Aquest blog es fa oficialment el suec

Vacances a partir de ja. Bones idem. Cal kit-kat. Però tranquils (?), que la intenció és tornar. Mentrestant, durant unes setmanes, em tindran en companyia de fauna d'aquesta. Suecs, danesos... món nòrdic:

.

Roig i blau

.

Ahir encara podia veure, via balconada veïna, un entrepà de banderes que en les últimes setmanes ha estat força estès. L'editor Ernest Folch piulava fa uns dies a la xarxa: “Algú parlarà de la guerra de banderes als balcons de Barcelona o també farem veure que no ho veiem?”. Som-hi. Primer pis, estelada blava, segon i tercer pis, banderes espanyoles, quart pis, estelada vermella. Hi ha hagut guerra freda de banderes, sí. Però això enllà, dubto que molts dels qui pengen estelades al seu balcó o dels qui les duien a la manifestació del 10-J coneguin del tot el sentit de dur-ne una amb estel vermell o amb fons blau. I hi és.

Roig i blau. Dos mons. Com de costum, el vermell s'identifica més amb l'esquerra, i el blau amb la dreta, o en aquest cas, amb la resta. Vermell, energia, fortalesa, passió. Blau, lleialtat, confiança, ordre. Hi havia un bon equilibri, espontani, d'un i altre color en les estelades del 10-J. Però amb aquests conceptes s'hi juga molt en comunicació política, i mai de forma casual.

Van veure dijous la celebració dels deu anys de ZP al capdavant del PSOE? Tot vermell, amb complement blanc. A terra, davant el faristol, “10 ZP” escrit sobre fons ben vermell, a l'estil de les samarretes que es pengen als estadis en homenatge. La roja intravenosa, i ni rastre del blau amb què tradicionalment el PSOE acompanya també generosament la seva escenografia quan governa. Era dia d'essències socialistes. De projectar que combaten amb energia la poca confiança que el govern del PSOE desperta.

.

(Article d'aquest dissabte a can Avui)

L'altre Duran i Lleida

.

Avui llegia el post de l'amic Saül Gordillo "L'ostentació Duran i Lleida". M'ha interessat. Parla d'una foto (en realitat, la cosa és un vídeo sencer, que encara té més suc). El vaig veure fa uns dies, realitzat pel diari El País, sobre en Duran el dia del Debat de Política General al Congrés. Cal dir-ho: quan el vaig veure vaig pensar el mateix: "excessiu". En Duran no és que sembli un ministre, sembla un marquès! Ara bé, difereixo en diversos punt del post d'en Gordillo. A pams:
.
1. Relacionar això amb el cas Palau i amb la comissió al Parlament ho trobo forçat. Perquè no hem d’esquinçar-nos les vestidures perquè hi hagi polítics amb calers que no se n'amaguin. Després ja els votarem o no, en funció d'això o d'altres coses, però tenir calers no és delicte si el seu enriquiment no té res a veure amb casos com l'esmentat. Barrejar-ho ho trobo una mica (també, com el vídeo) excessiu.
.
2. En aquest hotel de luxe, a tocar del Congrés, no s'hi està només el Duran i diputats de CiU, sinó, entre d'altres també del PSOE i d'altres partits d'esquerres. Seria una mica anacrònic creure que en aquest tipus d'instal•lacions només hi van els diputats "de dretes". Què és més "lleig", doncs?: Fer com que no s'hi va o mostrar-ho sense més? Això a banda, les assignacions (dietes) per als diputats de Madrid enllà són les que són per a tots (els catalans, per exemple). A partir d'aquí, si no gasten més de l'estipulat, per exemple en indret per fer-hi nit...
.
3. El que en Saül titlla de "desvergonyiment" jo ho titllaré d'imprudència o, si ho volen, de caiguda de quatre potes en la "trampeta" (utilitzant terminologia Montilla) que el diari en qüestió li va preparar al socialcristià. Hi ha força més coses que fan força més vergonya en política, com per exemple la utilització partidista del terme "xarnego" (tan poquíssimament usat aquí a casa nostra) que s'ha fet tradicionalment des del PSOE (Ibarra, Sevilla...) per referir-se a Montilla, i que uns dies enrere va comprar en Joan Ridao.
.
5. El tema de comparar aquesta ostentació amb el capítol de la despesa d'en Benach a tomb del seu cotxe tunejat a la 2.0... també ho he trobat excessiu. No estem parlant del mateix. Sóc dels qui no va posar-se les mans al cap per la idea del president del Parlament. Més aviat em va semblar una vergonya la campanya que li van muntar en contra per allò, sobretot des de Madrid. Però la despesa en un cas corria tota a càrrec del Parlament (és a dir de tots), i en el cas del Duran allà on no arriba la subvenció de tots (igual, segons uns paràmetres, per a tots els diputats) ho paga el seu partit i via.
.
4. Per últim, cert estil hortera sí que és més propi de Madrid que d'aquí. Ara! Gent amb pasta i elegant a can Catalunya també la tenim, eh? I en Duran projecta més aquesta imatge que no pas que la de l'hortera de gomina i camisa de coll blanc i la resta blava.
.
5. I per reblar aquest moment resposta divertida a l'amic Gordillo, us presento "l'altre Duran". Un reportatge que dilluns passat va emetre TVE1. Com veureu, tot un altre món. Res a veure amb el del repor d'El País. Sentimental, proper, ben de la terra, senzill, menjant olivetes que li dóna una iaia, entre tractors sense semblar un pop en un garatge o José Montilla en la mani del 10-J. En definitiva, un "jin" que al meu entendre explica el "jan" que és el vídeo d'El País. Un vídeo que equilibra, que complementa, que explica també en Duran i la seva complexitat, que en definitiva és la que ens explica a la majoria, que no som ni blanc ni negre ni tot el contrari...
.

