I Felt Stupid, The Drums

.

Molts dels qui van creure que Carretero podria ser la resposta a l'actual estat de les coses en la política catalana... potser d'aquí a un temps recordaran el dia d'avui annex a un sentiment: I felt stupid. Els The Drums hi posen música.

.

Aguirre i el "hijo puta"

.
Ara ha estat Aguirre, però no és només cosa d'ella. Els nostres polítics no aprenen. No entenen que vivim (i que ells en viuen voluntàriament exposats) en una societat on tots esdevenim hipervisibles. És el que John B Thompson ha batejat com "la nova visibilitat".
.
No val a dir que uns sms són cosa de la intimitat. No val a dir que el comentari sobre el "coñazo" de la desfilada del 12-O era informal. Jordi Sevilla mai es va treure del damunt "las dos tardes" en què havia d'ensenyar a ZP economia... I seguiran caient. I més que ho farien sense uns spin doctors... que de vegades de tant atents a aquestes coses es passen, però que no poden estar per tot...

.

Montilla i l'art de 'pujolejar'

Oriol Pujol ha millorat molt. En els últims mesos, vull dir. I a nivell comunicatiu, em vinc a referir. Ja no transmet aquella sensació que projectava quan les patilles. I atenció que no dic que la transició que ha fet del look Curro Jiménez a la barba hagi estat el vehicle de res. Ara! Sí que és un símptoma visible més d’un pack, d’un conjunt de coses, d’una presa de consciència, d’un canvi d’actitud en certa manera vital però que sobretot es deixa notar a nivell polític (que és el que aquí ens interessa).

Per entendre’ns, ras i curt, difícilment el nou OPF tornarà a dir-li a José Montilla “president, vostè pujoleja”. No ho farà ni sobreactuarà gestualment quan digui una frase alternativa. Però, sobretot, no deixarà anar aquest tipus de frases perquè ha pres més consciència de la importància de certes paraules, d’allò que signifiquen i sobre què volen dir especialment de boca de certs individus. No debades, a can Còrsega també hi ha bons spin doctors.

Perquè, quan OPF li deia a Montilla que pujoleja, això era una etzibada? No, clar, era un caramel! Que el fill de l’expresident anivellés l’actual cap de govern al convergent donava rang de certesa a una frase i a un equiparament sens dubte del tot extemporanis i allunyats de la realitat. Entre d’altres coses perquè l’art de pujolejar no és a l’abast de la majoria de polítics de present. José Montilla, per exemple, no té en absolut el tipus de lideratge de Jordi Pujol. De fet, Montilla té lideratge? Preguntem-nos-ho, i no de manera retòrica. I és que de fet, els antics romans ja van diferenciar clarament entre potestas i autorictas. Entre l’exercici de l’autoritat que acompanya un determinat càrrec (potestas) i entre la legitimitat social per liderar, amb càrrec o sense càrrec (autorictas). La porpra del poder, per si sola, no fa un líder. Episodis polítics i socials de les últimes setmanes ens ho estan demostrant.

En aquest sentit, llegia aquest dimarts Enric Juliana a propòsit de l’afer Ascó, (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Identitat visual corporativa de CiU vs PSC

L'amiga Núria, publicitària que sap molt d'identitat visual corporativa, em va escriure els següents punt que ara us reprodueixo, arrel del meu post de dissabte sobre la presentació de la nova imatge i campanya de CiU. Parla de CiU i de PSC. I crec que paga molt la pena aturar-s'hi, simplement atenent a això, a una mirada publicitària:
.

"1. Començo pel logo o, com en dirien els publicitaris, que no els dissenyadors, començo per la identitat visual corporativa (IVC). Bé, tot logotip ha de representar uns valors de marca, i en aquest cas uns valors de partit, filosofia o pensament. Com a marca se’n poden tenir molts de valors, però l’òptim, en IVC, és que se’n representin els tres més importants. Si no és així el que fas és voler dir massa coses i, com tu bé sabràs, quan vols dir massa coses a vegades acabes dient no-res o entorpint-ho tot.

.

.

No conec tota l’historia ni l’evolució del logo de CiU, però aquest canvi dóna de si. Crec que l’anterior era clara i amb pes, però el requadre donava massa rigidesa, i a sobre blau fosc... molta serietat. (Em recorda a l’eliminació del requadre de TVE). Tot i així, tant en el logo com en la imatge que denoten altres comunicacions, hi ha coses genials, i no crec que de retruc han estat incorporades en la nova IVC.

