dreta de tot, i veureu clarament que la cosa canta:

..

Coses d'aquestes passen i seguiran passant, tot i que és de recomanar que qui toqui s'hi posi amb subtilesa. El Photoshop ajuda, sí. Però caldria posar-s'hi dins d'un ordre. La imatge és important en política. Certament una pot valer per mil paraules, però precisament per això una de matussera pot esdevenir un gran problema. No cal moure individus sencers a la foto. Potser polir aquelles arruguetes, aquella llum que toca el rostre... Però si, com va ser el cas de la reina Sofia, no se sap de Photoshop, millor no voler fer passar bou per bèstia grossa, com quan van dir que la consort va animar-se a fer la postal de Nadal i va inserir-hi nets que en realitat mai no van ser a la sessió fotogràfica...:

.

The Others

“El gran avantatge que té (Artur Mas) és que ara toca, perquè ja fa molt de temps que els altres governen, i confio que ho faci bé”. Els altres. Declaracions de Pasqual Maragall afilades com torpedes a mil per hora en direcció a la línia de flotació del PSC. Els altres. Quant menyspreu contingut en tan poques paraules. Tot i que això no és nou en Maragall, fet i fet com res del que respira l’entrevista de la setmana, on l’expresident aposta per Mas com a guanyador de les properes eleccions catalanes.

Des del PSC s’ha volgut contraatacar a Convergència per la via de tornar a posar damunt la taula, una vegada més, la malaltia del president. Com si no sabessin que tota declaració que en transcendeix públicament està meticulosament analitzada per la família Maragall, amb Diana Garrigosa al capdavant, tenint molta cura de què diu i què no diu exactament i a plena consciència l’exdirigent socialista. Aquest és el drama de les declaracions de Maragall per al PSC. Que no són les d’un convergent convers, sinó reflexions totalment coherents amb el seu pensament de fa molts anys. Que són del tot plausibles venint de qui venen, un referent per a molts que un bon dia, junt amb la seva dona, va trencar amb el Partit dels Socialistes. L’estil és inconfusible. “Els altres”, recorden?

Quan era l’alcalde triomfant de la Barcelona olímpica li deien El Príncep. I així va adquirir hàbits com un cert deix menyspreador vers aquells qui li duien la contrària. Llavors, en temps de poder absolut al Cap i Casal, els qui patien el flagell d’aquest estil maragallià eren òbviament els convergents. Després, durant la seva presidència, igual. Sovint es referia a Artur Mas com “aquell noi”. I au. Si ho hagués dit algú altre, el sarau hauria estat assegurat. Però el Príncep era el Príncep (...)

(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

Noria + Maragall + Madonna= confusió

José Montilla anirà en unes setmanes a La Noria. En principi haurà de ser no abans de tres setmanes perquè la previsió és que en els dos propers els protagonistes polítics del programa de Jordi González a Telecinco siguin Trinidad Jiménez i Cándido Méndez.

.
De l'última compareixença a can Noria, la d'Artur Mas, n'hem parlat avui al Tot és molt confús, decodificant-ne el sentit. Així com també hem analitzat que Jaume Collboni s'està sortint amb la seva respecte de certa evolució (a més actual) que està experimentant Montilla en el vestir (certs vestits de tall més modern).
.
També hem parlat del seu aprimament i del de Joan Puigcercós, de qui igualment ens hem fixat en el "fora barreres" que aplica en alguns dels seus mítings, l'últim amb micro al més pur estil Madonna incorporat.
.
I, com no, havíem de comentar també la famosa entrevista de Maragall a una revista convergent on apostava per la victòria d'Artur Mas. A can PSC hi ha molt de nervi i s'hi ha respost ràpid i virulentament (com amb l'afer Tremosa). Però des de cal convergent es van administrant amb comptagotes ímputs que van mirant de minar el flanc "catalanista" del PSC.
.
Ahir les declaracions de Maragall veuen la llum, i avui, foto boníssima de la seva esposa, Diana Garrigosa, brindant amb la de Mas, Elena Rakosnik. Impacte. Ah! I amb l'històric socialista Jaume Sobrequés, que ja ha dit (també avui) que deixa el PSC i que votarà Mas. Impecable.
.
Aquí teniu l'àudio de El consultori del Dr. Aira, dimecres 15 de setembre de 2010.
.