El dit de Montilla

.

No vulguin saber vostès la d'hores que es devien passar a Sant Jaume o al Carrer Nicaragua assajant amb Montilla com havia d'assenyalar en un moment donat de la seva trobada d'ahir amb ZP a la Moncloa, concretament a les escales de l'indret. És a dir, que és claríssim que ho van haver de fer molt perquè hi ha líders que aquest gest recurrent ja el saben fer amb naturalitat i els surt com de normal (aquesta seria la cosa) i llavors tot plegat llueix fàcilment en les fotos. Però personalitats (també polítiques) hieràtiques, com és el cas de Montilla, necessiten entrenament i planificar molt aquest tipus de moments. Les imatges d'ahir en aquest escenari el mostraven tens, com pensant quan havia de fer-ho, com esperant-ho, patint-ho.
.
Fixin-se en qualsevol foto de caps d'Estat (tipus G-8) o trobades entre caps de govern (típica escena a les escales de la Moncloa o de l'Elisi, per exemple). Sempre hi ha un líder que assenyala (al cel, a la dreta, a l'esquerra, avall...). I l'altre mira cap a on marca el seu interlocutor. Aquesta és la imatge buscada. Un marca el camí, o indica, o pren la iniciativa, o condiciona l'altre, o adverteix, o es planta, o el guia. Són sensacions que es poden transmetre amb un sol gest. Després, clar està, això serà o no serà cert, es correspondrà o no amb la realitat, o serà més o menys fàcil de fer-ho passar com a plausible a partir només de la captura gràfica d'un instant. I aquesta és la intenció que es busca per part dels qui preparen la posada en escena d'aquests moments al servei del lideratge dels seus respectius caps.
.
I també sobre la trobada d'ahir ZP-Montilla a la Moncloa en parlo avui en l'article d'El Singular:
.
CADENA DE MOFES
.
Veig la cara de Zapatero gaudint de la vista, tot comprovant que un cop més els diputats del PSC li fan de palmeros, i penso que se n’està mofant. Després veig l’ínclit membre del Grup Socialista al Congrés, Daniel Fernández, tot fent com si fos portaveu d’alguna cosa anomenada PSC a la Cambra Baixa espanyola, i també penso que s’està mofant d’altri. De tots, potser? Probablement, per aquest ordre, dels seus companys del PSC dits catalanistes, després dels seus socis del tripartit, tot seguit del Parlament en ple i finalment de tot el poble català en conjunt. Veig després Miquel Iceta mirant de vendre de nou un frigorífic a nosaltres, poble esquimal, tot mirant d’explicar-nos que (Oh, sorpresa!) la culpable de tot és CiU, i torno a tenir la sensació que se’ns estan rifant. Finalment veig la trobada ZP-Montilla a la Moncloa i davant la ganyota que el president català encerta a fer davant el seu amfitrió tinc claríssim que Zapatero se’n riu. Cadena de mofes. I com en tota cadena, hi ha una última baula. Aquests som nosaltres, els ciutadans de Catalunya.

