Au, munta'm un numeret!

.

Es va fer molt famosa durant anys una gran frase televisiva: “Sue Ellen, ets un pendó”. La deia el patriarca de la mítica sèrie Dallas, que durant els anys vuitanta del segle passat ens va tenir a molts amorrats a la televisió tot esperant-ne la dosi setmanal. Amb aquella sèrie va començar el boom de TV3, de la gran màquina de normalització del català durant dècades. I aquella dona amb tendència a prendre sempre una copa de més feia un tàndem impagable amb la seva mitja taronja, el malvat JR Ewing, l’hereu d’uns rics petrolers texans. En JR dominava tot i tothom... menys na Sue Ellen, que sovint el posava públicament en evidència i ell no podia fer-hi més que demanar-li que no li muntés un numeret. Això sí, la rebel•lia d’aquella dona permanentment despitada mai no passava d’aquí. Ella seguia vivint en el luxós ranxo, i via. La història de José Montilla i els seus socis del tripartit ja és una mica això, no troben?

Alguns veuen Montilla com a malvat. Jo em limitaré a trobar-lo extremadament calculador. I bo i sabent que ell és l’amo i senyor d’un PSC que institucionalment a Catalunya mana gairebé a tot arreu, no cal ni esmentar el factor poder que el guarneix. Identifiquem-lo, doncs, per un moment, com el JR de Cornellà. I per reblar, ben a tocar d’ell, tenim Esquerra i Iniciativa –alternant-se en el paper de Sue Ellen–, que malgrat els anys i panys de matrimoni acumulats encara no poden evitar certs numerets recurrents. I és que sense aquest component de conflicte permanent, ni JR ni Sue Ellen no haurien triomfat televisivament com ho van fer, ni el tripartit faria tants anys que controla –és un dir– el Govern de la Generalitat i els principals ajuntaments del país. És la flama que els manté vius, electoralment parlant, és clar (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

De pares i debats recurrents

Avui a can Tot és molt confús de Catràdio, els protagonistes han estat, especialment, els qui trobareu en els tres vídeos següents: els pares Montilla i Núñez Feijoó, Xavier Garcia Albiol, però també Manuela de Madre, Maria de la Pau Janer i el sarau de l'Estatut. Aquí teniu l'àudio de la secció d'avui.

.

D'Artagnan i els 3 mosqueters del Barça...?

Bona pinta...

Only UK election

Els companys de l'agència OnlyNews han tirat endavant una molt interessant iniciativa que crida a la participació de la malaltada de can univers compol. Es tracta d'un blog de seguiment de la campanya per les eleccions britàniques. Aquí us el linko. Remeneu-hi i animeu-vos a participar-hi!

Corbant la realitat

En l'era de la biotecnologia, de la genètica, però també del màrqueting i de l'estètica, una qüestió que preocupa és conèixer i controlar els mecanismes que defineixen i informen de les diferents fases del cicle de vida, tant dels humans com dels productes en general. Interessa bàsicament per la voluntat de domini, de control i d'autopreservació en un món on la vellesa es llegeix com a obsolescència. Per això, volem gestionar (controlar, dissimular) els indicadors de l'edat i del grau d'actualitat del que som, defensem o venem.

MOLTES ORGANITZACIONS, CONSCIENTS D'AIXÒ, empren molts recursos per controlar el flux d'informació que generen, vigilar els altres i el que els altres saben d'aquestes mateixes organitzacions. L'objectiu és controlar la imatge, el rumb i la velocitat del propi projecte.

EL FACTOR QUE MOLTES VEGADES S'ESCAPA és que informació i realitat estan a la vegada dissociades i intercomunicades. D'una banda, la realitat percebuda és diferent de l'efectivament real i, d'una altra, la informació canvia la realitat. La gestió estratègica de la informació i de la comunicació pot modificar el cicle de vida dels nostres projectes i productes, en tant que la percepció que se'n té és un element constituïu.

LA VOLTA DE CLAU DEPÈN DE SABER: quan i qui ha de fer i dir què, on i com, per obtenir els efectes desitjats. Això és, en quin moment hem de gestionar quin tema i comunicar quina informació en quin fòrum i de quina manera perquè jugui a favor nostre.