.

.

El fora requadre, genial. El mantenir la tipografia de pal sec, genial, és clara i entenedora. El logo també manté la catalanitat, tot i que no et sé dir perquè en forma de punt (potser sí que imitant l'exemple que poses). Ara sí, en quant a la combinació taronja-blau, no és de casualitat, ni tampoc pel fet que en l’escala cromàtica aquests siguin complementaris. Fins ara CiU no feia servir el taronja en el logo, però sí que el tenim molt vinculat a CiU perquè el feia servir en photocalls i altres elements de comunicació complementaris. El taronja és un color que simbolitza optimisme, entusiasme, és enèrgic, ambiciós i estimulant –a diferència del vermell que simbolitza una energia però de caire més violent- . Tot plegat exemplificat en un somriure, denota encara més optimisme i fa que sigui més proper i desenfadat (una marca que va incorporar somriure en el seu canvi de logo és Danone). El blau fosc és sinònim de serietat, saviesa, veritat.

.

.

A mi, a nivell personal, el logo em transmet una aclucada d’ull. Però amb tot el que t’he exposat entenc que d’alguna manera el logo parla i diu: som el CiU de sempre (tipografia i catalanitat). Seguim sent seriosos i savis, a favor de la veritat (blau), i ara tenim molt d'optimisme, d'energia i d'entusiasme (taronja i somriure).

.

2. Tema eslògan. Primer no l’ubicava, perquè CiU no és nova a l’esfera pública, però un cop vistos els dos vídeos la cosa te lògica. Penso que estan proposant nous objectius -tot i que segons els resultats numèrics ja ho feien bé- i ens ho diuen clarament. Primer amb el canvi de logo, i després amb els dos vídeos. Estic d’acord amb el que dius sobre ells. Són molt emocionals, el primer molt més polític que el segon, però aquest segon pot atraure bastant, lo cursi agrada... i es digui el que es digui la mena d’il·lusió que hi mostren pot fer que molta gent se senti identificada...i almenys, si en fan una bona difusió pot acabar tenint cert nivell de record.

.

I en quant al PSC, la Núria també fa uns comentaris, tot advertint prèviament que la pastilla vermella (a l'estil de la blava que tenia fins ara CiU) està ja passant de moda. De fet, segons la Núria, les marques comercials s'estan desprenent d'aquest tipus de tendència "pastillera". PSC:

.

1. En quant al títol de la campanya del PSC jo deixaria anar... "els temps ja fa dies que són difícils, i l’oportunitat de ser seriosos ja l’heu tingut tot aquest temps...” . M’inquieta que, tot i que sigui de forma retòrica, sempre vagin atacant, fomentant l’odi, rient de la desgracia de l’altre, i en definitiva de la mà de la negativitat. Pensant-t’ho fredament... són els vermells, enèrgics i agressius...

.

.

2. Per finalitzar, super d’acord amb tu que davant l’escenari que tenim, millor l’emocionalitat positiva que planteja CIU, que no l’atac i la negativitat del PSC.

.

Tema interessant, l’anem parlant."

.

Oitant! I gràcies!

Cape Cod Kwassa Kwassa, Vampire Weekend

.

Cape Cod, zona pija dels EUA on les hi hagi, era la vàlvula d'escapament del clan Kennedy dels anys daurats. Aquesta setmana que ha tingut com a protagonista Scott Brown, el republicà que ha acabat amb més de 40 anys d'hegemonia kennedyana en l'escó al senat per Massachusetts, i bé mereix un moment musical de la mà dels grans Vampire Weekend. Bons records per als Kennedy.

.

CiU, 1 - PSC, 0

Ens divertirem! Volia titular així, però he pensat que el 1 a 0 aportava més informació sobre com valoro el primer "amistós" de cara al gran partit per les eleccions catalanes. Òbviament que queda molt de matx però és evident que ja ha començat oficialment i, com el Barça dels últims temps, promet espectacle i tot apunta que complirà.