Quant més de temps serà sostenible aquesta humiliació col•lectiva a mans d’un president del govern espanyol amb minoria a Congrés i Senat? Qui ho fa possible hores d’ara? És obvi. La Catalunya Optimista que va donar-li 25 diputat a Carme Chacón, és a dir al PSC, per tant al PSOE, en conseqüència a ZP. Aquesta cadena és més forta que la de la mofa, però n’és cosina germana. I el més interessant de tot és que la fortalesa de totes dues cadenes va lligada l’una a l’altra. És a dir, que quant abans la societat catalana interioritzi que caldria posar aturador al seu escarni, abans caldrà passar factura a la cadena de favors socialista. Vagin vostès a saber si llavors aquest vincle que indefectiblement i inequívocament uneix secularment PSC i PSOE no s’esquinçarà. En tot cas, el que és segur és que a dia d’avui el vincle entre els uns i els altres és indestructible perquè es complementen a la perfecció i entre ells fan del seu desgast una suma que tendeix a zero (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, clique aquí)
.

Riure's d'un mateix

.

Artur Mas va participar ahir en el programa El Club del Chiste, d'Antena3. Frase d'entrada del candidat: "No hi ha millor esport que riure's d'un mateix". Atenció, pregunta: qui ho haurà fet més aquesta setmana, dels dos principals candidats a la presidència de la Generalitat?: Ell a Antena3... o José Montilla anant avui a veure ZP a la Moncloa...?
.
Per cert, que com a estratègia marquetiniana, això d'anar al Club del Chiste no està del tot malament. Es confirma que Mas no es guanyarà mai la vida amb això dels acudits, però l'entorn on fa la gràcia està ben buscat, no queda histriònic, ho fa de la mà de la guapíssima Martina Klein i es projecta distesament i afable davant un públic que no és majoritàriament el seu target, però d'on pot com a mínim mirar de desactivar a la contra algun actiu que pugui pensar "doncs mira...". La cosa no té gaire audiència (crec), però l'efecte multiplicador de la xarxa farà la resta. N'hem parlat avui a can Tot és molt confús de l'estiu, amb Pipo Serrano.
.
Aquí l'àudio del comentari sobre el moment Mas al Club del Chiste i el moment Montilla a la Moncloa, aquest dimecres 21 de juliol. A partir del minut 6.40.

Possessió 'spindoctoral' d'en Batllori i LV

.

