Dave and the Cameroons

.

"Quan no tingueu res a fer, aneu i abraceu un liberal-demòcrata". Diu un cronista britànic que aquesta frase la va deixar anar el flamant primer ministre britànic, David 'Dave' Cameron, al seu equip d'spin doctors del 10 de Downing Street. Els deu la vida, cert, però també els Lib Dem són una creu per a la maquinària tory d'spinning, sobretot ara que han de compartir poder (i espai físic) amb els del vice primer ministre, Nick Clegg.
.
La incomoditat és mútua. I comprensible. La roda propagandística necessita d'un cert espai vital, d'una certa tenebra que la mantingui a recer d'ulls estranys, i al cap i a la fi (no ens enganyem, com aquí amb els tripartits) els socis de govern, en temps de campanya permanent, no deixen de ser rivals electorals les 24 hores del dia, els 365 dies de cada un dels 4 anys de mandat.
.
Leana Pietsch, la importància de saber alemany
.
És potser per això que el liberal Clegg i la seva principal spin (sí, una dona!! al·leluia!!) fan servir a Downing Street una tècnica que els va ser molt útil en temps de campanya electoral explícita, ara fa pocs mesos, quan vivien envoltats de periodistes. Ara, envoltats d'spins del soci-adversari Cameron, quan no volen que ningú sàpiga res en absolut d'allò que estan parlant opten per fer-ho en alemany, idioma que tant Clegg com la seva cap de premsa, Leana Pietsch, dominen perfectament.
.
Però centrem-nos en els spin doctors, en l'equip d'assessors i d'estrategs, del primer ministre. En aquesta sèrie em dedicaré a aquest perfil en exclusiva. Els homes del president/cap de govern. Els coneguts al Regne Unit, en referència a l'entorn de l'actual primer ministre, com The Cameroons.
.
Steve Hilton, el tercer home
.
Quan al Regne Unit es parla del "triumvirat tory", es refereixen al trident format per Cameron, per l'avui Ministre d'Economia, George Osborne... i per Steve Hilton, cap d'estratègia de Cameron en els últims anys, ara exercint aquestes funcions també al Número 10. I com a bon spin de referència, la seva proximitat al líder hi és fins i tot a nivell personal. Ell i la seva dona eren els padrins de l'Ivan, fill de Cameron que va néixer amb greus problemes de salut i que va morir el febrer de 2009. La confiança per dir-li tot (absolutament tot, bo o dolent, laudatori o crític) hi és.
.
Spin i marit d'antiga spin. La seva parella, Rachel Wethstone, va ser una de les principals conselleres de l'efímer líder tory Michael Howard. Per escombrar-lo a ell i a la vella guàrdia del partit, Cameron comptaria amb la inestimable ajuda de Hilton.
.
Com a spin doctor important que és, els adversaris (interns i externs al partit) saben que apuntant a ell poden desgastar al líder. Així va ser com el gener de 2010, a pocs mesos de les eleccions d'aquest any, va fer-se públic que l'octubre de 2008 havia estat arrestat per un incident amb el personal del tren que havia agafat en tornar a Londres després d'una convenció del Partit Conservador. En l'incident va intervenir la policia i d'allò li van quedar antecedents penals.
.
Això, però, no el va desgastar prou i així ha seguit junt amb Cameron també en el seu ascens com a cap del govern britànic. També com a bon spin poderós, manté unes entranyables males relacions amb l'altre gran assessor del líder tory: Coulson.
.
Andy Coulson, el nou Alastair Campbell
.
És un dels protagonistes del llibre que servidor va publicar fa cosa d'un any sobre aquestes criatures que habiten l'ombra del poder. Un perfil genuïnament spindoctoral al servei de la comunicació feta propaganda, posada al servei del lluïment del líder, amb la mirada posada en el desgast de l'adversari, en girar allò negatiu en positiu i en mirar d'elevar al cub tot allò d'òptim que es pugui lligar al líder. Tot plegat, com no?, adaptat a una societat mediàtica on els mitjans marquen la pauta. Per tant, on és imprescindible conèixer-ne el llenguatge i les necessitats. Ell, doncs, és l'encarregat de parir titulars, temes d'agenda que s'hi imposin, cortines de fum que facin passar millor els mals moments...
.
No debades, va dirigir el tabloide sensacionalista News of The World, d'on en va sortir no gaire bé després d'un escàndol sobre escoltes il·legals que fins i tot ficaven pel mig la reialesa. El seu estil, doncs, quan Cameron el va fitxar, va projectar clarament en la ment dels cronistes parlamentaris la imatge d'Alastair Campbell, qui va ser gran spin de Tony Blair (en complement a Peter Mandelson).
.
Cap de Comunicació de Cameron al partit, ara ho és també al 10 de Downing Street. Promet grans tardes de glòria. De fet, cobrant fins i tot més que el vice primer ministre Nick Clegg, no se n'hauria de poder esperar menys... fotos de Cameron amb nova filla incloses...
.