Els soferts 'conseglieri' de Berlusconi

.

Geni i figura. A diferència d'allò que passa a països com Catalunya, Espanya o els Estats Units, Berlusconi no obeeix les ordres de la seva escorta, sinó que són aquests qui es pleguen als seus desigs. Així va passar el que va passar amb l'agressió que Il Cavaliere va patir el desembre passat. I així porta també de cap a la seva "escorta" política al Palazzo Chigi.

.

Quin gran repte, oi? Un animal mediàtic i polític com Silvio Berlusconi... com s'assessora? Com es pot mirar de contenir la bèstia quan aquesta és tot excés i d'aquí precisament en rau gran part del seu èxit polític? Doncs directament no es fa. Vaja, que és impossible i fins i tot podria ser contraproduent intentar-ho. No es pot fer passar bou per bèstia grossa... tant. Vull dir que en política sí que existeix l'art de fer passar A per B amb aquella alegria, però que els líders polítics només haurien de poder (i voler) interpretar fins a cert punt. És el cas de Berlusconi.

.

Alfonso Guerra (amb aquella -sovint maleïda- gràcia que el caracteritza) deia: "Imagineu-vos d'on venia el PP, que fa tants anys ja que el tenim de viatge al centre!!". Doncs això. Que Berlusconi, per arribar a l'estadi de líder tipus o de ciutadà mig normal hauria de fer un viatge tan llarg que fet i fet ha quedat desestimada l'opció. Així les coses, els seus spin doctors, els seus consiglieri o assessors, es limiten a anar tapant forats, a mirar de contenir les fuites, a provar de minimitzar els danys col·laterals i a aprofitar al màxim allò que de positiu tenen les coses de l'huracà Berlusconi.

.

Paolo Bonaiuti, el poli bo

.

És el seu portaveu i una de les poques persones que pot deixar-li anar al seu líder una frase com "Silvio, els governs que s'enfronten a l'Església no duren gaire". A Itàlia, volia dir, clar. I sí, ja no podia ser més clar per mirar de moderar els fogots d'Il Cavagliere de l'estiu passat, quan el diari del seu germà Paolo (Il Giornale) va escampar als quatre vents, i amb un to del tot groc, l'homosexualitat de Dino Boffo, fins llavors director de l'Avvenire, el diari de la Conferència Episcopal Italiana. Un daltabaix de dimensions èpiques que va provocar la dimissió d'aquest pius pare de família. En un to clarament homòfob i sensacionalista es va arribar a afirmar que Boffo havia assetjat l'esposa d'un dels seus amants. I tot perquè el seu diari havia estat un dels més crítics amb allò que suaument en deien "relativisme moral, i sexual, d'Il Cavaliere".

.

Aquell mateix dia estava previst un àpat conciliador de Berlusconi amb el Secretari d'Estat del Vaticà, Tarcisio Bertone. Va ser fulminat per la Santa Seu, que a més en la nota de premsa on ho notificava tancava apuntant que les despeses previstes per la trobada les destinaria a les víctimes del terratrèmol de l'Aquila. Pam. Fonts vaticanes van qualificar la situació com "el moment més baix i fosc en la història de les relacions entre la Santa Seu i l'Estat italià".

.

Molta feina i molta necessitat de les seves bones arts va haver de posar Bonaiuti per mirar de redreçar aquella situació, un cop més, esdevenint la cara amable i dialogant del govern Berlusconi davant els seus interlocutors institucionals i de l'opinió pública. Ell és el "poli bo".

.