El gran i admirat Toni Batllori sembla que ha estat atret per una altra de les meves fons d'admiració: els spin doctors. Ja sabeu, són actors de la política que cal conèixer perquè influeixen molt en com l'activitat de la cosa pública pren forma i en com es projecta als mèdia, que per a molts és l'única font de realitat.
.
Doncs bé, l'altre dia (primer en un bonic fora de camp) el gran ninotaire de La Vanguardia va donar-los veu... per després, en pocs dies, posar-hi nino i veu. És molt interessant. És un donar pública categoria d'actor polític de primera a uns professionals que es mouen a l'ombra però que decideixen molt respecte d'allò que passa sota els focus de les càmeres. I això és important. És allò de fer visible l'invisible, que tant necessari és que practiquin els mitjans de comunicació.
.
L'spin doctor d'en Batllori és un paio petitó, pulcrement vestit amb corbata vermella, però en mànigues de camisa (anant per feina), amb ulleres i els cabells curtets a l'estil militar. Una versió evolucionada del mític Martínez que acompanyava Pujol a les tires d'en Batllori quan el convergent era president.
.
Aquí us he adjuntat les mostres de la possessió spindoctoral d'en Batllori, i en conseqüència de can La Vanguardia.
.
(Per visualitzar del tot bé les tires còmiques, cliqueu al damunt de cadascuna d'elles).
.

Tancament de curs amb eleccions de fons

.
Aquest dissabte vam fer els últims Moments Aira a can El Suplement de Catalunya Ràdio. Hem tancat temporada. A partir de la setmana vinent, ja El Suplement de l'Estiu. I per tancar, com no?, l'Estatut que ens ha acompanyat tots aquests anys, i un últim apunt sobre la hipòtesi d'eleccions el 24 d'octubre, tal i com sona molt insistentment en els últims dies en cercles polítics i periodístics, com la data ja triada per Montilla per celebrar les eleccions catalanes. Veurem.
.
Aquí l'àudio de la secció Moments Aira del dissabte 17 de juliol.
.
Grans moments El Suplement. Ha estat una experiència genial i un equip i una jefa Ferré immillorables. Gràcies per tot a tots!
.

Divertimentos 'vintage'

.

Un primer divertimento 'vintage' (amb solera, com els dos temes que tocaré en aquest post): Always on my mind, dedicat als del tripartit. I és que, en la Catalunya tripartida, faci el que faci CiU (tant si els du la contrària com si els dóna la raó sense condicions) sempre la federació nacionalista és la resposta per explicar totes les desgràcies. Una espècie de mania persecutòria que vaticino que acompanyarà PSC, ERC i ICV fins les eleccions.

.

.

I aquest Forever Young, una de les meves preferides, revisitada ara de fa poc. Dedicat a aquest Estatut que mai no acaba de créixer. Sera jove per sempre? El tindrem in aeternum en un estadi pre-desenvolupament?

.

Tots som moto

Del govern d’Espanya no n’espero res de bo més enllà que algun dia deixi de perjudicar-me. I ja és trist però del govern de la meva ciutat, Barcelona, també. La diferència és que del primer com a mínim puc aspirar a independitzar-me’n algun dia. De l’Ajuntament de Barcelona no, malgrat que tot podria ser que me n’hagués d’exiliar. No ho descartéssim pas. De fet, aquesta és l’opció que centenars de milers de joves han triat en els últims anys.

I és que el govern municipal de la capital catalana va decidir un bon dia de fa molt de temps portar a l’extrem aquell consell del gran Nèstor Luján que convidava a “assajar el quedar-nos sols de tant en tant amb nosaltres mateixos”. L’última d’aquest Ajuntament desconnectat de la seva ciutadania i que malgasta milions d’euros en xarlotades com el referèndum de la Diagonal és una nova ofensiva contra les motos. El seu afany recaptatori frega la grolleria, per no dir directament la indecència. Especialment si veiem com cremen els diners que ens succionen els agents del desordre d’una ciutat que a moltes coses no, però que com a mínim pot aspirar a encapçalar el rànquing en assetjament i multa dels seus motoristes. Ara, amb prova pilot al Poblenou, per multar les motos aparcades a les voreres, fins i tot a les més àmplies.

Després de Roma, Barcelona és la ciutat de les motos per excel•lència. I bo i reconeixent els “pecats” de molts dels qui la utilitzen, seria de justícia reconèixer el servei que fan aquests vehicles a la descongestió i fluïdesa d’un trànsit saturat de cotxes. Però no, a aquest ajuntament el que li agraden són les bicis (...)