EN LA MAJORIA D'OCASIONS, INTERESSA que no es parli o no es conegui allò que ens fa obsolets o allò que ens perjudica, quan encara no disposem de la solució. Tanmateix, a vegades també passa que tenim plans o solucions però ens interessa allargar una situació o un posicionament. Si estem en una posició de força i de domini, la gestió i el flux d'informació pot ser controlable, tenint en compte que la competència o l'oposició tractarà de fer evidents les nostres febleses.

SI EXPORTEM ELS CONCEPTES RELATIUS a la gestió estratègica de la informació i de la comunicació de l'àmbit de les empreses en general a l'àmbit de la política, observem que hi ha una correlació interessant en la gestió del tempo polític.

SI A LES EMPRESES ELS INTERESSA PRESENTAR A TEMPS un determinat missatge, atenent al seu target market, projectant una determinada imatge en els mitjans a través de la publicitat per obtenir-ne un retorn econòmic, és evident que en política aquesta pràctica no ha de ser diferent per obtenir un rendiment electoral. Per a qualsevol organització, un missatge a temps marca una posició que és sempre una distància en relació amb els altres (...)
.
(Per llegir l'article complet -corredactat junt amb e professor Víctor Cavaller- publicat aquest diumenge a l'Avui, cliqueu aquí)

.

Sobre el tema Estatut, entre d'altres, i com no podria ser d'una altra manera, protagonista de la setmana de Sant Jordi. Avui n'hem parlat a can Catalunya Ràdio, i aquí teniu l'àudio dels amics d'El Suplement d'aquest dissabte. Disc dedicat de la setmana, perquè volem sentència per anar enfilant cap a on s'escaigui, (If You're Wondering If I Want You To) I Want You To, dels Weezer.

.

(If You're Wondering If I Want You To) I Want You To

Bon Sant Jordi!!

.

Ens veiem aquesta tarda amb el Sí, ministre de pel mig a can les Rambles? Allà que m'hi tindreu per comentar la jugada i per signar en una paradeta a tocar del Liceu, a Rambles (51-59) amb carrer de la Unió. Allà que us hi espero entre les 17h i les 18h!

Ara! Recordin que a les llibreries i a les paradetes hi trobaran també Els spin doctors (Columna), criatura literària que m'estimo i valoro especialment. De fet, notícia fresca d'avui, a la gran revista Anàlisi (UAB) en surt ressenya de la mà de l'amic professor Canosa. Aquí us en linko el pdf: Els homes invisibles.
.
Ahir, a can Avui (que finalment no farà vaga avui), el company Pep Lloveras va fer un especial llibres polítics, i servidor que hi va participat. Aquí us el linko: Polítics a les llibreries (Mas, Montilla, Laporta, Trias, Puigcercós...).
.
I sobre el Ministre (i compol) i Sant Jordi, aquí us apunto algunes referències d'aquests últims dies, de la mà d'amics i companys a can online:
.
- Recomanacions Sant Jordi a Captain's Weblog.
- Les millors sèries de televisió a can Medri.
- La UOC presenta una vintena de novetats editorials per Sant Jordi.
- #santjordi 1: Posant llum al Sí Ministre (a can sabaté).
- Sí, ministre a can Blanquerna.
- Sí, ministre al blog de Sergi Fidalgo.
- Per Sant Jordi, roses digitals al blog del Miquel Pellicer.
.
Seguim!

Trempera... o no

.

M’ho deia la setmana passada un càrrec important d’Esquerra: “Nosaltres som atrevits, però tampoc no ens passéssim”. Ho comentava arrel de la fama que s’han guanyat –ja saben, “som com som”...– i que va dur en una ocasió un conegut publicitari nostrat a proposar-los tirar endavant una campanya per les catalanes amb l’eslògan “Trempera per a Catalunya”. Esquerra va declinar la possibilitat, és clar. “Tots sabem que això de la trempera dura el que dura... i no precisament quatre anys de legislatura”, m’argumenta aquesta font ben propera a Joan Puigcercós. Aquí van posar-hi seny.

Ara bé! La setmana passada l’opció de saltar del Govern va estar ben a punt de materialitzar-se. I aquí tenim aquella part del “som atrevits” que fa que Esquerra encara no qualli com ella voldria. Aquest tipus de perspectives espanten força gent, força electorat, força catalanistes, força sobiranistes... i força socis potencials de futur, ja sigui de nou el PSC o per sorpresa CiU. “Però és el que hi ha, perquè enlloc no és escrit que només es pugui servir el país des del Govern i no des de l’oposició”, rebla el sincer republicà. I té raó. Ara! Aquesta no ha estat l’aposta estratègica de l’ERC dels últims temps, i tot pinta que no serà la dels propers anys, si és que tenen opció de triar-ne una. Tot plegat, per tant, aquest estat d’ebullició de l’ERC dels últims dies pinta més un intent, un pèl desesperat, de recuperar cert terreny per la via del cop de puny damunt la taula. Hi veig més això que no pas un retorn als orígens. A la seva trempera d’abans (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Benet XVI + Jorge Javier + Pep = confusió

.