Ed Llewellyn, un Sir Humphrey millorat
.
El Cap de Gabinet, o com se'n diu en el món anglosaxó, el Chief of Staff. Per entendre'ns, el Leo McGarry (homenatge als West Wing fans) de Cameron. I servidor, que tant admira el món british i que tan malament i bé alhora va passar-se mesos traduint el Yes, Minister al català, no podia deixar d'aturar-se un moment en aquesta figura que, per ser explicada del tot, necessita del referent in mente del gran Sir Humphrey Appleby, mític Secretari Permanent en la sèrie de culte.
.
Al Sí, primer ministre, quan James Hacker ascendeix a aquest càrrec, Sir Humphrey l'acompanya, llavors amb el càrrec que allà descriuen com Principal Private Secretary to the Prime Minister (PPS). Aquesta figura, junt amb la del Cabinet Secretary, eren les principals (no ministerials) del govern britànic. I això va ser així a la vida real fins que l'any 1997 Tony Blair va arribar i ho va revolucionar tot. També la jerarquia governamental. Va posar un no-funcionari com a Chieff of Staff, per damunt de la resta i arraconant el poder dels funcionaris per atorgar-lo als spins del partit.
.
El pobre Gordon Brown (que de comunicació i de política segle XXI mai no en va entendre gaire), va fer una reculada en els seus temps com a primer ministre, i la figura del PPS en mans d'un funcionari va reviscolar. Però això, com Brown, ja és aigua passada. Amb Llewellyn el gruix del poder torna a mans del líder i dels seus spins.
.
Henry Macrory, piulant més del compte
.
El seu actual perfil al twitter és aquest. Per als qui no tinguin les ganes o la curiositat de linkar-hi ja els ho avanço. Està buit. Ja no rutlla. Zero. Res. Desert. Molt al contrari de com el va deixar fa no gaires mesos quan en un atac li va agafar per esputar escuma i consignes atacants en un excés que a punt va estar d'endur-se pel davant els molts anys que fa que col·labora amb Cameron com a cap de premsa. Però l'aigua no va arribar al riu i a Downing Street ha passat a assumir les mateixes funcions de quan treballava amb el govern a l'ombra.
.
Altres noms a retenir d'entre els Cameroons són el de Gabby Bertin, durant molt de temps consellera i gatekeeper de Cameron, i que ara al 10 de Downing Street segueix fent-li de consellera política. I, com a peça també important, hi ha Steve Field, portaveu oficial i responsable del briefing diari amb els nois de la premsa. Funcionari ell, diuen que és l'anti-spin i que amb ell Cameron ha volgut transmetre la imatge que passa pàgina de l'era dels spins. Entendridor intent frustrat.
.
Aquí els grans pilars imprescindibles per entendre la cuina del govern del mediàtic David Cameron. Perfils diferents, funcions diferents, àmbits de decisió variats però complementaris i que sovint fan intersecció, molta proximitat al líder, i sobretot poder, molt de poder. En breu, enfilem una altra sala de màquines Pirineus enllà.