.
(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)
.
I aquí el grup al Facebook on us convido a sumar-vos per aturar aquesta pensada de l'Ajuntament.
.
I aquí l'àudio de l'última sessió de la temporada de El consultori del Doctor Aira, ahir dimecres 14 de juliol, al Tot és molt confús.
.

Motius per viure un dia històric

.

Dissabte, manifestació històrica a Barcelona pels drets d'una Catalunya que ha començat a dir prou i que ningú no podrà fer com que no està avisant. Després n'hi haurà que tindran sorpreses a les urnes i a les institucions...
.
Aquí l'àudio dels Moments Aira a El Suplement de dissabte 10-J, on vam fer una secció diferents, amb motius per anar a la manifestació... i excuses de mal pagador per als qui volguessis estalviar-se la cita.

.

És el moment

“Perquè tenim pressa, molta pressa”. Paraules del president Heribert Barrera en el vídeo promocional d'una manifestació que no és per un Estatut sinó per la dignitat d'un poble. Ho diu traient forces d'on li'n queden, de l'ànima.

Ell i molts altres catalans d'edat ho tenen clar. No hi ha més temps a perdre. I ens diuen que no paga la pena que els altres patim allò que ells han arrossegat tota una llarga vida. Escoltin la veu de l'experiència.

Perquè Espanya no té cap pressa. Demà potser fins i tot serà campiona del món. Ells ho tenen tot, menys pressa. Nosaltres, en canvi, en tenim molta. Potser perquè intuïm que el moment de decidir ha arribat.

En llenguatge de la sempre joliua de llegir Empar Moliner diré que el meu aimadíssim Carles Soldevila ja ens ho advertia fa dècades en escriure que “les grans unitats nacionals descansen sobre un nombre de fets tangibles, però necessiten sempre una atmosfera de suggestió”. Corria l'any 1934, i aquest periodista vivia una Catalunya que volia ser i no la van deixar. Però a nosaltres qui ens aturarà? Un tribunal? (...)

(Per llegir l'article complet d'aquest dissabte a can Avui, cliqueu aquí)

.

Galdós final de cicle

.

El tripartit i els qui el composen, PSC, Esquerra i ICV, són a dia d’avui una espècie de Llei de Murphy amb potes. Durant els seus ja set anys llargs de vida, el tripartit ha estat sinònim de Dragon Kahn, d’inestabilitat, de crisi. Però mai tant com en els últims mesos tot allò que s’havien proposat els seus integrants havia tendit tan sistemàticament al desastre.

El PSC, amb un líder i president de la Generalitat que no pot ni assumir fer-se la foto amb un lema com “Som una nació. Catalunya decideix”, és el gran damnificat d’aquest moment que tant flaira a final de règim i que tot apunta que és un final de cicle claríssim. Tot els surt malament. Tot se’ls gira en contra. No encerten ni una. No convencen ni els seus.

Ara han quedat en evidència arran de la manifestació de dissabte en favor de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Han demostrat com anys i panys mirant de treure’s del damunt l’etiqueta del PSOE es poden dinamitar en pocs dies. I tot per quedar voluntàriament i unilateralment en evidència per un lema que cap president de la Generalitat no hauria de témer defensar, al carrer o allà on faci falta: que el poble de Catalunya tingui la paraula.

Que a més el PSC hagi utilitzat tan grollerament la senyera com a instrument al servei de la seva tàctica política ofèn el catalanista més light. I tot al servei de no exposar el seu màxim mandatari a una foto incòmoda per al PSOE, per a Espanya. Fixin-se com ens hem de veure. Quin paper més galdós, no troben? (...)
.
(Per accedir a l'article complet, cliqueu aquí)
.
I aquí l'àudio d'El consultori del Doctor Aira aquest dimecres 7 de juliol al Tot és molt confús. Per cert, que el moment Pujol al vídeo amb el cartell de l'Impossible posa una mica la gallina de piel, no?
.

A Ràdio Sabadell hi ha un tal Ustrell...