.
Avui als Cinesa Diagonal de Barcelona, CiU ha presentat la seva nova imatge, la nova música i dos espots nous. Comento ara aquests tres grans pilars de la cosa.
.
.
1. El nou logo. Barreja allò de "la Catalunya optimista" del PSC i el logo d'Unió de Pagesos.
.
.
És interessant. Divertit, que no xoca necessàriament amb seriós, i menys en una marca electoral com CiU que aquest flanc el té ben cobert, massa i tot per als qui la veuen poc agosarada. Arrisca, en aquesta direcció, i encerta. Amb aquest canvi d'imatge, d'agosarament podem dir que no en falta.
.
És una imatge que trenca la geometria de l'anterior, la quadriculació del logo de CiU des que Artur Mas n'és el líder.
..
Bona jugada. D'altra banda cal saber que aquesta només és una opció de logo d'entre les moltes que podran haver, tantes com públics té un partit d'ampli espectre com CiU, que aspira a arribar (i així ho fa si atenem als resultats electorals) a una majoria àmplia de la societat catalana (tipus anunci mític de la Coca-Cola). Ara ho volen fer més i en campanya voldran microsegmentar, com Obama va fer als Estats Units. En aquest sentit, la imatge és metàfora d'això. També com ho va fer la campanya d'Obama:
.
.
El somriure, a més, ja havia aparegut en logos de la primera campanya de Maragall, la de "Pel Canvi", en el marc de diferents logos que es proposaven per ciutadans a l'entorn de la plataforma maragalliana creada ad hoc. És un manllevar idees bones, igual com els socialistes van agafar el cor de CiU, simplement tenyint-lo tot de vermell.
.
2. Els dos vídeos, bons. Més èpic i vibrant el que recorda una mica a Braveheart. Més bo, perquè fa vibrar. I perquè és una imatge potent contra el cainisme propi del catalanisme i contra la divisió que l'ha fracturat en els últims anys. És una crida a integrar, a fer convergir, a reagrupar (ehem...) el catalanisme entorn l'antic pal de paller, avui Casa Gran.
.


.
El de la noia i el noi, de tan naif, té gràcia. I també posa humor i certa tendresa nyonya a una CiU que encara és percebuda per alguns com massa cosa seriosa. Una cosa no treu l'altra, com he comentat abans, però fer més amable la marca és un bon objectiu.
.
3. La nova cançó. Bona idea però de moment no reeixida. Bona idea perquè passa pàgina de l'anterior. Nova campanya, estil diferent, nova sintonia. CiU vol transmetre que proposa un "començar de nou", no pas un "retorn". No està mal. Ara! Si el nou eslògan és "començar il·lusiona" la música hauria de fer-ho més. Transmet bon rotllo chill out però no anima. Segurament en farà diferents versions i concretament alguna de més canyera.
.
Xavier Trias, el convergent de més bon rotllo a primera línia, estava feliç després de la presentació. Carles Campuzano, el més fiber, estava engrescat. Josep Maria Pelegrí, d'Unió, entusiasmat. I David Madí, content de la criatura. La militància, joves i grans, que avui hi havia al cine, han sortit il·lusionats. No hi havia eufòria per enlloc, cosa important i a valorar. Però estaven contents. S'hi respirava sensació d'encert. De no crear anticossos. De sumar, no restar. El votant més convergent (de CiU) es sentirà còmode i reforçat amb l'estil de campanya que deixa intuir aquesta presentació i aquest nou material. No és poc, sobretot tenint present l'efecte que va generar allò del molt comentat i poc vist ConfidencialCAT, i també tenint present que un dels grans secrets de l'èxit d'una campanya consisteix en mobilitzar l'electorat propi. A això, a més, hi ha opcions que can convergent pugui sumar gent que superi certes recances tradicionals respecte de la federació nacionalista.
.
I enfront d'això, el PSC presentava ahir una molt destempradora campanya. "Temps difícils, gent seriosa. President Montilla".
.
.
A l'article d'aquest dissabte a can Avui, he parlat precisament d'aquesta insistència en consolidar la marca "President Montilla", que està bé, però que cal que vagi acompanyada amb fets. No pot quedar-se només en paraules. D'això precisament, i del vídeo que ahir va presentar José Zaragoza, n'he parlat també a la ràdio, a can El suplement, avui. Aquí en teniu l'àudio.
.
En resum, no es pot plantejar un escenari tan gris i depriment com el que mostra exageradament un vídeo del PSC que fins i tot retrata un pantà de Sau buit... quan ara està ben ple! Massa pintar un escenari negre (com el color corporatiu de la campanya, per cert... deixant enrere el vermell corporatiu dels socialistes). Segurament la gent ara està més perquè la reil·lusionin, i no pas perquè la deprimeixin més. Amb propostes i solucions reals, evidentment, però això també es transmet amb l'entorn de campanya. En aquest sentit no crec que els socialistes hagin encertat en aquest primer minut de joc. Potser a aquest vídeo el segueix un crescendo que animi i engresqui, però fins que això no arribi, la cosa sembla que no l'han enfocat bé.