Aquests han estat els principals protagonistes d'aquest dimecres a la secció de servidor a can Tot és molt confús. L'estratègia Collboni (alerta a aquest spin emergent) és moooolt interessant. Cal trencar l'espiral del silenci. S'ho han proposat i vés que no ho aconsegueixin. Mitjans, cares populars afins i demés, no els en falten. I en aquesta direcció és com hem d'interpretar que tant Xavier Sardà com Jorge Javier Vázquez a Sálvame hagin dit en les darreres setmanes que votaran Montilla. Cal difondre, molt especialment entre la (molta) audiència (target potencial del PSC) que segueix aquest tipus de programes a Catalunya, que votar Montilla no fa mandra i fins i tot que pot ser "guai". Busquen posar en valor el vot Montilla per a un espectre de votant que passa del circuit català de mitjans de comunicació, i ja no diguéssim res dels TN i programes informatius. Aquest votant potencial hi és. Identificat està, i Collboni que s'hi ha posat. Alerta, que la cosa va de debò. Aquesta campanya promet. La malaltada crec que s'hi divertira.
.
Aquest moment, i el de les llàgrimes i la becaina del Papa a Malta, i el de les frases Guardiola i com reparteix pressió com li convé... De tot plegat n'hem parlat avui a la ràdio i ho trobareu en aquest àudio.
.
.

Relax + relat + titular = victòria

.
Demà a can Tot és molt confús crec que en parlarem, però no volia deixar de fer apunt al blog (sense entrar en els detalls que demà podré explicar). Perquè el cas és que el debat entre els tres principals candidats al 10 de Downing Street va saldar-se amb la "victòria" inesperada del liberal-demòcrata. Un tercer que passava per allà... i va triomfar. Per què? Entre d'altres coses perquè Nick Clegg va ser ell mateix (dins d'un ordre, és clar, però sobretot molt més que els altres dos, Brown i Cameron). Va colar més relat, més titulars. La cotilla de la professionalització malaltissa de la cosa política no l'ha posseït del tot. Anava més relaxat. S'hi jugava menys, podia exposar-se més, doncs, a l'errada. Podia mirar de dir alguna gran cosa més que no pas obsessionar-se per no espifiar-la. Tot el contrari és el que frena la majoria de candidats. Va ser el que va passar amb els seus dos oponents, i així els va anar la cosa. En seguirem el procés. De moment, però, no podia deixar de linkar-vos el vídeo del debat, així com l'anàlisi interessantíssima que ha fet un expert speechwriter, Simon Lancaster, per a l'ocasió.

.

Propaganda i nit electorals de les catalanes del 80

.

Amb Montilla ja tenim complet el quadre de candidats oficialment proclamats. D'aquí a uns mesos tindrem les novenes eleccions al Parlament de Catalunya d'ençà de recuperada la democràcia. I perquè tinguem una idea de com ha canviat tot (o no), també anivell periodístic, polític i electoral a casa nostra, aquí us linko un especial de l'arxiu de TVE-Catalunya on m'hi va dirigir ara fa uns dies l'amic, mestre i professional d'aquella casa, Miquel Peralta.
.
Primer, la propaganda. Impagable. Material lectoral dels diferents partits polítics que es van presentar a les eleccions del 20 de març de 1980. En aquest documental que ara podreu veure hi ha propaganda de CiU, del PSUC, del PSA, de Fuerza Nueva, dels Centristes de Catalunya, del PCOC, de la Falange Española de las Jons i d'ERC. Mítics moments, el cendrer a la taula de l'espai d'Heribert Barrera... el flamenquito del PSA ("porque sentirse andalú e' algo grande")... la simulació d'entrevista a Pujol de la mà d'un irreconeixible (barbut i melenut) Jordi Vilajoana... Eduard Punset pels d'UCD-Centristes... Perich i Vázquez Montalbán amb el PSUC...
.