.

Una d'spin doctors (part de la història)

El descans estival trobo que ha provat. Hi ha forces renovades de cara a un curs que ens ha de donar molta teca. I entre els bons propòsits que m'he autoimposat, una sèrie de posts dedicats als spin doctors. El de demà en serà el primer.
.
I, com no podia ser d'una altra manera, començaré per on servidor considera que és de iure i de facto la gran pàtria política dels spin doctors, aquestes criatures de la cosa pública que aquí encara coneixem poc però que ja vaig mirar d'anar presentant en societat en el meu llibre dedicat en exclusiva a ells (Els spin doctors: com mouen els fils els assessors dels líders polítics -Columna, 2009-/ Los spin doctors. Cómo mueven los hilos los asesores de los líderes políticos -Editorial UOC, 2009-). És molta la importància que atribueixo al fet de conèixer-los per poder mirar de fer-nos una idea ajustada de la política que ens governa.
.
Aquí a nivell català comença a fer rum-rum el món dels assessors de comunicació i estrategs polítics. El seu paper, sens dubte, serà creixent en els propers anys, i per tant també la seva influència en la nostra política, que ja a dia d'avui és digna de ser coneguda.
.
Tinc la gran sort que la meva condició d'estudiós d'aquest món m'ha fet possible l'amistat amb un grup molt engrescador que a més jo identifico com a spins de futur en la nostra política. Alguns d'ells, tot i que molt joves, ja roden en aquest món, com és el cas de Vicent Martínez, Albert Medran, Pau Canaleta, Guillem López i Bonafont o Xavier Peytibi. En diferents plànols i amb diferents intensitats i àmbits d'actuació, ja bateguen. Igual com hi ha noves fornades que en les passades eleccions del Barça van començar a fer aportacions de vàlua, com és el cas de Marc Elena i de Tolo Moya. I tot plegat és molt engrescador. Déu me'n guard de ficar-me mai a fer feina en aquest món. Se n'ha de tenir molta, de fusta! Ells en tenen, com els ja de referència Roig, Marcet i Gutiérrez-Rubí, amb qui també m'hi uneix un afecte ben correspost. Però servidor és matèria feta de l'altra trinxera: la premsa i l'Acadèmia. I és des d'aquest àmbit, des d'aquests miradors, que segueixo la fauna a nivell macro i micro. Des d'aquest blog us n'aniré fent certs tastos en les properes setmanes. Els senior de la cosa, a nivell internacional, seran els protagonistes.
.
Començarem amb l'entorn d'un líder que un altre spin en potència del nostre entorn, Juan Milian, ha descrit molt bé en llibre: el primer ministre britànic, David Cameron. El relleu "natural" del també líder mediàtic Tony Blair, tot i que l'un és conservador i l'altre (temps era temps) deien que era laborista.
.
L'home de la caricatura serà un dels protagonistes amb què obrirem foc demà. Perquè coneixent millor als de la seva espècie, coneixereu millor els respectius assessorats. I és que, com ha deixat escrit el mític Seth Godin, "tot, en el personatge polític, explica una història, la seva roba, la seva parella, els seus assessors...". Nosaltres ens centrarem en aquests últims.
.

Que n'aprenguin! (dels grans spins)

La campanya oficial d'acosta. Ja la tenim aquí, com l'inici de curs. El crescendo de la propaganda ens ho anuncia. Avui, amb la notícia (d'aquí que s'hagi fet la campanya, precisament per ser protagonista als mitjans) d'una nova iniciativa propagadora de les bondats del tripartit. Ve de la mà del PSC, clar. L'estil Collboni, en diuen, tot i que de fet en aquest àmbit el PSC tradicionalment ha tingut sempre la mà trencada. L'spin de l'altre gran partit, David Madí, ja ha sortit a mossegar. El que deia: la campanya ja bull a tota màquina.