La nova generació. Parin compte d'aquest en Ricard Ustrell. Bona peça. El Masisme ja l'ha posseït radiofònicament. I a can Ràdio Sabadell que va i perpetra un programa de nom Aixo m'han dit.
.
Ahir m'hi van fer un forat, al programa. I au, a parlar d'spin doctors, d'eleccions Barça, d'Ingla, de Sandrusku, de Laporta, de Madí, de Zaragoza... tot ben remenat i reconcentrat en una entrevista divertida i ben entretinguda, cosa que és del tot mèrit d'ell i del seu company Roger.
.
Aquí l'àudio de l'entrevista spindoctoral a l'Això m'han dit de dimarts 5 de juliol a Ràdio Sabadell.
.

Twitterisme polític mal aprofitat

.

Ahir, intervenció telefònica al Vist i no vist del Sanjuanisme. Vam parlar sobre el debat que aquí teniu linkat, i que no hauria existit al món twitter de no haver estat pels piuladors comú dels mortals. I és que els partits i els mateixos polítics que hi van intervenir, no van piular-ne res a la xarxa. Per cert, que els citats van ser: Oriol Pujol, Miquel Iceta, Anna Simó, Dolors Montserrat, Dolors Camats i Albert Rivera.
.
Està bé que els partits i els polítics no facin servir les xarxes socials per metrallar amb consignes, atacs a l'adversari, etc. Ara! D'aquí a tenir l'eina i no fer-la servir uns mínims, per exemple per divulgar debats tan necessaris com el de l'Àgora de l'altre dia...
.
Aquí l'àudio dels Vist i no vist de diumenge 4 de juliol, (on a servidor el podeu escoltar una estoneta a partir del minut 5.10).
.

A More Perfect Union, de Titus Andronicus

.

Avui La Vanguardia publica un d'aquells mítics articles dominicals de l'Enric Juliana: ¿La nación? Estrés, estrés y más estrés. Parla del filòsof Sloterdijk, de qui el professor Ferran Sàez n'és un dels grans coneixedors a casa nostra. Però jo em centro ara en el concepte de "la Unió", que esmenta Juliana via brau Segador. "Una Unió més perfecta" (A More Perfect Union), és el divertimento de la setmana. De la mà dels Titus Andronicus, per cert nom i protagonista de l'obra més gore de Shakespeare (tant que n'hi ha que diuen que no és del tot seva). Però jo vull creure que sí. Amb tot el que a servidor l'entusiasma el món Roma, vull pensar que el gran William va posar-s'hi amb ganes, en la història d'aquest tràgic general i les seves circumstàncies.
.

I aquí l'àudio dels Moments Aira d'aquest dissabte 3 de juliol, on hem parlat molt especialment de l'Estatut i la mani de dissabte 10.

El mestre Cuyàs i els spin doctors

Què hi ha de més bonic que aquells qui de sempre has mirat d'imitar (matusserament, és clar) girin per un momentet la vista avall i et diguin "hola!"?? Doncs bé, en Manuel Cuyàs ara fa uns dies va fer més que això. Aquí el meu agraïment al mestre (ara segur que si llegeix això està fent que no amb el cap) i l'article en qüestió:
.

Riure o no

Llàstima que no siguin a temps d'anar-hi, els que no hi han pogut anar, però Artur Mas, candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, ha celebrat durant unes quantes setmanes seguides una mena de mítings que amb el nom de DOC Sessions han donat una mica de joc nou en mig de tants actes electorals que són com mastegar pa d'ahir.