Propaganda electoral de les eleccions al parlament de 1980

.
Grans moments, en la següent crònica en directe de la nit electoral, de la mà de Ricardo Fernández Deu. Boníssim (sobretot quan parla del "Patio de los Naranjos" i de la "maravilla de la tècnica" que és un "micrófono de pinza"). Entrevistes amb els ja desapareguts Josep Tarradellas i Joan Reventós, aquest en la seva nit més negra, ja que tot pintava que seria la de la seva victòria... i no. Frase interessant del socialista, per la possible vigència de la cosa: "Havia indicios de que los factores de la crisis económica podrían afectar seriamente a nuestro electorado".
.

La nit electoral de les eleccions al Parlament

.
I per tancar, l'entrevista que li van fer el dia següent a un joveníssim (vist des d'ara, clar) Jordi Pujol. Els possibles pactes com a grans protagonistes. Pack de déjà vu!
.

Joan Armengol entrevista a Jordi Pujol (1980)

.

"Answer to your self" + "Escapatoria"

.

Davant la lamentable notícia política de la setmana, una vegada més aquí n'hi haurà que es preguntaran si encara hi ha alguna cosa a fer amb les Espanyes. "Answer to your self". Ens ho diuen els californians The Soft Pack (abans The Muslims). Solució? "Escapatoria" (Tachenko).

.

El TC nostre de cada dia

.

Feia dies que els mitjans n'anaven plens. I finalment ha tornat a passar allò que el TC ja comença a tenir per tradició: res. Amb l'Estatut, marejar la perdiu, i via. Avui n'hem dedicat íntegrament els cinc Moments Aira de la setmana a can Catalunya Ràdio, un per cada partit (CiU, PSC, ERC, ICV i PP)
.
I ja que intuïa que les crítiques al TC ocuparien la immensa majoria de les columnes i articles d'anàlisi d'avui als diaris, en la meva columna d'aquest dissabte a l'Avui he volgut tractar el tema des d'una òptica una mica diferent. Apuntant allò que podria haver estat però que finalment no s'ha materialitzat... per a disgust de més d'un. Aquí l'apunt:
.
Vacances (no) anticipades
.

Conversa d'ahir al matí amb un amic prohom del tripartit. Em queixo: "Una altra vegada em tornes a deixar penjat?". Irònica rèplica: "Coses del govern, però tranquil, que potser a partir de demà tinc vacances i no torno a cancel·lar més dinars a última hora". La resposta insinuava si fa no fa que, en cas que ahir el Tribunal Constitucional hagués decidit sobre l'Estatut, el seu partit (Esquerra), i per tant ell, haurien pogut sortir ejectats del govern de Catalunya. Un estil a allò que van fer la legislatura passada a tomb de l'Estatut.

I és que en les últimes hores es palpava a Esquerra com un desig poc dissimulat d'una amputació en tota regla d'allò que alguns anomenen de forma petulant la "llei de lleis catalana". Esquerra no havia votat aquest Estatut, però per aquells malabarismes de la cosa política bé podrien haver tingut opcions de cert èxit electoral si n'haguessin pogut passar com els grans defensors. Paradoxes de la política. Embolicar-se amb l'estelada hauria servit per "marcar paquet" (Puigcercós dixit) davant de José Montilla. I així, en el moment precís, plantar-se com mai abans en aquesta legislatura. A més, sempre podrien haver competit amb CiU pel flanc nacionalista, cosa que ara tenen complicada. En definitiva, hauria estat una jugada rodona. Però no ha pogut arribar (...)

.

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)

.

Yes, Boris!

.

Avui, entrevista ministerial a can butlletí de Sobirania i Justícia, a càrrec de l'amic i millor professional Xesco Canosa. Us en reprodueixo la seva gran entradeta. I aquí la cosa completa. El text introductori, doncs:

.

Hi ha una màxima que poden trobar a qualsevol sobret de sucre: Catalunya sempre ha mirat més enllà. Per exemple, quan neix TV3 (1983) vam poder veure les sèries de televisió britàniques més in-superables. Mai més tornarem a ser iguals. Volíem ser civilitzats i per això vam dir Sí, ministre. Avui encara ens ho passem pipa amb Jim Hacker i Sir Humphrey. Aquest xoc humorístic entre el planeta dels polítics i el planeta dels funcionaris. Esclat de riure, esclat d’intel·ligència, esclat de civilització. Potser ens falta rebentar, perquè com a bon país anormal hem necessitat més de trenta anys per tenir en català l’obra que van reescriure els guionistes per publicar-la en format llibre. Ara ja podem llegir Sí, ministre (Acontravent Ed.), traduït pel periodista i professor universitari Toni Aira, un dels nostres grans experts en comunicació política. Thanks. Un nou pas cap a la civilització enmig de la barbàrie. Good save the gin!