Gianni Letta, el beat número dos

.

El gran enllaç amb el Vaticà i mà dreta de Berlusconi. Periodista i Cavaller de Sa Santedat, si Bonaiuti fa gestions davant interlocutors vàlids de la Santa Seu, Letta en paral·lel negocia al més alt nivell. Ja en els temps d'Il Divo Andreotti començà a despuntar en aquestes funcions. Ara el seu càrrec oficial amb Berlusconi és el de Viceministre de la Presidència del Govern.

.

Letta encarna allò que Berlusconi ha adoptat com a eslògan preferit: "Governo del fare", el govern que fa coses, o en català montillesc "Fets, no paraules". Home clau en la solució de crisis i emergències, és un pont perfecte amb l'oposició per les bones relacions que hi manté. La seva condició "d'imprescindible", a més, ha adquirit dimensions de veritat absoluta per a Berlusconi degut a la seva tasca (molt desagraïda i difícil) per mirar d'anar forjant una aliança (complicada, com hem vist, i titllada per alguns d'"antinatura") entre el Vaticà i el berlusconisme.

.

Ell i Guido Bertolaso, gran protegit seu i home de la màxima confiança de Berlusconi, han estat tocats fa pocs mesos per investigacions judicials que amenacen les seves respectives carreres (i llibertat, ja que podrien acabar a la presó). Però Il Cavaliere els manté en els seus càrrecs. Massa importants com per prescindir-ne, i més en el complicadíssim moment polític per on passa la coalició de govern italiana de dretes. Bertolaso, que va començar carrera "política" com a metge de Giulio Andreotti, diu metafòricament respecte de les seves funcions i els casos de corrupció que l'assetgen: "Sóc metge i quan em truquen perquè hi ha ferits intento salvar-los la vida, i si cal em salto el semàfor i vaig per zona prohibida. Després ja pagaré la multa". És Secretari d'Estat de la Presidència i en el seu dia va ser l'organitzador del Jubileu 2000 i dels funerals de Joan Pau II.

.

Niccolò Ghedini, més que l'avvocato

.

Recorden El Padrino III. A mi és la que més m'agrada de la trilogia. En tot cas, si la van veure, pensin en el personatge interpretat per l'elegantíssim George Hamilton. Hi feia d'un "més que advocat" de la família Corleone. Doncs això mateix és Ghedini per a Berlusconi. Un hàbil conseller molt polític que sap donar titulars quan i com calen. Davant l'allau de denúncies que va impulsar Berlusconi per "defensar el seu honor" l'estiu passat, i sobretot davant al reacció de mitjans de comunicació i col·legis professionals d'arreu davant d'aquesta ofensiva, Ghedini va deixar anar: "Pensin que només hem recorregut als jutges, no als marines". Això en públic, a apagar focs. En privat també. No debades, mesos abans ell havia estat l'encarregat de trucar Veronica Lario quan la llavors dona del primer ministre va decidir explicar en una carta oberta el per què volia divorciar-se de Berlusconi. Va intentar fer-la entrar en raó: "Senyora, ha fet una cosa gravíssima. Com se li ha passat pel cap? Això són afers privats i no s'airegen als diaris". I poc a poc van anar-la convencent que guardés silenci.

.

Bonaitui, Letta, Bertolaso i Ghedini. Quatre homes i un huracà. Cuiners de la política en un Palau on el plat principal mai no hi ha manera de servir-lo fred. Primer van ser els spins de Cameron. Després els de Sarkozy. Avui tocava Berlusconi. La setmana vinent, més.

.

I'm so happy - The Mare

.

L'Onze de Setembre sempre em genera aquest sentiment. En breu surt el nou treball dels suecs The Mare. i aquí un avançament amb la idea de la cosa. Bona Diada!

.

Fent d'Oracle

.