.


.

Mans... enlaire!

“Mans netes! I la paraula lliure!”. Aquest va ser el crit. El va proferir Josep Lluís Carod-Rovira, exultant, eufòric, la nit electoral del 2003. Però d’allò, a 2010, què en queda? Gairebé no-res. Ni d’aquell líder que va ser, ni de la seva carrera política, ni per descomptat de l’eufòria, ni òbviament de la paraula lliure. En tot cas, fins que no es demostri el contrari, com passa en democràcia, Carod salva el front de les mans netes. Ara! La cosa podria lluir més si no fos que el personatge ja milita mentalment en allò de “qui vingui darrere que tanqui la porta”.
.
I és que actualment es troba en un estadi com de tornada de tot, i això no l’ajuda. En canvi, perjudica clarament les opcions del seu partit. Transmet massa frivolitat a l’hora de tirar dels recursos públics. Si més no, així ho projecta. I ja saben què diuen de la dona del cèsar, oi? Doncs això. Caldria que el senyor Carod tingués més cura del flanc “mans netes” i de la seva projecció. Sobretot ara que té difícil recuperar el lideratge, l’eufòria i la “paraula lliure” que va deixar damunt la taula, just a tocar del decret de nomenament com a conseller de la vice-presidència que José Montilla va signar en el seu dia. De tot plegat, a Carod Rovira només li quedarien per lluir unes mans netes que li pressuposem però que hauria de fer més per posar en valor. (...)
.
(Per llegir l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

Laporta: "Jo ja estic reagrupat"

Joan Laporta
por latortugadegracia

.

Vídeo gracienc que m'ha fet arribat l'amic Gami. En Joan Laporta diu que "intel·lectualment, ideològicament, jo ja estic reagrupat". Tot seguit aclareix que "no ho estic formalment perquè m'estic plantejant si faig aquest pas o no...". I el cas és que la cosa va prenent cos. Em consta, efectivament, que hi haurà a qui se li girarà feina.
.
Per cert, fixeu-vos en tot el vídeo (els impacients podeu anar directes al minut 8). Fixeu-vos en la comunicació no verbal del personatge. Un animal polític, sens dubte. Només li falten detallets a polir. Per exemple, mirar més, un per un, als ulls d'aquells a qui dóna la mà. Com en Sarko sap fer-ho.
.

La importància de la foto (també per a Carod)

És un polític en la recta final de la seva carrera... o no. Per tant, com a animal polític que és, mirarà de lluir fins l'últim moment. Carod sap de la importància de la foto, i d'aquí que diumenge es desplacés de Barcelona a Lleida en avió bàsicament amb el temps just perquè les càmeres en captessin la imatge a la baixada de les escalinates... i poc després pujar en un helicòpter que el retornés a Barcelona per agafar un altre avió via Dakar a l'aeroport que sí que funciona (el del Prat, ja que el de Lleida-Alguaire és apunt però encara no). Gran peça la d'avui de La Vanguardia. De Lalo Agustina... i per cert... des de Madrid...

.

No s'ha tornat boig però parla en 3ª persona

Hereu ja fa temps que parla d'ell mateix en tercera persona. Sí, a l'estil Aida Nizar. Una mostra més d'inseguretat, segurament provocada pels diferents indicadors que no el deixen anar fent tranquil. No s'atreveix a parlar com a alcalde de veres sinó que ell (l'alcalde) ha de dir frases com des de fora. Per exemple: "Aquest alcalde no s'ha tornat boig"...
.
Ahir vam parlar d'Hereu (i de Mas, de Munilla i de Montilla i la inauguritis) a can Suplement. Aquí en teniu l'àudio.
.
I, com no, el vídeo polític de la setmana. Només un apunt. No sé si aquest cop l'eficient maquinària de propaganda del PSC l’ha encertada. Davant d'aquest vídeo, no us passa que empatitzeu més amb el pobre desgraciat que estava a punt de guanyar, i no pas amb el segon que guanya en l'últim moment? No era això el que buscava el PSC, no...