.

Per cert! Que podeu votar el Sí, ministre com el llibre que regalareu de Sant Jordi, a la web de l'Òmnium.

I tampoc no ho puc resistir. Via el company twittero Xavier Tomàs. Gran Boris Johnson, alcalde de Londres! Això és humor britànic en estat pur. Però del bo i de l'útil. No debades, a jutjar per com va anar el bedat electoral d'ahir entre els candidats al 10 de Downing Street, l'amic Cameron necessita grans dosis de Boris en la seva campanya. Gran actiu. Quina enveja (insaníssima)!!:

Fora màscares!!

.

M’enllitaré amb ell. És obvi. Això sí, serà cosa d’una o dues nits màxim. Una passió d’aquelles que cal de viure-les rotllo mascletà, i avall. El buscaré, el fitaré, el repassaré de dalt a baix, l’agafaré per banda, i au, cap a casa. Avui mateix si pot ser. Ara exactament no tinc present quan passarà, però tot just hagi posat un peu a les llibreries em faré amb un exemplar del llibre que ha escrit Pilar Rahola sobre Artur Mas. L’ha batejat com La màscara del rei Artur i només pel títol ja enganxa. En el meu cas, malaltia a banda, perquè ja m’apunta un front de dissensió, i això és divertit. Però veurem. Potser al final la tesi de Rahola és la meva mateixa respecte d’Artur Mas i la seva màscara. De moment, però, ja tinc nova lectura nocturna en el punt de mira.

El meu parer és que de màscara en Mas ja no en du. O si vostès ho volen, bo i admeten que d’això tots en gastem, sóc ferm defensor que el líder de CiU finalment ha trobat una que li escau, que no li fa nosa, que no el deforma, que li fa justícia i que a més ell de tot plegat n’és conscient. No havia estat així sempre. Al principi del seu periple com a relleu de Jordi Pujol van fer-li passar per un via crucis de provatures de màscara. Però al final, com gairebé sempre, la realitat és molt tossuda, es va obrint camí i així és com l’Artur Mas que veiem ara és més ell que avui però, al pas que va, menys que el qui se’ns mostrarà demà. S’ha deixat anar. Ha dit “fora màscares!” i a jutjar per moments com l’entrevista de dilluns passat a TV3, tot apunta que l’experiència està funcionant.

Diu la llegenda que el mític Néstor Luján defugia en públic de veure’s reflectit en miralls. I es justificava: “És que sóc tan lleig!” (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

La xerrera d'ella, el silenci d'ell

.

Aguirre xerra molt, pels descosits, també del cas Gürtel. I quan es passa de frenada fins i tot sap riure's d'ella mateixa, com ha fet a través del seu compte de twitter entrant a tot drap amb els #aguirrefacts que algú va crear arran de la seva frase "yo destapé la trama Gürtel". Bona estratègia al servei de l'erosió del lideratge de Rajoy en benefici del d'Aguirre. Però Rajoy encara controla l'aparell del partit. I si veu en un moment donat que ja està acabat políticament? I si llavors decideix morir matant (políticament, clar, a l'Espe)? Tindria una bala a recambra. Algú que no s'ha cremat gens i que és l'únic líder de primera fila del PP que no ha dit ni piu sobre el cas Gürtel. No ha estat esquitxat en absolut. És Alberto Ruiz-Gallardón, que aquests dies ha sabut utilitzar molt bé un silenci que diu molt.

.

D'això i del moment Montilla a Pinós i del moment Mas amb la Terribas n'hem parlat avui a la rebatejada secció La consulta del Dr. Aira, a can Tot és molt confús. Gran programa i millor confusió. Aquí en teniu l'àudio.

.

El Ministre a Intereconomía

Hi ha un passatge especialment memorable al Sí, ministre, on en Hacker la vessa molt i molt i molt per culpa d'en Humphrey i en Bernard en una entrevista a la ràdio. Bé, avui que el duré a revisitar aquest entorn, en aquesta ocasió a Intereconomía. A partir de les 12.30h d'aquest matí, amb Joan Carles Domenech. Per als de Barcelona, en el 98.2.
.