Ahir estrena a can L'Oracle de Catlaunya Ràdio, amb Xavier Graset. El curs passat hi vaig anar a presentar el Sí, ministre, hi va haver "fletxasu", i allà que m'hi tindran passant-m'hi de tant en tant aquesta temporada.
.
Aquí l'àudio del programa d'ahir, en tertúlia amb Quico Valls (El País) i Rosa Massagué (El Periódico). El convidat, David Minoves, responsable de Cooperació per al Desenvolupament de la Generalitat:
.
L'Oracle de dijous 9 de setembre de 2010.

.

L'última Diada

.

Confirma Alícia Sánchez-Camacho que el PP tampoc anirà aquest any a fer l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova durant la Diada. Res de nou. No hauríem d’esperar d’ella allò que Josep Piqué va decidir ventilar-se. Però Sánchez-Camacho a banda, l’Onze de Setembre d’engany i l’ofrena floral tenen un morbo afegit: quin altre dels líders polítics ja no hi serà l’any vinent? S’accepten apostes.

El moment electoral, ja per fi explícit, oficial i amb data de caducitat calendaritzada, ho impregna tot. Serà un Onze emocionant, en ebullició i no tinc cap dubte que el viurem amb el civisme que acostumem. Fóra d’esperar que això últim també contagiés els polítics, tot i que cal empatitzar amb el mal moment que passen molts d’ells, molt especialment a nivell de cúpula, de lideratge. Siguin especialment magnànims amb ells.

Va dir José Montilla dimarts, en anunciar el 28-N com a dia d’eleccions, que aquests comicis són transcendentals. Per a uns més que altres. El president Pujol ja feia servir aquest recurs i a cada anunci de data electoral hi annexava l’advertiment que aquelles eren les més crucials. Clar, molt especialment per a ell, per al seu lideratge. Ara amb Montilla passa el mateix. Veurem el seu discurs institucional com ho respira. No hi faltaran certes pinzellades de dramatisme davant la tria del novembre. M’arriba de bona font (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Mas, Corbacho i Rajoy, de foto

No he entès segons quines sorpreses per la mà de banderes catalanes (9) que ahir lluïa Artur Mas rere seu en la compareixença que va fer per valorar la data del 28-N com a cita electoral. De fet, no és la primera vegada que s'acompanyava el líder convergent d'aquesta escenografia. I d'altra banda, quan Obama ho fa ningú no se'n sorprèn ni diu que "dime de qué presumes y te diré de què careces". Coses de mentalitat de país petit, suposo. Vaja, de veure'ns en petit i als altres molt grans. En tot cas, que Mas i altres polítics nostrats mirin d'obamejar tampoc no ens hauria de sorprendre a aquestes alçades de la pel·lícula. Aquí la comparativa de les fotos:

.
.

I aquí l'àudio del primer Consultori del Dr. Aira de la temporada, a can Tot és molt confús:

.
El consultori del Dr. Aira de dimecres 8 de setembre
.

En aquest secció d'anàlisi de la cosa política vista pel prisma de la comunicació idem també hem comentat avui la presència que aquest dissabte, Onze de Setembre, durà Artur Mas a La Noria. Tampoc entenc la sorpresa per això. Pepe Blanco ja hi va obrir foc. José Montilla hi va intervenir telefònicament el dia de la mani del 10-J... I vés que no el veiem de cos present abans no arribi el 28-N. I, al final... és que no han passat abans polítics com aquests, i molts altres, per programes com el d'Ana Rosa Quintana, o en el seu dia el de la Campos, o pel Polònia... o en definitiva per allà on hi hagi audiència...? Així que... menys escarafalls, no...? Una altra cosa seria la pena d'anar a fer el paperot a una sèrie que després resulta que no veu ningú, com Jacinto Durante, Representante, per on s'hi va passar Rajoy quan era ministre. Aquí el document esfereidor (i entranyable alhora):

.

.

Perque de Rajoy també n'hem parlat al Confús, a tomb d'aquesta foto de Corbacho poc curosa amb detalls importants. Vaja, com quan en Rajoy va enregistrar vídeo en ruta automobilística... sense cinturó de seguretat:

.
.