.

Flors per a l'ànima

Sobre on és avui Artur Mas i cap a on, modestament, crec que hauria de prémer l'accelerador si és que vol reforçar la possibilitat que la seva tercera sigui la vençuda. Article d'avui a El Singular:

.
Flors per a l'ànima
.

Diumenge, dia del Senyor. També de gener, i fred. En aquell cas dia 20, i del 2002. Va ser al Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron. Artur Mas va deixar dit: “La gent també vol flors per a l’ànima”. I va tancar el seu primer discurs ja com a candidat de CiU a la presidència de la Generalitat. Aquest proper diumenge, també de gener, també amb fred, en aquest cas en dia 17, Artur Mas tornarà a ser escollit candidat dels nacionalistes. I en dues setmanes, també en jornada dominical, el 31, de nou farà míting al Pavelló de la Vall d’Hebron. Roda el món i torna al Born. Però Mas en aquest cas mirarà de tancar un cercle que no el faci reposar. Ans al contrari, hi donarà el tret de sortida a una campanya que ha d’impulsar-lo per tornar a començar.

Han passat vuit anys, que en política són una eternitat i que a l’oposició acostumen a equivaler a una condemna a galeres que pocs aconsegueixen superar. Artur Mas ho ha fet. Encara hi és. I no només això, ha crescut. Com a persona és obvi que aquests vuit anys hi han deixat petja. Aquell llunyà 2002, a la Vall d’Hebron, Mas lluïa una clenxa al mig d’uns cabells ben negres i pentinats. A la cara no s’hi intuïen arrugues. Caminava recte, barbeta ben amunt i mirada desafiant. Fins a aquell moment el vent sempre li havia bufat de cara. Vuit anys després, el líder convergent, que ara sí que l’és, s’ha deixat anar uns cabells ja força grisos. La seva cara ja no és la del Ken de la Barbie. Té les espatlles carregades (entre d’altres de les punyalades que regala la cosa pública), i el seu posat respira serenor, no autosuficiència. És més ell, més humà, més presidenciable.

Aquell llunyà 2002, molts en dubtaven, i un any després els va sorprendre en guanyar les eleccions al Príncep Maragall. Però com en aquell diumenge de 2002 a la Vall d’Hebron, el 16-N del 2003 la festa no va ser completa. A la presentació com a candidat, Jordi Pujol no ho va poder evitar i va robar-li la majoria dels titulars del dia després i gairebé tots els aplaudiments entusiastes dels qui van assistir-hi. El president va deixar-se anar amb el discurs que després es coneixeria popularment com el del “tites-tites”. Artur Mas apuntava maneres però no el deixaven rematar. I el mateix va passar quan després de fer l’impossible en les eleccions del 2003 no el van deixar fer el més difícil. Esquerra va donar la presidència de la Generalitat al PSC (...)
.
(Per llegir el text complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)
.

L'obsessió pel control del relat

Ja tenim nou número de la revista Trípodos, de la Facultat de Comunicació Blanquerna i dirigida pel Dr. Francesc Canosa.

.

El títol d'aquest volum és La lluita de la memòria. Dolor, oblit i el passat a revisió, i compta amb peces delicioses, entre d'altres, d'Elena Yeste (sobre hiperrecord), Marie Breen-Smyth (Irlanda del Nord), Dolors Genovès (Sud-Àfrica), Francesc-Marc Álvaro (periodisme i memòria virtual), i el mateix Canosa (realitat i ficció d'una altra guerra civil).
.
I a la secció Fonaments, també entre d'altres, l'article de servidor que aquí us linko: Els spin doctors. Quan el control del relat als mèdia esdevé el gran objectiu polític.
.

La tercera anestèsia

.

Avui a can El Suplement també hem parlat de ZP (i potser que ens els seus europeus propers sis mesos ens en fartarem, en general). Aquí en teniu l'àudio.
.
L'article d'avui a Diàleg de can Avui, hem publicat aquest article:
.
La tercera anestèsia
.
Li ho confessava el periodista de la SER José Ramón de la Morena a un alumne de Blanquerna, en una entrevista universitària: "Guanyar l'Eurocopa va implicar que la gent s'anestesiés contra la crisi. Ens va unir a tots junts amb una mateixa bandera, sense complexos". Però l'Eurocopa va passar, la crisi va continuar, va anar a pitjor, i alguns dels qui havien sortit al carrer a celebrar com bojos aquella victòria de la selecció espanyola potser poc després eren allà mateix, al carrer, però per uns altres motius, sense feina.