El Ministre + Llums de la Ciutat + 4-3-3

.

Més o menys amb aquesta cara d'al·lucionació d'en Messi em vaig quedar jo ahir després de l'enèssima gesta d'aquest Barça que tinc ganes que no acabi mai. Caldrà veure si en les properes eleccions del 13-J hi haurà (ara no hi és) alguna opció que ens asseguri que això no acabi en anys, que el model segueixi en essència. Als Moments Aira d'ahir, a can El Suplement, vam parlar també del Barça. Aquí en teniu l'àudio.
.
Després escoltava la ràdio i en un moment deien que el pare d'un dels components d'Els Amics de les Arts havia trucat per demanar si podien posar el tema 4-3-3. Precisament la cançó que de fons acompanya l'entrevista que els alumnes-amics-professionalsemergents de Llums de la Ciutat m'han fet per parlar del Sí, ministre. Gràcies, fures!

.

Disculpin les molèsties

.

La política a través de la tele. De "La clave" a "polònia". El tema del programa de TV3 Disculpin les molèsties d'avui. Zaragoza, Madí i Vendrell negant que siguin spin doctors... però exercint-ne. Aquí en teniu el vídeo. Ja ho diu el programa: disculpin les molèsties, sobretot per les cançonetes que alguns tararegem al final...

.

CiU i ERC, com us enreda ZP!

.

Dimarts d’aquesta setmana, quarts de tres de la tarda, bonica estampa a Plaça Sant Jaume. Junts, a tocar de Palau, davant el Bocatta que hi fa cantonada, els tres grans spin doctors de can socialista a Catalunya: Miquel Iceta, Enric Casas i... Jaume Collboni? No, José Zaragoza. Casas, ara sobretot –però no només– dedicat a la delicada missió de fer passable l’alcalde Jordi Hereu, ha estat junt amb Zaragoza el pare de les principals campanyes de propaganda del PSC des de fa anys. Nicaragua segueix rutllant a tota màquina, encara que faci passar a segon pla certs actius o que els tingui dedicats a trinxeres locals com ara l’Ajuntament de Barcelona. No debades, el PSC junt amb el seu germà PSOE són els qui millor controlen el món de la propaganda en el nostre entorn polític més immediat.

Aquests dies de Setmana Santa vaig aprofitar per fer una lectura que ho corrobora, d’aquelles divertides que ens agraden als malalts de la cosa política, per passar l’estoneta de forma lleugera: El Maquiavelo de León, escrit per José García Abad, periodista filosocialista (de la vella guàrdia). El protagonista, efectivament, és ZP i el capítol cinquè és una perleta: “Mi reino por un titular o una buena foto”. Entre d’altres frases antològiques, una de l’actual ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, al seu “deixeble” ZP: “Davant els mitjans no diguis una sola frase que no càpiga en un titular”. Ahir dimarts mateix, el també conegut com Fouché espanyol, va aprofitar per practicar amb l’exemple i, en reacció a l’assassinat d’una nena ara fa pocs dies presumptament a mans d’una altra, no va descartar revisar la llei del menor però va afegir que amb prudència, no com “aquells que proposen reformes a la sortida dels enterraments”. Pam. Això anava pel PP i pels dirigents populars que fa unes setmanes s’obrien al debat de la cadena perpètua després d’un altre cas propi de la crònica de successos. Un mestre de la propaganda. Un altre (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Benvinguts al món de la confusió

.

Ja hi som! Avui, primera secció dels Spin doctors reloaded, a can Pere Mas i el Tot és molt confús. Estrenem en dimarts però la secció serà els dimecres. No us sembla entranyablement mític i confús del tot? Ens hem estrenat amb l'Àngel Llàcer a la sala, amb tota una classe de primària que li demanava autògrafs... i amb tres temes macos: sumari Gürtel, el Papa i la mala comunicació de can Vaticà, i apunt final sobre el nou cap de campanya del PSC, Jaume Collboni.
.
Aquí us en linko l'àudio, i junt amb ell la foto dels dos moments de la secretària general del PP, Dolores de Cospedal, d'ahir. Quan és al Comitè del PP i després quan compareix en roda de premsa (canviadeta de roba, amb tons ben foscos i austers, més adequats a la gravetat dels temes que hi anava a comentar).
.
Ah! I vagi també de passada l'àudio de la primera hora del boníssim Vist i no vist d'ahir. Una gran idea, la de l'amic Valentí Sanjuan. El va dedicar tant ahir com divendres passat al món twitter. I servidor que hi va anar ahir a fer-hi tertúlia i a comentar el moment del Sí, ministre a la xarxa de les piulades.
.