28-N: comença la confusió

.

Ja tenim data electoral: serà el 28 de novembre. I sobre com ha estat la mise en scène de l'anunci de la cosa, aquest dimecres en parlem en la reentré de servidor a can Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio, amb Pere Mas. Torna el consultori i comencem amb força. Montilla i la resta de líders ens ho han volgut posar fàcil. Frases, missatges subliminars, d'altres més explícits, imatges que volen parlar soles... els spin doctors de les diferents formacions hi han treballat, i nosaltres que mirarem de desxifrar-ho de forma apta per a tots els públics.
.
I dijous, estrena doble, ja que no només serà la meva primera intervenció de la temporada sinó que m'hi estreno en general, a can L'Oracle, també a can Catràdio i en aquest cas dirigit i conduït pel Xavier Graset. Un espai de debat polític i d'actualitat que és referència. Aquest curs que mirarem de descansar els caps de setmana, em tindreu rondant per can Oracle. Us n'aniré tenint informats.
.

Sarko i la Cort del nou Richelieu

.

I avui, com a segon lliurament de la sèrie dedicada als spin doctors dels grans caps d'Estat i de govern internacionals, l'entorn d'un altre líders mediàtic: Nicolas Sarkozy.
.
Jutgin si no és irresistible la llengua francesa, només llegint com descriuen ells la figura dels consellers àulics: "Le spin doctor, officiellement conseiller en relations publiques reçoit bien d’autres surnoms: gourou, mentor, éminence grise, faiseur de présidents ou, mieux encore, docteur Folimage. Le terme a une connotation négative: un spin doctor n'agit pas toujours de façon morale". Gran.
.
Thierry Saussez, el mentor
.
Gat vell, avui és amb Sarkozy, com ahir va aconsellar Jacques Chirac, Édouard Balladur, Alain Juppé. Però amb Sarkozy la cosa és un pèl diferent, ja que el 1982 s'hi va fixar, va fer-li de mentor i no el va deixar mentre els altres líders anaven passant. Membre del tradicional RPR, es va unir sense dubtar-ho a la refundació amb l'UMP de Sarkozy, amb qui fa anys que hi va connectar especialment. El 2006, el Sarkozy ministre de l'Interior li va imposar la Legió d'Honor. El secret del seu èxit, encert dels consells a banda: la seva condició d'assessor extern. Amb Sarko a Interior, ja formava part de l'anomenada "primera corona" dels seus assessors exteriors. El treball a diari a l'ombra del Sol Sarkozy crema molt. Pocs són els qui s'hi poden fer durant molt de temps. Saussez, per si un cas, no s'hi exposa més de les hores aconsellades.
.
Molt partidari dels fets (no paraules) de cara a atribuir confiança a un lideratge, no podia trobar en Sarkozy un líder polític més predisposat a escoltar-ne els consells.
.
Franck Louvrier, "Monsieur communication"
.
El seu càrrec oficial és el de Conseller per la Premsa i la Comunicació del President de la República, però és molt més que això. "Monsieur communication", li diuen. De fet, la seva sintonia amb Sarkozy és de les poques que remunta la dècada llarga de treball conjunt, tot i que no exempta d'algun daltabaix important.
.
Van començar a col·laborar a l'RPR l'any 1997, i ja el 1999, amb Sarkozy a l'alcaldia de Neuilly-sur-Seine, Louvrier passa a treballar-hi en exclusiva com a gran responsable de la mise en scène multimèdia del poder que Sarko volia i que ha acabat tenint. Premsa, Internet i audiovisual. Aquest és el seu àmbit d'acció, on es mou com peix a l'aigua, entre dossiers, enquestes, panels i demés recursos demoscòpics i comunicatius al servei del lluïment mediàtic del seu líder. Però això no va ser així des d'un bon començament a l'Elisi, amb Sarko ja de president.
.
Al servei de potenciar la popularitat del seu candidat en la campanya presidencial del 2007, Louvrier consagra un pressupost destacat a dos fronts: Internet i els sondejos. N'és un ferm creient. Però el disgust vindria després de l'èxit, la mateixa nit electoral, quan no és convidat a una de les festes de celebració més sonades. La seva relació amb Sarkozy s'havia deteriorat a mesura que aquest es recolzava cada cop més en Claude Guéant (el seu particular cardenal Richelieu, que ara comentaré) i sobretot en contraposició al pes de Cecilia Sarkozy i el seu entorn. Durant llargs mesos va haver de carregar-se de paciència, com a simple cap de premsa i sense dret a assistir al "consell de ministres bis" que Sarko convoca cada matí a les 8.30h amb els seus spins a l'Elisi.
.
I la paciència va tenir premi. L'estavellada de la UMP en les municipals del 2008 (pocs mesos després de fer-se amb l'Elisi) i la separació entre Sarkozy i Cecilia van comportar la defenestració del fins llavors portaveu presidencial, David Martignon (el protegit de la fins llavors primera dama), i una reestructuració de l'equip de comunicació que va rehabilitar Louvrier amb tots els honors.