Va ser una pròrroga més, una anestèsia més i ben inoculada, de les que aconsegueix el doctor Defender la Alegría, també conegut com a ZP, que per cert va fer servir aquest eslògan en les eleccions espanyoles del 2008, quan ja se sabia que venia una crisi econòmica traumàtica. I la tàctica va quallar. Va sortir-se amb la seva, una vegada més amb missatges buits, amb l'ajut inestimable dels mitjans progres embolicats en la rojigualda i amb la recepta del més Espanya, això sí, "en positivo". Va aconseguir anestesiar bona part de la ciutadania espanyola, a banda dels molts catalans que li van donar 25 diputats. (...)

(Per llegir el text complet, cliqueu aquí)

Laporta els ha destapat

Recordo molt clarament una imatge d’un àlbum del Barça de Cruyff (com ara diuen que el de les Sis Copes és el d’en Guardiola...). Hi sortia Josep Lluís Núñez amb la Copa d’Europa de Wembley. Sota el seu posat, un peu de foto: “El president triomfant”. Doncs bé, en Laporta ja és triomfant, no sis sinó unes quantes vegades més. I ara es proposa anar i triomfar també en l’arena política. Però cal aconsellar-li que comenci a marcar-se objectius ambiciosos perquè el primer triomf ja l’ha aconseguit a l’estil Helenio Herrera, sense baixar de l’autocar. Joan Laporta ja ha triomfat perquè, sense ser-hi, tothom en parla. I sobretot, perquè tothom el critica. Diana.

Té més de mig camí traçat, i gairebé tres quarts si hi sumem que el coneixen arreu del país, i no només de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sinó també de La Mina a Sant Gervasi, i de Sants al Poblenou. Ha estat del tot reveladora (còmica en algun cas), la reacció dels partits catalans a una entrevista on bàsicament Laporta hi ha dit el mateix que va deixant anar de fa mesos (potser anys). Com s’han destapat els partits catalans?:

CiU, desorientada. Primer fa que hi reaccioni el bo d’en Josep Rull. No volien posar-hi un primera espasa, però van haver d’acabar fent-ho amb l’Oriol Pujol. Això sí, tots dos com fent-se els desmenjats. No mosseguen però miren de treure importància al factor Laporta. Bon intent. O no. De fet, no. Perquè queda massa palès que no acaben de veure clar si Laporta els ajudarà a aconseguir el que fa anys que persegueixen sense èxit, o si els deixarà a les portes de la terra promesa ara que ja la veien a tocar. (...)
.
(Per llegit l'article complet i fer-hi comentaris, cliqueu aquí)

.

I'm gonna getcha back, d'Eli 'Paperboy' Reed

.

Vaig a per tu de nou. Li ho ha dit clar aquesta setmana Laporta a Esquerra. I Ridao ho ha entès. Li ho hem notat massa.

.

Flaix Millet

.

Aquest matí, cap a les 12.10h, al programa Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio i dirigit pel mite Pere Mas, hem parlat de l'aspecte que ahir va "lluïr" l'expresident del Palau de la Música, Fèlix Millet, en la seva primera compareixença de 2010 davant del jutge. Hem ampliat la info d'ahir a can Coppulo. Aquí en teniu l'àudio.
.

La barba de Fèlix Millet

.

Aquesta tarda al programa El Secret, de Catalunya Ràdio i dirigit per la Sílvia Coppulo, hem parlat de l'aspecte que avui ha "lluït" l'expresident del Palau de la Música, Fèlix Millet, en la seva com primera compareixença de 2010 davant del jutge. Atenció a la barba, i la indumentària. Res no és casual, en aquests casos.
.
Aquí us en deixo l'àudio.
.

Que 2010 sigui L'ANY!

.

Dies de desconnexió, esport de muntanya i bona companyia a can Alp. Tot ben pensat per començar 2010 amb energies renovades.
.
Dissabte vam fer els Moments Aira a El Suplement de Catalunya Ràdio, amb la vista de la foto de fons. Us n'adjunto l'àudio.
.
I l'últim dia de l'any, amb tothom ja amb el cap al sopar de Cap d'Any i demés... em van publicar el següent article a can El Singular: La fi d'una actitud.
.
Bon 2010!
.