Tot és mooooolt confús!

Hi havia una vegada un programa anomenat El Matí de Catalunya Ràdio de l'estiu. El seu presentador es deia Pere Mas, home a qui servidor havia escoltat sobretot a can Barril i sempre en un registre seriot. El seu sots-director es deia Pipo Serrano, mite a qui servidor havia conegut en els nostres temps al Problemes Domèstics, quan aquí el col·laborador feia tertúlia amb l'inefable Carles Navales i la inclassificable Maria de la Pau Janer.
.
.
Era l'estiu del 2009... i el cas és que l'experiència va ser molt gran. Vaig fer-hi la secció Spin doctors i malgrat que (per variar) no vaig fer vacances com Déu mana en part per allò, tot plegat va pagar molt la pena. Però va passar, començava la nova temporada i malgrat que tots plegats teníem ganes de continuar, a can El Matí de Catalunya Ràdio (no de l'estiu) es va donar continuïtat a la secció, més o menys, amb el nom Màrqueting Polític. Tot no pot ser a la vida, així que vam tirar per aquí. Però aquesta secció de servidor ja va acabar, vaig continuar (i que duri!) amb els amics de can El Suplement els dissabtes... i no ha estat fins ara que hem refet el link amb els grans i confusos amics de can Mas. Perquè, sí companys, aquest dimarts m'estreno a can Tot és molt confús de Catalunya Ràdio!
.
.
El líder i far que il·lumina el programa és l'ínclit Pere Mas, professional bregat en mil batalles, com ens ho mostra el seu físic solcat pel pas dels anys i per la mà de feina feta. Només un personatge mític pot mirar de faltar tot titllant-te de Tartuf... i ell ho ha fet... a servidor més d'una vegada.
.
.
I junt amb ell, un repartiment de luxe, amb en Xavi Coral, l'Empar Moliner, l'Àlex Gorina i l'Àngel Llàcer entre la fauna de l'indret. Al moment fotos no he pogut evitar de posar-ne una del capellà, amic i professor de Blanquerna Francesc Romeu, en el moment en què va beneir el "confusionari" que va engegar el programa ara fa uns mesets.
.
I enmig d'aquesta gran, nostrada i sobretot confusa família, on l'amic Pipo fa una mica el paper Marilyn Munster, servidor hi ha d'encaixar sense problemes, no ens enganyem. Com peix a l'aigua, perquè la confusió ens acompanya. Tornen els Spin doctors, que no necessiten de transcendències, són tan terrenals com qualsevol altre... i al cap i a la fi, de l'art de l'aparença i de comunicar amb intenció no ens n'escapem cap de nosaltres. Això sí, n'hi ha que ho fan amb més recursos (són Tartufs professionals), tot i que no sempre amb l'encert que se n'hauria d'esperar. D'això en parlarem els dimarts, a partir de demà, a can Tot és molt confús. Ens hi escoltem, a partir d'aquest 6 d'abril, els dimarts cap allà a les 13h, a can Catràdio!
.

L'humor anglès no sempre rutlla...

L'humor anglès és genial, però no té per què funcionar sempre. Que li ho diguin si no a Gordon Brown i als seus publicitaris. Aquí us adjunto el cartell que han publicat per mirar d'escarnir el candidat tory David Cameron. Sota, la rèplica inspirada dels conservadors. En aquesta noti d'elmundo.es, els detalls.

.