.
Ja del tot en sintonia de nou, Sarkozy fins i tot l'ha volgut treure en part d'aquest món del backstage (ni que fos per uns mesos i sense abandonar les seves funcions a l'Elisi) per fer-li un reconeixement públic. L'ha fet entrar a l'escena política per deixar durant un temps (parcial) les bambolines. Així, en les passades eleccions regionals del març de 2010 el va presentar en una posició clarament elegible per la llista de Pays de la Loire, i així que el tenim ara, conseller regional i (per descomptat) a l'Elisi amb Sarkozy, fent-se càrrec de la comunicació d'un líder mediàtic que ell com pocs ha ajudat a construir.
.
Claude Guéant, el Cardenal
.
François Fillon sap que com a primer ministre en la França de Nicolas Sarkozy té poc a fer des d'un punt de vista de poder real. Però ell assumeix el seu paper amb dignitat, amb eficiència, amb contenció i sobretot amb moltes esperances dipositades en què aquest tarannà el propulsi a l'Elisi algun dia, potser quan l'estil Sarkozy fracassi i llavors l'UMP necessiti fer un canvi de 180º en el seu lideratge electoral.
.
Mentrestant, Matignon no dóna guerra i s'assumeix que el "govern" real és a l'Elisi i que aquest es reuneix, cada matí a les 8.30h, co-presidit per Sarkozy i Claude Guéant, el secretari general de la casa. D'ell se n'han parit diversos sobrenoms, com "el cap del govern bis", "el vice-rei de l'Elisi", o "el Cardenal" (en referència clara al mític Richelieu). No són exageracions. No és primer ministre (oficialment), però pot esmenar les decisions governamentals que el president i ell hagin resolt que cal redreçar. I cada matí, colze a colze amb Sarkozy, impulsa debat i idees per a l'acció presidencial i de govern.
.
A la taula de les 8.30h també s'hi asseuen: Henri Guaino, l'speechwriter (escriptor de discursos) del president; Catherine Pégard, consellera política; Emmanuelle Mignon, consellera especial; Jean-David Levitte, assessor diplomàtic; Cédric Goubet, Cap de Gabinet; Raymond Soubie, assessor en matèria social; Jerome Peyrat, assessor polític; Patrick Ouart, assessor en matèria jurídica, i el ja esmentat Frank Louvrier.
.
Tota una Cort al servei del líder, versallescament dirigida per Guéant, una personalitat antitètica i alhora complementària amb la de Sarkozy. No defuig mai responsabilitats i en aquest sentit acompanya el líder conservador des del 2002 amb altes responsabilitats de govern i també al partit. No debades va ser el cap de campanya de la UMP en les presidencials que l'any 2007 van fer Sarkozy president.
.
Pierre Charron, "el pitjor de tots"
.
Frase de Nicolas Sarkozy: "Estimo molt Charron. És el pitjor de tots!". Els qui més l'odien el qualifiquen com el "bufó" del president. Els qui l'odien i a més en reconeixen els mèrits admeten que el seu verb afilat aconsegueix fer diana i fiblar la credibilitat d'adversaris de Sarko com per exemple Dominique de Villepin. Se'l considera una "fàbrica de rumors". És un intoxicador en tota regla, implacable amb l'enemic i sempre sol·lícit a mirar d'enaltir la figura del seu líder. Ostenta el càrrec d'Assessor de la Presidència de la República, i com a tal té despatx a l'Elisi, ben a tocar de Sakozy. És un dels homes que més hàbilment parla a cau d'orella del líder francès. Però la premsa i els partits de l'oposició en tenen una clara imatge negativa i en aquest sentit és com li dediquen el sobrenom de "conseller de rialles i cançons".
.
Especialista en muntar festes i esdeveniments al servei del líder, també és considerat com un dels grans artífexs i promotors de la "sarkomania" que va impulsar el líder conservador a la presidència de França l'any 2007. I el seu paper a l'Elisi, que havia de ser en un principi cosa puntual, segueix fins a dia d'avui. Ell descriu la seva tasca com la de "facilitar les coses al president i prevenir". Truca i s'hi posen amos de mitjans de comunicació i la crème de la crème de la societat i la política franceses.
.
Li encanta la intriga, fa vint anys que és amic de Sarkozy i igual com era amic de la parella presidencial quan aquesta la formaven Nicolas i Cecilia (al final ja no, i aquesta l'odiava), des que Carla Bruni va convertir-se en primera dama la va captivar. D'ell en diu Bruni: "És divertit i apassionat. Em guia i em protegeix en aquest món polític que m'és aliè". Les missions presidencials més inversemblants i poc confessables corren a càrrec de Charron.
.
Aquests són els noms més destacats per entendre, de l'ombra estant, el poder del volcànic Nicolas.
.