DOC Sessions és un nom estrany, d'aquells que no saps si pronunciar en català o en anglès –o que quan vols dir en català et surt en anglès encara que no en sàpigues–, i que a mi em recorda els spin doctors de Toni Aira. Toni Aira és un jove periodista i teòric de primera que va escriure un llibre sobre les ments que s'empesquen les grans campanyes polítiques americanes i aconsellen com han d'actuar i què han de dir els candidats. Aquestes ments reben el nom de spin doctors, que és a la vegada el títol del llibre de Toni Aira que fa dos anys li va valdre el premi Trias Fargas d'assaig polític. Per cert, que en l'edició d'aquest any el premi que porta el nom del líder de CDC i que convoca la Fundació CatDem, vinculada a aquest partit, se'l va endur el politòleg valencià Josep Vicent Boira, cosa que va fer que un amic meu observés que si un any donen el premi a l'aire i l'altre a la boira, l'any que ve li tocarà a la pluja. Tinc amics que són molt de la broma, com poden veure. Com que jo no em quedo curt li vaig contestar que l'únic premi que CDC preveu és el sol de la victòria electoral.

Ara ens perdíem. El cas és que a Amèrica hi ha spin doctors i a Catalunya, de la mà d'Artur Mas, hi ha DOC Sessions. Cuito a dir-los que DOC Sessions no és una expressió anglesa sinó catalana i que DOC vol dir diàlegs orientats al canvi. Potser no ho havien endevinat. A mi em va costar.

Les DOC Sessions s'han celebrat a l'edifici Imagina del 22@ de Barcelona. Tu entraves al recinte tancat i només per començar t'oferien una copeta de xampany. Ells en diuen cava, però jo sóc un antic i en dic xampany, com de les tirites en dic tirites. Coses de quan era petit. Quan era petit, tot era xampany i només hi havia tirites. Un cop t'havies refrescat amb la copeta, ingressaves, si hi havia lloc, a la sala gran on s'havia de celebrar la DOC Sessió. Si no hi havia lloc, t'acomodaven en una altra sala proveïda d'un pantalla que retransmetia l'acció de la sala principal. Els llums de la sala principal s'apagaven, els de l'escenari s'encenien, una pantalla superpanoràmica que l'ull humà no podia abastar s'il·luminava i tot seguit apareixia Artur Mas dalt l'escenari. El candidat deia unes paraules i passava a presentar les vuit o deu persones que aquell vespre compartirien amb ell una xerrada. De vegades la xerrada anava d'innovació, d'altres de valors, d'altres d'economia i d'altres de totes aquestes coses que els polítics incentiven quan s'acosten eleccions. Vaig assistir a un parell de DOC Sessions i els haig de dir que em va semblar un invent propi de spin doctors, amb la diferència que Artur Mas no és Barack Obama, que els seus convidats no són ni Liza Minnelli ni Tom Wolfe i que a Amèrica el xampany deu ser un ponx. Allò és Hollywood, això és Catalunya i a Catalunya som molt més encarcarats.

El públic que assistia a les DOC Sessions no es pot dir que s'ho passés gaire bé, però com que tots eren de la corda de la força política convocant i com que tots els indicis i totes les enquestes diuen que la força que convocava les DOC Sessions té les de guanyar gairebé per majoria absoluta, la gent sortia amb un somriure d'orella a orella. Artur Mas i els seus recomanen a la militància que reprimeixin el somriure perquè res està guanyat i pot ser contraproduent, però és que al mateix Mas el somriure se li escapa fins i tot quan llegeix un informe o passeja pel carrer. I si Mas no somriu, li somriu el logotip. El logotip de campanya de CiU és el Matutano de la política catalana.

Ara que hem parlat de somriures, seguim la pista d'aquesta expressió humana de satisfacció, sense moure'ns de la política. Els cartells electorals del PP de Catalunya, també somriuen. Concretament, qui somriu és la seva candidata, Alícia Sánchez-Camacho. Es tracta d'una caricatura seva, no d'ella mateixa. Quan ara fa un any es va començar a divulgar, la caricatura no s'assemblava gaire per no dir gens al model. De mica en mica s'hi ha anat assemblant, no sé si perquè l'Alícia de carn i ossos s'hi ha esforçat per aconseguir-ho o perquè a còpia de veure-la a ella i la caricatura s'ha produït la il·lusió òptica de la semblança. Quan Picasso va pintar la Gertrude Stein li van fer observar que no s'hi assemblava gens. El geni va dir aquelles coses que només poden dir els genis i que si les diem els altres ningú no ens fan cabal. Va dir: “Ja s'hi assemblarà”. El cas és que ara no hi ha altra Gertrude Stein que la de Picasso com aviat no hi haurà altra Alícia Sánchez-Camacho que la de la caricatura. Si les eleccions no s'avancen arribarem a temps de veure-les idèntiques.