.

Els spin doctors no fan vacances. Ja ho vaig escriure en el seu dia. Ara encara diria més: els spin doctors mai no es jubilen. Sempre disposats a donar guerra.

.

Aquí us apunto dues novetats editorials d'aquest estiu. Les acabo de demanar via Amazon. Són dos dels grans spins d'ahir i de sempre. Dos dels protagonistes del meu llibre sobre aquesta fauna: Peter Mandelson i Karl Rove.

.

Del llibre de Rove en vaig tenir notícia via Direct Message del seu twitter. Del segon, via premsa recuperada en tornar de la desconnexió estiuenca. No us els perdéssiu pas. El de Mandelson perquè reparteix a tort i a dret (Blair, Brown...) i perquè ell, el gran arquitecte del New Labour, és qui abans que ningú altre s'ha atrevit a donar-lo públicament per mort. Explica l'ombra del poder britànic de les dues últimes dècades i més enllà. Pocs com The Lord of Darkness coneixen aquest hàbitat. Imperdible: The Third Man. Life at the heart of New Labour.

.

I després tenim "el cervell de George W. Bush", que per fi s'ha decidit a passar comptes via llibre. En el capítol dedicat a ell en el meu volum dels spins, hi apuntava "El seu llibre autointerpretant-se: previst per a l'inici de 2009". S'ha fet de pregar però ja el tenim aquí, provocador, com ell. No en sap d'altra: Courage and Consequence: My Life as a Conservative in the Fight.

.

Bona lectura! Sobretot per als nostres spins ara que ja tenim les eleccions catalanes aquí.

.

Laporta i Aznar s'arromanguen

Anem-hi tornant. De moment amb una curiositat. Un parell d'imatges que m'han agafat en dies de desconnexió. Una de Joan Laporta i una de José María Aznar, amb un nexe que les uneix: les mànigues de la seva camisa.
.

.
La primera, el vídeo de presentació de Democràcia Catalana. Escenificació d'entrada a ambient de treball molt ben disposat, tot i que potser la teatralització dels personatges (com enganxats en plena feina, saludant al líder i després fent com si res) és una mica forçada. Però la idea és bona. I el moment primer pla dels braços de Laporta amb les mànigues en procés d'arromangament és especialment curiós. Va per feina, estil: "Au, que aquí ve un que sap el pa que s'hi dóna i que està disposat a pringar-s'hi. Ara què toca? Això? La independència? Doncs som-hi que no ha estat res!". Pit i collons. Una manera subtil i elegant de transmetre la idea famosa del "marcar paquet".
.
I la segona imatge, la d'Aznar de visita perejilista a Melilla tampoc no té desperdici, igualment amb arromangament pel mig. Que ZP no hi va? Que Moratinos tampoc està pel cas? Que ni tan sols l'hàbil Rubalcaba ha pensat en fer-se la foto rotllo Santiago-y-cierra-España per deixar clar davant qui calgui que Melilla no és cosa del Marroc? Doncs allà que hi tenim Aznarator, perquè Rajoy ja sabem que noooo... (pensen -bé- ell i el seu entorn FAES).
.

.
Interessant imatge també amb una espècie de caçadora estiuenca, igualment arromangada. Com quan anava a visitar tropes espanyoles a l'estranger. El look és exactament el mateix. I Alerta: al seu costat, fixin-se bé en el noi amb pinta de BorjaMari, amb barbeta i cabells rinxolats, vestir casual amb texans i americana... i botó de la camisa descordat fins el que li toca el melic. És Alonso Aznar. La criatura ja era a tocar del pare en el mítings d'aquest quan el nano no aixecava dos pams de terra. Nom de futur a can PP? Vagin vostès a saber. De la línia dura, segur.
.
Benretrobats!!
.