Moments Catràdio, Ànsar i Collboni

.
Apunt: ahir, veient una gran The Ghost Writer... em va venir al cap una imatge. La de l'amic Aznar (Ànsar per al seu amic de veritat, George W. Bush) amb el moment vigorèxic aquest que l'ha posseït des que va deixar la presidència espanyola. Diu que corre molts quilòmetres al dia i que fa moltíssimes flexions... i vés per on que el personatge que interpreta Pierce Brosnan de forma magistral, l'imaginari exministre britànic Adam Lang, és igual! També corre com una fura i sua la cansalada a diari. Corren perquè fugen metafòricament del que van fer mentre manaven? Necessiten cremar l'adrenalina que quan eren al poder deixaven anar via eròtica de l'ídem? Curiós, no? En tot cas, com ja us vaig dir fa uns dies, la pel·li pintava molt bé, i després de veure-la m'hi refermo. Gran Brosnan, molt gran Ewan McGregor i hitchcotià i molt bon Polanski. Recomanació refeta.
.
Avui n'hem parlat a can El Suplement. Aquí us en linko l'àudio (i al principi us he deixat el clip d'Antònia Font amb què en Santiso -mític tècnic de so- acompanya les nostres referències al 'cas Matas').
.
I parlant de Catràdio i d'exministres, aquí us linko també l'àudio de l'entrevista que ahir em va fer la Núria Coll a El Matí de Catalunya Ràdio... amb guió mític de l'amic David Canto i amb intervenció sorpresa i estel·lar de la mestressa Núria Ferré. L'àudio. Servidor comença al minut 39,50.
.
Dilluns seguim de tourné ministerial, de promoció de la traducció al català del Yes, Minister perpetrada per servidor. Serà al Vist i no Vist de l'amic Valentí Sanjuan, qui per cert ahir ja va protagonitzar el primer lliurament d'una gran idea per a programa de ràdio: dedicar-lo al Twitter i als seus piuladors. Clarivident. Això en Sanjuan ja ho té. I servidor que rondava per allà va fer-hi una visita del metge (vist i no vist, sí) per fer apunt de la intervenció que tenim prevista per a dilluns. Aquí va l'àudio (servidor hi entra al minut 37,55).
.
I aquí tanco megapost amb l'article que aquest dissabte em publiquen a can Avui sobre el nou cap de campanya dels socialistes catalans, Jaume Collboni:
.

.
La corbata de Collboni
.

És un home pulcre que en els últims anys ha deixat enrere la barba i ha adoptat aquell pentinat a la romana que Pasqual Maragall va estrenar per la campanya del 1999. El canvi no va arribar llavors però aquell pentinar els cabells cap endavant va triomfar. Jaume Collboni, fill polític dels capitans que durant aquells temps anaven teixint l'assalt definitiu al poder del PSC, respira una mica d'aquell look i l'acompanya amb moderns trajos casual que combina amb calçat esportiu de disseny i camises atrevides. Però no amb corbata. Com a mínim així ha estat fins fa tres dies.

En plena Setmana Santa, amb el cicle de notícies baix i amb l'atenció del públic encara més subterrània, el PSC ha aprofitat per fer un gir no del tot lampedusià en el seu equip d'estratègia electoral. L'ha anunciat en una setmana mig festiva per mirar de treure-hi ferro, però hi és. José Zaragoza seguirà manant tot i que ara sigui Collboni el cap de campanya, però el canvi de rumb és evident i vol ser explícit. El candidat és el missatge, i els seus estrategs també (...)

(Per llegir l'article complet, cliqueu aquí)

.

Polítics okupes

Partit polítics i okupes. Okupes i partits polítics. Curiosa associació d’idees. L’última enquesta del CIS, publicada ahir, n’aportava el link. I és que un col•lectiu en general mal vist com l’és el dels okupes és el pitjor valorat d’entre els proposats per l’enquesta, seguit de molt a prop pels partits polítics. El senyor Bachs, el meu veí de replà, que fa vuitanta anys que viu a la mateixa finca (tants com ell en té) em va ser directe quan ahir vaig demanar-li què en pensava, de l’enquesta: “Els okupes? Uns vividor, ho sap tothom”. Segons el CIS els ciutadans de l’Estat espanyol els puntuen amb un 2,45 sobre 10. Ara! Als partits polítics els puntuem no gaire enllà, amb un 2,87. “Aquests? Uns altres vividors”, va reblar l’octogenària veu de l’experiència amb qui comparteixo pati de llums.

En un brillantíssim assaig sobre la relació entre el president Nicolas Sarkozy i el seu primer ministre, François Fillon, la reportera Alix Bouilhaguet els descriu com “dos homes que s’uneixen però que gairebé no s’assemblen en res”. Ahir em venia al cap aquesta frase en llegir l’enquesta del CIS. Partits i okupes, en la ment dels ciutadans, són exactament el contrari que Sarko i Fillon: no van units però molts ciutadans els trobarien més punts en comú del que ens pensem. I el cas és que l’actualitat política hi acompanya. Dóna arguments per creure-hi. El tripartit, més concretament (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.