CiU i el PP, doncs, somriuen. I els altres? No somriuen. ERC no somriu perquè és un exercici que ni Puigcercós ni Ridao ni molt menys Tardà han practicat mai. Coses de la tradició conspirativa. Fan com els de Ciutadans. Albert Rivera va entrar al Parlament amb les celles arrufades i mig empipat, i arrufat i empipat del tot se n'acomiadarà. Els d'ICV són més riallers, però amb el balanç governamental que els surt fan com si ensumessin aire contaminat. Del PSC no cal que en parlem. En aquella casa no somriu ni Carme Chacón, tant com ho havia fet en l'anterior campanya i mentre es va pensar que es podia anar a la guerra amb faldilles i una flor a l'orella. Montilla fa de tant en tant una aproximació riallera, però és perquè és president. És un somriure institucional que va amb el càrrec.

Hi ha mitjans de comunicació que es gasten un dineral amb enquestes sobre intencions de vot. Si em volen creure, deixin les enquestes a banda i observin el somriure o no dels candidats. Veuran qui guanya, qui perd i qui té esperances de pactar amb qui.

(el passat mes de maig, el mite Cuyàs ja havia apuntat que un apreci als spins el tenia...: Neteja de llibres)

Defensa de la democràcia

El Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, que quan s’ho proposa també l’encerta, ha impulsat la col•lecció Debat Democràtic. L’obre Defensa de la democràcia, d’Antoni Rovira i Virgili, en reedició conjunta amb l’editorial Pòrtic i la universitat que du el nom d’aquest referent del catalanisme. M’ha arribat fa dos dies. Santa coincidència. La setmana d’una nova agressió pel flanc de sempre a les aspiracions, sempre democràtiques, del poble de Catalunya.

I celebro la coincidència perquè en un context que igual com desnortat i de vol rasant està mancat de referents prou vàlids i de consens, recórrer als clàssics mai no fa nosa. I malgrat el context històric molt diferent en què va ser escrit Defensa de la democràcia, segueixen vigents moltes de les reflexions de Rovira i Virgili, defensor de la llibertat de les persones i dels pobles, i de la seva autodeterminació, com a fonament i expressió de la democràcia.

Passats els anys, ens trobem en el cul-de-sac de sempre. Quina democràcia defensa Espanya? I concretament, a què es refereixen quan miren per exemple al País Basc i prediquen, amb fervor evangelitzador d’aquell que gastaven pels vols del 1492 allà per les Amèriques, que només des de la democràcia i sense violència es pot defensar tot? ¿Quina coherència lliga aquest argument repetit com a mantra per PP i PSOE, quan reiteradament Madrid ignora, quan no humilia i vexa directament, les propostes escrupolosament democràtiques i sovint exasperantment prudents que manen de Catalunya?

Fa més que pena, veure un personatge com Alfonso Guerra, que va haver dimitir enfangat en l’època més negra del PSOE més corrupte, amb la suficiència amb què ahir es mofava de José Montilla. Però la tristor ja és immensa quan saps del cert que l’actual president català no s’hi tornarà. No ho pot fer per disciplina de partit, però més enllà d’aquests factor conjuntural, el més preocupant és veure com a Madrid ens tenen pres el número amb l’argument d’una democràcia que realment ells no defensen com sí que es fa en altres països. I és que Espanya no serà un estat plenament homologable a la resta de democràcies europees fins el dia que no es tregui de la boca paraulotes com això de la “indisolubilidad”. Massa cinisme. Massa inseguretat (...)
.
(Per llegir l'article comlpet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.