Lo que me gusta del verano - Papa Topo

.

Ja ha fugit...

.

Montilla, l'"intentador"

Article de servidor publicat aquest dissabte a l'Avui. L'haurà llegit Joan Puigcercós...?

.

Montilla, l'"intentador"

.
Mai hauria pensat que una hipòtesi obriria telenotícies. Això de la possibilitat que l'empresa xinesa Chery faci aterratge a Catalunya ha estat un dels més reeixits encerts propagandístics de la maquinària governamental socialista. I la premsa s'ho ha empassat, com fa habitualment amb el soci gran del tripartit. Com fa molt especialment amb un José Montilla que, sàviament descrit pel professor Ferran Sàez, és “el president de la Generalitat més ben tractat mediàticament de la història moderna de la institució”. D'altra manera, no s'entendria la butlla a què es sotmet un lideratge polític sobretot caracteritzat per intents, per projectes que sovint no quallen.

.
Aquesta setmana els mitjans repicaven la nota governamental segons la qual el president –molt enfeinat, que per això escurarà la legislatura fins a l'últim sospir– havia de fer un viatge llampec a la Xina per tancar –ell– un acord amb l'automobilística Chery per implantar-la a Catalunya. La cosa ha quedat en intent i en cap compromís per part dels xinesos, més enllà de tenir-nos presents com a hipòtesi.

.
I dos per un: aquesta setmana hem tingut una altra mostra de la faceta intentadora de Montilla. Va mirar de guanyar les passades eleccions dient que era “l'hora dels catalans”. Mirava així de captar el vot més PSOE. Ara sabem que finalment haurà de ser José Corbacho qui ho provi a la segona. I potser sona la flauta, vagin a saber. Perquè si hi ha una cosa que Montilla sí que aconsegueix sempre que ho intenta, això és el poder.
.